Jo voldria sebre aquesta curolla d’anar a sa platja d’on redimonis ve. Quan jo era un al·lotell, això no existia. Domés anaven a la mar ses bísties de càrrega; les duien a remullar per mor de sa calor. Ara sa gent fa tot lo contrari: va a prendre sa calor per rostir-se sa pell com un pergamí. Han perdut es coneixement!
Per comerçar, quan sa brusca des banyos mos va pegar, on jo passava ets estius de nin, ni homos ni dones se podien banyar junts; criatures, tampoc. Hi havia dos arenals i, ben enmig, un municipal que no deixava travessar cap a s’altre costat ningú que no fos des mateix sexe. Ets homos i ses dones a cada extrem de plaja i ben enfora, no fos cosa que tenguéssim mals pensaments en mirar ses parts des qui fos.
No hem de menester explicar amb detalls com ara sa gentada s’acaramulla damunt s’arena: un cul pelut des veïnat arrambat an es nas i unes mamelles que pengen i quasi mos freguen es front en passar per damunt sa nostra tovallola. I clar, tothom va fora corda tot s’estiu. No m’estranya.
Si es mariners des temps des meus padrins aixecassin es cap, romandrien sense polsos. Ells que vogaven amb sa pastera a s’enrevés per veure bé es garbells que tenien calats i que en agafar es llagut per anar a pescar a la mar gran, anaven vestits de dalt a baix per fer sa seva feina… Endemés, no sabien nedar. Ningú en sabia. Si haguessin caigut dins mar, cosa que mai vaig sentir a dir d’un pescador, se n’haurien anat a fons com una àncora grossa.
Ara, an es primer solellet que crema, tothom, gènere humà prácticament sencer, agafa ets ormejos des nedar i parteix cap a sa parrilla pública. Tovalloles, sombrilles, careta de bussejar, patos per fer més via, crema pes sol, crema per si mos pica un brumer, xoquins de goma, ulleres de piscina per nedar a la mar, qualque peça de fruita per si tenim talent… Jo no havia vist mai un carregament tan exagerat per passar una estona (qualcuns, una horeta de no res) en aquell betzum de gent.
Direu que són ganes de remugar, que lo meu és veure sa part negativa de ses coses. No vos dic que no. No puc entendre de cap bolla per què ha d’anar a cercar na Maria per sa cuina tota aquesta humanitat moderna que té afició de sargantana eivissenca o formenterera i que espera amb delit que arribi s’estiu per llevar-se sa roba i anar traginant tot aquest embalum cada dia com en un suplici mitològic.