Tres anys de presó per un delicte que no ha comès i sense cap prova que demostri sa seva culpabilitat. Aquest desafortunat titular resumeix s’història de Joan Cardona Pons, un menorquí que duu nou anys vivint a Barcelona. Es malson d’aquest jove mahonès resident a sa ciutat comtal va començar es 19 de novembre de 2012, quan una al·lota va esser víctima d’una agressió sexual basada en tocaments a un pit i a sa zona des genitals en es portal de ca seva a mans d’un altre jove que, segons va relatar ella mateixa, menava una moto. Deu dies més tard, sa jove denuncià es suposat agressor que l’havia agredida reconeguent-lo a sa feina.
Davant es tribunal, en Joan es va declarar innocent, presentant com a proves es testimonis des seu germà i de sa companya de pis que van jurar que aquell vespre en Joan estava sopant amb ells, com feien habitualment. Ademés, van poder demostrar que així va esser aportant com a proves s’estacionament de sa bicing (velo pública) per part des germà d’en Joan a s’aparcament de bicicletes més pròxim an es seu domicili.
An açò li hem de sumar es registre d’una telefonada de sa companya des des fixo des pis, i sa declaració des qui per llavonses era sa parella sentimental d’en Joan, ja que per més inri, en Joan és homosexual i pocs minuts després des fets denunciats, es trobava mantenguent una conversa de caràcter amorós a través de Facebook. Conversa que també es va aportar davant es jutge com a prova. També ha subestimat sa justícia que en Joan hagi demostrat que era client habitual des supermercat on feia feina sa jove agredida, on el va identificar com autor de s’agressió, i que sa descripció física de sa declarant no coincidís amb s’imatge que en Joan presentava en aquella època.
De res ha servit que en Joan declaràs i demostràs sa seva condició d’homosexual, que mai ha tingut ni menat cap moto, o que a s’hora en què es produiren es fets ell fos a ca seva sopant. Des de dimarts de la setmana passada, en Joan es troba ingressat per força a sa presó catalana de Sant Joan de Vilatorrada (Centre Penitenciari Lledoners). Es nostro hipertrofiat Estat ha exercit una vegada més es seu particular i injust monopoli de sa violència privant en Joan de sa seva llibertat, de sa seva família, de sa seva vida, a pesar de no tenir cap prova contra ell més que s’acusació.
Es colmo de s’injustícia exercida per s’Estat és sa perversitat que s’amaga darrere d’aquests casos de condemnats sense proves demostrables en contra. Joan Cardona, que ha mogut cel i terra per demostrar sa seva innocència, haurà de reconèixer sa culpabilitat d’una agressió sexual si vol poder disfrutar d’un mínim de llibertat a través de qualque permís i minúsculs beneficis penitenciaris a partir des 9 mesos de presó. Si no ho fa, no li reduiran sa condemna, ni podrà sortir amb permís cap fi de setmana, ni podrà arribar as tercer grau. Inclús es veuria obligat a assistir a programes de reinser-ció per agressors sexuals. És es cas de s’holandès Romano Liberto Van Der Dussen, a qui s’Estat va mantenir encarcel·lat frívolament durant dotze anys a una presó de Palma fins que es Tribunal Suprem va anul·lar l’any passat una de ses tres penes per agressió sexual que pesen damunt ell. En paraules seves, “me han jodido la vida, no hay nadie que me lo pague. No puedo explicar lo que he sufrido, no se lo deseo ni a mi peor enemigo”.
Lo pitjor des cas és que, mentres sa justícia condemna en Joan, un jove homosexual contra es qui no recau cap prova en ferm, es vertader agressor sexual segueix lliure en es carrer. A un se li remou es ventrei en veure aquest jove mahonès a presó sense proves i, per contra, a terroristes, assassins, pederastes o violadors de rosetes enmig des carrer. Sense cap dubte i amb es degut respecte a ses nostres institucions, sa justícia s’ho hauria de fer mirar. Es Tribunal Constitucional podria revisar es cas de Joan Cardona i valorar amb més deteniment sa coherència de ses proves i testimonis exposats per sa defensa, abans de seguir coartant sa llibertat a un jove de 28 anys amb tota sa vida per davant i que no compta ni amb antecedents. En es cas contrari, es nostro Es-tat i es seu sistema judicial s’hauran cobrat dues víctimes on només n’hi havia una.
Article publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (26 d’abril de 2017)