JOAN D. PONS TORRES
Es “IX informe sobre la situació de la llengua catalana (2015)” que es va donar a conèixer a finals de l’any passat mos convida a tots, especialment an es nostros polítics i governants, a reflexionar profundament sobre sa salut de sa nostra llengua a ses Balears. Deixant de banda es debat des nom de sa llengua —a jo ningú em llevarà es dret a seguir-la anomenant com a menorquí o llengua menorquina, com feren Joan Benejam o Àngel Ruiz i Pablo—, sa qüestió és que sa percepció no pot esser més negativa. Es català (o es menorquí, d’acord amb com l’hem anomenada sempre) torna a recular en es carrer a nivells més que preocupants. Si feim una comparativa des resultats del 2014 amb es de deu anys abans (2004) arribam a sa conclusió que es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc han reculat com a llengua habitual: en deu anys ha passat d’un 45% a un 36,8% de balears que l’empren habitualment. I encara que, segons s’enquesta del 2014, hi ha un 80,5% que diuen que “el sap xerrar” —hauríem de veure què vol dir açò— només un 47,5% hi comença sempre una conversa.
Mentres sa llengua catalana s’ha convertit en sa llengua des poder i de s’ensenyança, de cada vegada són més pocs es qui la xerren de forma natural i voluntària. A pesar de sa grialdada de doblers públics que s’hi han vessat, es català no només no consegueix convertir-se en sa llengua d’integració pes nouvinguts o per ses persones que no la tenen com a llengua materna, sinó que perd parlants entre ses famílies que fins fa poc la parlaven habitualment. Es tracta d’un fracàs de trenta anys de programes d’(a)normalisació lingüística: és ver que es català ha eixamplat es seu ventall de funcions —una qüestió purament política— però també és ver que ha minvat radicalment es seu ús, que depèn de sa voluntat des ciutadans. Estendre ets espais i àmbits an es qui es pot emprar es català no ha significat que s’empri de fet. Sa premsa en català n’és una bona prova d’açò, un negoci zombie i politisat que sobreviu gràcies a ses ajudes públiques que injustament la mantenen. Per no xerrar des poquíssims parlants que són autònoms a s’hora d’escriure’l si eliminàssim es correctors.
III Premi Joan Benejam, una oportunitat per reviscolar es menorquí. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears ha declarada oberta sa convocatòria des 3er Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí, es concurs literari organisat per una institució privada amb més repercussió de Menorca. Enguany, es concurs compta amb diverses novedats, com per exemple que es relats podran esser de fins a 10 pàgines, o s’augment des 1r premi fins a 1.000€ pes guanyador. Una dotació econòmica que prestigia encara més es Joan Benejam i que és possible gràcies a s’unió de Foment Cultural amb sa Fundació Jaume III, així com an es més de mig centenar de socis menorquins i a ses empreses patrocinadores que hi posen es seu granet d’arena.
Fa plorera veure com entre ses 136 mesures des Pla de Normalisació Lingüística des Consell Social de la Llengua Catalana, o des més de 1.000.000€ que es Govern Balear i es Consell Insular de Menorca destinaran per fomentar es català, no hi hagi ni una iniciativa destinada a promocionar i dignificar es menorquí, ses modalitats insulars reconegudes a s’article 35 des nostro Estatut d’Autonomia.
Ses nostres autoritats i es màxims responsables d’aquestes polítiques lingüístiques haurien de reflexionar sobre què ha fallat. I un des motius principals d’aquesta percepció dolenta és que molts de ciutadans no s’identifiquen ni reconeixen en es model d’estàndar (escrit i formal) que s’ha acabat imposant a ses nostres illes. S’estrepitosa davallada de parlants de sa nostra llengua a Balears des 45% an es 36% és es resultat des fracàs de sa Llei de Normalisació Lingüística i evidencia una vegada més sa resistència passiva de molts de menorquins davant es català estàndar, una llengua poc amable, desagradable, vinculada a s’imposició lingüística i an es nacionalisme. Es problema no és si es menorquí o es català són sa mateixa llengua o no —fet que sa Fundació Jaume III no ha qüestionat mai— sinó que sa salut de sa nostra llengua és cada vegada pitjor. Govern Balear, CIMe i Ajuntaments haurien de fer costat i promocionar es III Premis Joan Benejam a fi de frenar sa sangria de parlants de menorquí, sobretot aquells que se les gasten de “menorquinistes”. Per desgràcia, ses senyories no entenen que, perquè es ciutadans de Menorca emprin, estimin i defensin sa seva llengua, primer l’hauran de sentir com a pròpia. I açò només passarà es dia en què es menorquí recobri sa categoria lingüística que li pertoca i es polítics deixin de tractar-lo com un patois o català mal xerrat. Es Premi Joan Benejam suposa una oportunitat per dignificar sa nostra llengua i, de pas, alçar es llençols i descobrir de quina pasta estan fets ets auto-anomenats “menorquinistes”.
________________________
Publicat a Es Diari · Menorca