ARA QUE SE TORNA a parlar de derogar aquells articles de sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL, 1986) que va modificar es Govern des PP presidit per José Ramón Bauzá i d’aquesta manera “tornar a sa normalitat” i a ses vertaderes essències d’aquesta llei, voldria fer una reflexió sobre un dets objectius que sa LNL se marcà l’any 1986. És un objectiu que se sol deixar de banda, encabotats com estam en sa polarisació de sa guerra castellà/català, però que també formava part d’aquell esperit que va empènyer es nostros polítics de llavors a aprovar-la.
S’objectiu al qual me referesc era sa recuperació i, en conseqüència, sa dignificació de tota una catefa de mots, expressions i frases fetes que havien brollat de sa saviesa popular durant segles i segles però que començaven a estar en desús als vuitanta. Me referesc a recuperar una part –o una part significativa, almanco– de sa riquesa lèxica extraordinària que encara trobam a ses ‘rondaies’ d’en Jordi des Racó. Efectivament, an això se referia Francesc Gilet, conseller de Cultura des Govern de Gabriel Cañellas, durant es debat parlamentari de sa LNL (1986). Es català havia de deixar d’esser una llengua privada reclosa en “un món íntim, poètic i domèstic per entrar en vigor dins l’àmbit del pensament abstracte i de l’acció pública”. Això no volia dir baratar sa nostra manera xerrar o canviar ses paraules seculars que sempre havíem usat per unes altres forasteres. Volia dir tot lo contrari: actualisar-les, adaptar-les semànticament an es nous objectes de sa modernitat (com ha passat amb “gelera”, per exemple), recuperar aquelles que estaven en desús però que encara se referien a conceptes vius (“desnonar, terbolí o esgoder”, per exemple) i, sobretot, conservar es llenguatge viu des nostros pares i padrins per transmetre-lo a ses noves generacions. Vull pensar que això era un dets objectius des polítics, no només d’AP, que aprovaren aquella llei.
Naturalment, mantenir vives unes formes inicialment recloses a s’àmbit “íntim i domèstic” només se consegueix si passen a formar part des registres més elevats d’una llengua. Això, supòs, és lo que pretenia, deu més anys tard, sa UIB quan va incorporar 600 dialectalismes balears an es nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC1), un diccionari que se presentà a sa societat mallorquina a un històric acte celebrat en es Teatre Principal de Palma amb sa presència de Cristòfol Soler, llavors president autonòmic (20 de novembre de 1995). Compten ses cròniques periodístiques que amb aquest gest es nostros patricis volien escenificar que ses nostres modalitats balears estaven integrades dins sa llengua general catalana amb “ple dret i caràcter normatiu”. Es català s’enriquia així amb ses aportacions balears i, de rebot, se conseguien dues coses més. En primer lloc, se conseguia que qualsevol parlant des domini lingüístic català (un gironí, un tortosí o un rossellonès) pogués utilisar qualsevol d’aquests 600 mots, que els sentís com a propis i no els ves només com a exclusius de Balears. Es filòlegs anomenen aquest concepte com a transdialectisació. I en segon lloc i molt més important, se conseguia que sa nova llengua estàndar se decidís a conjugar, per exemple, es verbs “atabacar”, “espinzellar”, “entresentir-se”, “encabotar-se”, “tastanejar”, “maçolar” o “retgirar”. O que usàs substantius tan genuïns com “baldragues”, “mansiula”, “denou” o “mudada”. O adjectius com “doiut”, “primcernut”, “esforcegat”, “malplà”, “bàmbol” o “disforjo”. O adverbis com “malapler”, “daixo-daixo” o “tira-tira”. O locucions adverbials com “de folondres”, “de pinyol vermell” o “a l’uf”. O frases fetes com “fer la torniola”, “fer una vega” o “pegar-se un cop a la barra”. O numerals com “sext”, “sèptim” i “octau”. O indefinits com “una mala fi de” o “qualque”. O referir-se a ses festivitats de Setmana Santa com “es darrers dies” (carnaval), “dilluns” o “dissabte de Pasqua”. Exemples, tots ells, que podem trobar dins aquestes 600 paraules balears que s’incorporaren a sa primera edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC1). No parl, com hauran comprovat, de termes en desús per haver perdut vigència com a resultat de s’evolució des temps, com ha passat amb moltes eines, oficis, usos i costums des món de foravila. Tots ells no són conceptes vulgars ni fora d’ús: afecten significats que avui en dia són totalment vigents. Era qüestió, només, de posar-los en circulació.