Jo no sé si tothom és per l’estil, però sa jubilació me va convertir en un homo de transport públic. Es trens i ets autobusos són lo meu. Fora cotxo per Ciutat. És no tenir coneixement menar a partir d’una certa edat per dins ses ciutats, siguin grans o petites.
Ja fa una partida d’anyets que vivim mig aquí i mig allà: en es poble i a Ciutat. En s’estiu, emperò, mos n’anam a sa vorera de la mar. Ara, mai en es mes d’agost, això seria de locos. Me tenen assaciat amb aquest traginar. Ja sabeu que una de ses aficions més importants dets insulars és moure-mos en uns pocs quilòmetres, com si fóssim nòmades de ses grans extensions des desert que no saben on tirar s’àncora.
Sa qüestió és que quan decidesc que he de trescar per Palma, agaf s’autobús. I això que és un risc ben suïcida. Maldament jo sigui un vell en forma, es deport d’autobussejar és des que fan passar pena. ¿Heu agafat mai un d’aquests conductors que frenen i acceleren com si es pedals (i es peus) fossin una plomada de volantí? Es satrots, sempentes i engronsos són de pronòstic. Fins i tot tenc un parent venerable i molt major que se va rompre un parell de costelles amb una d’aquestes envestides. Seria més adequat dir que les hi varen rompre, però…
Pareix mentida que ningú els amolli quatre fresques. Tots anam com uns xotets de cordeta aferrats a ses barres, o agafats a ses cadires com un pop a ses pedres. En faltar dues parades per sa nostra, ja mos preparam per sortir sencers de s’odissea caminant de barra en barra; trepijant ulls de poll; pegant colzades a balquena fins a posar-mos davant per davant de sa porta de sortida. Talment un adolescent que fa coa per comprar entrades pes seu concert preferit. Ningú mos ha de passar davant, que es conductor encara mos podria fer baixar a sa pròxima en un descuit.
Ni que tenguessin cera del Corpus aquests xofers de fórmula u! Mai els renyam ni els escometem com se mereixen, i ells en fan pica de porc des passatgers. Una pobra al·loteta, s’altre dia, va treure sa moca. Ni més ni pus. Va baixar de s’autobús com va poder i en es primer arbre que va trobar, hi va perbocar es berenar. Quina llàstima no haver estat un jovenet des que filmen amb so mòbil: n’hauries vistes de visites en aquest vídeo!
D’aqueixa manera practic un deport de risc que a sa meva edat fa pujar sa sang en es cap i ajuda a aclarir ses idees. Fins que no me rompi s’espinada, no deixaré de pujar en ets autobusos perquè són un exemple de s’afició nostra pes masoquisme i ses emocions fortes de bon de veres.