Es Govern Balear des Pacte de Progrés third edition ha vist sa llum amb es fitxatge d’un nou aliat per una de ses seves reivindicacions estrella, sa millora des finançament autonòmic de ses Illes Balears. Es tracta de sa Comunitat de Múrcia, governada pes popular Pedro Antonio Sánchez. Fantàstic. Ara ja tenen qualcú més amb qui bramar i cantar ses quaranta an es malvats de ‘Madrit’ que mos tenen amb sa bota an es coll. Per supost, es respectius governs autonòmics ho han fet tot bé. Sempre. Sa culpa és de Madrid, clar. En només un any, repetesc, un any, es Govern de Francina Armengol ha augmentat es deute financer en 331 millons i ha disparat es deute a proveïdors an es 70%, que es tradueixen en uns altres 111 millons destinats a sa tan eficient i ultradivinisada sanitat pública balear. En total, es deute de Balears ja supera es 9.000.000.000€. ¡Nyas progrés!
És ver que es Govern de José Ramón Bauzá també va elevar es deute fins es 8.281 millons, però amb una petita diferència: en va convertir 1.600 de deute comercial a deute financera, abonant així desenes de mils de factures pendents a empreses d’herència socialista made in Francesc Antich o Pacte de Progrés second edition, com s’estimin més. ¿I què diu na Catalina Cladera, Consellera d’Hisenda des Govern Balear? que es feliciten pes ‘bons resultats’ obtenguts perquè es pes des deute en relació an es PIB regional no ha crescut es darrer any, a diferència de ses demés comunitats. ¡Bravo! mirau quin èxit. Som sa quarta comunitat més endeutada en relació a sa nostra riquesa —es deute balear arriba an es 30,7% des seu PIB—. Vaja, un ou de dos vermells, sra. Cladera.
Perquè sa despesa mos esclavisa i s’austeritat mos fa lliures. Deia Publio Siro que “es deute és s’esclavitud des lliures”. Siro va esser un des més lúcids escriptors llatins de s’Antiga Roma. Nascut a sa Síria on a dia d’avui com en temps d’emprimer, sa vida es paga a preu d’or, de petit el van fer esclau i l’enviaren a Itàlia. Però lo més interessant de sa seva història és que… voilà!conseguí sa llibertat. Com? amb una subvenció? demanant que li perdonassin res? no, just tot lo contrari. En Siro no es va dormir a sa banqueta, sinó que va decidir desarrollar es seus millors talents i així, amb es seu esforç i sacrifici, es va guanyar es favor des seu dominus, que va decidir lliberar-lo de s’esclativud i educar-lo. Anys més tard, a part de convertir-se en un popular escriptor i improvisador, va triumfar per tot Itàlia amb ses seves pantomimes, arribant a guanyar es premis de Juli Cèsar. Un exemple de valentia, esforç i constància, lo que hauríem de fer tots i cada un de noltros —es nostros irresponsables governants, es primers— en tost d’esperar que papá Estado mos solucioni sa vida amb qualque subvenció o amb una pujada d’imposts pes “bé comú”. Sense sacrifici no hi ha recompensa. O s’equivalent cool contemporani, “no pain, no gain”.
A diferència de lo que passa amb es nostros polítics —que (mos) endeuten fins es coll, i sa solució és… sa cossa cap envant, ¡més endeutament!, i aquí no ha passat res—, Siro es va haver de guanyar sa seva llibertat amb sa suor des seu front. Després de mesos i mesos de balones fuera per part des Govern Balear i no concretar en què es basa es gemeg en pro d’un millor finançament —que encara no sabem d’on es treuen aquest ‘maltractement’ ja que Balears es troba a sa mitja en quant a finançament autonòmic—, per fi coneixem sa panacea que proposa s’executiu d’Armengol: no pagar es deute. ¡Clar que sí! deixam de pagar per seguir-mos endeutant i demanant més doblers. Gran idea. Açò sí, de reduir despesa supèrflua, administració, enxufats, etc; ni parlar-ne.
Per una vegada, i sense que servesqui de precedent, recordem a Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, per sa que segurament haurà estat sa frase cèlebre de sa seva vida —quan era presidenta de sa Plataforma d’Afectats pes Desnonaments; ara, ja ni se’n deu enrecordar—: “las deudas de los corruptos prescriben rápidamente, mientras las deudas de las familias no prescriben jamás”. I és que aquí està es quid de sa qüestió. Sa festa la pagam noltros. Endeuten sa nostra llibertat i mos segueixen buidant ses butxaques a canvi d’una falsa “seguretat” i en nom d’unes polítiques “socials” que no són més que corrupció encoberta: subvencions, despesa pública incontrolada i despilfarro. Diguem prou an aquest sistema intervencionista, oligàrquic i corromput on un punyat de polítics i bur(r)òcrates endeuten es nostro futur i es des nostros fills.
Si sa presidenta Armengol vol alçar sa bandera d’un millor finançament per ses Illes Balears en base an es principi d’ordinalitat —no rebre manco de lo que aportam—, jo li faré costat. Però hi ha que predicar amb s’exemple. Que retalli despeses i freni es despilfarro, reduesqui sa sobredimensionada administració pública, clausuri sa festa de ses subvencions millonàries a s’OCB i amiguets, davalli ets imposts, torni es doblers a ses butxaques des ciutadans i pagui es deutes. Noltros no tenim perquè pagar sa seva irresponsable gestió.