Autor: Joan Pons Torres

Ciutadella ja respira sa seva festa més gran. Acabam de passar es Diumenge des Be, part més moderna de ses festes de sa que en tenim constància d’ençà de 18 de juny de 1844, quan es Baró de Lluriachbaratà es costum d’anar de lloc en lloc a fer sa recapta per passar a visitar ses posades des pagesos en es poble, així com també convidar a assistir a ses festes de Sant Joan a ses autoritats —recordant s’antiga Universitat General de Menorca amb seu a Ciutadella—, al sr. Bisbe de Menorca, a nobles, cases senyorials, propietaris de llocs, cavalls i entitats socials de Ciutadella.

Ets enfronts ja estan emblanquinats, es qui han d’obrir casa acaben d’arreuar sa menjua i es beure, i ses famílies de caixers i cavallers encara tenen feina per na Clara i sa filla.

Abans que es so des tambor i es fabiol ressoni pes carrers de Ciutadella, umpli ses cases d’alegria i simbolisi es batec des nostros cors, mos convendria a tots es ciutadellencs fer una reflexió damunt sa salut de ses nostres festes. Comes etílics, baralles multitudinàries as Pla amb policies ferits greus, estirades i robatoris de buldrafa, tirades de sabates a ferir es cavallers, agressions sexuals, talls an es senyals des cavalls amb maquinetes d’afaitar, una dona morta en es Pla per haver ignorat ses indicacions de seguretat, castellers, pilotes gegants i macrobotellón abans de Sa Convidada… i per jo lo més trist de tot: sa gent major de Ciutadella, es qui mos han mostrat a estimar Sant Joan i de qui l’hem heretat, així com es més petits, es futurs santjoaners que l’hauran de defensar des perills que l’amenacen, ja només tenen es Dia de Sant Joan dematí per disfrutar un poc de sa seva festa —curiosament, quan tot es forasterum que ve a engatar-se i esbravar-se dorm la mona—. Tampoc ningú de Ciutadella va ja a ses avellanes, convertides en una xabacana “guerra” protagonisada per s’alcohol i ses agressions sexuals. ¿Quants de cavalls pugen dalt Ses Voltes avui durant ses corregudes a sa plaça? ¿quantes al·lotes, joves i majors poden veure ses corregudes? ¿fins on hem d’arribar? ¿quants d’actes més haurem de perdre? ¿per què es propis ciutadellencs hem de renunciar a sa nostra festa?

Són diverses ses veus que en es darrers anys vénen denunciant quin és es vertader causant de tots es mals de Sant Joan: sa massificació. Jaume Mascaró Pons, ex-president des Consell Científic de s’Institut Menorquí d’Estudis ja avisà fa quatre anys en es documental La mitad invisible de TVE: “la masificación ha desborado y convertido lo que era la estética y la elegancia de hacer saltar a los caballos con normalidad en una otra cosa completamente distinta, una especie de experiencia de riesgo en que lo peligroso es la gente y no los propios caballos. Esto amenaza la fiesta porque cada vez se van introduciendo medidas de seguridad, de contención, que acabarán construyendo una fiesta que era muy vivida en una fiesta de puro espectáculo”.

Sa Revista de ses Festes de Sant Joand’enguany del MENORCA ha dedicat dues pàgines i mitja a Ara Martí Crespí, ciutadellenca estudiant de Turisme a s’Universitat de Girona que ha realisat un detallat anàlisi de mercat on proposa cinc mesures claus per decréixer s’impacte de sa massificació damunt sa festa —jo no li pens dir ‘turisme’ a lo que ve a Ciutadella per Sant Joan—: 1) llimitar es tràfic aeri i portuari pujant preus, lo que exigiria un perfil de visitant amb poder adquisitiu i majoritàriament respectuós, 2) controlar ses arribades, sobretot de menors sense consentiment patern, 3) fixar unes taxes pes visitants destinades an es gran esforç econòmic per sa seguretat que ha de realisar s’Ajuntament, 4) prohibir reserves de temps inferior a una setmana i sense habitatge, 5) descentralisar sa zona de festa pes qui només cerquen beure i no els interessa Sant Joan.

Es nostros vesins mallorquins no perden es temps i, a diferència de noltros, s’Ajuntament de Sóller no es va girar darrere a s’hora de llimitar s’arribada de visitants perquè no desvirtuàs sa festa de moros i cristians. Braçoletes obligatòries per tots aquells qui vulguin assistir an es punts àlgids de sa festa, limitades a 8.000 persones que és es màxim segons es seu Pla d’Autoprotecció. Ses polseres s’han de recollir a s’Ajuntament, i tots es visitants que no en tenguin podran seguir sa festa des d’una pantalla gegant, que en es cas de Ciutadella seria a sa Plaça des Born.

Més d’una vegada m’han acusat de hooligan de Sant Joan per defensar s’essència de sa nostra festa i ser partidari de tornar enrera, recuperar es Sant Joan dets anys 80-90, on s’afluència de visitants era respectuosa, no desvirtuava ets actes de ses festes i tots es ciutadellencs la podíem disfrutar. És lo que té no deure res a ningú. A jo no me cauen ets anells per rallar clar i dir que no estic d’acord amb que “Sant Joan és de tothom”. Sant Joan és des ciutadellencs, i es visitants són açò, visitants que han de poder venir a veure i conèixer sa festa, clar que sí, però fins un límit que no la posi en perill.

Sant Joan necessita una acció valenta i decidida des de s’Ajuntament i es poble de Ciutadella per combatre sa massificació i es problemes derivats d’aquesta que amenacen sa festa. Només serem capaços de salvar Sant Joan si tenim clar que 1) Sant Joan és nostro i com a patrimoni cultural històric des ciutadellencs l’hem de defensar i protegir, i 2) o agafam es toro per ses banyes i plantetjam mesures per reduir sa massificació o Sant Joan morirà d’èxit. Açò, clar, si és que vertaderament volem salvar Sant Joan. Ciutadella i es ciutadellencs tenim sa darrera paraula.

 

Article publicat dimecres 21 de juny de 2017, a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Avui es compleixen 53 anys d’ençà que Maria Auxiliadora va esser coronada com a patrona des poble de Ciutadella en acte solemne a sa Plaça des Born, a través de s’autorisació pontifícia de Pau VI l’any 1963. Però ses rels les trobam molt més enrera, concretament a finals des segle XIX. L’any 1886, quan s’enderrocaren ses murades de Ciutadella, es jove sacerdot Federico Pareja Mesa, natural de Ceuta i que sa majoria de gent coneixerà pes Carrer Federico Pareja, influenciat per s’obra salesiana de Barcelona, decideix comprar un hort amb sa finalitat de dedicar-lo a s’educació i entreteniment des jovent ciutadellenc.

Es 24 de maig de 1889 es posava sa primera pedra de s’oratori des Santuari de Maria Auxiliadora, que es capellà ceutí pagaria de sa seva butxaca. Es 15 d’agost d’aquell mateix any es faria efectiva sa benedicció des que seria es primer santuari de s’història d’Espanya dedicat a Maria Auxiliadora. Dos dies més tard es rebria es permís per edificar es majestuós enfront, obra des manobre ciutadellenc Antoni Anglada Pons i d’Enric Segnier Villavechia, es mateix arquitecte barceloní que dissenyà s’actual fatxada de s’Ajuntament de Ciutadella.

S’església de Maria Auxiliadora respira història viva de Ciutadella per tots es costats. Una mostra n’és s’absis de cinc finestrals on presideixen ets escuts des donants més generosos que la feren possible: el papa regnant Lleó XIII, el bisbe Comes, es Duc d’Almenara Alta, esComte de Torre-saura, es Baró de Lluriach, el sr. Francesc de Despujol i Chaves, ses cases d’Olives, de Vigo, de Salort i del senyor Joan Carreras i Squella —exbatle de Ciutadella a qui per cert, ara s’Ajuntament vol rebatiar en ‘Esquella’ passant-se per s’arc de triumf segles d’història així com es drets de sa família Squella—.

Deu anys més tard, concretament es 26 d’octubre de 1899 arribarien a Ciutadella es primers salesians, que aprofitarien s’empenta de sa bona feina començada pel pare Pareja. El 1904 es fundaria es Col·legi Salesià de Ciutadella, conegut popularment com Calós, singular abrevació que s’ha fet seva es poble de Ciutadella per referir-se a “s’escola de cas padres” o “ca los padres”. Sa reconeguda labor social des salesians, així com sa reputació i solidesa des valors educatius de s’escola calarien fort entre es ciutadellencs. A diferència de lo que més d’un vol fer creure, ara que tant de moda està anar contra lo tradicional, es Col·legi Salesià mai ha discriminat a ningú per motius econòmics, sinó tot lo contrari: Calós ha estat i és encara un referent educatiu per tota s’illa de Menorca, ja que des de principis de segle XX fins a dia d’avui ha donat i dóna cabuda a fillets i filletes de tota condició social. 145 sol·licituds es primer dia i més de 600 alumnes as cap de cinc anys avalarien sa gestió educativa des salesians a Ciutadella. I així ho certifica també es mateix Àngel Ruiz i Pablo a sa memòria des col·legi de l’any 1907-1908 en tot un manifest en defensa de s’escola privada i concertada, per lo que a dia d’avui ets embuts verds l’acusarien d’anar contra s’escola pública: “Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca. De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo… ¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtense con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados”.

En es programa d’actes d’enguany pes mes de Maria, destaquen sobretot sa missa d’avui Dia de Maria Auxiliadora a les 20h, es concert de Gospel as Santuari, i sa festivitat de diumenge 28: berenar de germanor a les 10h, missa presidida pel Sr. Bisbe de Menorca a les 19h, una hora més tard sa processó de Maria Auxiliadora, i a les 21h concert davant es bar de Calós on sentirem ses primeres notes santjoaneres amb actuació des joves ciutadellencs Som-hi.

Ciutadella deu molt a Calós. Sa millor manera d’agrair s’obra salesiana en es nostro poble seria assistint en massa diumenge sa processó de Maria Auxiliadora. I que sa nostra devoció, ciutadellencs, per Maria, auxiliadora des cristians, no s’acabi mai.

Article publicat dimecres 23 de maig a sa secció Rallant en Pla des Diari de Menorca

Nascuda a Benetússer (València), és llicenciada en Ciències Biològiques i s’especialisà en Bioquímica per s’Universitat de València el 1989. Màster en formació des professorat tres anys més tard, el 1990 participà en es projecte de voluntariat Rural Developed Project realisat íntegrament a sa població de Kingeero (Kènia) consistent en ajuda educacional i sanitària. Des de 1996 és professora a s’Institut Antoni Maura de Palma. Preocupada per s’educació a Balears, el 2014 fou una de ses fundadores de PLIS Educación, por favor.

Un simpàtic nom que, maldament mos recordi a un prec en anglès, ses seves sigles mos revelen que van molt més enfora: Professors Lliures d’Enginyeria Social (Profesores Libres de Ingeniería Social). O lo que és lo mateix, una plataforma educativa que reivindica s’escola com un centre d’aprenentatge i no com un medi d’instrumentalisació.

Promouen una escola professional i lliure de manipulació política i ideològica. Van néixer amb s’intenció de fer-se sentir en es claustres des centres educatius “on sembla que només existeix un pensament únic”. Retreuen que “si discrepes per no esser nacionalista o no fas vaga, te crees un problema”. “No som de dretes ni d’esquerres, som docents que volem treure sa política de ses aules i crear una veu que transmeti a s’opinió pública es sentir d’aquells que no som s’Assemblea i que no compartim s’instrumentalisació que fan”. Defensen una ensenyança on primer vagi sa pedagogia i no sa llengua o sa bandera. Un dets altres propòsits de PLIS és sa professionalisació des docent i dets equips directius, perseguint s’excel·lència i s’èxit acadèmic, objectiu que, desgraciadament, s’ha substituit per uns altres paràmetres més ‘progres’ i ‘guays’.

Aquest és s’impecable perfil de sa protagonista d’aquesta setmana a Rallant en pla, Olga Ballester Nebot. Una ciutadana com qualsevol altra, mare de família, bioquímica i professora incansable per una millor educació que el 2015 va decidir donar una passa envant i implicar-se en sa política activa per canviar ses coses, presentant-se el 2015 com independent a ses eleccions an es Parlament de ses Illes Balears a sa llista de Ciutadans – C’s per Mallorca. Ballester i es seu grup parlamentari duen prop de dos anys tocant totes ses portes “habidas y por haber” perquè es reconegui sa lliure elecció de llengua a ses proves d’accés a s’Universitat (PAU) que fins enguany eren exclusiva i obligatòriament en català, fet que atemptava contra sa Constitució Espanyola. Es Conseller d’Educació, es Rector de sa UIB i es Govern de sa nació s’han compromès públicament a garantir es dret dets alumnes a triar sa llengua en què es vulguin examinar.

Sa llibertat no és un panxó bo de pair pes partidaris de sa tirania. Es sector docent nacionalista més radicalisat ja s’ha aixecat en armes per exigir que ets exàmens no siguin també en castellà, acusant sa mesura de “atac al català” i a Ciutadans de “posar pals en les rodes de la normalització de la llengua a les illes”. Nihil novum sub sole, si no fos perquè sa valentia de Ballester i es seus companys de C’s ha provocat una situació inèdita: sa dimissió de quatre vocals des Tribunal, entre ells Jaume Sastre, personatge messiànic des catalanisme insular, xenòfob autor de sa tesi des “barco de rejilla” per tots es “forasters”, convertit en màrtir durant sa passada legislatura per protagonisar una més que qüestionable vaga de fam —qualcuns rallen d’operación bikini encoberta— contra es trilingüisme des Govern de José Ramón Bauzá. ¿Què més es pot esperar d’una persona que diu que Mª Antònia Munar és a presó “per ser mallorquina”, víctima “de la justícia colonial espanyola”? tot un exemple per s’educació des nostros joves, sense cap dubte.

Olga Ballester (C’s) representa sa victòria democràtica de sa ciutadania lliure, oberta i educada davant es monstro nacionalista lliberticida i autoritari. Com deia Miquel Fèlix en el MENORCA de despús-ahir, es drets són de ses persones, no de ses llengües. Lo trist és que siguin elements com Jaume Sastre i no persones amb cara i ulls com Olga Ballester es qui tenen sa potestat a dia d’avui d’evaluar i educar es nostros fills. Mentres açò no canviï, serà es millor indicador possible de sa precària i mala salut de sa nostra democràcia.

Article publicat a sa secció Rallant en pla dimecres 14 de juny de 2017

Sempre que mos n’entemem que Menorca ha de sortir a sa televisió, es menorquins no perdem s’ocasió i, puntuals, mos plantam davant es caixó per veure vam què diuen o què mostren de sa roqueta. Però alerta, que si es tracta de Menorca, no tot val. Mos hi seim com si duguéssim paper i boli a mos, però sa veritat és que no mos fa falta. Si es programa mos agrada i reflecteix fidedignament allò que tracti sobre sa nostra illa, li darem tot es pont i cova que faci falta. Ara bé, si sentim cap disbarat, mos quedarà ben gravat en es front. No haurem de menester apuntar-ho aumon. I no ho olvidarem.

Fa qüestió de dues setmanes, es mediàtic programa gastronomic de televisió, MasterChef de TVE, va emetre un especial gravat a Menorca durant es passat mes de març. Es tracta des programa de cuina amb més audiència des nostro país, amb quasi un 20% de share a s’edició de l’any passat, que es traduiria en 3.071.000 espectadors. Es tractava d’una oportunitat d’or per promocionar sa nostra illa així com sa gastronomia menorquina i sa rebosteria més típica davant tota Espanya. Idò an es cracks de MasterChef, capitanetjats per Pepe Rodríguez, Jordi Cruz i Samanta Vallejo-Nágera, no se’ls hi va ocórrer res millor que: 1) fer una caldereta de peix en tost d’una caldereta de llagosta, 2) gravar es programa a s’Algar (Sant Lluís) i dir que eren a Fornells, i 3) mostrar com a “postre típico menorquín” uns panellets amb xicolati, postre típic de Catalunya i concretament de Tots Sants. Mai millor dit, aquests de MasterChef van fer ‘ets ous enterra’ amb sa seva visita a Menorca.

En es segon programa de sa tercera temporada, es jurat es va cobrir de glòria amb s’expulsió directe i sense compassió d’Alberto Sampere, un estudiant de medecina de 18 anys, autor des polèmic plat “León come gamba”. Allò intentava simular sa cara d’un lleó tallada en patata amb pebre vermell picant de melena i un gazpacho de fresa per acompanyar. Pepe Rodríguez qualificà aquell plat de “insulto a mi inteligencia, al jurado y a 15.000 personas que se han quedado por el camino en el casting” i Jordi Cruz ho rematà amb “esto es una marranada y una mofa a mi oficio. Ningún niño de MasterChef Junior ha tenido narices de hacer un plato tan bobo como este”. La cosa va acabar com un tro i un llamp, amb Jordi Cruz publicant un vídeo demanant disculpes públiques per ses males formes i sa duresa de ses seves paraules.

Déu me’n guard de convertir-me jo en crític gastronòmic. Ha estat sa mateixa Associació Professional de Pastisseria, Panaderia i Afins de Menorca (APAME) que en un comunicat formal ha lamentat “sa poca rigorositat respecte sa rebosteria de s’illa mostrada en es programa de Masterchef de TVE” i que, com dèiem més amunt, “es panellets són un dolç típic de Catalunya que es produeix i comercialisa a Menorca puntualment per sa festa de Tots Sants i que no es pot, en cap cas, presentar com un postre típic de s’illa”. Ademés, APAME recorda que el 2015 va editar es llibre “Menorca, tradición pastelera” on repleguen part des productes més típics de sa pastisseria i panaderia de Menorca: pastissets, coques, ensaïmada o coca bamba, flaons i formatjades, crespells, rubiols, banyes i panets de viena amb sobrassada, tortada, braç de gitano, amargos, carquinyols, macarrons, bunyols i tot tipo de dolços menorquins. Diuen es pastissers menorquins que “a sa pastisseria local menorquina se l’ha de reconèixer per sa seva identitat pròpia, antigüedat i gran varietat”. Exactament lo mateix passa amb sa nostra secular manera de xerrar.

APAME ha donat tota una lliçó de menorquinisme defensant sa vertadera gastronomia típica de Menorca, sobretot an aquells que se les donen de menorquinistes emperò, a s’hora de sa veritat, no mouen un dit per lo nostro; sinó que ja els hi va bé que sa nostra personalitat insular quedi difuminada entre sa des nostros vesins catalans. Més d’un des qui no han piulat haguessin posat es crit en el cel si, en tost d’uns panellets, haguessin mostrat un cocido madrileño com a gastronomia menorquina. ¿On són Fra Roger, s’IME o es Consell Insular de Menorca? Sa bíblia conté un frase que per cosa ha fet fortuna, “pes seus fets els coneixereu”. Més clar, aigua.

Esperem idò, que Jordi Cruz o MasterChef demanin disculpes públicament a Menorca i an es menorquins per sa seva falta de sensibilitat i rigor cap a sa gastronomia menorquina, així com van fer amb aquell jove estudiant de medecina. I de pas, esperem que ningú acusi APAME d’ “anticatalanistes” o de “voler afavorir la gastronomia castellana”, com mos diuen an aquells que defensam lo menorquí. Sia sa llengua, sa gastronomia o lo que faci falta.

 

Article publicat dia 7 de juny a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Despús-ahir, 15 de maig, vam celebrar dues festes prou importants i polides. Per una banda, Sant Isidro, patró de la pagesia espanyola, dets agricultors i dets animals. Per s’altra, es Dia Internacional de sa Família. A priori podríem pensar que no tenen res a veure una cosa amb s’altra, però jo crec que tenen més en comú de lo que mos pensam.

Sant Isidro llaurador, canonisat en es segle XVII i venerat com a sant per l’Església Católica, va néixer el 1082 en es si d’una família pagesa pobra de Madrid, residents a una zona rural que pertanyia encara a sa taifa de Toledo dominada per Al-Àndalus. Per lo tant, es nostro sant nasqué en ple període de reconquista cristiana de sa Península Ibèrica. Una cosa que molta gent no sap és que Sant Isidro era mossàrab. Pes qui no coneguin es significat, és es nom que ets àrabs denominaren a sa població cristiana autòctona que convivia amb ells durant ses dominacions islàmiques d’Al-Àndalus. Sense anar més enfora, només hem de pensar amb aquells cristians que convisqueren, tant a Menorca com a ses illes germanes, amb es dominadors sarraïns i també amb sa comunitat jueva abans de sa reconquista cristiana de ses Balears per part de Jaume I el 1229. Però açò ja són figues d’un altre paner.

L’any 1993, s’Assemblea General de Nacions Unides va proclamar aquesta fetxa com un homenatge a sa família, deixant ben clar s’importància que sa comunitat internacional li atorga an aquesta institució. Enguany es Dia Internacional de sa Família està dedicat a resaltar es paper que juguen ses famílies, així com aquelles polítiques familiars orientades cap an es foment de s’educació i es benestar des seus membres, sobretot, s’educació infantil i sa formació contínua d’al·lots i joves.

Es Pacte per s’Educació és un des majors reptes que encara Espanya a s’actual legislatura. Seria un bon moment per eliminar, d’una vegada per totes, sa política de ses aules; així com implantar un sistema d’educació en llibertat, on es professors no siguin presos d’un currículum encorsetat i decimonònic i puguin ensenyar en llibertat segons es seus criteris educatius i es des centre —no es que marqui s’Estat—, i on es respecti sa darrera paraula des pares quant a s’educació des seus fills, d’acord amb s’article 27 de sa Constitució Espanyola: los poderes públicos garantizan el derecho que asis-te a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.

Isidro de Merlo i Quintana no va tenir una vida fàcil. Es seus pares eren tan pobres que ni tan sols li van poder pagar ets estudis. Però açò no va esser cap impediment perquè a ca seva li ensenyassin a estimar Déu i, per lo tant, a estimar ets altres. Amb només deu anys perdé son pare i hagué de fer feina de pagès pes terratinent Don Juan de Vargas. Passats ets anys es casà amb Santa Maria Toribia, matrimoni que hagué de patir es sofriment de perdre un fill a temprana edat. Maria i Isidro, emperò, entengueren que aquella era sa voluntat de Déu i es comprometeren a dur una vida normal en continència. Es dos sants començaren així a freqüentar sa Santa Missa cada dia, fins an es punt que es demés treballadors acusaren Isidro de tenir poques ganes de fer feina i perdre es temps. Però es supervisor pogué comprovar com cada dia, abans de partir, Sant Isidro deixava llesta sa feina que corresponia a sa seva arada i, per més inri, treia tres vegades més producció que es seus companys. I així es guanyà es respecte des seus superiors i des seus companys. Lo que guanyava des seu jornal, ho esmitjava en tres: una part per l’Església, una altra pes pobres, i una altra per sa seva família (sa dona, es fill i ell).

No és casualitat que ses Nacions Unides fixassin es Dia de sa Família es 15 de maig. Sant Isidro representa a la perfecció es valors d’humiltat, feina, modèstia i honradesa de sa família cristiana. Esperem que ses famílies des segle XXI no perdin mai de vista tals valors des sacrament, i que es famós Pacte per s’Educació no oblidi es dret des pares a triar lliurement s’educació des seus fills.

Article publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (17 de maig de 2017)

També conegut com el impuesto a la muerte, es tracta d’un dets imposts més injusts i confiscatoris que s’han pogut inventar mai es notros estimats polítics i buròcrates estatals, ja que grava coses per ses quals es ciutadans ja han hagut de tributar en moltes ocasions anteriors: renda, béns inmobles, activitats econòmiques, etc.

¿Com funciona s’expoli?

1r. S’Estat fa una anàlisi totalment subjectiva i desproporcionada de s’immoble heretat completament fora de ses transaccions des mercat creant un fals valor catastral que beneficia a Hisenda i castiga s’hereu. En qualcuns pobles d’Andalusia, es catastre ha revisat a l’alça en més des 30% d’aquests immobles encara que en aquests municipis no hi hagi hagut ni tan sols un mínim de transaccions que puguin justificar una pujada de s’IPC. En altres paraules, s’Estat valora s’immoble molt per damunt des seu valor real en es mercat per així rapinyar tot lo que pugui an es ciutadà.

2n. Se li aplica an aquest fals valor catastral s’impost que es polítics i buròcrates decideixen robar-mos. Segons s’economista Daniel Lacalle, a una família espanyola que havia heretat una vivenda, un local comercial i una petita parcel·la que s’Estat havia valorat en… ¡600.000€!, resulta que es van veure obligats a pagar 309.000€ només en imposts (amb interessos i costs). O es cas d’un jove de 15 anys, fill únic de pares divorciats que, a sa mort de son pare, rep en herència es seu pis que s’Administració valora en 300.000€ quan realment en val uns 100.000€. I vet aquí un al·lot de 15 anys a qui se l’obliga a pagar 80.655€ per una casa que son pare es degué guanyar amb sa feina de tota una vida.

3r. Lo fort des tema no és només lo confiscatori que és aquest impost, sinó que a la pràctica, no té cap tipo d’efecte redistributiu ni d’igualtat, a pesar que més d’un pirata ho vulgui justificar fent-mos creure que sí. Sa realitat és que s’Estat -a través des Govern de sa Comunitat Autònoma- actua com una gran agència immobiliària prenguent an es ciutadans aquelles propietats en herència a ses que han de renunciar perquè no poden pagar s’impost de successions i donacions. Llavores treu aquests immobles a subhasta i, ¿qui compra aquestes vivendes? ¿Es pobres, es joves, sa classe mitja treballadora? No, es rics.

Es tracta de s’exemple més gran de com s’Estat mos roba an es ciutadans a través d’una pràctica perversa de redistribució negativa: allò que sa classe mitja s’ha comprat a través des seu esforç acaba en mans d’uns pocs adinerats ja que s’hereu no pot fer front an es brutal impost que se li exigeix. A part d’esser un impost injust, arcaic i confiscatori, que grava coses que ja han tributat en es passat, és un impost que no genera cap tipo de millora de redistribució, ni millora ses condicions socials, sinó tot lo contrari a un país on pes 90% des ciutadans sa seva major font d’estalvi és sa casa o s’immoble que es compra. O sigui, que gràcies a s’impost de successions que tant defensen governs d’esquerres com es de Susana Díaz o Francina Armengol només es rics poden heretar. Molt social i d’esquerres, tot.

Sa comunitat de Múrcia, un exemple fiscal a seguir

S’Estat pretén que es ciutadans siguem experts en materia legislativa o fiscal per evitar que mos atraqui. ¿És injust que uns espanyols paguem més que altres segons a quina comunitat autònoma visquem? ¿Harmonisació fiscal? Clar que sí, però qui ha d’acabar amb aquesta desigualtat són aquelles comunitats (Andalusia, Balears… ) qui institueixen aquests imposts confiscatoris, no ses poques (Madrid, Múrcia) que l’estan bonificant. És es cas de Múrcia, on fa qüestió de setmanes es conseller d’Hisenda, Andrés Carrillo, anunciava que sa comunitat suprimirà s’Impost de Successions el 2018.

L’any passat Francina Armengol firmà una declaració institucional conjunta amb Pedro Antonio Sánchez, llavonses president regional de Múrcia, per un millor finançament autonòmic. Armengol al·legà que responia “a sa necessitat de garantir es servicis públics que necessiten es ciutadans que representam” i es queixava d’un “tractament injust”. Si és ver que Armengol mira tant com diu pets interessos econòmics des ciutadans, hauria de suprimir s’impost de successions tal i com faran es seus aliats murcians. De lo contrari, na Francina mostrarà es llautó i quedarà demostrat que tot era una excusa per dissimular lo que realment li interessa: fer sa garangola a sa Catalunya rupturista de Carles Puigdemont.

S’impost de successions és un robo an es ciutadans i es polítics l’haurien d’esborrar des mapa ipso facto a tota Espanya. A molts de governs que es fan dir “d’esquerres” els hi aniria molt bé revisar Karl Marx en materia impositiva: “pagar imposts s’hauria de considerar com alta traició. Negar-se a pagar imposts és es primer deure de qualsevol ciutadà”. Tal vegada així deixarien de fer-mos sa vida tan complicada.

Article publicat dimecres 10 de maig de 2017 a Rallant en pla des Diari de Menorca

Tres anys de presó per un delicte que no ha comès i sense cap prova que demostri sa seva culpabilitat. Aquest desafortunat titular resumeix s’història de Joan Cardona Pons, un menorquí que duu nou anys vivint a Barcelona. Es malson d’aquest jove mahonès resident a sa ciutat comtal va començar es 19 de novembre de 2012, quan una al·lota va esser víctima d’una agressió sexual basada en tocaments a un pit i a sa zona des genitals en es portal de ca seva a mans d’un altre jove que, segons va relatar ella mateixa, menava una moto. Deu dies més tard, sa jove denuncià es suposat agressor que l’havia agredida reconeguent-lo a sa feina.

Davant es tribunal, en Joan es va declarar innocent, presentant com a proves es testimonis des seu germà i de sa companya de pis que van jurar que aquell vespre en Joan estava sopant amb ells, com feien habitualment. Ademés, van poder demostrar que així va esser aportant com a proves s’estacionament de sa bicing (velo pública) per part des germà d’en Joan a s’aparcament de bicicletes més pròxim an es seu domicili.

An açò li hem de sumar es registre d’una telefonada de sa companya des des fixo des pis, i sa declaració des qui per llavonses era sa parella sentimental d’en Joan, ja que per més inri, en Joan és homosexual i pocs minuts després des fets denunciats, es trobava mantenguent una conversa de caràcter amorós a través de Facebook. Conversa que també es va aportar davant es jutge com a prova. També ha subestimat sa justícia que en Joan hagi demostrat que era client habitual des supermercat on feia feina sa jove agredida, on el va identificar com autor de s’agressió, i que sa descripció física de sa declarant no coincidís amb s’imatge que en Joan presentava en aquella època.

De res ha servit que en Joan declaràs i demostràs sa seva condició d’homosexual, que mai ha tingut ni menat cap moto, o que a s’hora en què es produiren es fets ell fos a ca seva sopant. Des de dimarts de la setmana passada, en Joan es troba ingressat per força a sa presó catalana de Sant Joan de Vilatorrada (Centre Penitenciari Lledoners). Es nostro hipertrofiat Estat ha exercit una vegada més es seu particular i injust monopoli de sa violència privant en Joan de sa seva llibertat, de sa seva família, de sa seva vida, a pesar de no tenir cap prova contra ell més que s’acusació.

Es colmo de s’injustícia exercida per s’Estat és sa perversitat que s’amaga darrere d’aquests casos de condemnats sense proves demostrables en contra. Joan Cardona, que ha mogut cel i terra per demostrar sa seva innocència, haurà de reconèixer sa culpabilitat d’una agressió sexual si vol poder disfrutar d’un mínim de llibertat a través de qualque permís i minúsculs beneficis penitenciaris a partir des 9 mesos de presó. Si no ho fa, no li reduiran sa condemna, ni podrà sortir amb permís cap fi de setmana, ni podrà arribar as tercer grau. Inclús es veuria obligat a assistir a programes de reinser-ció per agressors sexuals. És es cas de s’holandès Romano Liberto Van Der Dussen, a qui s’Estat va mantenir encarcel·lat frívolament durant dotze anys a una presó de Palma fins que es Tribunal Suprem va anul·lar l’any passat una de ses tres penes per agressió sexual que pesen damunt ell. En paraules seves, “me han jodido la vida, no hay nadie que me lo pague. No puedo explicar lo que he sufrido, no se lo deseo ni a mi peor enemigo”.

Lo pitjor des cas és que, mentres sa justícia condemna en Joan, un jove homosexual contra es qui no recau cap prova en ferm, es vertader agressor sexual segueix lliure en es carrer. A un se li remou es ventrei en veure aquest jove mahonès a presó sense proves i, per contra, a terroristes, assassins, pederastes o violadors de rosetes enmig des carrer. Sense cap dubte i amb es degut respecte a ses nostres institucions, sa justícia s’ho hauria de fer mirar. Es Tribunal Constitucional podria revisar es cas de Joan Cardona i valorar amb més deteniment sa coherència de ses proves i testimonis exposats per sa defensa, abans de seguir coartant sa llibertat a un jove de 28 anys amb tota sa vida per davant i que no compta ni amb antecedents. En es cas contrari, es nostro Es-tat i es seu sistema judicial s’hauran cobrat dues víctimes on només n’hi havia una.

Article publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (26 d’abril de 2017)

Es Dijous Sant és un des dies amb més mostres de fe popular de sa Setmana Santa. És sabut que, en temps d’en primer, sa gent es vestia de dol i des dematí ençà quedava prohibida sa circulació de cotxos i altres vehicles dins es pobles fins que passàs es Toc de Glòria. Encara a dia d’avui, institucions com sa Guàrdia Civil o societats amb cara i ulls com sa centenària Casino 17 de Gener salvaguarden sa tradició de posar ses banderes a mitja asta de dijous vespre fins es diumenge, Pasqua de Resurrecció, just després de matar es bujot, en motiu de dol per sa mort de nostro Senyor Jesucrist. ¡Qui ho hagués dit, d’un casino amb uns orígens netament republicans i obrers! Un fet que demostra que ses tradicions són açò, tradicions, i que no hem de mesclar ous amb caragols.

Tornant as Dijous Sant, es matí s’hi feia sa missa crismal i es decapvespre sa Missa In Coena Dominique recorda s’episodi des lavatori i mandat de Jesús, que acabava amb s’ofici de tenebres i, finalment, amb lo que mos pica aquesta setmana a Rallant en pla: ses Cases Santes. Una paraula tan antiga que la trobam inclús a Tirant lo Blanch, i que fa referència a ses visites familiars i grupals a una espècie de casa que es col·loca a un altar major amb una gran portalada on s’hi reserva el Santíssim. Es tracta d’un monument molt solemne —encara que amb ets anys s’ha simplificat molt sa seva posada en escena— on es rector, bisbe o capellà encarregat és acompanyat pes feels que s’hi acosten a resar. Fins no fa molt anys, es creients ciutadellencs es trobaven i, amb ranxos, honraven a Jesucrist sacramentat assistint a ses diferents esglésies de Ciutadella a fer “ses Cases Santes”, ses pregàries corresponents. Enguany he tengut sa sort d’assistir per primera vegada a sa Casa Santa de la Catedral de Menorca, on he pogut tocar amb ses mans lo polit i sa solemnitat de ses pregàries des meus companys de sa Confraria de la Pietat de Ciutadella (antiga Acció Catòlica). Aquell temps, ses pregàries duraven fins a altes hores de sa matinada, i acabaven es dematí des Divendres Sant.

Sense que servesqui de precedent, aplaudesc s’iniciativa que dugué a terme s’Ajuntament de Palma fa un parell d’anys. Encara que es nostros vesins de s’illa germana es pensin per lo vist que és una tradició exclusivament mallorquina —es fets demostren que no és així, sinó que també és patrimoni de sa comunitat cristiana menorquina i de ses Pitiüses—, Cort va tenir el 2014 s’afortunada idea d’editar un itinerari amb més de 3.000 catàlegs amb mapa, fotografia i text il·lustratiu des bell material religiós que s’exposa a cada església per donar a conèixer aquesta tradició entre es visitants. Aquí, desgraciadament, hauríem de començar per donar a conèixer ses Cases Santes an es mateixos ciutadellencs i menorquins. Però mai és massa tard per tornar a començar, diuen. A dia d’avui, es palmesans venen ses Cases Santes com un atractiu turístic i com una singularitat de sa Setmana Santa mallorquina, mentres a Menorca segueixen caiguent en s’oblit i en es desconeixement general entre es més joves. Sembla mentida que a Ciutadella mantinguem una tradició religiosa tan singular i d’origens medievals i no li donem cap tipo d’importància ni de difusió.

D’acord amb sa meva condició de lliberal, no crec que sigui s’Ajuntament —tampoc estaria ara per sa labor— ni cap institució pública sa que s’hagi d’encuidar d’impulsar de nou ses Cases Santes a Menorca. Crec en sa capacitat sobrada de sa societat civil i s’iniciativa privada per vetlar en pro d’aquelles tradicions més polides sense necessitat de s’omnipresent interferència de s’Administració Pública. En altres paraules, és responsabilitat des fidels menorquins, des Bisbat de Menorca i de ses confraries de Ciutadella recuperar ses Cases Santes a ses esglésies de Menorca i impulsar sa seva veneració com a patrimoni religiós des nostro poble i de ses Illes Balears.

Article d’opinió publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (dimecres 19 d’abril)

JOAN D. PONS TORRES

Es “IX informe sobre la situació de la llengua catalana (2015)” que es va donar a conèixer a finals de l’any passat mos convida a tots, especialment an es nostros polítics i governants, a reflexionar profundament sobre sa salut de sa nostra llengua a ses Balears. Deixant de banda es debat des nom de sa llengua —a jo ningú em llevarà es dret a seguir-la anomenant com a menorquí o llengua menorquina, com feren Joan Benejam o Àngel Ruiz i Pablo—, sa qüestió és que sa percepció no pot esser més negativa. Es català (o es menorquí, d’acord amb com l’hem anomenada sempre) torna a recular en es carrer a nivells més que preocupants. Si feim una comparativa des resultats del 2014 amb es de deu anys abans (2004) arribam a sa conclusió que es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc han reculat com a llengua habitual: en deu anys ha passat d’un 45% a un 36,8% de balears que l’empren habitualment. I encara que, segons s’enquesta del 2014, hi ha un 80,5% que diuen que “el sap xerrar” —hauríem de veure què vol dir açò— només un 47,5% hi comença sempre una conversa.

 

Mentres sa llengua catalana s’ha convertit en sa llengua des poder i de s’ensenyança, de cada vegada són més pocs es qui la xerren de forma natural i voluntària. A pesar de sa grialdada de doblers públics que s’hi han vessat, es català no només no consegueix convertir-se en sa llengua d’integració pes nouvinguts o per ses persones que no la tenen com a llengua materna, sinó que perd parlants entre ses famílies que fins fa poc la parlaven habitualment. Es tracta d’un fracàs de trenta anys de programes d’(a)normalisació lingüística: és ver que es català ha eixamplat es seu ventall de funcions —una qüestió purament política— però també és ver que ha minvat radicalment es seu ús, que depèn de sa voluntat des ciutadans. Estendre ets espais i àmbits an es qui es pot emprar es català no ha significat que s’empri de fet. Sa premsa en català n’és una bona prova d’açò, un negoci zombie i politisat que sobreviu gràcies a ses ajudes públiques que injustament la mantenen. Per no xerrar des poquíssims parlants que són autònoms a s’hora d’escriure’l si eliminàssim es correctors.

III Premi Joan Benejam, una oportunitat per reviscolar es menorquí. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears ha declarada oberta sa convocatòria des 3er Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí, es concurs literari organisat per una institució privada amb més repercussió de Menorca. Enguany, es concurs compta amb diverses novedats, com per exemple que es relats podran esser de fins a 10 pàgines, o s’augment des 1r premi fins a 1.000€ pes guanyador. Una dotació econòmica que prestigia encara més es Joan Benejam i que és possible gràcies a s’unió de Foment Cultural amb sa Fundació Jaume III, així com an es més de mig centenar de socis menorquins i a ses empreses patrocinadores que hi posen es seu granet d’arena.

Fa plorera veure com entre ses 136 mesures des Pla de Normalisació Lingüística des Consell Social de la Llengua Catalana, o des més de 1.000.000€ que es Govern Balear i es Consell Insular de Menorca destinaran per fomentar es català, no hi hagi ni una iniciativa destinada a promocionar i dignificar es menorquí, ses modalitats insulars reconegudes a s’article 35 des nostro Estatut d’Autonomia.

Ses nostres autoritats i es màxims responsables d’aquestes polítiques lingüístiques haurien de reflexionar sobre què ha fallat. I un des motius principals d’aquesta percepció dolenta és que molts de ciutadans no s’identifiquen ni reconeixen en es model d’estàndar (escrit i formal) que s’ha acabat imposant a ses nostres illes. S’estrepitosa davallada de parlants de sa nostra llengua a Balears des 45% an es 36% és es resultat des fracàs de sa Llei de Normalisació Lingüística i evidencia una vegada més sa resistència passiva de molts de menorquins davant es català estàndar, una llengua poc amable, desagradable, vinculada a s’imposició lingüística i an es nacionalisme. Es problema no és si es menorquí o es català són sa mateixa llengua o no —fet que sa Fundació Jaume III no ha qüestionat mai— sinó que sa salut de sa nostra llengua és cada vegada pitjor. Govern Balear, CIMe i Ajuntaments haurien de fer costat i promocionar es III Premis Joan Benejam a fi de frenar sa sangria de parlants de menorquí, sobretot aquells que se les gasten de “menorquinistes”. Per desgràcia, ses senyories no entenen que, perquè es ciutadans de Menorca emprin, estimin i defensin sa seva llengua, primer l’hauran de sentir com a pròpia. I açò només passarà es dia en què es menorquí recobri sa categoria lingüística que li pertoca i es polítics deixin de tractar-lo com un patois o català mal xerrat. Es Premi Joan Benejam suposa una oportunitat per dignificar sa nostra llengua i, de pas, alçar es llençols i descobrir de quina pasta estan fets ets auto-anomenats “menorquinistes”.

________________________

Publicat a Es Diari · Menorca

Es Govern Balear des Pacte de Progrés third edition ha vist sa llum amb es fitxatge d’un nou aliat per una de ses seves reivindicacions estrella, sa millora des finançament autonòmic de ses Illes Balears. Es tracta de sa Comunitat de Múrcia, governada pes popular Pedro Antonio Sánchez. Fantàstic. Ara ja tenen qualcú més amb qui bramar i cantar ses quaranta an es malvats de ‘Madrit’ que mos tenen amb sa bota an es coll.  Per supost, es respectius governs autonòmics ho han fet tot bé. Sempre. Sa culpa és de Madrid, clar. En només un any, repetesc, un any, es Govern de Francina Armengol ha augmentat es deute financer en 331 millons i ha disparat es deute a proveïdors an es 70%, que es tradueixen en uns altres 111 millons destinats a sa tan eficient i ultradivinisada sanitat pública balear. En total, es deute de Balears ja supera es 9.000.000.000€. ¡Nyas progrés!

 

És ver que es Govern de José Ramón Bauzá també va elevar es deute fins es 8.281 millons, però amb una petita diferència: en va convertir 1.600 de deute comercial a deute financera, abonant així desenes de mils de factures pendents a empreses d’herència socialista made in Francesc Antich o Pacte de Progrés second edition, com s’estimin més. ¿I què diu na Catalina Cladera, Consellera d’Hisenda des Govern Balear? que es feliciten pes ‘bons resultats’ obtenguts perquè es pes des deute en relació an es PIB regional no ha crescut es darrer any, a diferència de ses demés comunitats. ¡Bravo! mirau quin èxit. Som sa quarta comunitat més endeutada en relació a sa nostra riquesa —es deute balear arriba an es 30,7% des seu PIB—. Vaja, un ou de dos vermells, sra. Cladera.

Perquè sa despesa mos esclavisa i s’austeritat mos fa lliures. Deia Publio Siro que “es deute és s’esclavitud des lliures”. Siro va esser un des més lúcids escriptors llatins de s’Antiga Roma. Nascut a sa Síria on a dia d’avui com en temps d’emprimer, sa vida es paga a preu d’or, de petit el van fer esclau i l’enviaren a Itàlia. Però lo més interessant de sa seva història és que… voilà!conseguí sa llibertat. Com? amb una subvenció? demanant que li perdonassin res? no, just tot lo contrari. En Siro no es va dormir a sa banqueta, sinó que va decidir desarrollar es seus millors talents i així, amb es seu esforç i sacrifici, es va guanyar es favor des seu dominus, que va decidir lliberar-lo de s’esclativud i educar-lo. Anys més tard, a part de convertir-se en un popular escriptor i improvisador, va triumfar per tot Itàlia amb ses seves pantomimes, arribant a guanyar es premis de Juli Cèsar. Un exemple de valentia, esforç i constància, lo que hauríem de fer tots i cada un de noltros —es nostros irresponsables governants, es primers— en tost d’esperar que papá Estado mos solucioni sa vida amb qualque subvenció o amb una pujada d’imposts pes “bé comú”. Sense sacrifici no hi ha recompensa. O s’equivalent cool contemporani, “no pain, no gain”.

A diferència de lo que passa amb es nostros polítics —que (mos) endeuten fins es coll, i sa solució és… sa cossa cap envant, ¡més endeutament!, i aquí no ha passat res—, Siro es va haver de guanyar sa seva llibertat amb sa suor des seu front. Després de mesos i mesos de balones fuera per part des Govern Balear i no concretar en què es basa es gemeg en pro d’un millor finançament —que encara no sabem d’on es treuen aquest ‘maltractement’ ja que Balears es troba a sa mitja en quant a finançament autonòmic—, per fi coneixem sa panacea que proposa s’executiu d’Armengol: no pagar es deute. ¡Clar que sí! deixam de pagar per seguir-mos endeutant i demanant més doblers. Gran idea. Açò sí, de reduir despesa supèrflua, administració, enxufats, etc; ni parlar-ne.

Per una vegada, i sense que servesqui de precedent, recordem a Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, per sa que segurament haurà estat sa frase cèlebre de sa seva vida —quan era presidenta de sa Plataforma d’Afectats pes Desnonaments; ara, ja ni se’n deu enrecordar—: “las deudas de los corruptos prescriben rápidamente, mientras las deudas de las familias no prescriben jamás”. I és que aquí està es quid de sa qüestió. Sa festa la pagam noltros. Endeuten sa nostra llibertat i mos segueixen buidant ses butxaques a canvi d’una falsa “seguretat” i en nom d’unes polítiques “socials” que no són més que corrupció encoberta: subvencions, despesa pública incontrolada i despilfarro. Diguem prou an aquest sistema intervencionista, oligàrquic i corromput on un punyat de polítics i bur(r)òcrates endeuten es nostro futur i es des nostros fills.

Si sa presidenta Armengol vol alçar sa bandera d’un millor finançament per ses Illes Balears en base an es principi d’ordinalitat —no rebre manco de lo que aportam—, jo li faré costat. Però hi ha que predicar amb s’exemple. Que retalli despeses i freni es despilfarro, reduesqui sa sobredimensionada administració pública, clausuri sa festa de ses subvencions millonàries a s’OCB i amiguets, davalli ets imposts, torni es doblers a ses butxaques des ciutadans i pagui es deutes. Noltros no tenim perquè pagar sa seva irresponsable gestió.