Santa Maria és, com Petra, un poble de Mallorca que històricament ha estat governat pel PSM, sa força política que fins fa poc se postulava com s’única representant de ses genuïnes essències mallorquines, encara que, com podem veure, empeltades d’un catalanisme rabiós. Aquests són es curiosos criteris lingüístics del PSM: aquí posam “cementeri” i allà deçà “cementiri”, un monument a sa coherència. Com sabem, sa paraula mallorquina cementeri és ben correcta i normativa, la podem trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear i en es DIEC2, es diccionari de s’Institut d’Estudis Catalans. No hi ha cap motiu, idò, per canviar-la per cementiri.
Sa comparança entre ses imatges convida a més d’una reflexió. Per una banda, hi observamsa mescladissa lingüística que tant agrada an es nostros catalans de Mallorca, aquesta ensalada de mallorquí i barceloní que n’hi ha que presenten com a “riquesa” i “diversitat” però que, a la llarga, té uns efectes devastadors per sa modalitat en situació de diglòssia, o sigui, es mallorquí. Basta sentir xerrar es nostros joves per tèmer-se’n que molt des seu vocabulari no té res a veure amb so des seus pares —i no en parlem ja des des seus padrins i repadrins—. I lo bo no és que siguin neologismes que no existien abans en mallorquí sinó que són paraules ben mallorquines, com “cementeri”, que han estat suplantades per s’equivalent catalana a través des català estàndar que aprenen a s’escola, llegeixen en es diaris o veuen a sa rotulació oficial.
Per altra banda, aquestes dues imatges, una d’antiga i una altra de més moderna, deixen entreveure quina ha estat s’evolució de sa normalisació lingüística. Una primera etapa que podríem situar a finals des vuitanta i principis des noranta i que en aquest cas identificaríem amb sa placa més antiga feta de rajoles, una primera etapa, com dèiem, que se va distingir per un cert respecte cap a ses formes mallorquines, no només lingüístiques sinó també estètiques. Tot lo contrari que a una segona etapa on tot s’ha fet a grapades, a manades desfetes i on no s’ha mirat gens prim a s’hora de suplantar mallorquí per català, sense cap bri de bon gust. Ses dues imatges, creim, són ben eloqüents d’aquesta evolució de sa normalisació lingüística a Mallorca.