Category: Documents

No fa gaire, en un dets argumentaris que té per costum publicar aquí mateix, Joan Font Rosselló recordava que es mallorquí, contràriament a lo que s’ha volgut fer creure, sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. I, entre sa partida de títols que citava, hi havia sa Gramática de la lengua mallorquina escrita «por el Doctor en Derechos D. Juan José Amengual» i impresa a Palma el 1835. Se tracta, en efecte, d’un llibre important, que devia tenir ja en es seu temps un cert èxit, perquè va esser reeditat el 1872. I no només això. També va esser usat com a autoritat per Joaquim Casas-Carbó en un article publicat el 31 d’octubre de 1890 a sa revista L’Avens, òrgan del Modernisme català i, ben prest, de s’encara incipient campanya a favor de sa reforma lingüística. (Casas-Carbó, que era misser, escriptor i cosí germà des pintor Ramon Casas, havia d’encarnar, juntament amb so seu amic Pompeu Fabra, s’esperit d’aquesta reforma, maldament sa glòria la s’acabàs enduguent tota sencera es darrer.) Es cas és que Joaquim Casas-Carbó recorria en es seu text a sa Gramática d’Amengual, que coneixia per s’edició de 1872 –i que citava erròniament, per cert, ja que l’atribuïa a «J. Armengol»–, per reforçar sa tesi que sa forma que havia d’adoptar «lo modern catalá literari» per traduir sa preposició llatina cum, que havia donat en castellà con, era amb –«perteneixent a la llengua parlada avuy en dia a tot Catalunya, Rosselló, Cerdanya, Balears y ciutat d’Alguer»– i no ab.

 

Deia Casas-Carbó des llibre d’Amengual: «No cita per res la forma ab; en cambi, a la pág. 66 s’ocupa de la preposició emba y posa com exemples: Primer, emb’ sos dobbés fàn cuéras; segon, un fil emb’’s-àltre; tercer, diguém emba qui vàs; etc…» (Ets exemples reportats per Casas-Carbó, on sa forma emba equival a sa moderna amb, se troben a ses pàgines 81 i 82 de s’edició de 1835.) O sigui, lo que valorava es misser català de s’obra des seu homòleg mallorquí era que tengués com a base s’oralitat. S’entén. Ell mateix, com a promotor de sa campanya lingüística de L’Avens, perseguia una reforma que posàs sa llengua parlada en primer pla, sense renunciar, emperò, a ses ensenyances que poguessin aportar s’etimologia o sa gramàtica comparada.

Avui en dia, sa Gramática d’Amengual continua essent una obra utilíssima per qui tengui interès per sa pròpia llengua o, simplement, qualque curiositat filològica. I és que, llegint-la, un pot fer-se una idea bastant exacta des mallorquí xerrat dos-cents anys enrera. Però també pot comprovar com, darrera d’aquest compendi de maneres de dir, s’endevina ja un determinat sistema, ni que sigui en un estat molt embrionari. Ho veurem tot d’una en relació amb s’article baleàric. Primer, emperò, m’agradaria aprofitar s’ocasió per suggerir a qui correspongui –i no crec que hi hagi, francament, millor destinari de sa petició que s’Institut d’Estudis Baleàrics– una reedició anotada de s’obra; seria un acte de justícia. Se n’han fet ja qualcunes de voluntarioses, com sa de 1995, amb so títol de Gramàtica de sa llengo mallorquina, o sa de 2007, a càrrec de Guillermo Bauzá Oliver, i fins podem trobar-la a sa Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico des Ministeri d’Educació, Cultura i Deport o penjada a Google Books. Però se tracta en tots es casos d’edicions facsímil i lo que faria falta és que aquest facsímil anàs acompanyat d’un mínim aparat crític. I no tenc cap dubte, per altra part, que una edició d’aquesta casta seria ben rebuda pes Departament de Filologia Catalana de s’Universitat de ses Illes Balears, que l’incorporaria sense demora a sa bibliografia obligatòria d’un caramull d’assignatures.

Però havíem deixat aparcada sa referència a s’article baleàric, que és lo que aquí, en aquest article, mos hauria d’ocupar de veres. Els deia que Amengual, en aquest punt de sa seva gramàtica, anava més enllà des mer compendi d’exemples i elaborava lo que podríem qualificar ja, si no de sistema, sí de protosistema. M’explic. Per un costat, a s’hora de descriure ses formes de s’article, Amengual no separa ses corresponents an es salatde ses corresponents an es lalat o literari. Les posa totes en es mateix sac, perquè sap que sa seva distribució no és independent i vinculada, per tant, a lo que avui es sociolingüistes anomenarien registre, sinó complementària i, en conseqüència, indivisible. Així, en es capítol VI, «Del artículo», hi llegim: «Los artículos del género masculino son: en, el, es, ets, los (…) Los artículos del género femenino son: na, la, sa, sas, las (…)», on los és sa forma plena de s’actual masculí plural els i on sas i las són ses grafies corrents en aquell temps dets actuals femenins plurals ses i les. Com se pot comprovar, Amengual ja incorporava an es llistat ets articles personals en i na i ses formes so i sos com a variants postpreposicionals des masculí. I encara completava sa relació amb una referència a s’article lo, «que como no tiene nombre no tiene género, y esta carencia da nombre á un género que llamamos neutro».

No obstant, allà on observam sa seva consciència sistèmica és en un capítol posterior, titulat «Del distintivo uso del artículo». Aquí, un rera s’altre, va analisant ets usos més problemàtics, aquells en què qualcú que volgués aprendre sa llengua podia trobar més o manco dificultats. Per exemple, sa distribució de so i sos, que només apareixen precedits de sa preposició «emba [o sigui, amb], como: emb’ so mirà s’enténen, emb’ sos àires el coneg» o de sa preposició «en, cuando esta indica el modo en que se determina la acción del verbo, como: tot consistex en so tení judici». O, especialment, sa de ses formes lalades dets articles. Seria molt prolix reproduir aquí tots es casos que Amengual recull. Diguem tan sols que una bona partida figuren en es pocs manuals disponibles que s’ocupen avui d’aquestes qüestions –pens en es Llibre d’estil d’IB3, posam per cas, o en es volum sobre ses modalitats insulars que s’Institut d’Estudis Baleàrics difondrà un dia o altre–, però també n’hi ha de singulars i que jo, almanco, no havia vist recollits en cap banda, si no és en es completíssim estudi de Josep A. Grimalt sobre Els articles en el parlar de Mallorca. Per exemple, quan s’autor indica que tant el com las’usen en lloc d’es i sa en aquelles ocasions en què volem posar èmfasi en sa paraula que ve darrera, revestint lo que deim d’una certa ironia: «es càs es qu’el gràn homo fé… no res» o «la gràn ventura no ’serhí ni ferhí fretura». O quan afirma que aquestes formes són ses úniques que s’utilisen davant des pronoms cuàl o cuàls.

Sigui com sigui, insistesc, sa Gramática d’Amengual és un precedent notori en sa tradició filològica mallorquina. Basta veure s’importància que hi pren sa descripció de lo que noltros hem convengut d’anomenar article baleàric. Maldament s’obra pugui parèixer un poc rudimentària –s’ha de tenir present, en descàrrec de s’autor, que no hi havia llavors cap codi ortogràfic compartit–, representa un esforç de sistematisació que, per desgràcia, i a pesar d’un primer opuscle prometedor, no serà culminat per qui podia aprofitar-se d’aquesta unificació, és a dir, Francesc de Borja Moll. Però aquesta és una altra història.

Una aula d’un institut de secundària d’una localitat qualsevol de Mallorca, quan no hi ha vaga. Un professor demana an es seus alumnes: «Cercau un parell d’exemples de lo que vos acab d’explicar. Però un parell mallorquí, ¿eh?». Ets alumnes entenen que no han de cercar-ne dos, d’exemples, sinó uns quants, una partida –més de dos, en tot cas–. Perquè a s’escola els ho han ensenyat d’aquesta manera. Els han dit que un parell eren dos, però que a Mallorca sa cosa no anava així. I els ho han ensenyat bé, si lo que compta és s’etimologia o s’ús que se fa d’aquesta locució a Catalunya i València. Ara bé, si lo que compta és sa forma de xerrar d’aquí, llavors els han donat figues per bigues.

I és que sa segona frase des professor sobra, és redundant. A Mallorca tothom sap que un parell són més de dos. Haver de precisar-ho afegint s’adjectiu mallorquí darrera de parell revela que es marc de referència d’aquest professor i aquests alumnes –i, en general, de s’escola pública i concertada– és Catalunya i no Mallorca. Per descomptat, an ets al·lots no els faria cap mal que també els ensenyassin que a Catalunya un parell són dos, que existeix, per dir-ho així, un parell català. Entre altres raons, per no confondre-se si un dia s’han d’entendre amb un català que xerra català.

Però, fora d’això, un parell, a Mallorca, «tant poden esser tres, com cinc, com dos-cents» (Diccionari català-valencià-balear); mai dos. Per això no s’explica que, en un manual de pròxima aparició on s’agrupen ses formes lingüístiques pròpies de ses Illes Balears, a s’apartat relatiu an ets indefinits i quantitatius i com a equivalent d’alguns, uns quants i una partida de, s’hi llegesqui: «Es pot usar també la locució un parell de, però només pot fer referència a dos elements».
O sigui, just lo que no és propi d’aquí.

Dèiem fa uns dies que s’article baleàric és més que s’article salat. També hauríem pogut dir que és més que un article. En efecte, s’article baleàric són dos articles. O, en altres paraules, és un sistema, un sistema compost de dues castes d’article: es salat, d’una part, i es lalat —o literari—, de s’altra. Sa seva singularitat no se troba, idò, tan sols en s’ús pràcticament generalisat des salat, sinó sobretot en es fet que aquest ús se combina amb sa utilisació, en determinats contexts, des lalat. Qualsevol procés d’assimilació d’un article per s’altre, en s’àmbit que sigui, destrueix es sistema, ja que anul·la unes distincions que formen part de sa manera tradicional de xerrar. Deim «pensa a agafar sa vela per si vols anar a la vela», o «no val la pena passar sa pena que passa sa padrina», o «es bou» i «el bou» —es primer per designar s’animal i s’altre per referir-mos a s’art de pesca—. Ho deim així i no ho podem dir, ni escriure, d’una altra manera.

D’altra banda, ses coses úniques, que mereixen un tracte distint, més elevat —ja sigui per respecte o per creença—, solen dur també s’article lalat: «el Rei Joan Carles, la doctora Minorgues, la Puríssima», etc. Però aquí també pot passar que aparesqui s’altra forma d’article per marcar una diferència de sentit: per exemple, «es reis», si volem al·ludir a tots es que tenen aquesta dignitat; «sa doctora», per referir-mos a una de concreta a sa qual hem llevat s’estatus que li confereixen nom i llinatge, o «sa puríssima», per designar sa imatge, s’objecte, i no sa divinitat que hi està representada.

D’exemples com aquests n’hi ha a balquena. No se tracta ara d’anar-los recordant un per un, però sí d’insistir que aquest sistema de s’article definit balear, això és, de s’article que hem anomenat baleàric, té una entitat diferenciada que reclama esser ensenyada i difosa. O sigui, prestigiada. Preterir-lo, limitar-lo a s’àmbit familiar —mentre s’article que s’ensenya a s’escola i se difon en es medis de comunicació és s’usat a Catalunya i a sa Comunitat Valenciana— és condemnar-lo a s’extinció i renunciar, per tant, an es xerrar de tota sa vida. Francesc de Borja Moll interpretava sa singularitat des sistema baleàric com un fenomen transitori. Per ell, sa presència de s’article lalat en ets usos espontanis, ni que fos limitada, juntament amb so fet que s’utilisàs a Pollença, que fos general en es camp literari i que fins aparesqués en cançons populars, demostrava que hi havia ja —érem a l’any 1937— una «tendència a la superació del dialectalisme» (Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, p. 165). Pentura sí que aquesta tendència existia. I fins pot passar que encara existesqui. Però lo que és segur és que tres quarts de segle més tard es mallorquins —igual que es menorquins i ets eivissencs— segueixen encaparrotats a no fer cas des pronòstics de Moll i a usar aquest sistema baleàric. És més, una gran majoria d’entre ells aspiren a veure’l reconegut com una variant tan formal com qualsevol altra. I si ells ho volen, ¿qui els en pot privar?

Ignor si existeixen tesis doctorals sobre es noms des restaurants de Mallorca. No m’estranyaria, però, que n’hi hagués qualcuna; avui dia hi ha tesis per a tot. Sigui com sigui, una recerca com aquesta faria un gran servici a sa comunitat. Perquè es restaurants, pentura més que cap altre negoci, recullen ses palpitacions des temps. En s’elaboració des menjar, per descomptat —basta veure com ha evolucionat en aquests darrers anys, i a fi de bé, sa cuina balear—. Però també en ses denominacions des plats i en es noms mateixos dets establiments. N’hi ha que són merament espacials, en tant que recullen sa denominació de sa via o de sa zona on estan emplaçats. Pens, per exemple, en aquestes bodegues des centre de Palma, tan pròximes entre si i anomenades Bodega La Rambla iLa Bodeguita del Centro.

O en aquesta partida de molins-restaurants escampats per tota s’illa i que no fan sinó mantenir, en sa seva denominació, es nom tradicional de s’edifici: Molí d’en Sopa, Es Molí d’en Bou, Es Molí d’en Pau, Es Molí des Comte. O en tots aquests altres que ofereixen una cuina distinta de sa d’aquí i ho proclamen ja, clar i llampant, des des nom mateix. Són es restaurants gallecs, japonesos, francesos, italians, bascos, argentins, etc.

Però devora d’aquestes solucions basades, d’una manera o altra, en sa toponímia, n’hi ha també una partida que remeten an es gust. Com aquell Mel d’Abella que va ocupar durant uns anys es baixos de sa seu des Centre Cultural Sa Nostra i que al·ludia a s’excel·lència des menjar. «Això és mel!», diuen a moltes bandes de Mallorca quan un plat, de tan exquisit, pareix que no admet millora. O sigui, quan un pot estar segur de passar gust menjant-lo. Per això no acab d’entendre que un restaurant pugui dur un nom com Gaudeix, que és lo que entrevé amb un de Palma on se disfruta —una cosa no lleva s’altra— menjant tota casta de plats i de platets. ¿Exotisme lingüístic, pentura? ¿Recurs a una paraula caiguda en desús des de fa segles però que sona bé? ¿O més aviat creença que a sa forma disfruta, d’origen castellà però utilisada a tot Mallorca, només pot correspondre-li, si un vol ajustar-se a sa normativa, sa forma gaudeix? Sigui quina sigui s’explicació, darrera de s’opció triada hi ha, ben presents, ses palpitacions des temps. O, si vos ho estimau més, es prestigi adquirit per una solució completament estranya an es xerrar de ses Balears —com ho continua essent, per cert, an es de Catalunya, a pesar dets esforços normalisadors—. Un prestigi llaurat durant dècades a s’escola, en ets àmbits culturals i, darrerament sobretot, en es medis de comunicació. Sort encara que sa gent segueix passant gust a taula. Què dic, gust; un guster!