Analisant ses eleccions nacionals des 26-J, veim com Podemos dóna es sorpasso i es berena al PSIB-PSOE a Menorca amb prop de 5.000 vots de diferència, i a Balears amb més de 20.000. Sa presidenta des socialistes balears, emperò, pareix més preocupada en fer de comparsa gratis et amore d’en Puigdemont i sa secessionista Generalitat de Catalunya amb es seus deliris de mini-estat. Diu Francina Armengol que “és fonamental que els catalans puguin votar” i per açò “s’ha cercar la millor fórmula que ho faci possible”. Primer de tot, mos demanam què és lo que han de votar es catalans que no haguem de votar la resta d’espanyols. Armengol xerra d’unes “mesures específiques sobre Catalunya” sense especificar quines. Ben igual que son amo, en Pedro Sánchez, diu que “hay que reformar la Constitución para el encaje de Cataluña en un estado federal”, sense dir tampoc què és lo que hi ha que modificar. ¿O és que es reinos de taifas de ses autonomies no basten i encara hem de trossetjar més Espanya?
As cap i a la fi, s’indefinició d’Armengol amb sa defensa de s’unitat i s’igualtat de tots ets espanyols és un clar reflexe del PSOE a nivell nacional. I així els hi va a ses eleccions. S’obsessió de sa presidenta balear amb Catalunya i es procés separatista és una irresponsabilitat de qui està cridada a representar ets interessos de Balears i des ciutadans d’aquestes illes per damunt de tot. Bensenes, na Francina lo únic que fa és bufar an es brou i donar ales an es separatisme, no només de Catalunya sinó també an es pancatalanistes balears, minoritaris però renouers i molt ben col·locats a s’Administració Pública, escoles i universitat. En es fons, s’actitud de n’Armengol no dissimula gens es seu desig de què es deliri independentista s’acabàs trasladant aquí a Balears. Mentres a Ferraz sa majoria de barons encara es llepen ses ferides des 26-J, ella tan contenta com un fillet amb sabates noves.
Sa meditació de ses carxofes. An aquesta campanya electoral hi hagut de tot. Un exemple ha estat sa meditació deMariano Rajoy, agafant un cor de carxofa com si es tractàs des mateix cor d’Espanya, emocionat, perquè des des nostros camps s’exporten verdures a tots ets indrets del món. S’encabritament de sa direcció nacional del PP amb naCristina Cifuentes —qui representa, curiosament, ets escassos brots de transparència, renovació, intolerància amb sa corrupció— per assistir a un berenar col·loqui d’Albert Rivera a s’Hotel Ritz de Madrid, comunitat d’on ella és presidenta gràcies a un pacte de gobernabilitat amb Ciutadans. O altres herbes a nivell insular com s’esfumada monumental des vot nacionalista que es de MÉS encara cerquen dins ses rudioles electorals.
Lo destacable de ses eleccions des 26-J no és tant sa recuperació electoral des centre-dreta —que és positiva però mínima—, ni molt manco una suposada regeneració des Partit Popular. Quan a Génova o as carrer Gustavo Mas de Ciutadella repleguin ses serpentines i ses copes de xampany de sa festassa electoral i analisin en fred es resultats, veuran que, maldament hagin guanyat ses eleccions, sa gent no ha votat al PP per convicció o perquè ses idees lliberal-conservadores vagin calant de nou entre ses noves generacions —una utopia vist s’actual discurs des populars, buit de contengut, d’ideologia i incapaç de despertar es valors i principis des centre-dreta entre es joves—. Sa realitat és ben diferent, i és que el PP no ha guanyat 14 diputats, sinó que només ha conseguit recuperar 14 des 63 que va perdre a ses eleccions de desembre respecte ses del 2011. O en altres paraules, tan sols ha recuperat 100.000 vots des 3.500.000 d’espanyols que van deixar de confiar en es Partit Popular. Veritas ante omnia.
Destacable és també es sorpasso convertit en tortasso que s’ha envelat es popurri de nacionalistes, populistes i comunistes que es replegaven davall sa coalició d’Unidos Podem Més. Amb aquest horrorós mesclorum lingüístic com a nom per sa coalició, ja s’ho hagueren pogut veure venir i evitar-se així ses cares de pa torrat de fa dos diumenges.
Lo vertaderament important de ses eleccions des 26-J a Menorca ha estat sa castanya que s’ha envelat es nacionalisme. S’assassinat de sa diputada laborista, Jo Cox, a una democràcia històricament exemplar com sa de Gran Bretanya posa de manifest lo perillós que és obrir sa doble caixa de pandora des nacionalismes i des populismes. Pretendre solucionar es problemes més delicats de ses societats desarrollades amb consultes oportunistes, rompent aliances o alçant fronteres dins un mateix estat és es brou de cultiu en es que germinen ses pitjors tragèdies. Servesqui sa present perquè PSIB i PSOE deixin de festetjar es pancatalanisme, C’s aposti a les clares per esser sa referència electoral des nou votant de centre-dreta reformista il·lusionat, i el PP tres quarts de lo mateix, deixant-se de romanços amb es nacionalistes bascs i catalans, i duguent a fons una profunda regeneració ideològica i democràtica des Partit Popular. Falta un canvi d’actitud des tres partits constitucionalistes per impulsar un gran acord a tres bandes, amb govern i president de consens que anteposi s’interès general d’Espanya a sa poltrona. Ara més que mai, cobra sentit sa frase des gran polític mallorquí Antoni Maura: “o feim sa revolució des de dalt o mos la faran des de baix”.
____________
Publicat as Diari MENORCA, 13/7/2016