Category: Documents

Santa Maria és, com Petra, un poble de Mallorca que històricament ha estat governat pel PSM, sa força política que fins fa poc se postulava com s’única representant de ses genuïnes essències mallorquines, encara que, com podem veure, empeltades d’un catalanisme rabiós. Aquests són es curiosos criteris lingüístics del PSM: aquí posam “cementeri” i allà deçà “cementiri”, un monument a sa coherència. Com sabem, sa paraula mallorquina cementeri és ben correcta i normativa, la podem trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear i en es DIEC2, es diccionari de s’Institut d’Estudis Catalans. No hi ha cap motiu, idò, per canviar-la per cementiri.

Sa comparança entre ses imatges convida a més d’una reflexió. Per una banda, hi observamsa mescladissa lingüística que tant agrada an es nostros catalans de Mallorca, aquesta ensalada de mallorquí i barceloní que n’hi ha que presenten com a “riquesa” i “diversitat” però que, a la llarga, té uns efectes devastadors per sa modalitat en situació de diglòssia, o sigui, es mallorquí. Basta sentir xerrar es nostros joves per tèmer-se’n que molt des seu vocabulari no té res a veure amb so des seus pares —i no en parlem ja des des seus padrins i repadrins—. I lo bo no és que siguin neologismes que no existien abans en mallorquí sinó que són paraules ben mallorquines, com “cementeri”, que han estat suplantades per s’equivalent catalana a través des català estàndar que aprenen a s’escola, llegeixen en es diaris o veuen a sa rotulació oficial.

Per altra banda, aquestes dues imatges, una d’antiga i una altra de més moderna, deixen entreveure quina ha estat s’evolució de sa normalisació lingüística. Una primera etapa que podríem situar a finals des vuitanta i principis des noranta i que en aquest cas identificaríem amb sa placa més antiga feta de rajoles, una primera etapa, com dèiem, que se va distingir per un cert respecte cap a ses formes mallorquines, no només lingüístiques sinó també estètiques. Tot lo contrari que a una segona etapa on tot s’ha fet a grapades, a manades desfetes i on no s’ha mirat gens prim a s’hora de suplantar mallorquí per català, sense cap bri de bon gust. Ses dues imatges, creim, són ben eloqüents d’aquesta evolució de sa normalisació lingüística a Mallorca.

Aquesta dita d’avui deu esser molt coneguda perquè quasi sempre l’amollam a mitges; amb això n’hi ha a bastament per entendre-mos. També se pot acabar amb un: i ell no hi veia d’orelles. Me xoca que en castellà tengui un equivalent tan diferent: Ver la paja en el ojo ajeno y no ver la biga en el suyo propio. Vaja una lletania! Jo votaria perquè fos sa frase que se fa dir an es catalans per poder sebre si xerren bé es castellà. Un equivalent d’aquell famosíssim setze jutges… que va fer furor en es temps de sa nova cançó, que a jo sempre m’ha parescut d’una militàcia musical fora mida, francament.

Quan ses nostres padrines xerraven en castellà, no la sabien fer, aquesta “j” catellana; la canviaven per una “k”. Així, jo trobava de lo més normal que se xerràs de ses “alaques”, es “picama”, ses “almeques” i sobretot, sobretot, sa que més nostra me pareixia era es “quefe”. Es “quefe” de s’estació des tren. Talment.

Sa qüestió és que aquesta falta de coneixement des so, perquè en mallorquí o menorquí o eivissenc no existia ni s’havia sentit pronunciar per cap televisió (noltros, de menuts, no en vàrem tenir mai), s’havia transformat en una cosa nova que ja era habitual. Tant, que a Catalunya, una de ses paraules que més els identifica ara és, precisament, una de ben castellana que s’han fet seva: maco. Si qualcú vol fer befa d’un català pijo sempre li enfloca un camacu pes mig. Si ho sabessin…

Bé idò, ara, amb sa televisió en marxa tot lo dia, ja no hi ha so desconegut. I amb sa sort de tenir sa riquesa des turisme, sí, he dit bé. Jo som des que agraeix que hi hagi un telèfon per persona i no un per tot un poble (per cert, amb una telefonista que se sabia tots es pedacets de tothom) o aigua corrent i no una cisterna que s’ha d’omplir cada setmana, en s’estiu, a camionades que perdien una aiguada per sa manguerota esparadrapada que duien. Més diré encara, estic encantat de no haver d’agafar sa camiona o “sa rubia” com en deien en aquell temps (valia una pesseta que era rossa o groga) i poder baixar a Ciutat quan me passa pes bri. Crec que sentir es rus pets altaveus d’El Corte Inglés és un bon símptoma. Què hi farem!

Per això mateix, quan veig ets ecologistes radicals, universitaris molts d’ells gràcies an es doblers que ha deixat es turisme, dir llamps i pestes de ses autopistes; escolt ets antisistema, amb Iphone a sa butxaca, maleir sa modernisació de ses torres d’electricitat o, senzillament, par s’orella a una rotlada d’al·lotots amb rastes que maleeixen ets ossos an ets alemanys que compren lo que es mallorquins els venen, m’entra una galtatgera de no dir.

Vos assegur que tots aquests que mos volen donar lliçons perquè se pensen que són progressistes i protectors únics des patrimoni cultural i natural de ca nostra, no són sinó uns reaccionaris immobilistes, uns conservadors a ultrança que encara anirien tirant pedres amb passetja, si per ells fos. I és que s’ase li deia an es porc orellut… i ell en tenia set canes!

 

Vet aquí s’invitació que va enviar es mes passat sa presidenta des Parlament Balear, Margalida Duran, per s’acte d’entrega de sa Medalla d’Honor que s’institució concedeix cada any. Lo rellevant, aquí, no és sa falta d’honorabilitat que otorguen a s’article definit baleàric o a sa morfologia pronominal mallorquina (hauria d’esser se complau i no “es complau”), absències a les quals desgraciadament ja estam avesats a tots ets actes protocol·laris, sinó s’aparició de dues catalanades ferestes. Formen part d’aquestes que s’han anat introduint en es darrers anys gràcies a un procés de normalisació mal entès.  I és que molts de tècnics se pensen que sa paraula tradicional mallorquina és una castellanada quan realment no és així. Se tracta, i així les hem subretxades, de ses paraules “lliurament” i “proper”.

Es professor de sa UIB  Jaume Corbera consideraria sa suplantació d’entrega per “lliurament” i de pròxim per “proper” com dos “errors de sa descastellanització”, o sigui, com sa substitució de paraules mallorquines tradicionals i ben normatives per d’altres que de mallorquines no en tenen res (passa lo mateix amb depòsit i “dipòsit” , i orde i “ordre”, i vacacions i “vacances”). Sa culpa la té sa semblança de ses primers formes amb ses paraules castellanes respectives, semblança que ha fet que es nostros normalisadors i tècnics lingüístics hagin cregut convenient eliminar-les de sa circulació.

Per altra banda, és d’agrair, ¡massa ell els agrada an es polítics una ditadeta de mel!, que en lloc de “tindrà lloc” aquesta vegada es tècnic des Parlament s’hagi decantat per tendrà lloc. A Mallorca, en efecte, encara deim tenir i no “tindre”. Poc a poc arribarem a fer-los entrar en raó.

Jo voldria sebre aquesta curolla d’anar a sa platja d’on redimonis ve. Quan jo era un al·lotell, això no existia. Domés anaven a la mar ses bísties de càrrega; les duien a remullar per mor de sa calor. Ara sa gent fa tot lo contrari: va a prendre sa calor per rostir-se sa pell com un pergamí. Han perdut es coneixement!

Per comerçar, quan sa brusca des banyos mos va pegar, on jo passava ets estius de nin, ni homos ni dones se podien banyar junts; criatures, tampoc. Hi havia dos arenals i, ben enmig, un municipal que no deixava travessar cap a s’altre costat ningú que no fos des mateix sexe. Ets homos i ses dones a cada extrem de plaja i  ben enfora, no fos cosa que tenguéssim mals pensaments en mirar ses parts des qui fos.

No hem de menester explicar amb detalls com ara sa gentada s’acaramulla damunt s’arena: un cul pelut des veïnat arrambat an es nas i unes mamelles que pengen i quasi mos freguen es front en passar per damunt sa nostra tovallola. I clar, tothom va fora corda tot s’estiu. No m’estranya.

Si es mariners des temps des meus padrins aixecassin es cap, romandrien sense polsos. Ells que vogaven amb sa pastera a s’enrevés per veure bé es garbells que tenien calats i que en agafar es llagut per anar a pescar a la mar gran, anaven vestits de dalt a baix per fer sa seva feina… Endemés, no sabien nedar. Ningú en sabia. Si haguessin caigut dins mar, cosa que mai vaig sentir a dir d’un pescador, se n’haurien anat a fons com una àncora grossa.

Ara, an es primer solellet que crema, tothom, gènere humà prácticament sencer, agafa ets ormejos des nedar i parteix cap a sa parrilla pública. Tovalloles, sombrilles, careta de bussejar, patos per fer més via, crema pes sol, crema per si mos pica un brumer, xoquins de goma, ulleres de piscina per nedar a la mar, qualque peça de fruita per si tenim talent… Jo no havia vist mai un carregament tan exagerat per passar una estona (qualcuns, una horeta de no res) en aquell betzum de gent.

Direu que són ganes de remugar, que lo meu és veure sa part negativa de ses coses. No vos dic que no. No puc entendre de cap bolla per què ha d’anar a cercar na Maria per sa cuina tota aquesta humanitat moderna que té afició de sargantana eivissenca o formenterera i que espera amb delit que arribi s’estiu per llevar-se sa roba i anar traginant tot aquest embalum cada dia com en un suplici mitològic.

Es meu barber, un homo de bé que sap de tot i molt, m’ha explicat que això de sortir en es carrer per demanar sa tercera república és una animalada.

Jo l’escolt molt, an es meu barber. Mirau si ho faig que, com que era un bon jugador d’ajedrez, l’anomèn en Rabenta peón-cuatro-rey (és de can Rabenta, ell). També li tenc un vertader respecte quan s’exalta per qüestions polítiques: per res del món voldria que me deixàs sa closca com una bolla de billar.

Es barbers, ses podòlogues o ses cosidores de cremalleres tenen un do especial per aclarir qualsevol dubte, a lo vist. Quan jo hi vaig, un pic an es mes, m’assec en aquella cadira de s’any de sa picor i començ a escoltar es discurs que me té preparat per s’ocasió. Darrerament li ha entrar pes bri això des canvi de règim, mirau quines coses! Està fet un Nero bramant contra ets anticonstitucionalistes dissimulats o ets antisistema declarats, que són carn i ungla.

Com més encès està, més via fa sa maquineta pes meu pobre clotell. El me deixarà pelat com un gínjol, si no anam alerta. Venga alçar braços per amunt, ventant mosques, mentres conversa tot sol, perquè és des que no escolten ets altres en parlar. D’aquests, n’hi ha a balquena, Déu meu! Agafen fua per envergar es discurs a les totes i no s’aturen ni que els matin. I no provassis d’intervenir amb cap argument que se t’hagi ocorregut en sentir-los; aquell perboc de síl·labes que s’encalcen, no té aturall.

Lo cert és que m’ataquen de nirvis aquests monòlegs que no admeten cap interferència. Però pes bé des meu moixell (quatre cabells llisos i prims que batallen per tapar sa closca sencera) aguantaria bruls i bruels de qui sigui que tengués unes tisores a ses mans i una curolla qualsevol dins sa cervellera. Hi tenc ses de perdre, clar.

Tota aquesta contarella d’avui ve perquè vos pugueu fer una idea des mal que fan ets espontanis en ses discussions importants d’aquesta vida. Tothom pot dir-hi la seva en qualsevol cosa que surti a sa televisió. Què té més si no hi entenc gens ni mica! Sa qüestió és demostrar que democràcia vol dir que som iguals de lletrats i entesos tots es que anam pel món: hàgim llegit o no; hàgim estudiat o no; hi hàgim dedicat hores a reflexionar o domés cinc segons (just es temps de sentir sa notícia a sa televisió i que s’orde d’emetre un judici mos arribi en es cervell).

I així anam, senyors: cadascú està convençut des valor incalculable de ses seves idees, perquè tots en sabem de tot. I es que som vells hem arribat a sa conclusió que tanmateix es qui no va a missa, en es portal s’agenolla. I avui en dia, tenc per a mi ses esglésies estan més buides que mai. Pentura és un mal símptoma!

Tenc es cap com una olla de caragols. Aquestes eleccions europees m’han marejat. No podia imaginar que tantíssima gent volgués viure de sa política. Es deuen voler fer cases amb arc, com diríem per aquí. Sabeu que n´hi ha de partits, partidets, partidassos i partidingos. Un  fester!

Me n’he anat en es poble amb sa dona per poder votar. Estam empadronats allà, no sé per què dimonis, però sa dona ho va decidir així, i així sia, amèn. Hi hem anat ben a migdia per no trobar ningú: no mos agrada es trui. I, efectivament, fora des de sa mesa electoral i dos policies municipals, ni una rata.

Quan li he entregat es carnet d’identitat a sa presidenta, una senyora que me sonava un poc però  no sabia d’on exactament, me n’he temut que no duia cap papereta des partit que volia votar i he hagut d’anar a cercar-la en es caramuller de paperins que tenen damunt d’una taula. Però jo no volia que ningú descobrís ses meves intimitats polítiques, no som homo de dir an es quatre vents tot lo que pens. Ara me retraureu que aquest racó n’està ple de coses meves i de ningú pus… Bé, és ver, però són incidents d’un dia; anècdotes de sa família o rabietes per qualque cosa llegida, i bona nit pastora. No en deix anar ni una de mania política meva. Ca!

Idò heu de pensar i creure i creure i pensar, que aquella taulassa n’estava estibada, de paperets blancs amb escuts remenuts negres a dalt a la dreta. I jo, sense ulleres, no hi veig  a escopir. O sia que m’he passejat pertot confonent falanges, partits des vot en blanc, antitaurins o ecologistes desconeguts, fins que he decidit tancar-me dins aquell guarda-roba amb cortinetes que tenen a un racó de sa sala. Bona l’he feta! Allò ha estat tres vegades pitjor. Tots es paperets estaven un devora s’altre ran, ran, i no hi havia qui en tragués aguller. Escuts i més escut i jo, cerca qui cerca. Me n’he afluixat, mirau què vos dic.

He sortit de sa cabina dets orgues amb so cap ben alt,  li he dit a sa meva dona que m’esperàs (ella ja ho tenia tot a punt) i he envestit sa taula d’una fua per agafar tants de paperets com he pogut, per dissimular. Els he posats en orde i, un per un, els he anat mirant de ben a prop per no errar es vot, que és cosa important això de donar sa confiança an es que mos governen, maldament sigui des d’Europa, que pareix l’estranger.

An es final he trobat es meus i procurant que no se conegués quin partit agafava, he fet tres plecs a sa papereta i l’he aficada dins es sobre. He tret sa llengua per ensalivar-ne sa punta i llavonses sa dona m’ha renyat, perquè m’ha dit que tanmateix d’aquí a un parell d’hores els haurien de tornar a obrir. (Sa qüestió es punyir-me, aquesta doneta!). No li he fet gens de cas i m’he arrambat a sa vitrina aquella des vots per entregar carnet i sobre a sa presidenta. Quina suada que he aplegat amb tant de civisme, Bon Jesuset!

Però lo que més m’ha empipat ha estat sa dona que no m’ha deixat viure. I és que sa parella, a vegades, en lloc de donar llum, dóna fum!

Que ets anuncis institucionals que fa ara es Consell de Mallorca han millorat lingüísticament, no n’hi ha cap dubte. És ver que encara no s’han decidit a emprar s’article baleàric, però almanco ja no amollen aquelles catalanades amb què abans mos torturaven sa vista. Es Consell de Mallorca, emperò, encara arrossega s’ominosa herència de na Maria Antònia Munar, i això se demostra també en es model lingüístic que solia utilisar s’institució que, durant dotze anys, va governar amb mà de ferro i caixa forta particular sa costitxera. Aquesta placa que figura a s’hipòdrom de Son Pardo, i que denota també s’estandarisació a ultrança d’una formació política que deia irònicament que “tots es mallorquins eren d’UM encara que no se’n temessin”, és un altre des testaments d’aquella època. Analisem ara es text institucional de s’imatge.

Deixant de banda s’article baleàric, que han desterrat de sa seva terra, ses catalanades aquí són bàsicament de lèxic. “Esdevenir-se” no s’havia dit mai a Mallorca més que en es darrers anys. I fruit de s’anomenada “normalisació”, que en general ha estat més “desnormalisació” –d’estufats i de polls entrats en costura– que una altra cosa. En lloc de “ha esdevingut” (ni tan sols es tècnics lingüístics han canviat “vingut” per “vengut”, i això que sa normativa admet sa morfologia mallorquina), s’hauria de posar, en bon mallorquí, “s’ha convertit en” o “s’ha transformat en”. Aquest “espai d’encontre” fa mal en ets ulls. Lo dets “espais”, “centres” i “entorns” culturals o artístics forma part d’una terminologia importada de països com França, perfectament documentada (L’État Culturel, Marc Fumaroli, 1991), quan s’Estat francès decideix assumir sa funció de sa cosa cultural, fins llavors en mans de s’iniciativa privada. Es nostros gestors culturals no han fet més que copiar aquesta moda ridícula. Ara bé, “encontrar-se” en mallorquí es “topar-se amb qualcú”, no reunir-se a un lloc, que és “trobar”. Per tant, s’“espai d’encontre” hauria d’esser “lloc de trobada”.

Com ja hem comentat altres vegades, “esport” i es seu derivat “esportiva” haurien de ser “deport” (que podem trobar en es Diccionari català-valencià-balear) i “deportiva”, respectivament. ¿I què me’n deis d’aquests “pressupòsits” que no tenen perdò de Déu? En lloc d’aquesta pedanteria a les totes, podem dir “premisses”, “bases” o “fonaments”. I ja per acabar s’endemesa, ¿per què no escriuen, aquests senyors de s’hipòdrom, “cuidar de” o “tenir esment de” i s’obliden d’aquest impostat “tenir cura de”?

Sa dita d’avui és coneguda, me pareix. Jo la sabia de per ca nostra i sempre m’ha agradat una cosa de no dir. I és que això des xerrar és un pou sense fons, just es bolsos de ses dones. Com m’agrada rescabalar paraules, frases o dites nostres! Pas un guster!

Tots xerram, poc o molt; per això, quan hi ha qualque programa a sa ràdio o a sa televisió, encara que no siguem entesos en sa matèria, sempre li volem posar emperons. Que si a ca nostra això no s’ha sentit a dir mai; que si sa nostra versió és ben diferent; que si no saben lo que se pesquen amb aquestes dites tan postisses; que això ho deuen dir en es poble de…., però ho diuen perquè són uns indocumentats, etc. (Fixau-vos bé que, com més a prop des nostro és es poble en qüestió, més indocumentats mos pareixen.)

Lo cert és que tots hi volem aficar es nas i, si ho hem sentit a dir, és nostro, i si no, no mos ho pareix. Vet aquí s’exagerada individualitat i consciència lingüístiques que passejam, com diria qualcú amb estudis. Un de Sineu se pensa que xerra es mallorquí més pur de tot s’illa; emperò també ho pensa un felanitxer o un pollencí, que endemés presumeix d’un sistema d’article diferent des seus veïnats i n’està baves.

No podem sofrir que mos toquin sa llengua, perquè la consideram patrimoni de tots. I és ben ver que ho és. I també és ben cert que mos volem sentir únics però grupals. M’explic: es des triangle de ses Bermudes, Alaró, Lloseta i Binissalem, estan plegadets en una fase “evolucionada” des seu parlar que exagera una cosa grossa ses “e”, que ets altres, pobres endarrerits, mantenim com a l’antigor en forma de so neutre i tònic. Avui estic inspirat, Jesuset! I per això, quan la fan, l’obrin, com si glopejassin un elixir de dents.

Està comprovat que en temes lingüístics som uns esquitarells i no volem que mos diguin què hem de fer perquè mos pareix que en sabem tant com es que han estudiat es tema. Si es programa de ràdio o televisió fos de medicina o de dret, acoparíem sa boca perquè reconeixeríem, tot d’una, que no en sabem gens ni mica d’això. És un fet, lo que vos dic. Empirisme pur.

Alerta mosques, però, perquè s’afició per corregir ets altres se torna un vici mal de curar si no hi posam esment. Duim dins s’animeta un censor que sempre està a punt per tirar-se an es coll des que no és germà. Si fos per ell, tots seríem bessonada. Per això m’agrada tant sa dita d’avui que mos fa veure que a cada lloc tenen ses seves manies i això és glòria: a poble que vas, usança que trobes.

Jo no sé si tothom és per l’estil, però sa jubilació me va convertir en un homo de transport públic. Es trens i ets autobusos són lo meu. Fora cotxo per Ciutat. És no tenir coneixement menar a partir d’una certa edat per dins ses ciutats, siguin grans o petites.

Ja fa una partida d’anyets que vivim mig aquí i mig allà: en es poble i a Ciutat. En s’estiu, emperò,  mos n’anam a sa vorera de la mar.  Ara, mai en es mes d’agost, això seria de locos. Me tenen assaciat amb aquest traginar. Ja sabeu que una de ses aficions més importants dets insulars és moure-mos en uns pocs quilòmetres, com si fóssim nòmades de ses grans extensions des desert que no saben on tirar s’àncora.

Sa qüestió és que quan decidesc que he de trescar per Palma, agaf s’autobús. I això que és un risc ben suïcida. Maldament jo sigui un vell en forma, es deport d’autobussejar és des que fan passar pena. ¿Heu agafat mai un d’aquests conductors que frenen i acceleren com si es pedals (i es peus) fossin una plomada de volantí? Es satrots, sempentes i engronsos són de pronòstic. Fins i tot tenc un parent venerable i molt major que se va rompre un parell de costelles amb una d’aquestes envestides. Seria més adequat dir que les hi varen rompre, però…

Pareix mentida que ningú els amolli quatre fresques. Tots anam com uns xotets de cordeta aferrats a ses barres, o agafats a ses cadires com un pop a ses pedres. En faltar dues parades per sa nostra, ja mos preparam per sortir sencers de s’odissea caminant de barra en barra; trepijant ulls de poll; pegant colzades a balquena fins a posar-mos davant per davant de sa porta de sortida. Talment un adolescent que fa coa per comprar entrades pes seu concert preferit. Ningú mos ha de passar davant, que es conductor encara mos podria fer baixar a sa pròxima en un descuit.

Ni que tenguessin cera del Corpus aquests xofers de fórmula u! Mai els renyam ni els escometem com se mereixen, i ells en fan pica de porc des passatgers. Una pobra al·loteta, s’altre dia, va treure sa moca. Ni més ni pus. Va baixar de s’autobús com va poder i en es primer arbre que va trobar, hi va perbocar es berenar. Quina llàstima no haver estat un jovenet des que filmen amb so mòbil: n’hauries vistes de visites en aquest vídeo!

D’aqueixa manera practic un deport de risc que a sa meva edat fa pujar sa sang en es cap i ajuda a aclarir ses idees. Fins que no me rompi s’espinada, no deixaré de pujar en ets autobusos perquè són un exemple de s’afició nostra pes masoquisme i ses emocions fortes de bon de veres.