Publicat a

Anaïs Faner Anglada

Anaïs Faner Anglada (Ciutadella, 1997) s’ha alçat amb sa quarta edició des Premi Joan Benejam en menorquí amb sa seua obra “Som d’ont som”. Així es va anunciar dissabte durant sa gala des IV Premi Joan Benejam i 4t aniversari de Sa Fundació a Menorca, que es va celebrar en es restaurant des Club Nàutic de Ciutadella davant més de 200 convidats. Es tracta de sa primera dona que guanya es ‘Joan Benejam’ i sa més jove que s’ha fet amb es guardó en totes ses edicions.

Sa jove escriptora, que destaca per sa seva creació literària en s’àmbit de sa poesia, s’ha enduit es premi gràcies a una peça que en paraules de Jaume Anglada, guanyador de s’edició anterior i representant des Jurat, defineix com un “brollador de sentiments com una tendra, rica, metafòrica i fins i tot poètica narració d’enyorança, d’amor i desamor menorquí”. “Una al·lota que viu a Barcelona, que ha romput amb s’al·lot que és a Menorca, i ho fa des d’una perspectiva força poètica que destaca inclús per damunt des relat. Es nivell gramatical com d’exposició des sentiment que hi posa s’autor és superior. Es jurat ha filat molt prim amb ses decisions preses. Es sentiment que s’autor transmet a s’obra i es domini de sa gramàtica menorquina és magnífic”. Sa ciutadellenca, a pesar de sa seua joventut, ja compta amb altres guardons literaris com es Premi Josep Pla de poesia de s’Institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell.

Durant sa gala es van donar a conèixer també es noms dets altres finalistes entre sa trentena de participants d’aquesta quarta edició. Es segon premi ha recaigut en Jaume Melià Crane, un altre jove de 23 anys natural de Mahó, autor de “En Cragol”, una redacció molt elaborada, amb bon domini de sa gramàtica i es vocabulari menorquí sobre sa curiosa i insospitadament interessant i singular vida quotidiana d’un caragol. En tercer lloc ha quedat Esteban Cajuso Pons, mahonès de 32 anys amb s’obra “Diari de Sant Felip”, que narra diversos episodis amb tint nostàlgic sobre s’històric castell defensiu ja desaparescut a Menorca.

Un guardó que enguany ha comptat amb un sucós primer premi de 3.000€, des quals 1.000€ es destinaran a una entitat de caràcter solidari de Menorca —que es donarà a conèixer en es pròxims dies—, segon premi de 250€ i accèsit honorífic pes tercer classificat. Es guanyador de sa categoria juvenil, Josep Mercadal Torres, amb 16 anys i natural de Ciutadella, ha rebut un premi de 250€ per s’obra “canvi d’aires”. Es tres primers classificats de sa categoria d’adults han rebut també sa tradicional “carota” des Premi Joan Benejam, autoria de s’artista i santjoaner de pro, José Marquès Torrent, nét des Pintor Torrent i resident a Berlín. Cadascuna d’elles valorades en 500€ i amb ses inicials brodades en or de 24 kilats.

A sa gala des Joan Benejam han assistit diversos càrrecs institucionals com sa diputada Águeda Reynés, sa batlessa d’Alaior Coia Sugrañés o diputats autonòmics com Xavier Pericay, Olga Ballester o Toni Camps. També representants de PP, Cs, exregidors del PSOE com Josep Moll Massanet i per primera vegada es nou partit “Actua Balears”, liderat per Jorge Campos, antic president de sa Fundación Nacional Círculo Balear. De sa societat civil, han assistit representants d’entitats culturals com es Casino 17 de Gener i sa seva presidenta Cati Marquès, es baríton Joan Pons Álvarez, s’empresària de moda i presidenta de Societat Civil Balear, Ursula Mascaró, o Santi Pons-Quintana, amb qui vaig tenir es gust de compartir tovallons i intercanviar impressions sobre s’importància que sa gent jove de Menorca s’impliqui amb sa vida econòmica de s’illa.

Sa guanyadora d’enguany mos ha deixat amb una frase a priori senzilla, però que mos hauríem de gravar amb foc per tenir present a ses hores baixes: “som molts es qui no volem que es perdi aquesta llengua nostra”. Anaïs Faner, que ha guanyat premis literaris també en català, representa sa consciència des joves menorquins que no volen renunciar a escriure en sa llengua que han heretat des seus pares i avis. I és que una llengua no mor quan es més vells se’n van, sinó quan es més joves deixen de rallar-la. Amb un jovent d’empenta com Josep Mercadal, Esteban Cajuso, Jaume Melià o Anaïs Faner, es nostro menorquí té corda per molts d’anys.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.

Publicat a

Estimar lo nostro

Un valent imbècil ha estat protagonista aquesta darrera setmana per atemptar contra es patrimoni de tots amb unes pintades que semblen fetes per un fiet petit que encara no ha fet sa comunió. Un patrimoni natural i històric, sa cultura talaiòtica, que representa sa singularitat de Menorca, no només respecte ses demés Balears, sinó que mos fa únics davant el món. Sa Bassa Verda, s’antiga bateria militar de Punta Nati i Sa Naveta des tudons han estat objecte d’uns ridículs dibuixos —si es poden qualificar d’açò— que semblen fets amb lo que no vull dir. Estam parlant des monument prehistòric més emblemàtic de sa nostra illa. De sa construcció arqueològica més antiga d’Europa. Per més inri, es ferrerienc resident a Ciutadella que va descobrir es matarots va veure com un cotxo de turistes es passava per s’arc de triumf ses barreres que impedeixen s’accés a Sa Naveta per aparcar-hi just devora, com fèiem en temps d’en primer. Uns fets que demostren que es representants públics des Consell insular van ben errats de comptes quan diuen que existeix una “alta conciència” cap es patrimoni de Menorca.

Es nostro conseller de cultura des Pastissos Catalans, perdó, de Menorca, Miquel Àngel Maria, que encara deu cercar “el sant grial de les quatre barres” pes Castell de Santa Àgueda, quan no el tenim per Tabàrnia presentant llibres, s’ha mostrat sorprès pes fets i acusa a qualque perturbat de s’autoria. Més que perturbat, jo rallaria d’un cap de fava amb orelles des cap an es peus, però entenc sa finor des conseller. En qualsevol cas, en Maria n’ha dita una de bona i amb sa que hi estic d’acord: “no podem posar vigilància en es 1.200 jaciments de s’illa”. No és que hi estigui d’acord perquè cregui que no poden econòmicament —perquè poden i encara n’hi sobraria per na Clara i sa filla—, sinó perquè crec que es polítics ja malgasten prou es doblers de tots com per posar més llenya an es foc. Dit açò, no em puc resistir a formular sa següent pregunta: si Govern balear i Consell insular són capaços de destinar millons d’euros de s’erari públic a imposar es català de Barcelona a ses nostres illes, ¿no seran capaços de posar un mínim de seguretat en es patrimoni arqueològic de Menorca, únic en el món?

Segons sa nostra estimada Policia Nacional, que investiga aquest atemptat contra es nostro patrimoni, ets autors podrien esser dos adults —no serà de cervell— d’entre 25 i 35 anys residents a Ciutadella. Ses males llengües i sa jovenea ciutadellenca ja tenen, com a mínim, a dos perfectes candidats per esser investits com a subnormals de s’any. S’especulen diversos noms, i es tremolor de cames de més d’un conegut personatge es sent d’una hora enfora. Es cabo pipa tindrà feina aquests dies fins que sa polícia no detengui es bàmbols en qüestió. Però no em fan cap pena. Qui la fa, que la pagui.

Aquest dissabte 24 de març a les 21:00 en es Club Nàutic de Ciutadella tendrà lloc una cita ineludible pes defensors de sa cultura i sa literatura menorquina. Sa Gala des IV Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí. Un homenatge anual que ha rescatat de s’oblit i ha dignificat dins sa memòria col·lectiva des menorquins a Joan Benejam Vives, nascut a Ciutadella es 27 de març de 1846. Fill major des mariner Joan Benejam Mesquida i de Maria Vives Pou. Fill il·lustre de Ciutadella, pedagog i publicista, estudià magisteri a Barcelona, on va fer feina com a mestre fins que tornà a Ciutadella el 1869, quan fundà l’Escuela Ciudadelana, una escola privada. Impulsor de s’escola graduada a Menorca, participà en es Congrés de Pedagogia de Barcelona (1888), publicà revistes i fundà diaris com El Blanense, Diario de Ciudadela i El País. Autor d’obres úniques com Ciutadella Veia (1910), sa popular sarsuela costumista Foc i Fum estrenada l’any 1885, Sa gent de la mar o Arri Bístia! escrites “en sa nostra llengua menorquina o lo que es diu en pla” com deia Mestre Benejam. També publicà en llengua castellana es Vocabulario menorquín-castellano (1885), España (1896) com a bon patriota “España es mi patria querida, y yo la amo con toda mi alma, como buen español”, i completà, a partir des segle XVIII, sa Historia de Menorca (1897), obra que es seu fill, Joan Benejam Saura (1874-1896) en morir, havia deixat inacabada. Homo avançat en es seu temps, progressista i a la vegada d’arrels cristianes. L’any 1912 se’n va anar a Cuba, a l’Havana, on tenia dos fills, però tornà dos anys més tard per mor de sa seva enyorança de Ciutadella. Va esser regidor de s’Ajuntament de Ciutadella des de 1917 fins que es va morir, l’any 1922, causant un gran impacte a sa premsa insular i nacional. Es poble de Menorca encara agraeix sa seva incalculable aportació a sa cultura menorquina.

Aquests dies hem estat molts es menorquins que mos hem sentit humillats, indefensos i indignats per aquestes brutors que fan malbé es nostro patrimoni arquitectònic. Així és com mos sentim, des de fa més de 30 anys, sa majoria de menorquins que no combregam amb ses rodes de molí de ses absurdes lleis de “normalització” lingüístiques que atempten contra es nostro patrimoni lingüístic, es menorquí. És una qüestió d’educació, respecte i llibertat. Qui estima Menorca, estima sa seua arquitectura però també estima sa seua llengua. Dissabte molts tenen s’oportunitat de demostrar amb fets lo que prediquen assistint a sa Gala des IV Premi Joan Benejam. Una ocasió d’or per demostrar si és ver que realment feim açò per lo que tants treuen pit: estimar lo nostro.

Frase a destacar: “si Govern balear i Consell insular són capaços de destinar millons d’euros de s’erari públic a imposar es català, ¿no seran capaços de posar un mínim de seguretat en es patrimoni arqueològic de Menorca, únic en el món?”.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.

Publicat a

Defensem sa llibertat lingüística

Darrerament Catalunya, o millor dit, ses malifetes des nacionalisme català, ocupen titulars i pàgines senceres a sa premsa regional i nacional. Es prusés infinit ha destapat sa caixa des trons, deixant en evidència ses misèries de més de trenta anys d’adoctrinament a ses escoles i d’imposició des pensament únic. Si una cosa positiva n’hem tret de tota aquesta comèdia, a part des ressorgiment d’un patriotisme espanyol a tota sa nació, ha estat conseguir que a Madrid se n’entemin d’una vegada que es càncer des nacionalisme està molt avançat a València i Balears. Sa notícia feia esborronar sa pell: es 100% des centres escolars catalans tenen immersió lingüística obligatòria en català. És a dir, en altres paraules: cap pare català té dret a triar en quina llengua vol s’educació des seus fills.

Després des catalans, emperò, Balears té es sistema educatiu amb major imposició lingüística d’Espanya. Es 83% des centres públics de sa nostra comunitat tenen un sistema educatiu 100% en català. Una imposició del tot esquizofrènica, ja que en es cas de ses nostres illes, s’immersió lingüística no és en balear sinó en es català de Barcelona. A Balears tampoc es respecta es dret des pares a triar en quina llengua volen s’escolarisació des seus fills. I per més inri, se mos obliga a estudiar en es dialecte d’una altra comunitat autònoma. ¿No havíem quedat que tot era sa mateixa llengua? ¿Per què ets al·lots han d’estudiar en barceloní estàndar i no en es “català de Balears”?

Però no mos enganem. No mos feim gens enfora de sa situació liberticida que es viu a s’ensenyança catalana. A s’educació infantil i primària balear s’immersió ocupa es 87,7% des col·legis, tenguent en compte que sa Conselleria des tan democràtic sr. Martí March ha desterrat sa (inútil i insuficient) casella de lliure elecció de llengua de ses fulles de matriculació escolar que implantà es Govern de José Ramón Bauzá. S’informe des Ministeri d’Educació sobre es Models Lingüístics de ses Comunitats Autònomes des curs 2015-2016 diu que un 16% de ses escoles balears —com si fos molt— té en compte s’espanyol a s’horari escolar i opta per una ensenyança bilingüe. ¡Vius a sa trampa! li diuen educació bilingüe, però no vol dir que existesqui una repart equitatiu entre català i espanyol. Ca! només vol dir que un 16% de col·legis baleàrics dóna una àrea o una assignatura —o mitja, en molts de casos— en llengua espanyola a part de sa pròpia assignatura de castellà.

Si mos comparam amb altres comunitats autònomes d’Espanya amb llengua autòctona, veurem com: sa Comunitat Valenciana té es 31% d’immersió i un 61,2% de bilingüisme valencià i castellà. A Galícia, es 100% des centres són bilingües gallec i castellà. ¿Per què a ses nostres illes no podem tenir un sistema educatiu en ses nostres vertaderes dues llengües, balear i castellà?

Es nacionalisme català ha posat es crit en el cel quan es Govern de sa Nació ha dit que ‘estudiarà’ sa possibilitat d’incloure una casella de castellà perquè ses famílies catalanes puguin triar si volen s’educació des seus fills en català o en espanyol. Es secessionistes acusen es Govern d’Espanya d’ingerència contra s’autonomia de Catalunya. I jo me deman, ¿a cas s’immersió lingüística no és una ingerència estatal contra s’autonomia de ses famílies? ¿No duu sa Generalitat més de trenta anys negant a ses famílies catalanes —sa majoria, per cert, de llengua castellana— es seu dret a triar sa llengua de s’educació des seus fills?

Deixem-nos de romanços. Deixem-nos de bilingüismes, trilingüismes o quatrilingüismes. S’immersió lingüística és un atemptat pedagògic contra es drets de ses famílies a triar sa llengua i s’educació des seus fills. És un atemptat contra es drets des menors a estudiar en sa seua llengua materna com recomana sa UNESCO, sigui es menorquí, es català, s’espanyol o es swahili. I és un atemptat contra sa llibertat educativa de ses persones.

Defensem sa llibertat des pares a triar en quina llengua volen educar es seus fills. En un món cada vegada més divers, tecnològic i globalisat, fa empegueir que a una nació moderna i de s’Unió Europea com Espanya no es garantesquin es drets bàsics de ses famílies i de ses persones en general. I vaig més enllà. Defensem s’autonomia de cada centre per diferenciar-se des demés, per exemple, amb sa llengua, i que s’establesqui una sana competència escolar. Defensem una educació universal i lliberalisada, sense imposicions estatals de currículum ni de llengua. Defensem que es tutors des menors puguin triar a quina escola volen dur es seus fills. Defensem sa llibertat lingüística i una educació descentralisada cap a s’autonomia més important de totes: sa persona.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.

Publicat a

Perdre es cambuix

Eren previsibles ses reaccions virulentes de sa caverna contra sa plataforma Mos Movem per s’històrica manifestació de diumenge a Palma, on prop de 10.000 ciutadans lliures i iguals vam omplir es carrers de Ciutat per dir fins aquí hem arribat an es nacionalisme excloent des Govern Balear. Ho vam dir alt i clar, en sa nostra llengua i davant es Consolat de Mar. Una manifestació que ha tengut una repercussió mediàtica nacional sense precedents, inclús amb presència de medis internacionals com Le Monde i que suposa sa punta de s’iceberg que donarà s’estocada final a una ideologia, sa des NO a tot —llevat de ses subvencions an ets amiguets— que tant de mal ha fet a Menorca i a Balears en general.

Sa retirada des supremacisme de ses institucions públiques insulars és qüestió de temps, més quan sa lider d’aquesta revolució ciutadana, Ursula Mascaró, que no es deixa comprar per partits polítics i no es casa amb ningú, anuncia pròximament sa presentació de Societat Civil Balear, entitat en què es transformarà Mos Movem i que posarà punt i final a quaranta anys de carta blanca a un catalanisme sucursalista insular desmesurat i que ha fet i desfet tot lo que ha volgut en aquestes illes. Sa mà esquerra de Mascaró en aquesta join venture, Manuela Cañadas, ha acabat de desorientar, per si no hi estaven prou, an ets adversaris de sa llibertat. Una altra empresària, catalana de naixement i resident a Mallorca de fa més de trenta anys, republicana i afiliada an es PSIB-PSOE. Dues dones valentes que demostren es caràcter transversal d’aquesta iniciativa ciutadana que representa fil per randa sa pluralitat d’una societat civil balear en peu de guerra pes seus drets i llibertats com a ciutadans europeus. Un cop molt mal de pair per més d’un.

Mentres Mos Movem convocava sa manifestació pública més gran que s’ha fet mai en defensa de sa sanitat pública balear, es desGovern publicava a sa web de s’IB-Salut es resultats des processos d’aspirants a cobrir es llocs de sa Borsa Única de Tècnics d’Anatomia Patològica: 59 admesos i 108 exclosos. I dets aspirants a Tècnics de Radioteràpia: 18 admesos i fins a 162 exclosos. ¿Es motiu? que no tenien es certificat B2 de català dets orgues. ¿Coneixeu cap sanitari que hagi estat exclòs a Regne Unit per no acreditar es B2 de galès o escocès? Una vegada més, a pesar de ses mentides de sa Conselleria d’inSalut, es posen de manifest ses greus conseqüències des requisitazo encara que mos el vulguin imposar descafeinat i en diferit: no agafam es millors sanitaris sinó es que millor ‘enraonen el català’.

D’entre es cúmul de patinades i ridícules mostres de nerviosisme antidemocràtic, es pòdiums e l’enduen: Més per Mallorca amb David Abril, que ha batiat prop de 10.000 ciutadans de “gent intoxicada amb missatge miserable i catalanofòbia”; i IB3 Ràdio, on es periodista Rafael Gallego —sisplau, faci’s un tomb pel catalanitzador de cognoms— ha estat capaç d’amollar que sa pancarta de Mos Movem tenia faltes d’ortografia pes fet d’estar escrita en sa nostra llengua baleàrica: “ets idiomes no salven vides”. És lamentable que un periodista, director i presentador d’un programa informatiu d’IB3 Ràdio demostri tanta ignorància de lo que sense cap dubte és sa característica més singular des balear, s’article salat. S’ús de s’article “ets” davant vocal o “h” és una variant de s’article plural “es” quan va davant vocal o substantiu començat amb “h” que és muda. I així ho expliquen filòlegs com Francesc de Borja Moll o Grimalt a ses seues obres. S’estufera del senyor Gallego és habitual entre aquells nouvenguts castellanoparlants que, després d’haver-se tret qualque curs de reciclatge de català, necessiten demostrar que són més papistes que el papa. Però mesquins, no en saben ni mitja de sa nostra llengua, i mos pretenen donar lliçons de gramàtica a qui hem après es menorquí d’ençà que mos van posar dins es bres. IB3 Ràdio no està en condicions de donar lliçonetes d’ortografia. S’haurien de preocupar pes dia en què surti un polític decent i decidesqui tancar una radiotelevisió pública que ningú mira i que costa més de 30.000.000€ anuals an es ciutadans. I per si no era prou, surten “Radalgas” i “Lópezs” a repartir carnets de democràcia i menorquinitat. Insultant, clar. S’ignorància és atrevida. Massa.

És d’admirar es seny que han posat en tota aquesta qüestió tan dramàtica, tragicomèdica i absurda, es metges Miguel Lázaro, president de Simebali Claudio Triay, delegat a Menorca. Sa solució a tot aquest pollastre que ha creat es Pacte seria tan senzilla com seguir s’exemple de lo que fa sa comunitat autònoma de Catalunya: classes de català an es sanitaris perquè as cap de dos anys demostrin a una entrevista de comprensió oral que entenen es seus pacients sense necessitat d’acreditar cap títol.

Ho repetiré una setmana més: no entenc què fa es Partit Socialista de Balears fent sa garangola a n’aquesta tropa d’estufats i supremacistes que suposen tot lo contrari a sa solidaritat i a s’internacionalisme que, en teoria, hauria de predicar es socialisme. El PSIB-PSOE està cavant sa seua pròpia tomba de cara a ses eleccions de 2019 creant un problema on no n’hi havia cap. Francina, reflexiona. Heu perdut es cambuix.

Article publicat dimecres 21 de febrer de 2018 a Diari de Menorca

Publicat a

Defensem Sant Antoni

Cada 17 de gener, per sa festivitat de Sant Antoni, es menorquins celebram s’incorporació definitiva de Menorca a sa Corona d’Aragó amb s’arribada d’Alfons III i ses tropes aragoneses l’any 1287. Segons sa tradició, ses tropes cristianes havien invocat a Sant Antoni, patró de Menorca, perquè els ajudàs a guanyar sa batalla. ¿Què mos amaga s’historiografia nacionalista? Un fet molt important, que Menorca ja s’havia incorporat a sa corona aragonesa de sa mà de Jaume I, vertader conquistador de totes ses Balears, qui va fer tributaris an es sarraïns menorquins amb sa firma des Tractat de Capdepera, es 17 de juny de 1231.

S’arribada d’Alfons III a Menorca, prenguent s’illa de forma il·legítima a Jaume II de Mallorca, posà fi a sa dominació àrab de s’illa que anà des segle IX fins a finals des segle XIII. A efectes reals, sa reconquista de 1287 suposà un canvi de dominadors i d’institucions insulars, no de població, ni de cultura, ni de llengua. Arribava sa religió cristiana per quedar-se i s’islam partiria per sempre. Sa societat menorquina, emperò, seria una altra història: quedava configurada pes cristians que ja habitaven s’illa baix domini musulmà, coneguts com mossàrabs, es jueus i una part important de musulmans autòctons que van quedar a s’illa per seguir fent ses feines rurals i tradicionals.

Com un lloc qui canvia de senyor però on sa família pagesa s’hi manté de generació en generació. Atesa sa dificultat d’atreure nous pobladors, els reis d’Aragó i posteriorment de Mallorca hagueren d’adoptar una política proteccionista amb es sarraïns menorquins, com han defensat historiadors de sa talla de Guillermo Pons Pons o Maria Lluïsa Serra Belabre.

Sant Antoni és patró de Menorca des de 1643, quan es Consell General va conseguir que el papa Urbà VIII reconfirmàs es Sant Patró, donant sa màxima solemnitat an aquest dia. A partir d’aquí, sa processó amb s’imatge de Sant Antoni i es porquet en es peus sortia fent es mateix recorregut que a dia d’avui, però sense sa companyia de ses murades: de l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella —avui Santa Església Catedral de Menorca—, entrava pel Roser, passava pes carrer de ses Amargures, per Artrutx i, sortint fora de ses murades pes portal d’Artrutx, seguia per sa contramurada fins as Portal de Mahó, on tornava a entrar a sa Ciutadella enmurallada per dirigir-se a s’església de Sant Antoni, avui en dia desapareguda.

Una processó de Sant Antoni que també es celebrava a Mahó, com a Ciutadella, que es va perdre en es segle XIX i on es poble hi participava amb una representació de sa batalla entre moros i cristians.

Sa nostra festa de Sant Antoni ha persistit a través des segles sense massa modificacions, respectant sa tradició i sense ingerències polítiques. La trobam documentada en es segle XVI, encara que es suposa que es seus orígens es deuen remuntar an es segle XIV, poc després de sa reconquista.

L’any 1981 es Ple des Consell Insular de Menorca, induït pes catalanisme insular, cometria una cadufada històrica: instituir sa festa de Sant Antoni, patró de Menorca, com a “Diada del poble de Menorca”. Una denominació antipàtica, impopular i amb clares intencions polítiques que pretén desterrar —ja ho està fent— es nostro Sant Anton’ de tota la vida.

És hora que es nostros representants polítics des Consell insular es posin ses piles i rectifiquin s’errada de 1981 abans que sigui massa tard. No deixem que sa política faci malbé sa festa de tots es menorquins. Rectifiquem aquesta diada artificial i imposada per un ‘Dia de Menorca’ de i per tots i totes. Defensem Sant Antoni.

 

Article publicat es dia de Sant Antoni a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Publicat a

S’harakiri del PSIB

Després des viatge a Ítaca de sa sediciosa Generalitat de Catalunya de s’expresident, Carles Puigdemont, a través de DUI airlines —que ha arribat fins a Bèlgica mentres es seus estan empresonats—, sa broma ha acabat en una cutre, xabacana i estrafolària proclamació d’independència d’una imaginària República Catalana que ha durat 4 hores i 58 minuts a ses escales des Parlament. Només hi faltaven quatre litrones i un ca mort. I entre ses fantasmades de sa jornada, se’n duu sa palma s’exconseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que s’ha autoproclamat com “ministre de la República”. Sa veritat és que s’assumpto no hagués quedat en res més que una nova col·lecció de gros-series de sa parròquia nacionalista, si no fos perquè es delicte d’usurpació de funcions està recollit a s’article 402 des Codi Penal i castigat d’un a tres anys de presó. Però com va dir aquell, i ja que va de grosseries la cosa, “para lo que me queda en el convento, me cago dentro”. Certament, s’usurpació de funcions fa ganes de riure as costat des delictes de sedició, rebel·lió i malversació —aquest darrer sí que els hi lleva sa son—.

En aquestes altures de sa pel·lícula, es tauler polític regional català no dóna per més jugades d’escacs. O s’està amb sa Constitució o s’està amb es cop d’Estat. O s’està amb sa democràcia o s’està amb sa tirania de sa minoria. O s’està amb s’Estat de Dret, o s’està amb sa desobediència a sa llei, es caos i sa llei des més fort. Però així i tot, n’hi ha que encara es pensen que poden tenir un peu a cada banda.

A jo també se me fa més cansat que aguantar una vaca en braços es xerrar des prusés infinit tot lo dia. Però hi ha un factor que mos escapa. I és es paper de criada des separatistes catalans que juga un PSIB que Francina Armengol ha despullat de qualsevol rastre de PSOE. Un paper que, no és que no li tregui, sinó que va radicalment en contra de s’ADN i dets orígens des socialisme. No seré jo qui pretengui vendre ses glòries des socialisme, Déu mos en guard. Però un ha d’esser coherent amb lo que defensa. Si es socialisme persegueix (teòricament) defensar es drets des més vulnerables i una societat més justa i igualitària política, social i econòmicament, ¿què punyetes fa el PSIB-PSOE fent costat a una classe política regional corrupta, elitista, antisolidària, supremacista, xenòfoba i privilegiada com és es separatisme català?

Fa empegueir veure es socialistes balears defensant ets exdigirents rebels i deslleials d’una comunitat autònoma que disfruta de moltes més competències i molta més auto-nomia de lo que haguessin desitjat mai Escòcia o Quebec. Una vegada que MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca —¡no sigui cosa que emprin sa paraula Balears! ah, clar, que així poden cobrar 200.000€ més des nostros imposts a través de dos grups parla-mentaris per un mateix partit— s’han llevat sa mascareta i ja xerren a les clares de liquidar s’autonomia balear el 2030, a lo que li hem de sumar s’estafa del 2015 quan van prometre an es seus 20.000 votants que MÉS priorisaria ses qüestions socials a ses identitàries (Ja, Ja, Ja), juntament amb una més preocupant pressumta sombra de co-rrupció amb es cas des contractes a Jaume Garau, el PSOE a Balears ho té millor que mai. Però aquí entren en conflicte ses dues ànimes (PSIB i PSOE) d’un partit que pot acabar com es rosari de l’aurora si no tanca files en quant a sa defensa de s’unitat constitucional d’Espanya. Com diu Joantoni Horrach: “Las dos almas de estas formaciones difícilmente podrán soportar unidas la previsible ulsterización de Cataluña, y me sugiere mucha curiosidad ver cómo cuajará cada partición. Porque tengo bastante claro que aunque la mayoría de cargos y afiliados esté con Armengol (el pesebre obliga), la fidelidad de los votantes va por otros barrios. Fijémonos en el apoyo que obtenía el añorado Félix Pons (35’11%), y comparemos con la sima de Francina (18’94%) hace dos años. Se ha seguido la misma travesía del PSC: a medida que han ido catalanizando su discurso, los votos se evaporaban de las urnas. Y asombrosamente siguen sin saber el porqué… Por eso no me extrañaría nada que un PSOE balear ganara en votos, o al menos le pegara un estimable bocado, a un PSIB vampirizado por Més”.

Veurem si el PSOE balear recupera es seny i decideix sortir a guanyar ses pròximes autonòmiques amb un discurs vertaderament socialista, o definitivament amolla es mac enterra per entregar-se an es harakiri d’un PSIB que, de seguir així, acabarà convertit en un simple partit residual comparsa des nacionalistes.

 

Article publicat dia 8 de novembre a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Publicat a

Menorca ante el reto separatista catalán

Aquest és es títol de sa conferència que tendrà lloc demà dijous 24 d’agost a les 19:30 hores a sa preciosa i elegant casa senyorial de Ca n’Oliver de Mahó. Organisada per Ciutadans – C’s Mahó, serà sa tercera xerrada des cicle Conferencias y debates de participación ciutadana que promou s’agrupació centrista-lliberal des llevant de Menorca. Sa qüestió de Menorca davant es repte separatista català es tractarà en dues ponències: s’històrica, que impartirà un servidor, i s’econòmica, que correspondrà a s’economista graduat a Deusto, Juan Bautista de Blas, santanderí resident a Barcelona durant més de quaranta anys.

Sense dubte, és d’agrair sa valentia de C’s Menorca per un triple motiu. En primer lloc, per sa coherència demostrada des des primer dia per part des seus pares espirituals menorquins, encara que açò suposàs esser sa nota discordant i defensar es criteri propi davant s’oficial des partit a Palma o Madrid. És es cas de s’incansable Joan Triay Lluch, president d’UPCM i “azote de la corrupción” com l’han batiat en més d’una ocasió en es medis de comunicació regionals. Com ell mateix va reconèixer en es seu Facebook, “en la vida me he mordido la lengua, y no voy a empezar a estas alturas”. Joan Triay, fent gala des seu patriotisme regionalista, carregà contra Ciutadans sense pensar-s’ho dues vegades quan es partit en es que milita votà en contra de sa tramitació de sa Proposició de Llei per modificar es Règim Especial per Balears (REB), a sa que hi havia sa demanada tarifa plana de 30 euros per vols inter insulars. Ets arguments de Triay eren clars i llampants: “Al respecto hay que tener en cuenta que la situación actual constituye una tremenda injusticia, dado el balance tan desfavorable de Baleares que recibe mucho menos de lo que aporta al Estado”. En altres paraules, “Una cosa es ser solidarios y otra ser lo que coloquialmente se llama ‘primos’”.

En segon lloc, per sa determinació —i intel·ligència— de C’s agafant com a bandera sa defensa des topònim històric de Mahó, juntament amb sa seua denominació internacional en castellà, Mahón. Un topònim que encara a dia d’avui defensa i estima sa majoria de mahonesos, i que compta amb es suport intel·lectual —¡científic! que dirien qualcuns— de sa Real Academia de la Historia, d’acord amb es dos informes emesos per aquesta sobre es topònim de Mahó en 2006 i 2013. En paraules des director de sa RAH, Gonzalo Anes y Álvarez, Marqués de Castrillón, “Mahó es la única forma tradicional”. S’Academia de la Historia senyala que “Mahó viene del púnico y el latín, y está probado documentalmente desde comienzos del siglo XIV. Todo lo contrario del nombre catalán ‘Maó’, que circunscribe a la reforma ortográfica impulsada por Pompeu Fabra a comienzos del siglo XX”. Sobren ses paraules davant un exemple més de s’expoli des patrimoni lingüístic i cultural de s’illa de Menorca per part de s’imperialisme des comtat del nord. Chapeau per C’s i sa seua defensa des topònim històric de Mahó, mentres tristament altres partits com el PP de ‘Maó-Mahón’, que havien promès una consulta popular sobre es topònim si guanyaven ses eleccions, han abandonat sa defensa des topònim que presideix s’escut oficial de sa ciutat des llevant de Menorca: Mahó. Una bona manera de donar sa raó an aquells que acusen al PP de castellanistes. Passar olímpicament de defensar es topònim menorquí però moure cel i terra pes topònim en castellà. Bona munició per s’enemic, ni fet aposta.

I en tercer lloc, s’ha d’agrair a C’s Mahó que posi damunt sa taula un tema tabú però des que sa majoria de menorquins ja estam cansats: ses ànsies annexionistes de s’independentisme català.

Menorca i Balears no han de fer de criada de Catalunya davant el món i anar de bracet de qui vol rompre s’actual marc legal i separar-se d’Espanya. Fa un flac favor Francina Armengol a sa nostra autonomia fent sa garangola a sa Catalunya separatista de Carles Puigdemont, quan es borrador de Constitució catalana preveu donar s’hipotètica nacionalitat catalana a menorquins i balears. Recordem ses paraules des gran Josep Tarradellas, Honorable president de sa Generalitat de Catalunya, en unes declaracions a ABC es 18 d’octubre de 1978: “Yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe. Hay muchas regiones en España, y algunas, como Valencia, como Cataluña, como Baleares, incluso Aragón, están más próximas, tanto geográfica como culturalmente, porque tienen incluso unas lenguas con un origen común, vienen del mismo tronco. Que estén tranquilos, que no pensamos atribuirnos nada”. ¿Existeixen motius històrics per anar de braceti amb es procés separatista català, o precisament tot lo contrari? ¿Quines serien ses conseqüències econòmiques si Menorca es fotés de peus de bolla defora de s’Unió Europea? Veurem si tothom ho té tan clar com Tarradellas. Mos veim demà a Ca n’Oliver.

Publicat a

Es Centre d’Estudis Estratègics pretén rearmar es centro-dreta

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears desplega una sèrie d’activitats de caire cultural a lo llarg de s’any a ses nostres illes. Un des darrers encerts de sa fundació ha estat, sense dubte, es programa radiofònic En Clau Balear que d’ensians d’octubre de 2016 emet cada dilluns de 18:30 a 20:00h a Canal 4 Ràdio, baix sa direcció i presentació de s’historiador Tomàs Ribot Dickow. Ademés, estam d’enhorabona perquè des de fa tan just unes setmanes, Canal 4 Ràdio ja es pot escoltar també a Menorca en es 91.1 de sa FM. Una molt bona notícia tenguent en compte sa ridícula oferta de medis de comunicació de sa que disposam a Menorca en relació an es prop de 100.000 habitants que som. I millor, encara, si es tracta d’un medi privat com és Canal 4 que s’ha de guanyar es pa amb sa suor des seu front —com sa majoria des mortals—, a través de sa competència i guanyant-se a s’oient cada dematí; a diferència des qui sobreviuen amb injustes i injustificades subvencions per privilegiats que deixen en entredit s’independència de més d’una publicació.

En Clau Balear suposa cada dilluns una finestra per promoure sa vertadera cultura balear i sa manera de xerrar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Amb s’empresa de voler donar veu an es diferents protagonistes de sa societat civil balear, cada setmana entrevista a un convidat d’interès per s’actualitat de ses nostres illes. I aquí és on volia anar a parar. Aquest dilluns ha estat es torn de Pep Ignasi Aguiló Fuster (Palma de Mallorca, 1962), economista i professor. Membre des Partit Popular, entre 2011 i 2013 va esser Conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació des Govern Balear. Doctor en economia per s’UIB, ha estat professor titular de sa mateixa i de s’Escola Universitària de Turisme Felipe Moreno. Regidor de s’Ajuntament de Palma a s’oposició des de juny de 2015, és co-fundador des Centre d’Estudis Estratègics de ses Illes Balears (CEEIB).

Es CEEIB va néixer a principis de 2016 amb s’objectiu de convertir-se un laboratori d’idees i una plataforma d’opinió pes centro-dreta balear. Dirigit per Juan Domínguez, no podia haver nascut en millor moment quan mos trobam que a Balears, es principal partit de s’oposició (PP) no fa pràcticament oposició an es Govern balear des Pacte de socialistes, nacionalistes, independentistes i neo-leninistes desnortats. El PP balear —i es mateix símptoma pateix a nivell nacional— presenta i representa actualment un discurs buit d’ideologia, de contengut i de coratge. Tot lo contrari a lo que més necessita sa societat espanyola per frenar s’avanç de s’extrema esquerra, es desprestigi de ses institucions públiques per s’escampada corrupció sistemàtica i s’amenaça des separatisme contra s’unitat i s’igualdat de tots ets espanyols. Es CEEIB hauria d’ocupar aquest buit intel·lectual i aquesta falta d’anàlisi en es llarg plaç. Si es centro-dreta vol recuperar sa confiança de sa majoria social de s’electorat, primer haurà de recuperar sa confiança en es seu discurs propi. Mentres el PP bada, Ciutadans (C’s) ha apostat de forma clara i valenta per una ideologia renovadora, es lliberalisme progressista, que tranquil·lament pot comptar amb es suport de molta gent que es situa des des centro-esquerra fins es centro-dreta, i que qualcuns defineixen com “lo millor de s’esquerra i lo millor de sa dreta”.

S’inversió en idees és fonamental si es pretén guanyar una batalla política a llarg plaç. En una societat tan emprenedora i dinàmica com sa balear, ses idees lliberals estan més que presents en es dia a dia. Només fa falta que qualcú les ordeni intel·lectualment per prestigiar-les, i llavors les difongui entre sa població perquè es facin populars. Es CEEIB té per davant s’empresa d’esmicolar tots es mites i tabús que s’esquerra ha anat escampant durant anys i panys amb sa finalitat de conseguir un centro-dreta domesticat i acovardat. Sa pretesa superioritat moral de s’esquerra en ple segle XXI demostra que es centro-dreta no té un discurs ben armat. Per açò és vital, si no volem que Balears i tot Espanya acabi en mans des partidaris de ses dictadures bolivarianes, que es CEEIB proporcioni tota sa munició necessària a sa societat balear i sobretot a uns polítics que, en sa majoria des casos, desconeixen lo millor des pensament lliberal. Un pensament centrat en sa llibertat individual i econòmica, s’iniciativa privada i s’intervenció mínima de s’Estat i es poders públics dins sa vida social, econòmica i cultural des ciutadans. Un pensament basat en sa tolerància cap a totes persones i en es libre albedrío (vive y deja vivir) provinent de ses nostres arrels greco-romanes i sa tradició judeo-cristiana, sa defensa de sa propietat privada, una democràcia lliberal amb un Estat de Dret fort i amb divisió de poders, i un lliure mercat o capitalisme que en es darrers dos-cents anys ha tret a milers de millons de persones de sa pobresa mundial. Aquests són uns (quants) des valors des lliberalisme que representen lo millor d’Europa i Occident. Encara que, per lo vist, qualcuns s’estimin més tornar segles enrera. No ho podem permetre.

Article publicat es 12 de juliol a sa secció Rallant en pla d’Es Diari de Menorca

Publicat a

Memòria per tots es menorquins (2)

Seguint s’esperit de sa columna de la setmana passada, reivindicant “memòria per tots es menorquins”, també per aquells que “pertanyien a la noblesa i a la burgesia”, crec que és de justícia recordar, entre altres víctimes des Front Popular, es següents ciutadellencs assassinats entre 1936 i 1939:

D. José Anglada Marqués, president de sa Confederación Española de Derechas Autónomas de Ciutadella (CEDA).D. Teodoro Canet, diputat republicà pes centrista Partit Radical; D. Gabriel de Olivar de Olives, baró de Lluriach, es seu germà D. José de Olivar de Olives i D. Gabriel Saura Sintas. Tots quatre van ser assassinats a una cuneta a ses proximitats de Ferreries, sa nit des 13 an es 14 d’agost de 1936.

D. Tomás de Salort de Olives. Abogat i ex-diputat de la CEDA. Elegit en 1933 i reelegit en 1936. Assassinat a sa presó “Modelo” de Madrid es 22 d’agost de 1936. D. José Marqués Cursach i D. Antonio Vivó Carrió. Assassinats a sa Plaça des Born de Ciutadella es 28 d’octubre de 1936.

D. Luis de Salort de Olives, assassinat amb només 17 anys es 28 d’octubre de 1936. D. Jaime Triay i D. Bartolomé Triay van ser assassinats a Ciutadella es 16 de novembre de 1936.

D. Gabriel de Salort de Olives. Ciutadellenc, tinent de s’Exèrcit assassinat de sa forma más covardament possible que es pugui imaginar, mentres es trobava inconscient degut a una malaltia, a s’enfermeria des barco presó Atlante es 18 de novembre de 1936.

D. Juan Benejam Marqués. D. Jaime Mercadal Anglada. D. Guillermo Llabrés Pons. D. Alberto Triay Gornés. D. Sebastián Fuxá Bagur. D. Rafael Serra Mesquida. D. Francisco Catalá Morlá. Ciutadellencs captius en es vapor Atlante. Assassinats per ses seves creences religioses es 18 de novembre de 1936 a Cala Figuera.

Es capellans D. Guillermo Capó Medina. D. Pedro Riera Bagur. D. Rafael Bosch Ferrer. D. José Bosch Anglada. D. Pedro Benejam Gorrias. D. Pablo Salord Goñalons. D. José Franco Goñalons. D. Juan Tudurí Moll. D. José Tudurí Moll. D. Rafael Pons Benejam. Ciutadellencs presos en es barco presó Atlante. Assassinats es 19 de novembre de 1936 en es cementeri de Villacarlos (Es Castell).

D. Rafael Capella Allés. D. Constantino Sarris Riera. D. Gabriel Squella Jaume. D. Pedro Orfila. Van ser fusellats es Dia de Sant Joan (24 de juny de 1938) en es cementeri de Mahó. Perteneixien a sa guarnició de Ciutadella i foren condemnats a mort per haver comès es greu delicte d’esser fidels an es seus ideals i, en esclatar sa guerra, intentar passar-se a ses tropes nacionals de Mallorca.

D. Juan Flaquer Pons. Abogat. Va morir a Manresa es 2 de gener de 1939, víctima des maltractes rebuts en es batalló disciplinari i camps de concentració en es que va estar confinat per s’únic motiu d’haver tingut es valor de defensar es quatre soldats de sa guarnició de Ciutadella fusellats es 24/6/1938.

D. Luis Saura de Sintas. Assassinat en es camp de concentració de Clariana es 17 de setembre de 1938, un altre exemple de ses víctimes des sofriments patits a ses presons, camps de concentració i batallons disciplinaris.

Fa qüestió de dues setmanes, tota Ciutadella era una festa. I que així sia per molts d’anys. Però dins s’alegria des nostros cors també hauríem de fer un raconet per tots aquells ciutadellencs que, en contra de sa seva voluntat, varen poder viure molts pocs Sant Joans. Enguany es compleixen 79 anys de sa temprana mort de D. Gabriel Squella Jaume, de “Can Marc Squella” o “Can Squella Pobre” com eren coneguts popularment sa segona branca Squella, qui havia estat Caixer Senyor es bienni 1932-1933. Juntament amb D. Pedro Orfila Iborra, D. Constantino Sardis Riera i D. Rafael Capella Allés, van esser fusellats un 24 de juny, Dia de Sant Joan, a les 6:00 de sa matinada en es cementeri de Mahó. També destaca s’assassinat de tres germans de sa mateixa família, D. Tomás de Salort de Olives, D. Gabriel de Salort de Olives i es jove D. Luis de Salort de Olives, tots ells concos de D. Llorenç de Salort de Salort, Caixer Senyor de ses Festes de Sant Joan d’aquest recent bienni 2016-2017 que sense dubte es poble de Ciutadella sempre recordarà com un autèntic senyor dalt i baix des cavall.

Es respecte cap a s’honor de tots aquests innocents, víctimes des conegut “Terror rojo” des Front Popular a Menorca, hauria de bastar per rebutjar sa molt mal anomenada “Llei de Memòria Democràtica” aprovada pes Pacte PSIB-PSOE, MÉS i Podemos. Una llei de Memòria Selectiva i no Democràtica, feta amb mala fe, que només està enfocada a ses víctimes d’un bando i que cerca imposar un discurs únic i tergiversat sobre sa Guerra Civil a Espanya i concretament a Balears.

Es Consell Insular i ets Ajuntaments de Menorca, en memòria de tots es menorquins víctimes de sa Guerra Civil, haurien d’exigir an es Parlament de ses Illes Balears que retiri o modifiqui aquesta perversa llei que exclou a ses víctimes de ses represàlies republicanes. Ja està bé de contar una història de bons i dolents només apte per irreconciliables. I també de remoure es passat en tost de mirar cap es futur. Encara que aquest Govern balear des Pacte, per lo vist, no tengui res millor que fer.

Article publicat dimecres 5 de juliol de 2017 a sa secció Rallant en pla des Diari Menorca

Publicat a

Memòria per tots es menorquins (I)

Es passat 26 d’abril de 2017, es Ple de s’Ajuntament de Ciutadella aprovava per unanimitat de tots es grups municipals adherir-se a sa petició formulada per Rafel Carretero Bagur i instar es Govern de ses Illes Balears a actuar per sa localisació i identificació des cossos des germans Sebastià (1906-1936) i Bartomeu Carretero Gornés (1910-1936), molt probablement enterrats en es cementeri de Bunyola, d’acord amb lo previst per sa llei 10/2016, de 13 de juny. La setmana passada s’hi sumava es Consell Insular de Menorca.

Entre ets identificats a Bunyola s’hi troba un menorquí, José Filomeno Pons Sintes. I entre es no identificats, hi podrien esser dos germans ciutadellencs. Així ho creu es seu nebot, Rafel Carretero Bagur, que du deu anys investigant amb s’ajuda de s’historiador i arxiver Marc Pallicer on es troben es seus concos, assassinats a Mallorca el 1936.

S’història de Rafel Carretero Bagur és digna d’admirar. Fins fa deu anys, només ell sabia que es dos germans de son pare van morir durant sa Guerra Civil, sense sebre es com i es per què, com passa a moltes famílies menorquines en ses que tenim parents des qui només sabem que van ‘desaparèixer’ durant sa guerra, fossin des bando que fossin. Tot solet ha acabat descobrint quasi tota s’història. Li falta sebre on i en quines condicions van estar es tres menorquins des 19 de juriol de 1936 que van desaparèixer fins es 12 de novembre des mateix en què els trobaren morts a Bunyola. Desgraciadament, i segons es certificat de defunció, se sap que moriren per una hemorràgia cerebral que podria haver estat produïda per una brutal pallissa.

Vagi per endavant que entenc, respect i compartesc s’iniciativa de Rafel Carretero Bagur. Té tot es dret del món a voler que ses restes des seus concos tornin a Menorca i descansin amb es seus familiars difunts. Lo que no entenem es qui som nats en democràcia és que encara hi hagi partits polítics interessats en obrir antigues ferides, ancorats an es més ranci i caducat llenguatge guerracivilista de s’odi, quan es nostros avis van fer un esforç humanista de valor incalculable per s’història d’Espanya en ets anys 70 deixant enrera aquells fets desastrossos —per ses dues parts— transformant Menorca i tota sa nació espanyola en un país modern, unit i democràtic.

No és de rebut que certs polítics vulguin aprofitar aquestes situacions —totalment comprensibles per part de ses famílies— per fer exposicions de motius revanxistes i on es parli d’un costat en termes pejoratius i, en canvi, tot siguin flors i violes per s’altre. Sempre reben es mateixos. Es qui ara pretenen reescriure s’història a sa seva manera mos volen vendre sa moto des nobles i sa burgesia com es dolents de sa pel·lícula, sense dir-ne ni mitja de sa multitud d’innocents que foren assassinats a Menorca el 1936 quan s’esquerra més radical coneguda com es Frente Popular ostentà es poder a bona part d’Espanya. Sa repressió a Menorca es va traduïr en assassinats d’adolescents de 16 anys fins a sa persecució de persones que passaven des 90, incloguent episodis de crueldat com s’assassinat de la Sra. Dª Hercelia de Solá —amb violació i despenyament des de La Mola— per haver comès es greu “delicte” d’esser sa dona d’un militar.

Aplaudesc s’esperit amb què Rafel Carretero començà farà deu anys sa seva empresa, amb s’objecte de “no obrir velles ferides, sinó fer un acte de reconciliació” per “curar, desinfectar totes aquelles ferides que es van produir durant sa guerra, i que estan sagnant des de fa massa temps perquè quedin ben cicatrisades per sempre”.

Seria recomanable que aquells que ara en plena democràcia i vuitanta anys després d’aquella guerra —que no van ni viure— intenten tornar a fer a surar s’odi i es bàndols entre es ciutadans espanyols llegissin es famós discurs de Manuel Azaña, primer president de sa República, pronunciat a s’Ajuntament de Barcelona es 18 de juriol de 1938: “Cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordarán, si alguna vez sienten que les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído embravecidos en la batalla luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, Piedad y Perdón”.

Que així sia i, com diu Rafel Carretero, que sa Guerra Civil quedi en una cicatriu que mos recordi sempre una terrible guerra entre germans que mai més s’hauria de tornar a repetir a s’història de Menorca i tota Espanya.

Article publicat dimecres 28 de juny de 2017 a sa sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca