Categoria: Comunicació

A menudo atribuimos en exclusiva el hundimiento de la enseñanza pública a leyes, decretos y desidias políticas cuando, en realidad, gran parte del cataclismo debe atribuirse a un determinado perfil de profesor que se dedica en cuerpo y alma a boicotear cualquier reforma por necesaria que sea con un encomio digno de mejor causa. El arquetipo que les presento es un señor poco baqueteado por la vida, de edad avanzada, que lleva lustros en la docencia y que suele alardear de “experiencias” únicas tan enriquecedoras como haber pasado alguna temporada en algún país del Tercer Mundo al calor de algún proyecto sindical a cuenta, claro está, del erario público. A pesar de su edad, diríase que nuestro héroe no ha envejecido, todo lo contrario: vive una eterna adolescencia, esa maravillosa edad en la que uno quiere ser mayor sin apechugar con ninguna de sus cargas. No es difícil identificar a este arquetipo en nuestros institutos. Si no lo han identificado todavía, les regalo unos retazos que a buen seguro le ayudarán a hacerlo.

1. Nuestro héroe tiene el don de la ubicuidad. Forma parte del Consejo Escolar del centro, como jefe de departamento está en la comisión de Coordinación Pedagógica y lleva la voz cantante en el claustro de profesores. Ególatra y narcisista, es el centro del instituto. Nunca aspiró a otra cosa que a jefe de la oposición contra el equipo directivo sin dar, eso nunca, el paso de incorporarse a él. El auditorio de fieles que se ha labrado tras años de intrigas, discursos floridos y tertulias de bar llena su ego por completo. Inseguro de sí mismo, se escucha sólo a sí y habla para ser oído.

2. Toda su vida gira alrededor del instituto. Por las mañanas, docencia. Por las tardes prepara escritos para el Consejo Escolar y el claustro. Maquinador e intrigante, no tiene vida más allá del centro.

3. Cuando el Govern de Bauzá aprobó el TIL, nuestro demóstenes exigió que el claustro se manifestara contra el decreto, como si tuviera alguna potestad para ello. Cuando estalló la huelga encubierta contra el TIL, pretendía que, mientras los profesores seguían cobrando el sueldo, se abstuvieran de dar clase a los alumnos que sí acudían al centro. Más tarde, se sumó al paripé de presentar por escrito su renuncia como jefe de departamento… para volver a presentarse de nuevo a la reelección el curso siguiente. Las tres horas de reducción horaria de las que disfrutaba como jefe de su departamento eran demasiado golosas para sacrificarlas en el altar de sus ideales. Ama la libertad sin responsabilizarse de nada. Induce a los demás a rebelarse mientras él se pone a refugio. Si comete algo ilegal o inmoral, siempre le quedará la directiva para echarle el muerto. Su afán de protagonismo no conoce límites. Algunos todavía recuerdan el día en que pidió al claustro votar contra el Proyecto de centro en el que habían sido incluidas las alegaciones que él mismo había presentado. Esta es su coherencia.

4. Durante unos años nuestro héroe se encargó de organizar la ceremonia de graduación de los alumnos salientes de bachillerato. Las circunstancias lo apartaron de esta responsabilidad. Herido en su orgullo, desde aquel día empezó una campaña sin cuartel contra el equipo directivo al que culpaba de su defenestración. Con su ausencia el evento prosperó, demostrándose que su presencia, más que necesaria, era engorrosa. Eso aguijoneó más si cabe su resentimiento que no oculta a nadie que tenga oídos para escucharle.

5. Su afán por controlar todo lo que ocurre en el centro no conoce límites. No obstante, nunca ha querido asumir ninguna responsabilidad de gobierno o dirección. Quiere manejar los hilos en la sombra, incluso se subroga funciones que no le corresponden, como  controlar las faltas de asistencia de un compañero por no ser de su cuerda.

6. Como buen doctrinario, sólo ve la paja en el ojo ajeno. Provisto de una epidermis finísima, se ofende con facilidad a la mínima discrepancia, que se toma como un ataque personal. Lobo con piel de cordero, desconoce la virtud cristiana de la misericordia. En los claustros nunca pierde la ocasión para ofender a los miembros del equipo directivo y burlarse de ellos, convencido de que se lo tienen merecido por no habitar en el lado bueno de la humanidad. Lo de menos son sus “razones”, en realidad, naderías, zarandajas y nimiedades, que esgrime contra la directiva. Se ha propuesto derrocarla por orgullo y no ser de su cuerda.

7. Aislado del mundo que le rodea, apenas baqueteado por la vida, su percepción de los problemas reales es adánica, distorsionada y utópica, consecuencia de no haber pisado nunca la empresa privada o la economía real.

8. El mismo se ha convertido en una pancarta. Sólo se le ve ufano y feliz detrás de ella. Abanderado de verde los miércoles y viernes, ahora se ha propuesto desde la insignificancia del Consejo Escolar que manipula a su antojo reformar la LOMCE aprobada en las Cortes. Es la última bandera que ha agitado.

9. Pese a llenarse la boca de grandes y nobles palabras, se cuida muy mucho de no elegir los cursos más problemáticos. Su falta de ejemplaridad no le exime de instruir a los profesores de su departamento desde una tarima desde la que su infinito ego se explaya a voluntad.

10. Su fe en la idea de Progreso es absoluta. Una vez, en un examen, un alumno sacó una estampita de la Virgen para que le ayudara. Craso error. Nuestro héroe se lo recriminó arguyendo que estaba en un ¡colegio público y laico!

Nuestro docente adolescente es la joya de la educación pública de Baleares y su máximo valedor. Sin su inefable concurso, nada sería igual. Seguro que ya le han identificado, aunque cualquier parecido con la realidad sea pura coincidencia.
________________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 17/7/2016

Analisant ses eleccions nacionals des 26-J, veim com Podemos dóna es sorpasso i es berena al PSIB-PSOE a Menorca amb prop de 5.000 vots de diferència, i a Balears amb més de 20.000. Sa presidenta des socialistes balears, emperò, pareix més preocupada en fer de comparsa gratis et amore d’en Puigdemont i sa secessionista Generalitat de Catalunya amb es seus deliris de mini-estat. Diu Francina Armengol que “és fonamental que els catalans puguin votar” i per açò “s’ha cercar la millor fórmula que ho faci possible”. Primer de tot, mos demanam què és lo que han de votar es catalans que no haguem de votar la resta d’espanyols. Armengol xerra d’unes “mesures específiques sobre Catalunya” sense especificar quines. Ben igual que son amo, en Pedro Sánchez, diu que “hay que reformar la Constitución para el encaje de Cataluña en un estado federal”, sense dir tampoc què és lo que hi ha que modificar. ¿O és que es reinos de taifas de ses autonomies no basten i encara hem de trossetjar més Espanya?

As cap i a la fi, s’indefinició d’Armengol amb sa defensa de s’unitat i s’igualtat de tots ets espanyols és un clar reflexe del PSOE a nivell nacional. I així els hi va a ses eleccions. S’obsessió de sa presidenta balear amb Catalunya i es procés separatista és una irresponsabilitat de qui està cridada a representar ets interessos de Balears i des ciutadans d’aquestes illes per damunt de tot. Bensenes, na Francina lo únic que fa és bufar an es brou i donar ales an es separatisme, no només de Catalunya sinó també an es pancatalanistes balears, minoritaris però renouers i molt ben col·locats a s’Administració Pública, escoles i universitat. En es fons, s’actitud de n’Armengol no dissimula gens es seu desig de què es deliri independentista s’acabàs trasladant aquí a Balears. Mentres a Ferraz sa majoria de barons encara es llepen ses ferides des 26-J, ella tan contenta com un fillet amb sabates noves.

Sa meditació de ses carxofes. An aquesta campanya electoral hi hagut de tot. Un exemple ha estat sa meditació deMariano Rajoy, agafant un cor de carxofa com si es tractàs des mateix cor d’Espanya, emocionat, perquè des des nostros camps s’exporten verdures a tots ets indrets del món. S’encabritament de sa direcció nacional del PP amb naCristina Cifuentes —qui representa, curiosament, ets escassos brots de transparència, renovació, intolerància amb sa corrupció— per assistir a un berenar col·loqui d’Albert Rivera a s’Hotel Ritz de Madrid, comunitat d’on ella és presidenta gràcies a un pacte de gobernabilitat amb Ciutadans. O altres herbes a nivell insular com s’esfumada monumental des vot nacionalista que es de MÉS encara cerquen dins ses rudioles electorals.

Lo destacable de ses eleccions des 26-J no és tant sa recuperació electoral des centre-dreta —que és positiva però mínima—, ni molt manco una suposada regeneració des Partit Popular. Quan a Génova o as carrer Gustavo Mas de Ciutadella repleguin ses serpentines i ses copes de xampany de sa festassa electoral i analisin en fred es resultats, veuran que, maldament hagin guanyat ses eleccions, sa gent no ha votat al PP per convicció o perquè ses idees lliberal-conservadores vagin calant de nou entre ses noves generacions —una utopia vist s’actual discurs des populars, buit de contengut, d’ideologia i incapaç de despertar es valors i principis des centre-dreta entre es joves—. Sa realitat és ben diferent, i és que el PP no ha guanyat 14 diputats, sinó que només ha conseguit recuperar 14 des 63 que va perdre a ses eleccions de desembre respecte ses del 2011. O en altres paraules, tan sols ha recuperat 100.000 vots des 3.500.000 d’espanyols que van deixar de confiar en es Partit Popular. Veritas ante omnia.

Destacable és també es sorpasso convertit en tortasso que s’ha envelat es popurri de nacionalistes, populistes i comunistes que es replegaven davall sa coalició d’Unidos Podem Més. Amb aquest horrorós mesclorum lingüístic com a nom per sa coalició, ja s’ho hagueren pogut veure venir i evitar-se així ses cares de pa torrat de fa dos diumenges.

Lo vertaderament important de ses eleccions des 26-J a Menorca ha estat sa castanya que s’ha envelat es nacionalisme. S’assassinat de sa diputada laborista, Jo Cox, a una democràcia històricament exemplar com sa de Gran Bretanya posa de manifest lo perillós que és obrir sa doble caixa de pandora des nacionalismes i des populismes. Pretendre solucionar es problemes més delicats de ses societats desarrollades amb consultes oportunistes, rompent aliances o alçant fronteres dins un mateix estat és es brou de cultiu en es que germinen ses pitjors tragèdies. Servesqui sa present perquè PSIB i PSOE deixin de festetjar es pancatalanisme, C’s aposti a les clares per esser sa referència electoral des nou votant de centre-dreta reformista il·lusionat, i el PP tres quarts de lo mateix, deixant-se de romanços amb es nacionalistes bascs i catalans, i duguent a fons una profunda regeneració ideològica i democràtica des Partit Popular. Falta un canvi d’actitud des tres partits constitucionalistes per impulsar un gran acord a tres bandes, amb govern i president de consens que anteposi s’interès general d’Espanya a sa poltrona. Ara més que mai, cobra sentit sa frase des gran polític mallorquí Antoni Maura: “o feim sa revolució des de dalt o mos la faran des de baix”.
____________
Publicat as Diari MENORCA, 13/7/2016

PENSABA DEDICAR este artículo a otro tema: la colocación del retrato del canónigo Josep Tarongí en el Museo Diocesano. Sucedió hace un par de semanas. Fue harto emotivo para la familia Aguiló Tarongí, propietaria de la pieza, obra del prestigioso pintorRicardo Carlotta. Tarongí fue un sacerdote poco aceptado en la Mallorca del XIX por su condición de xueta. Dio origen a una sonada polémica, y hoy vemos colocado su retrato con todos los honores en el mencionado museo. Pero sucede que el asunto, el reconocimiento a su persona algo más de un siglo después, no interesa. Los informativos y los columnistas apenas se han hecho eco. A lo más, se comenta que fue víctima de intrigas de sacristía, y que hoy los enfrentamientos entre clérigos llevan otra deriva. Tienen razón, pero la polémica alrededor de este personaje, valiente, culto, inteligente y honrado, que acabó canónigo en Granada, constituye mucho más que una pelea de sacristía. Refleja uno de los lados más oscuros de nuestra historia.

Ahora que partidos como el Popular abogan de nuevo por el regionalismo, pensemos que en nuestra alma individual y colectiva conviven el bueno del Dr. Jekyl y el malvado del señor Hyde. Quien no quiera verse retratado en la genial novela de Stevenson, digamos que es imbécil. Todos tenemos nuestro lado oscuro, y nuestra comunidad histórica también.

Hemos aflorado santos, filósofos y artistas geniales, incluso momentos ejemplares como colectividad, pocos, pero alguno, sin embargo nuestras maldades sobreabundan. De ahí mi apuesta para que sin dejar de ser lo que somos -mallorquines- condicionados por una tierra y unos genes -siempre bastante complicados- seamos capaces de impulsar la mallorquinidad inteligente. Significa sentido común, comedimiento, ironía en el vivir, amor a la tierra, que prioriza la estética incluso en el habla -la dolça parla mallorquina- hoy en trance de desaparecer.

Yo les recomendaría a los nuevos regionalistas que ahonden en la mallorquinidad inteligente, y se olviden de la otra, la de las mafias, que las tenemos desde siempre. Que se olviden también de sucursalismos. Superados los fandangos, para bailar sardanas nos basta Francina Armengol de la mano de Miquel Iceta que, sea dicho, parece mejor bailarín que político. Libres somos los mallorquines de sardanear, pero dejamos de ser nosotros, gentes que sempre hem fet comptes d’asseguts. Y por último, seamos lo que especialmente somos: mediterráneo, ámbito de diálogo y encuentros.
____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 9/7/2016.

Quan escomets qualque filòleg o mestre de català i li demanes es motius de sa pèrdua alarmant de lèxic balear que s’ha produït en es darrers trenta anys que, casualment, coincideixen amb unes polítiques de normalisació lingüística que, almanco inicialment, pretenien tot lo contrari, te solen respondre que sa llengua és una i no una suma de compartiments territorials tancats. Efectivament, te diuen que lo primordial és que mallorquins, eivissencs, catalans i valencians se puguin entendre entre ells i això suposa que mos avesem a sentir −i usar− paraules que fins fa una vintena d’anys només se deien a Manresa o Barcelona. Aquesta idea ha estat defensada intel·lectualment pes nostros filòlegs. Des de Francesc de Borja Moll fins a Gabriel Bibiloni. Així, per exemple, es mateix Bibiloni, Antoni Alomar, Jaume Corbera i Joan Melià sostenien fa uns anys que “caldria abandonar la visió de la llengua com un conjunt de compartiments estancs i potenciar una concepció unitària (no unitarista, clar) en què tots els recursos de la llengua (especialment lèxics i fraseològics), de qualsevol varietat geogràfica, són entesos com a patrimoni de tots els parlants de l’idioma i, per tant, vàlids i utilitzables en tot el seu territori. Dit amb un exemple senzill, al costat de ‘moix’, ‘gat’ no ha de ser rebutjat com a part del patrimoni lingüístic dels mallorquins, de la mateixa manera que el mot ‘ca’ ha de ser sentit com a propi i natural de tots els catalans continentals, al costat de ‘gos’” (La llengua catalana a Mallorca, Ed. Consell de Mallorca, 1999).

Aquesta idea se coneix com a “transdialectisació” i, com indica es terme, suposa trascolar mots d’un dialecte a un altre i d’aquesta manera arribar a una espècie d’un pou lexicogràfic on un barceloní espipella frases fetes de Menorca, un menorquí pesca mots de Barcelona, un gironí tasta qualque locució de Mallorca i un mallorquí agafa adjectius originals de Castelló. O sigui, sa “transdialectisació” va en totes ses direccions i es resultat d’aquest procés de reconeixement mutu entre es distints territoris lingüístics seria sa concreció, almanco a nivell de lèxic, d’un modelcomposicional, o sigui, un estàndarcompost per paraules de tots es dialectes sense que cap d’ells s’imposi damunt ets altres. Això és sa posició que, amb més o manco energia, ha defensat històricament sa UIB. Se tracta d’una posició benintencionada però que ha estat arraconada per sa crua realitat sense que tampoc sa nostra universitat reaccionàs fent lo mateix que feren catalans i valencians: crear un estàndar regional propi.

Perquè, darrere sa cortina benintencionada de “transdialectisar” sa llengua comuna, lo que s’ha produït en realitat ha estat una suplantació de moltíssimes paraules balears –considerat es dialecte més genuí i pur de tots– per paraules de Catalunya. De fet, hem viscut i vivim sa suplantació lèxica més gran de tota s’història de sa llengua aquí a Balears. En parlava s’altre dia en aquesta mateixa tribuna, ¿qui ha sentit dir a TV3, Canal 9 o C33 una locució balear? ¿Qui ha vista escrita una paraula mallorquina a una informació des diari Avui o Ara? Segur que, en cas d’haver-ne vista qualcuna, no fa llarg. En canvi, en s’altra direcció, sí que observam IB3 emprar una mala fi de mots continentals substituint es balears, convençuts, adesiara, que es sinònim balear és un castellanisme, un vulgarisme o un arcaisme. O sigui, una ultracorrecció pròpia de s’ignorància o de sa vessa de consultar un diccionari. Així, per posar-ne un parell d’exemples, paraules com “servici” (servei), “témer-se’n” (adonar-se’n), “sext” (sisè), “sèptim” (setè), “octau” (vuitè) o “qualque” (algun), totes elles incloses dins es sis-cents termes que passaren a formar part des nou diccionari normatiu (DIEC1) de l’any 1996, foren marcades com a “massa dialectals” per ses estirades vedettesd’IB3 i també per sa mateixa UIB quan, el 2014, es Govern de Bauzá va malavejar balearisar es model lingüístic d’IB3 amb tota sa polèmica de s’article salat. Ni anaven de salat ni tampoc de lèxic genuí. Vint anys enrere, sa UIB i es propis polítics i periodistes balears havien reinvidicat s’inclusió d’aquests mots precisament a sa primera edició des Diccionari Normatiu de sa Llengua Catalana (DIEC1). I d’això, d’aquests canvis de criteri, encara n’hi ha que en diuen ciència.

Aquesta suplantació lèxica –vestida intel·lectualment de transdialectisació, com hem vist– ha tengut lloc davant es nassos des nostros polítics que no han badada sa boca per por a esser insultats pets experts en sa matèria. Sa Fundació Jaume III ha denunciat aquesta suplantació a un informe que analisa en detall es grau d’adaptació des llibres de text a ses modalitats balears (2014), estudi que poden consultar a sa nostra web (www.jaumetercer.com). Tenc en ses mans un llibre de llengua catalana de tercer de primària de s’editorial Anaya. L’obr i me top a ses dues primeres pàgines amb paraules com aquestes: “m’aprop” (en lloc de “m’acost”), “menys” (en lloc de “manco”), “a soles” (“tot sol”), entrepà (“pa i…” o “companatge”), “doncs” (“idò”), “gustos” (“gusts”), “tingues en compte” (“tengues en compte”), “a l’abast” (“a mà”), “estris” (“ormejos”) o “endreçada” (per “desada”). Fins i tot sa paraula “pedaç” apareix dins s’apartat de vocabulari com una paraula rara.

Més enllà de ses bones intencions, aquest és es vertader resultat de sa “transdialectisació” defensada pes nostros savis. Noltros, es balears, sí que mos hem transdialectisat, incorporant un fotimer de paraules continentals que han substituïdes ses genuïnes de Balears de manera que avui en dia molts des nostros escolars no en coneixen d’altra que sa catalana i sa castellana, que, adesiara, coincideixen. Però no coneixen sa variant mallorquina, menorquina o eivissenca que es seus padrins i repadrins encara utilisen. No crec que catalans i valencians s’hagin transdialectisat amb s’entusiasme amb què ho hem fet noltros. Segurament, qualque cosa té a veure que catalans i valencians hagin optat per elaborar es seus propis estàndars regionals mentre que es balears hem fet tot lo contrari: assumir s’estàndar de Barcelona amb un fervor i una devoció que haurien fet empegueir Mossèn Alcover, pare des Diccionari Català-Valencià-Balear. Supòs que qualque cosa té a veure també que es filòlegs de sa UIB siguin es guardians més lleials de s’ortodòxia fabriana. Evidentment, hi ha uns responsables de tot aquest empobriment lèxic i no és només s’eterna bubota de s’interferència des castellà. Crec que mai Francesc de Borja Moll, es principal defensor de s’estàndar a Balears, també partidari de sa teoria transdialectisant però que tenia una sensibilitat lèxica cap a ses nostres formes que ja voldrien es mestres de català d’avui en dia, s’hagués pogut imaginar que arribaríem on hem arribat. I molt manco si sabés que ha estat per obra i gràcia des seus deixebles.
____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 22/6/2016

ARA QUE SE TORNA a parlar de derogar aquells articles de sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL, 1986) que va modificar es Govern des PP presidit per José Ramón Bauzá i d’aquesta manera “tornar a sa normalitat” i a ses vertaderes essències d’aquesta llei, voldria fer una reflexió sobre un dets objectius que sa LNL se marcà l’any 1986. És un objectiu que se sol deixar de banda, encabotats com estam en sa polarisació de sa guerra castellà/català, però que també formava part d’aquell esperit que va empènyer es nostros polítics de llavors a aprovar-la.

S’objectiu al qual me referesc era sa recuperació i, en conseqüència, sa dignificació de tota una catefa de mots, expressions i frases fetes que havien brollat de sa saviesa popular durant segles i segles però que començaven a estar en desús als vuitanta. Me referesc a recuperar una part –o una part significativa, almanco– de sa riquesa lèxica extraordinària que encara trobam a ses ‘rondaies’ d’en Jordi des Racó. Efectivament, an això se referia Francesc Gilet, conseller de Cultura des Govern de Gabriel Cañellas, durant es debat parlamentari de sa LNL (1986). Es català havia de deixar d’esser una llengua privada reclosa en “un món íntim, poètic i domèstic per entrar en vigor dins l’àmbit del pensament abstracte i de l’acció pública”. Això no volia dir baratar sa nostra manera xerrar o canviar ses paraules seculars que sempre havíem usat per unes altres forasteres. Volia dir tot lo contrari: actualisar-les, adaptar-les semànticament an es nous objectes de sa modernitat (com ha passat amb “gelera”, per exemple), recuperar aquelles que estaven en desús però que encara se referien a conceptes vius (“desnonar, terbolí o esgoder”, per exemple) i, sobretot, conservar es llenguatge viu des nostros pares i padrins per transmetre-lo a ses noves generacions. Vull pensar que això era un dets objectius des polítics, no només d’AP, que aprovaren aquella llei.

Naturalment, mantenir vives unes formes inicialment recloses a s’àmbit “íntim i domèstic” només se consegueix si passen a formar part des registres més elevats d’una llengua. Això, supòs, és lo que pretenia, deu més anys tard, sa UIB quan va incorporar 600 dialectalismes balears an es nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC1), un diccionari que se presentà a sa societat mallorquina a un històric acte celebrat en es Teatre Principal de Palma amb sa presència de Cristòfol Soler, llavors president autonòmic (20 de novembre de 1995). Compten ses cròniques periodístiques que amb aquest gest es nostros patricis volien escenificar que ses nostres modalitats balears estaven integrades dins sa llengua general catalana amb “ple dret i caràcter normatiu”. Es català s’enriquia així amb ses aportacions balears i, de rebot, se conseguien dues coses més. En primer lloc, se conseguia que qualsevol parlant des domini lingüístic català (un gironí, un tortosí o un rossellonès) pogués utilisar qualsevol d’aquests 600 mots, que els sentís com a propis i no els ves només com a exclusius de Balears. Es filòlegs anomenen aquest concepte com a transdialectisació. I en segon lloc i molt més important, se conseguia que sa nova llengua estàndar se decidís a conjugar, per exemple, es verbs “atabacar”, “espinzellar”, “entresentir-se”, “encabotar-se”, “tastanejar”, “maçolar” o “retgirar”. O que usàs substantius tan genuïns com “baldragues”, “mansiula”, “denou” o “mudada”. O adjectius com “doiut”, “primcernut”, “esforcegat”, “malplà”, “bàmbol” o “disforjo”. O adverbis com “malapler”, “daixo-daixo” o “tira-tira”. O locucions adverbials com “de folondres”, “de pinyol vermell” o “a l’uf”. O frases fetes com “fer la torniola”, “fer una vega” o “pegar-se un cop a la barra”. O numerals com “sext”, “sèptim” i “octau”. O indefinits com “una mala fi de” o “qualque”. O referir-se a ses festivitats de Setmana Santa com “es darrers dies” (carnaval), “dilluns” o “dissabte de Pasqua”. Exemples, tots ells, que podem trobar dins aquestes 600 paraules balears que s’incorporaren a sa primera edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC1). No parl, com hauran comprovat, de termes en desús per haver perdut vigència com a resultat de s’evolució des temps, com ha passat amb moltes eines, oficis, usos i costums des món de foravila. Tots ells no són conceptes vulgars ni fora d’ús: afecten significats que avui en dia són totalment vigents. Era qüestió, només, de posar-los en circulació.

Si hi ha un tema espinós, polèmic i objecte de debat a ses nostres illes, sense cap dubte, aquest és sa llengua. Una controvèrsia fruit de s’imposició i sa deixadesa des nostros polítics que, enfora de minvar, és present an es dia a dia de molts de menorquins: a s’escola, an es medis de comunicació, a s’Administració Pública… boni per tot, llevat des carrer. Es català és vist per sa majoria de menorquins com un niu de problemes, traves i imposicions, i no com sa llengua pròpia (menorquí) que han xerrat a ca seua tota sa vida, per molt que MÉS i companyia ho vulguin amagar com aquell qui garna ses miques davall s’estora.

Es mateix Gabriel Cañellas, expresident des Govern Balear i impulsor original d’una Llei de Normalisació Lingüística que cercava calmar ses aigües des nacionalisme el 1986, ho reconeixia a una entrevista as setmanari El Temps: “Ara fa un moment, es president Pujol me demanava si es problema lingüístic de ‘les illes’ ja estava superat… i li he contestat que no, que ses modalitats insulars tornen a esser reivindicades per una part de sa població”.

En efecte, an es carrer, allà on hi pugui brollar un mínim de llibertat i d’iniciativa privada, es catalanisme no ha conseguit clavar-hi ses ungles. Es debats o problemes amb que a diari es troben professors, alumnes, pares, funcionaris, periodistes, institucions, entitats, etc, no existeixen an es carrer. Allà on tots tenim molt clar que mos expressam en pla o en castellà en total llibertat sense que ningú mos digui com hem de rallar. Ho testimonia, ni més ni manco que Jaume Corbera, professor de filologia catalana a sa UIB i firmant des protoxenòfob manifest Koiné que resa que es català hauria d’esser s’única llengua oficial de s’hipotètica Catalunya independent: “Els àmbits on la LNL hauria d’haver tengut efectes positius a favor del català, però no ha estat així, són àmbits socials no directament controlats per cap institució oficial: els mitjans de comunicació privats, el comerç, els espectacles, la vida social en general fora de les institucions”. Corbera, gens sospitós d’anticatalanisme, denuncia també es procés de substitució de ses formes genuïnes baleàriques per una llengua “de cada vegada més degradada, plena d’incorreccions i de barbarismes, més empobrida, amb pèrdua progressiva del vocabulari tradicional, subtituït per anglicismes, espanyolismes o paraules catalanes apreses als llibres o a TV3, en un procés que va conformant un català col·loquial penós i despersonalitzat”, i conclou “al carrer, allà on encara es pot sentir la nostra llengua, aquesta és plena de castellanades, d’incorreccions i d’ultracorreccions. Res a veure amb el català tradicional parlat per la gent d’aquestes illes durant segles”.

Sa norma sagrada, un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears

Aquest és es títol des llibre que sa Fundació Jaume III presentarà a Menorca, demà dissabte 4 de juny an es saló d’actes de Ca n’Oliver de Mahó. Es tracta d’una investigació inèdita a ses Illes Balears, de Joan Font Rosselló i Joantoni Horrach Miralles. Per sorpresa des sacralisadors des barceloní, es dos autors són doctors per s’Universitat de ses Illes Balears (UIB) i professors, maldament no vestin camiseta verda amb embut cridaner.

S’episodi de censura política que ha patit aquest hivern sa Fundació Jaume III mos suggereix un nou subtítol per s’obra: “Sa norma sagrada, es llibre que MÉS no vol subvencionar”. ¡Aquesta és bona! almanco hem conseguit que MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca es posin d’acord amb qualque cosa. I és que tant es Consell Insular de Menorca com s’Institut d’Estudis Baleàrics —de cada vegada manco “baleàric”— van denegar es mes d’abril una ajuda an es llibre diguent, entre d’altres excuses de mal pagador, que “no té interès per Menorca” quan aquest dedica fins a tres capítols a sa figura des filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll; o que és “lingüísticament incorrecte” pes simple fet d’estar escrit en ses nostres modalitats insulars. ¿No havíem quedat que defensaven es “català de Menorca”? idò, ¿per què censuren i li deneguen una subvenció a un llibre escrit en sa nostra llengua?

Mos trobam davant s’obra que tracta amb major profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses Balears, deixant en falderet ses diverses manipulacions i jugades des pancatalanisme que, juntament amb es caramull de vegades en què es nostros polítics han fet sa farina blana en es darrers quaranta anys, explicarien molts de perquès de sa problemàtica lingüística actual que patim es ciutadans d’aquestes illes. Com diu sa dita, quan es moix no hi és, ses rates ronden sa casa. És hora d’alçar sa coa, botar-mos sa censura i apuntar-mos an es viatge que mos convida a ferSa norma sagrada, abans de fer es tres culs davant la Inquisició.
_________
Publicat as Diari MENORCA, 3/6/2016.

MARIANO PLANELLS.

Treinta años inútiles, ha escrito Francisco Gilet, el consejero que aprobó la Ley de Normalización Lingüística (LNL) en 1986, con motivo de sus 30 años en ejercicio, siempre polémico. El gobierno de Cañellasmaduró esta decisión para neutralizar una atmósfera asfixiante y esterilizante de la oposición. Dicen, y lo creo, que en aquel momento se pensaba en aplicar un bilingüismo flexible entre el español y el catalán, pero muy pronto se dieron cuenta de que el pancatalanismo político no va con medias tintas y su ambición exclusiva fue arrinconando el castellano de las escuelas, en un proceso que culminó en un Decreto de Mínimos, firmado años después. Por supuesto, las modalidades baleares (mallorquín, ibicenco y menorquín) quedaron relegadas desde el comienzo.

Han sido 30 años de despotismo lingüístico, ante los lamentos de un minoría que se ha atrevido –en voz baja y con sordina– a exigir el cumplimiento de las sentencias de los tribunales y siguiendo la pauta rebelde de Cataluña. En resumen, los niños de toda España tienen el derecho de poder elegir lengua vehicular y poder estudiar al menos al 50% en la lengua oficial de España y en la cooficial de la comunidad.

Esto no se ha conseguido. Incluso con la aplicación de la reciente Lomce o Ley Wert. Una ley insuficiente y muy recortada, mucho mejor que las anteriores conocidas, siempre del PSOE por cierto, el PP jamás ha podido aplicar sus proyectos de ley de educación en toda España. El único que consiguió imprimir cierto grado de sensatez, en mi opinión, fue Bauzá con la aplicación del TIL usando tres idiomas de base en las escuelas: español, catalán, inglés. Aun así, gran parte del profesorado y de los sindicatos docentes se opusieran con todas las armas posibles y las imposibles, demócratas o no. Por cierto, el Constitucional dictó sentencia: el TIL era legal y constitucional. A buenas horas mangas verdes. Yo suelo decir que el único defecto de Bauzá fue no soportar el tirón de los totalitarios, echados a la calle, manipulando menores de edad, vaciando las aulas y con mil artimañas más para dificultar la vida normal del alumnado y en suma, de la sociedad balear.

Nada que celebrar, escribió Gari Durán, y parece cierto. La celebración fue sobria y exenta de concurrencia. A los isleños nos cuesta mostrar los caninos y solemos responder con el desprecio del silencio y la lejanía. ¿Celebrar la persecución del idioma español y de las modalidades de Baleares, por mucho que estén en la Constitución y en el Estatut? En Cataluña tampoco consiguen entusiasmar, más bien lo contrario: la desafección de los alumnos que, al dejar las aulas usan otros idiomas, como explicaba de forma divertida Carlos Pastor, en el artículo ´Follar en catalán´: por muchos intentos de sustituir el español por el catalán no conseguirán que folle en catalán. Por mucho que se ha presionado a los alumnos en el patio y en los recreos, optan en general y libremente por usar otros idiomas que no son el catalán. Es un tema que me entristece, cuando pienso que el bilingüismo era una solución práctica, cordial y democrática. La inmersión es puro despotismo y un derroche inútil.
__________
Publicat a Diario de Ibiza, 21/5/2016.