Autor: Joan Pons Torres

Un año más, es de menester tener unas palabras de agradecimiento para todos aquellos castellanoparlantes que, aún no teniendo como lengua materna la de Ramón Llull, nos acompañan hoy aquí y en el día a día de la fundación. Que no son pocos. Que el Premio Gabriel Maura haya nacido, así cómo la Fundació Jaume III, para defender y promocionar el mallorquín, el menorquín y el ibicenco, no es incompatible con ser ciudadano de habla castellana, ni de cualquier otra habla del mundo. Nuestro amiguete común nacionalista predica a los cuatro vientos que no es posible defender el balear y hacerlo en castellano. ¿Quién puede sostener tal mediocridad? tan sólo un necio o alguien cegado por la ira. ¿O a caso no defendió en su día nuestra causa el gran Miguel de Unamuno en su obra “andanzas y vivencias españolas” en el año 1916 —¡por cierto!, Franco aun no había llegado al poder. Ya saben porqué lo digo— En fin, leo textualmente: Adondequiera que voy me gusta leer en la lengua del país. En Portugal apenas leo sino en portugués, y ahora aquí, en Mallorca, leo en mallorquín. Pero cuidado que lo sea y no catalán… los literatos mallorquines y los intelectuales en general son catalanistas. El gran poeta Juan Alcover, después de haber estado mucho tiempo haciendo versos en castellano, se puso a hacerlos en catalán y no en la lengua de su país”. Sobran las palabras. Curiosamente, son los mismos que en cada Barça-Madrid despliegan gigantescas y abominantes pancartas con el lema “CATALUNYA: NEXT STATE OF EUROPE”. Véase aquí la hipocresia y la calidad del discurso de los sabios.cat. Y digo nuestro amigo común, véase aquí también la ironía, porque es el mismo que a nosotros nos prohibe y censura cualquier iniciativa en nuestras modalidades lingüísticas insulares, y es el mismo que a vosotros os reduce, coacciona y persigue cualquier presencia de lengua castellana en Baleares.

En definitiva, sabéis que hablar castellano no os hace menos baleares, así cómo a nosotros hablar mallorquín, menorquín o ibicenco, no nos hace menos españoles. Sois tan mallorquines y baleares cómo nosotros. Y es más, os pedimos que no nos dejéis sólos. Formáis parte de nuestra sociedad y desde hace ya mucho años. Os queremos! os necesitamos! Ayudádnos a librarnos del yugo del pancatalanismo. Ayudándos a construir unas islas Baleares libres de nacionalismo.

Els enganaria si digués que lo que avui feim aquí és presentar simplement un concurs per defensar es balear. Açò és cert, però sa nostra lluita va molt més enllà. Avui som aquí per perdre sa por a dir sa veritat. O millor dit, som aquí per conseguir que a través de sa pressió de sa societat civil, es nostros polítics, com a representants d’aquesta, perdin sa por a defensar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Però que ho facin de dever. No només de forma retòrica, sinó efectiva. No només de boca, sinó amb fets. Sense complexes, sense mitges tintes i amb sentit comú. Des d’aquí demanam an es partits polítics constitucionalistes que, si creuen en sa defensa de ses modalitats insulars i en sa convivència entre es balear i s’espanyol, que no tenguin por, que no mos defraudin més, i que sapin aquí està sa Fundació Jaume III per oferir tots es seus servicis i ajudes possibles an es ciutadans, institucions o partits polítics que tenguin un poc d’estima per lo nostro i vulguin emprar i defensar rigorosament es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Si d’una vegada per totes, i de dever, estan disposts a fer-ho, noltros estam disposts a acompanyar-los. Mos va com anell an es dit sa frase des gran Unamuno, com si la dedicàs an ets enemics de sa nostra llengua baleàrica que es basc defensà en es seu dia davant ets estandarisadors a ultrança: “Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha”.

*Discurs pronunciat a sa Gala des I Premi Gabriel Maura de relats curts.
___________
Publicat as Diari MENORCA, 11/2016.

Na Francina, quan clava sa banya dins es forat, no hi ha qui l’hi tregui. Dues han estat ses darreres ocurrències de sa nostra presidenta, fruit de ses visites estelars d’enPuigdemont an es Consolat de Mar qual patriarca desfilant entre es seus seguidors espirituals de les illes. Una, sa creació d’una comissió “catalanobalear” —tot lo que sigui catalanoqualsevolcosa ja va bé— per estudiarad kalendas graecas un nou sistema de finançament autonòmic, liderada pes ciutadellenc Guillem López Casasnovas, i que parteix de sa base victimista de sempre: “les dues comunitats compartim una situació d’infrafinançament històrica des del Govern d’Espanya”. I dues, s’enèssima genuflexió des Govern Balear davant es plans d’Estat de sa Generalitat de Catalunya: es reingrés de ses Illes Balears a s’Institut Ramon Llull. I deim plans d’Estat perquè són paraules literals de Puigdemont, per qui s’IRL és una “eina d’Estat” per projectar sa cultura catalana a l’exterior. Dit i fet. I com sempre, Madrid paga sa festa.

Vet aquí tres punts que hauríem de deixar clars davant es darrer gemeg des Govern:

1. No existeix cap expoli fiscal a Balears —ni a Catalunya—. No és ver que estiguem tan mal finançats com mos volen fer creure, ni que sortiguem tan perjudicats de ses balances fiscals.

El 2014, Balears va esser sa segona comunitat que més va aportar i sa novena en finançament. Res que mos véngui de nou. Si feim nombres, cada balear va aportar 2.640€ i en va rebre 2.229. O sia, va aportar 231 euros més des que va rebre, que en total surt a 255 millons aportats de més per Balears. Molt enfora des suposats “3.000 millons” que, segons es nacionalistes, Madrit expolia a Balears cada any. De fet, es madrilenys van aportar un 150% més que es catalans el 2013, s’any des famós “Espanyaensroba” i en es que va començar es prusés infinit. ¿Haurà de demanar també Madrid s’independència? ridícul.

2. És fals que en ets estats federals rep més qui més aporta. Estats Units, sistema federal paradigmàtic del món desarrollat i exemple pes federalistes, no compleix amb es principi d’ordinalitat que ses formacions nacionalistes vénen sacralisant es darrers anys. És més, sa diferència de posicions dets estats segons recaptació tributària per càpita i es finançament federal per càpita és molt més elevada que entre ses CCAA espanyoles. Segons un informe de sa Tax Foundation el 2005, Connecticut passa des nº1 de pagament d’imposts per càpita an es nº13 d’ingressos federals per càpita; Nova Jersey passa des nº2 per imposts pagats an es nº37 per ingressos rebuts; i inclús Nevada passa de sa sexta posició per imposts pagats a sa nº50 (sa darrera) per ingressos rebuts. Per contra, Mississippi passa des nº50 per imposts pagats an es nº10 per ingressos federals o Nuevo México des 46 an es 4t. I podríem seguir… així com també és falsa sa suposada limitació de dèficit fiscal entre es länders alemanys an es 4% des seu PIB. Segons sa Statistisches Bundesamt Deutschland, el 2005 Hessen va tenir un dèficit fiscal des 10,1% des seu PIB; Baden-Württemberg des 9%; Hamburgo des 7,4%; i Baviera des 6,7%.

3. Balears no està mal finançada. Armengol, Cladera i López Casasnovas haurien de parlar clar i deixar de confondre a sa gent. Si lo que volen és un “finançament just” o “estar en la mitjana” —que no té res a veure amb es principi d’ordinalitat—, no importa que facin res perquè gràcies a sa reforma des model de finançament de 2009 pactada entre Carles Manera i Zapatero, Balears ja es troba a dia d’avui entre sa mitja espanyola de finançament per comunitats autònomes. Segons es darrer estudi d’Ángel de la Fuente (Fedea), es major expert en comptes territorialisades a Espanya, el 2013 es finançament a Balears va esser de 104,4%, prop de 5 punts per damunt sa mitja (100). Per tant, ni estam mal finançats ni estam per davall sa mitja espanyola, a pesar des titulars victimisteshabidos y por haber.

¿S’imaginen vostès ets estats nordamericans i alemanys més rics demanant s’independència perquè aporten molt més de lo que reben? ¿Berlin raubt uns? ni se’ls hi passa pes cap, ja que parlam de nacions sèries, no governades per nacionalistes ni populistes i que, com a bons patriotes, comprenen es principi de solidaritat que regeix qualsevol nació moderna d’Europa i Occident. Principi que, per cert, pareix que han olvidat es nous neolliberals Francina Armengol, Ximo Puig o Miquel Iceta, d’acord amb sa màxima des socialisme que ara es passen per s’arc de triumf: sa distribució de sa riquesa.

Si estam davant un milacre, es PSIB-PSOE s’ha passat an es lliberalisme econòmic i lo que pretén Armengol és, a les clares, es principi d’ordinalitat com a reforma des finançament econòmic, ¡endavant ses atxes!. Però tornant a sa realitat, no tenc cap dubte que es tracta d’una excusa més per embarcar —sense es nostro consentiment— a Balears dins es prusés infinit. Un pols a s’Estat de Dret i a sa democràcia espanyola, en nom des baleàric més universal que ells tots solets s’han fet català, amb es beneplàcit des nostros governants insulars. Un viatge a Ítaca en es que Balears no hi té cap feina, i en es que es nostro mestre il·luminat, contrari a s’ocupació aragonesa des Regne de Mallorca el 1279, mai s’hagués embarcat. Si Ramon Llull alçàs es cap i observàs es disbarats que diuen i fan en nom seu, li receptaria a Armengol allò de “com que és més ço que ignores que ço que saps, no parlis gaire”.
_______________
Publicat as Diari MENORCA, 11/8/2016

11_08_16

Analisant ses eleccions nacionals des 26-J, veim com Podemos dóna es sorpasso i es berena al PSIB-PSOE a Menorca amb prop de 5.000 vots de diferència, i a Balears amb més de 20.000. Sa presidenta des socialistes balears, emperò, pareix més preocupada en fer de comparsa gratis et amore d’en Puigdemont i sa secessionista Generalitat de Catalunya amb es seus deliris de mini-estat. Diu Francina Armengol que “és fonamental que els catalans puguin votar” i per açò “s’ha cercar la millor fórmula que ho faci possible”. Primer de tot, mos demanam què és lo que han de votar es catalans que no haguem de votar la resta d’espanyols. Armengol xerra d’unes “mesures específiques sobre Catalunya” sense especificar quines. Ben igual que son amo, en Pedro Sánchez, diu que “hay que reformar la Constitución para el encaje de Cataluña en un estado federal”, sense dir tampoc què és lo que hi ha que modificar. ¿O és que es reinos de taifas de ses autonomies no basten i encara hem de trossetjar més Espanya?

As cap i a la fi, s’indefinició d’Armengol amb sa defensa de s’unitat i s’igualtat de tots ets espanyols és un clar reflexe del PSOE a nivell nacional. I així els hi va a ses eleccions. S’obsessió de sa presidenta balear amb Catalunya i es procés separatista és una irresponsabilitat de qui està cridada a representar ets interessos de Balears i des ciutadans d’aquestes illes per damunt de tot. Bensenes, na Francina lo únic que fa és bufar an es brou i donar ales an es separatisme, no només de Catalunya sinó també an es pancatalanistes balears, minoritaris però renouers i molt ben col·locats a s’Administració Pública, escoles i universitat. En es fons, s’actitud de n’Armengol no dissimula gens es seu desig de què es deliri independentista s’acabàs trasladant aquí a Balears. Mentres a Ferraz sa majoria de barons encara es llepen ses ferides des 26-J, ella tan contenta com un fillet amb sabates noves.

Sa meditació de ses carxofes. An aquesta campanya electoral hi hagut de tot. Un exemple ha estat sa meditació deMariano Rajoy, agafant un cor de carxofa com si es tractàs des mateix cor d’Espanya, emocionat, perquè des des nostros camps s’exporten verdures a tots ets indrets del món. S’encabritament de sa direcció nacional del PP amb naCristina Cifuentes —qui representa, curiosament, ets escassos brots de transparència, renovació, intolerància amb sa corrupció— per assistir a un berenar col·loqui d’Albert Rivera a s’Hotel Ritz de Madrid, comunitat d’on ella és presidenta gràcies a un pacte de gobernabilitat amb Ciutadans. O altres herbes a nivell insular com s’esfumada monumental des vot nacionalista que es de MÉS encara cerquen dins ses rudioles electorals.

Lo destacable de ses eleccions des 26-J no és tant sa recuperació electoral des centre-dreta —que és positiva però mínima—, ni molt manco una suposada regeneració des Partit Popular. Quan a Génova o as carrer Gustavo Mas de Ciutadella repleguin ses serpentines i ses copes de xampany de sa festassa electoral i analisin en fred es resultats, veuran que, maldament hagin guanyat ses eleccions, sa gent no ha votat al PP per convicció o perquè ses idees lliberal-conservadores vagin calant de nou entre ses noves generacions —una utopia vist s’actual discurs des populars, buit de contengut, d’ideologia i incapaç de despertar es valors i principis des centre-dreta entre es joves—. Sa realitat és ben diferent, i és que el PP no ha guanyat 14 diputats, sinó que només ha conseguit recuperar 14 des 63 que va perdre a ses eleccions de desembre respecte ses del 2011. O en altres paraules, tan sols ha recuperat 100.000 vots des 3.500.000 d’espanyols que van deixar de confiar en es Partit Popular. Veritas ante omnia.

Destacable és també es sorpasso convertit en tortasso que s’ha envelat es popurri de nacionalistes, populistes i comunistes que es replegaven davall sa coalició d’Unidos Podem Més. Amb aquest horrorós mesclorum lingüístic com a nom per sa coalició, ja s’ho hagueren pogut veure venir i evitar-se així ses cares de pa torrat de fa dos diumenges.

Lo vertaderament important de ses eleccions des 26-J a Menorca ha estat sa castanya que s’ha envelat es nacionalisme. S’assassinat de sa diputada laborista, Jo Cox, a una democràcia històricament exemplar com sa de Gran Bretanya posa de manifest lo perillós que és obrir sa doble caixa de pandora des nacionalismes i des populismes. Pretendre solucionar es problemes més delicats de ses societats desarrollades amb consultes oportunistes, rompent aliances o alçant fronteres dins un mateix estat és es brou de cultiu en es que germinen ses pitjors tragèdies. Servesqui sa present perquè PSIB i PSOE deixin de festetjar es pancatalanisme, C’s aposti a les clares per esser sa referència electoral des nou votant de centre-dreta reformista il·lusionat, i el PP tres quarts de lo mateix, deixant-se de romanços amb es nacionalistes bascs i catalans, i duguent a fons una profunda regeneració ideològica i democràtica des Partit Popular. Falta un canvi d’actitud des tres partits constitucionalistes per impulsar un gran acord a tres bandes, amb govern i president de consens que anteposi s’interès general d’Espanya a sa poltrona. Ara més que mai, cobra sentit sa frase des gran polític mallorquí Antoni Maura: “o feim sa revolució des de dalt o mos la faran des de baix”.
____________
Publicat as Diari MENORCA, 13/7/2016

Si hi ha un tema espinós, polèmic i objecte de debat a ses nostres illes, sense cap dubte, aquest és sa llengua. Una controvèrsia fruit de s’imposició i sa deixadesa des nostros polítics que, enfora de minvar, és present an es dia a dia de molts de menorquins: a s’escola, an es medis de comunicació, a s’Administració Pública… boni per tot, llevat des carrer. Es català és vist per sa majoria de menorquins com un niu de problemes, traves i imposicions, i no com sa llengua pròpia (menorquí) que han xerrat a ca seua tota sa vida, per molt que MÉS i companyia ho vulguin amagar com aquell qui garna ses miques davall s’estora.

Es mateix Gabriel Cañellas, expresident des Govern Balear i impulsor original d’una Llei de Normalisació Lingüística que cercava calmar ses aigües des nacionalisme el 1986, ho reconeixia a una entrevista as setmanari El Temps: “Ara fa un moment, es president Pujol me demanava si es problema lingüístic de ‘les illes’ ja estava superat… i li he contestat que no, que ses modalitats insulars tornen a esser reivindicades per una part de sa població”.

En efecte, an es carrer, allà on hi pugui brollar un mínim de llibertat i d’iniciativa privada, es catalanisme no ha conseguit clavar-hi ses ungles. Es debats o problemes amb que a diari es troben professors, alumnes, pares, funcionaris, periodistes, institucions, entitats, etc, no existeixen an es carrer. Allà on tots tenim molt clar que mos expressam en pla o en castellà en total llibertat sense que ningú mos digui com hem de rallar. Ho testimonia, ni més ni manco que Jaume Corbera, professor de filologia catalana a sa UIB i firmant des protoxenòfob manifest Koiné que resa que es català hauria d’esser s’única llengua oficial de s’hipotètica Catalunya independent: “Els àmbits on la LNL hauria d’haver tengut efectes positius a favor del català, però no ha estat així, són àmbits socials no directament controlats per cap institució oficial: els mitjans de comunicació privats, el comerç, els espectacles, la vida social en general fora de les institucions”. Corbera, gens sospitós d’anticatalanisme, denuncia també es procés de substitució de ses formes genuïnes baleàriques per una llengua “de cada vegada més degradada, plena d’incorreccions i de barbarismes, més empobrida, amb pèrdua progressiva del vocabulari tradicional, subtituït per anglicismes, espanyolismes o paraules catalanes apreses als llibres o a TV3, en un procés que va conformant un català col·loquial penós i despersonalitzat”, i conclou “al carrer, allà on encara es pot sentir la nostra llengua, aquesta és plena de castellanades, d’incorreccions i d’ultracorreccions. Res a veure amb el català tradicional parlat per la gent d’aquestes illes durant segles”.

Sa norma sagrada, un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears

Aquest és es títol des llibre que sa Fundació Jaume III presentarà a Menorca, demà dissabte 4 de juny an es saló d’actes de Ca n’Oliver de Mahó. Es tracta d’una investigació inèdita a ses Illes Balears, de Joan Font Rosselló i Joantoni Horrach Miralles. Per sorpresa des sacralisadors des barceloní, es dos autors són doctors per s’Universitat de ses Illes Balears (UIB) i professors, maldament no vestin camiseta verda amb embut cridaner.

 

S’episodi de censura política que ha patit aquest hivern sa Fundació Jaume III mos suggereix un nou subtítol per s’obra: “Sa norma sagrada, es llibre que MÉS no vol subvencionar”. ¡Aquesta és bona! almanco hem conseguit que MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca es posin d’acord amb qualque cosa. I és que tant es Consell Insular de Menorca com s’Institut d’Estudis Baleàrics —de cada vegada manco “baleàric”— van denegar es mes d’abril una ajuda an es llibre diguent, entre d’altres excuses de mal pagador, que “no té interès per Menorca” quan aquest dedica fins a tres capítols a sa figura des filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll; o que és “lingüísticament incorrecte” pes simple fet d’estar escrit en ses nostres modalitats insulars. ¿No havíem quedat que defensaven es “català de Menorca”? idò, ¿per què censuren i li deneguen una subvenció a un llibre escrit en sa nostra llengua?

Mos trobam davant s’obra que tracta amb major profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses Balears, deixant en falderet ses diverses manipulacions i jugades des pancatalanisme que, juntament amb es caramull de vegades en què es nostros polítics han fet sa farina blana en es darrers quaranta anys, explicarien molts de perquès de sa problemàtica lingüística actual que patim es ciutadans d’aquestes illes. Com diu sa dita, quan es moix no hi és, ses rates ronden sa casa. És hora d’alçar sa coa, botar-mos sa censura i apuntar-mos an es viatge que mos convida a ferSa norma sagrada, abans de fer es tres culs davant la Inquisició.
_________
Publicat as Diari MENORCA, 3/6/2016.

La setmana passada es complia es 30è aniversari d’ençà de s’aprovació de sa Llei de Normalisació Lingüística. Una fita que ses nostres autoritats van voler celebrar si com si aquesta LNL hagués estat un ou de dos vermells per ses nostres illes. Tancats hermèticament dins sa seua bimbolla, com de costum, ets actes d’aquest 30è aniversari de sa LNL mos va deixar una imatge insòlita: més cadires que assistents a una espècie d’autocelebració narcicista i megalòmana de sa classe política catalanista que mos governa, completament desconnectada de sa realitat des carrer.

En efecte, a Armengol i es seus socis de MÉS els hi ha sortit es tir per sa culata. Ningú va assistir an ets actes per celebrar una llei que no ha servit absolutament per res més enllà de dividir a sa societat balear. Bono, ningú llevat de Miquel Vidal, president des Partit Popular de Balears, completament desnortat i encara convençut de què a ses darreres eleccions autonòmiques el PP va perdre per defensar, precisament, allò que va fer que quatre anys enrera José Ramón Bauzá guanyàs amb sa majoria absoluta més àmplia de s’història de Balears: defensar s’ús de ses modalitats insulars reconegudes a s’Estatut d’Autonomia davant s’imposició des català estàndar, sa llibertat lingüística a ses escoles i a s’Administració, i es trilingüisme educatiu.

Una reflexió molt magra sa des malnomenats “regionalistes”, ja que, per sa mateixa regla de tres, es Partit Popular va perdre sa majoria absoluta a moltes altres comunitats com sa Valenciana, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, La Rioja, Múrcia i Cantàbria; comunitats on, que jo sapi, no hi va haver cap conflicte educatiu. Bona diagnosis, bona curatio. Emperò per curar-se, sr. Vidal, abans hi ha que tenir clar de què s’està malalt. I és que ara mateix es populars balears, enfora d’aplicar un bon diagnòstic per recuperar-se de sa galeta de ses darreres eleccions, demostren que, amb actuacions com sa de Miquel Vidal assistint com un patrici més a sa celebració de sa Llei de Normalisació Lingüística, estan més a prop de sa dita d’aquell qui “tenia mal an es clotell i li curaven es turmell”, que d’altra cosa.

Dos han estats ets errors històrics de sa dreta balear. Ho analisen a la perfecció Joan Font Rosselló i Joantoni Horrach an es seu assaig “Sa norma sagrada”, es llibre an es que Maite Salord i Francina Armengol deneguen qualsevol ajuda, a pesar d’estar escrit en sa nostra llengua. Es primer i més trist de tots va esser l’any 1983, reculant en sa seua proposta estatutària per denominar oficialment an es nostro idioma “llengua de ses Balears”, claudicant així davant es nacionalistes amb sa tendenciosa demoninació de “llengua catalana”. Una denominació que, com s’ha demostrat, amagava intencions polítiques i ha acabat essent s’excusa perfecte per impulsar s’entelèquia des Països Catalans i desplaçar ses nostres modalitats per un estàndar d’arrel barcelonina. Sa segona cadufada va tenir lloc tres anys més tard, el 1986 amb sa Llei de Normalisació Lingüística. Una normativa aprovada amb tota sa bona fe del món —l’infern n’és ple de bones intencions—, i que es catalanisme ha acabat tergiversant i moldejant an es seu interès. Sa LNL no va néixer amb s’intenció inquisidora amb que es Pacte l’està aplicant. Basta veure ses declaracions de fa uns dies de Xisco Gilet, conseller de Cultura des primer Govern de Gabriel Cañellas, quan s’aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1896): “El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro “poble”. Es mateix Cañellas rompia es seu silenci l’any passat a una entrevista on posava en qüestió es procés d’estandarisació aplicat a Balears: “Fins ara hem funcionat amb so català estàndar, patrocinat per sa mateixa Universitat i que està esborrant sa manera de parlar de cadascuna de ses Illes, sa manera com parlaven es nostros pares. S’ha sacrificat sa parla genuïna a favor de sa “perfecció”, i en quant as nom de sa llengua, Cañellas també reconeix es famós debat de sa coma i que “Aliança Popular no haguera posat català, però aquesta fórmula va guanyar perquè dets onze membres de sa comissió redactora de s’Estatut balear, AP només en tenia un”.

Sa realitat no és sa que mos volen fer creure es nostros patricis des Pacte de progrés, sinó que es Govern amb minoria d’AP i Unió Mallorquina va acceptar —de mala gana— s’unitat des català i es balear a canvi des reconeixement oficial des mallorquí, menorquí i eivissenc. S’error va esser, idò, deixar en mans des nacionalistes deslleials una llei que anava encaminada a dignificar ses nostres modalitats. El PP de Miquel Vidal, Marga Prohens i companyia hauria de pendre nota dets errors des passat. Regionalisme no significa claudicar davant es catalanisme, sinó plantar batalla i defensar s’autonomia lingüística, política, històrica i cultural de Balears davant qualsevol intent d’usurpació o annexió. Mentres no despertin, es ciutadans d’aquestes illes demostrarem lo mateix que es va demostrar as Baluard; que no tenim res a celebrar.
___________
Publicat as Diari MENORCA, 16/5/2016.

Sa Semana Santa ja és aquí. Som temps de formatjades, de carn, brossat i formatge —flaó, segons es poble—, i de veure s’al·lotim de xipell i demés escoletes com, després de mesos de regar ets abres, repleguen amb s’il·lusió de sempre es caramel·los d’antany.

Sense cap dubte, Pasqua i sobretot, Setmana Santa, és s’època més important de s’any litúrgic pes cristians que recordam i escenificam es darrers moments de Jesus a la terra a través de ses diferents professons: la Passió, Mort i Resurrecció. O sia, s’arribada de Jesucrist a Jerusalem passada sa llarga penitència del desert, quan ja proclamat com a Salvador, va esser processat, mort i crucificat, fins sa resurrecció.

Es primers cristians celebraven sa resurrecció de Jesucrist es mateix dia que sa pasqua jueva, fins que es Primer Concili de Nicea (any 325) va separar una festa de s’altra. Jo me deman, emperò, ¿som conscients de s’importància des cristianisme a sa vida des menorquins des de temps quasi remots?

Són molts es qui s’erren, entabanats per ses falses premisses des nacionalisme, i es creuen mentides com que s’història de Menorca comença el 1287 amb s’arribada d’Alfons III. Com si aquell any fos l’any 0 per sa nostra illa i féssim tabula rasaamb totes ses cultures que van calcigar sa nostra illa abans de 1287. Una gran mentida. De fet, s’autèntic conquistador de Menorca va esser es seu avi, el Rei En Jaume, qui conquistà Menorca per sa via diplomàtica i no per sa força de ses armes, i ho va fer assistint personalment a Menorca en tres ocasions per consolidar aixuixí es seu domini reial: el 1231, 1268 i 1269.

A diferència de lo que creu més d’un, sa religió catòlica no va desaparèixer mai de sa nostra illa. Ni tan sols durant s’època islàmica, com es vol fer creure. Es cristians que vivien en territoris dominats pes musulmans rebien es nom de mossàrabs, de s’àrab مستعرب (musta^ʕrab) i que significa “arabisat”. De sa supervivència d’aquests cristians baleàrics arabisats en tenim constància a diferents documents, com per exemple es de 26 de desembre de 1057, on el rei Alí Iqbal al-Dawla de sa taifa de Dénia concedeix a Guislabert, bisbe de Barcelona, un document on li cedeix sa jurisdicció sobre sa diòcesis i es feels cristians des seu regne, que incloïa ses Illes Balears, Dénia i Alacant. O sia, açò mos indica que 150 anys després de sa conquista musulmana de ses Balears, encara hi havia a ses nostres illes una important població mossàrab que conservava ses seues iglésies i sa fe cristiana que practicaven lliurement, açò sí, pagant es respectiu impost, sa yiza.

Bensenes, aquests menorquins no només conservarien sa seua fe, sinó també sa seua llengua. Però no només es mossàrabs (cristians) degueren conservar sa llengua. Hem de tenir en compte també es baptizati, es conversos que es convertien forçosament o perquè els convenia socialment d’una religió a una altra. Tant es van convertir antics cristians durant sa dominació islàmica, com es convertiren també es musulmans durant sa conquista cristiana de ses Balears el 1229. Que una part de sa població indígena es convertís a s’islam no significa que també abandonàs sa seua llengua. Podrien conviure perfectament rallant uns sa llengua romanç i ets altres s’àrab, de sa mateixa manera que en s’actualitat i durant tants d’anys s’ha parlat es castellà i es menorquí.

De sa toponímia de Menorca es desprèn sa prova més fefaent de sa pervivència dets antics pobladors durant ses dominacions islàmiques: Ciutadella, Mahó, Alaior, Santandria, Binigarba, Torrepetxina, Calanforcat, Binipati, Albranca, Cotaina, Biniparratx, Llucalari, Artrutx, el Toro, Sa Nitja, Algendar, Santa Galdana, Es Canutells… són topònims que ja existien abans de s’arribada d’Alfons III i que gràcies a sa població mossàrab s’han conservat intactes fins es nostros dies.

Sa nostra llengua menorquina és fruit de sa mescla des llatí degenerat d’aquells mossàrabs amb es romanç des nous pobladors de sa Corona d’Aragó. Un patrimoni lingüístic mil·lenari des que n’hauríem de treure pit, i ses nostres institucions haurien de vetlar per sa seua conservació a ses escoles, a s’Administració i an es medis de comunicació, en tost d’encolomar-mos es barceloní que faria esborronar sa pell an es nostros ancestres.

Sa Setmana Santa mos recorda que som hereus directes d’aquells menorquins autòctons, com diu un bon amic, que a ses nostres venes no córre sang sinó “suc de talaiot”. Esperem que prenguin nota es nostros governants des Consell Insular de Menorca, sra. Salord, sr. Maria i companyia, i davallin de s’ase. No podem bravetjar de talaiòtics i, a la vegada, esborrar segles d’història, sa cultura i ses gents anteriors a 1287. Olvidar es primitius cristians menorquins seria com olvidar-mos a noltros mateixos.
_____________

Publicat as Diari MENORCA, 28/3/2016

Dicen que el tiempo pone a cada uno en su lugar. Pero qué quieren que les diga, yo tengo la sensación de que sucede al revés, de que todo va a peor. Vista la cantidad de iluminados que florecen en nuestras islas, los nacionalistas radicales y castigadores siguen atrincherados y, lo que es peor, son protegidos, subvencionados y gozan como privilegiados en nuestra educación.

Me refiero al lamentable episodio de acoso por parte de un profesor mallorquín a su ex alumno a través de internet. La broma le ha costado al indocente ser noticia en la mayoría de medios nacionales, además de deleitarnos con su valiente cobardía al cerrar sus cuentas personales en las redes sociales donde difamaba y difundía datos personales del chaval, acusándolo de “tener un trastorno” y “no dar para más” por el mero hecho de que el jóven afirmó sentirse balear y español. ¿Pecata minuta? Ni de coña. Algo así debía ser castigado.

¿Cómo se atreve este chavalín de 16 años a pasar olímpicamente del adoctrinador y sus consignas fundamentalistas? ¿Qué es eso de celebrar en 1 de marzo, Día de las Baleares, sentirse español y balear sin ningún tipo de complejo? Entiéndanlo. Es que además el jovenzuelo es muy social y goza de popularidad —desde mucho antes de la pifia intimidatoria de su ex profesor—, estudiante con buenas notas tanto en el colegio como en el bachillerato, y… ¡tachán! voluntario de la Fundació Jaume III-Foment Cultural (FCIB) y acérrimo defensor del mallorquín, menorquín e ibicenco frente al delirio del catalán estándar y sus hordas pseudoeducativas.

¿Aun no lo entienden? ¿no ven la gravedad de los hechos que lanzaron a nuestro camiseta verde a enzarzarse contra el jóven pecador? bueno. Les daré un par de pistas. Resulta que el personaje en cuestión es un tal Amadeu Corbera, destacado miembro de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en Baleares. Entre otras perlas, ha protagonizado diversos espectáculos como por ejemplo boicotear los Premios Ciutat de Palma o afirmar que “els nobles i l’església s’han apropiat de les festes de Sant Joan de Ciutadella”. Quien ahora acusa a su ex alumno de no dar para más, nos deleitó en su día con esta erudita reflexión sobre nuestras fiestas. El pobre desconoce por completo que las fiestas de Sant Joan nacieron precisamente gracias a la iglesia y a la religión católica a través de la antigua Cofradía de Sant Joan. Concretamente, en Sant Joan d’Artrutx, hoy conocida como Sant Joan de Missa.

Hay más. En 2015 fue condenado junto con otras tres personas tras una sentencia que prueba que en 2012 cortó la vía del tren de Sóller, y cuando intervino la Guardia Civil la cosa terminó con mordiscos al brazo del cabo, “fascistas”, “hijos de putas” y vivas a ETA y Terra Lliure.

Para mayor vergüenza nuestra de los menorquines, Amadeu Corbera es miembro del Institut Menorquí d’Estudis (IME) y secretario del GREMe, y ha cobrado diversas subvenciones del Consell Insular de Menorca. Las últimas de 2.180,00€ en 2015 y 2.500,00€ este mismo año a través de otra entidad con el aval del IME.

Imagínense por un momento que, en lugar de tratarse del típico robot nacionalcatalanista, el perfil de este profesor-acosador fuera el de un “espanyolista” de ultraderecha o de ideología neonazi. Que no les quepa la menor duda de que, a la primera de cambio, la Consejería de Educación habría tomado cartas en el asunto. Apertura de expediente disciplinario, sanción, expulsión del Conservatorio y prohibición de volver a dar clases a niños. Pongo la mano en el fuego. Sin embargo, volviendo a la realidad… ¿cómo vamos a esperar semejante actuación de Educación, si se trata de uno de los suyos? ¿quéMÉS podemos esperar de quien nos gobierna, si son capaces de celebrar la salida de prisión del terrorista Arnaldo Otegi?

Son los mismos “econacionalistas” que tanto luchan contra la tauromaquia declarando antitaurino todo pueblo en el que pisan poder, y después realizan carnicerías capriles en Es Vedrá de Ibiza. Pobres cabras y pobres estudiantes.

El nacionalismo es una ideología del siglo XIX que pone a la nación por encima de las personas. Para el pancatalanismo, el catalán estándar es el instrumento y los Països Catalans, el proyecto. La lengua española que nos hermana con los demás pueblos de España es, junto con nuestro mallorquín, menorquín e ibicenco, el enemigo. Nuestro ancestral lenguaje insular nos recuerda, por un lado, que tenemos identidad propia y somos diferentes a los catalanes, y a su vez, que esta es nuestra manera de ser españoles.

Mal que les pese, la valiente acción del jóven estudiante  “balear y español” —como nos sentimos la mayoría de ciudadanos de estas islas— y su familia denunciando al profesor ha dejado con el culo al aire el tufo totalitarista que esconden bajo sus esteladas. Y además, ha conseguido que saliera en los medios nacionales justo en el Día de las Islas Baleares. Un detallazo. Gracias por tu valentía, chaval.
___________

Publicat as Diari MENORCA, 11/3/2016.

Sa qüestió lingüística a ses Balears no és un tema superat, encara que qualcuns insistesquin en lo contrari. Sa resistència passiva de molts menorquins durant tots aquests anys no pot ser atribuïda a un simple vestigi d’incultura i ignorància, com mos volen fer creure es defensors des català estàndar a ultrança. Sense anar més enfora, Joan F. López Casasnovas es mostrava molt preocupat per s’augment dets “independentistes lingüístics”, i la sra. Catalina Rigo Pons, tres quarts de lo mateix, tractant de “disbarats” a ses idees des qui no combregam amb ses seues rodes de molí.

Celebram s’interès despertat per Foment Cultural de Menorca i sa Fundació Jaume III, i mos veim amb sa necessitat d’explicar què vol dir açò de prestigiar ses nostres modalitats lingüístiques insulars a s’escola, a s’administració i en es medis de comunicació públics.

¿Per què no mos resignam a que es menorquí o balear, que té sa mateixa dignitat i categoria lingüística que es català central o es valencià, seguesqui marginat an ets àmbits més vulgars i col·loquials, sense cap presència a s’esfera pública o oficial? ¿Per què no mos resignam a que es nostro patrimoni lingüístic s’acabi apagant com un llum d’oli, substituït pes català estàndar?

PRIMER. Per raons democràtiques. No mos sentim identificats ni reconeguts en s’actual català estàndar que empren ses nostres escoles, sa nostra universitat i una ràdiotelevisió pública que pagam tots es ciutadans de sa nostra butxaca. Volem un llenguatge molt més pròxim a lo que rallam i sentim com a nostro. Si TV3 és en català, i Canal 9 era en valencià, ¿per què IB3 no pot esser en ses nostres modalitats?

 

SEGON. Per raons de supervivència. En un món on s’influència des medis de comunicació i de s’escola és de cada vegada més gran, es registres lingüístics informals i exclusivament orals, com es menorquí, es mallorquí i s’eivissenc, estan condemnats a desaparèixer si ses seves particularitats i característiques no s’integren dins s’estàndar oficial. Un estàndar, per definició, acaba condicionant també ets usos informals, es xerrar de cada dia. Si lo que s’estigués ensenyant a s’escola i difonguent des des medis de comunicació fos es castellà, com passava ara fa només trenta anys, es menorquí, es mallorquí i s’eivissenc seguirien reclosos a s’àmbit informal però no correrien cap perill d’assimilació, tal vegada només un perill de desaparició, si bé molt a la llarga, en no poder accedir an ets àmbits formals. En canvi, en tractar-se des català estàndar, parlam d’una variant des mateix tronc lingüístic i, per tant, és perill assimilatori és evident, i es de sa desaparició, encara més.

TERCER. Per raons conservacionistes. Tal com reconeix sa Constitució Espanyola i s’Estatut d’Autonomia a s’article 35, ses nostres modalitats han d’esser objecte d’especial estudi i protecció, maldament es nostros governants entenguessin per especial protecció estojar-les dins un calaix i despreocupar-se. De sa mateixa manera que mos preocupam pes nostro territori, pes nostro paisatge agrari i natural, pes nostro patrimoni arquitectònic, històric, cultural i artístic, ¿per què no mos preocupam pes menorquí, es nostro patrimoni lingüístic? Ses nostres modalitats insulars, sa llengua de ses Balears, són un tresor filològic que no estam disposts a perdre ni tampoc a convertir en peces de museu. Perquè són nostres, com tot lo altre. I, contràriament a tot lo altre, en aquest cas no s’ha arbitrat en cap moment, des des poders públics, cap mecanisme per sa seua defensa i preservació.

QUART. Per raons històriques. Es principal punt de partida, tal com reconeixen tots es sociolingüistes, per acceptar una mateixa llengua estàndar, sobretot una de tan centralista i unificadora com sa catalana, és sentir-se part de sa mateixa comunitat. Després de trenta anys de subvencions millonàries i d’ocupar pràcticament totes ses plataformes d’influència social (educació, universitat, món de sa cultura, diaris…), es moviment catalanista no ha avançat a Menorca més enllà de s’incorporació de bona part de ses noves generacions, ja educades dins es catalanisme a s’escola, com és es meu cas. Encara avui, molts de balears mos resistim a considerar-mos part de sa mateixa comunitat lingüística que Catalunya o València, entre d’altres raons, pes model de llengua que se mos ha imposat, arraconant sa nostra secular manera de xerrar, i també per sa negativa des nostros poders públics a denominar sa llengua històrica de Menorca tal com l’hem anomenada durant segles: menorquí. Però encara són més es balears que es resisteixen a sentir-se part de sa mateixa comunitat cultural i sentimental que Catalunya i València. Sense negar es vincles històrics amb es catalans, de sa mateixa manera que n’hi ha hagut amb ets àrabs, valencians, aragonesos, castellans, anglesos, sicilians, occitans o francesos, s’immensa majoria de menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterencs no veim cap raó per sentir-mos part de sa mateixa comunitat històrica de Catalunya. Sa Corona d’Aragó, recordem-ho, va esser una unió de caràcter personal —no institucional ni jurídica: cada territori va mantenir ses seves pròpies institucions— entorn de sa figura reial, on es Regne de Mallorca (ses Balears a època medieval) tenia es mateix pes que es Regne de València, Aragó o es Principat de Catalunya). Es baleàrics mai vam acceptar esser la quinta provincia catalana i ja vam resistir llavonses ets intents assimilacionistes de sa noblesa catalana, com ho demostra es fet —un de tants!— que es nostros Jurats sempre es van negar a participar a ses Corts Catalanes. Es fet de no sentir-mos part de sa mateixa comunitat, per molt que qualcuns duguin més de trenta anys amb sa mateixa cançoneta, demostra que seria molt més raonable una proposta amb tres estàndars diferents, un per cada comunitat autònoma: un estàndar català, un altre de valencià —que ja existeix— i un altre de balear amb ses seves variants insulars, on tots mos hi sentiríem molt més a gust i reconeguts.

QUINT. Perquè darrera s’excusa de s’intocable i científicament inqüestionable (sic) unitat de sa llengua catalana ha existit una estratègia política d’assimilar “les Illes” —es fet mateix de capolar es topònim de Balears ja ho diu tot— a Catalunya. És innegable que darrera sa llengua s’hi amaguen interessos inconfessables. Es pancatalanisme, liderat en molts de casos pes mateixos professors de català, amenaça sa pròpia existència de sa comunitat política balear, la qüestiona, la posa en dubte com una entitat postissa i artificial que hauria de donar pas a una entitat més autèntica i “natural” com serien ses entelèquies des Països Catalans o d’una Catalunya Gran en construcció, seguint s’estantís i ja caducat esperit romàntic (una llengua, una cultura, una nació, un estat). Defensar s’actual autonomia política de ses Balears vol dir defensar també sa seva autonomia cultural —mai havíem estat abans, culturalment, tan dependents de Catalunya— i també sa nostra autonomia lingüística.

En definitiva, sa gran majoria de menorquins ho tenim molt clar, mos sentim menorquins, balears i espanyols, sense que açò mos suposi cap complexe o dilema d’identitat. Ses nostres modalitats insulars estan prou avalades des des punt de vista històric, filològic, lingüístic, jurídic i cultural com per no haver d’esser suplantades pes català de Barcelona. De fet, aquest ha estat es problema que es catalanisme no ha volgut acceptar tots aquests anys: no entenen que, perquè menorquins, mallorquins i pitiüsos es preocupin per sa llengua i la defensin, abans l’hauran de sentir com a pròpia. I açò només passarà es dia que a ses escoles de Balears s’ensenyi es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc.
___________

Publicat as Diari MENORCA, 9/2/2016.

Que vayan por delante estas líneas como homenaje a dos grandes exponentes de nuestra cultura balear: el sabio mestre il•luminat Ramon Llull, del cual este año 2015 se conmemora el 700 aniversario de su muerte, y el histórico primer almirante de la marina nortemericana e hijo ilustre de Ciutadella, David G. Farragut, hijo del menorquín Jordi Ferragut, que el viernes pasado cumplía 145 años desde su fallecimiento. Parece ser que los astros del pancatalanismo se alinearon este 2015 para cometer un doble robatorum, una vez más, a la cultura propia de las Baleares. Recordarán que hace justo un año, Foment Cultural de Menorca y Club Nàutic de Ciutadella denunciabamos y pedíamos a las autoridades menorquinas que reaccionaran ante la usurpación de nuestro Almirant Farragut —sí, Almirant en menorquín y no “Almirall” en catalán; tal como firmaba también el mallorquín Cristòfol Colom— por parte de una fundación impulsada por la Generalitat de Catalunya en los Estados Unidos. Y nuestras instituciones, mientras tanto, sumisas y orgullosas de ser partícipes de este bochornoso despropósito, alardeando de colaboración con una Generalitat de Catalunya que pretende “desconectarse de España” en menos de un mes o pidiendo el reingreso al Institut Ramon Llull —del que lo único que deberían pedir es su abolición al ser dicho personaje propio de Baleares y no de Cataluña—, y aquí todo el mundo como si nada.

Es muy triste que el 700 aniversario de Ramon Llull y el 145 de la muerte de David G. Farragut hayan pasado desapercibido en Menorca. El catalanismo tan solo recurre a estas figuras para atribuirles una falsa catalanidad, pero nunca para exaltarlos como personajes célebres de nuestra tierra, qué curioso. Les recomiendo el brillante artículo Ramon Llull, defensor des Regne, de mi amigo e historiador Mateu Cañellas Taberner. Saca a la luz dos verdades como puños sobre la vida de Ramon Llull y que todos los baleares deberíamos conocer: “En plena commemoració des 700 anys des naixement d’en Ramon Llull —màxim exponent de sa cultura balear—, es catalanisme s’encarrega d’amagar aquells aspectes de sa seva vida i obra que són contraris a sa seva doctrina, com són: a) en Llull mai va anomenar sa seva llengua com a “catalana” i b) sa seva oposició frontal a s’ocupació aragonesa des Regne de Mallorca”.

¿Será demasiado pedir a nuestros gobernantes que rectifiquen y que, independientemente de su ideología nacionalista, celebren algún acto en Menorca en honor a Ramon Llull y David G. Farragut? No parece estar por la labor Miquel Àngel Maria, Conseller de Cultura del CIMe, quien está más preocupado buscando el santo grial de les quatre barres en el Castillo de Santa Àgueda para justificar que Menorca es catalana, tergiversando así el escudo de Alfonso III de Aragón, lo que le ha generado una polémica y un ridículo en las redes sociales que se ha ganado a pulso. Veritas in simplice, estimat conseller: som menorquins.

___________

Publicat en es Diari de Menorca, es 21-8-2015.