Categoria: Documents

Conten que un algaidí no gaire avesat a mirar TV3 va anar s’altre dia a posar benzina a una estació de servici a sa sortida de Palma. L’homo entra dedins, se posa a sa coa i espera que espera que l’atenguin. S’encarregat, un sant homo de Girona, li diu: “─Què fem?” “─Homo, esperar”, contesta es mallorquí. Es gironí torna a insistir: “─Què fem?” i es nostro escabotell torna a contestar: “─Homo, esperar”. S’empleat veu que no l’entén i li fa senyes que miri es cartell que podem veure a s’imatge. El mira, fa sa mitja i veu d’on ve s’embull.

Es catalans no posen benzina, “fan benzina”, i aquí, com saben, no en volem sentir xerrar, ni de “fer benzina”, ni de fabricar-ne ni de treure petroli. Res idò, diu amb segones es bergant: “─Faci benzina, si vol”. Es català li amolla: “─Però, mentrestant, no m’engegui el cotxe”. “─No passi pena”, li respon l’homo, “no l’engegaré no, es meu cotxo, és ben meu, me va costar un ronyó i me fa un bon servici”. Es català queda estafaril·lat, fred, sense entendre per on li surt aquell dimoni d’Algaida. I és que noltros tampoc “engeguem el cotxe”, senzillament “posam en marxa es cotxo”. Es verb “engegar” vol dir en mallorquí “treure qualcú defora”. Coses que passen an aquells que no miren TV3 ni llegeixen s’arabalears.cat.

Se fixin un altre pic en aquest cartell. Pareix dissenyat per Catalunya i l’han importat talment aquí sense importar-los gens ni mica que noltros no diguem ni “et tornem”, ni “serveis” ni “fer benzina”. Lo de sempre. Ses grans companyies no mos tenen en compte i segueixen tractant-mos com si fóssim catalans insulars. Mentrestant, ses nostres modalitats insulars se moren de rialles dins s’Estatut d’Autonomia. ¿Fins quan?

Menorca té fama de ser sa més catalana de ses illes que formen ses Balears. Noltros, francament, no sabem què deu voler dir, això de ser sa més catalana de ses illes. Si vol dir, per exemple, que és on hi ha un percentatge més alt de catalans que hi resideixen, sobretot en s’estiu. O si més aviat ho hem d’entendre com que allà es catalans se senten com uns reis, o sigui, com a ca seva i comandant. O, en fi, si simplement al·ludeix an es fet que es catalanisme a Menorca —o sigui, es pancatalanisme— té un pes específic superior an es que pot tenir a ses altres illes.

Sigui com sigui, es cas és que un col·laborador de sa Fundació, s’amic Lucas Pons, mos ha enviat sa foto que tenen aquí devora. Està feta en es Mercadona que hi ha en es polígon de Mahó i és molt probable que la trobem igualment a d’altres Mercadona de ses Balears.

Ja hem al·ludit en aquesta pàgina web a lo que passa amb aquestes empreses nacionals o multinacionals quan s’instal·len a ca nostra: solen partir de sa base que ses Balears són un apèndix, com a mínim lingüístic, de Catalunya i que, per tant, sa comunicació estàtica o impresa serveix igual per una comunitat que per s’altra. És es cas d’aquest “Amaniments / Aliños” des Mercadona mahonès. Com tothom sap o hauria de sebre, un menjar, a ses Balears, no “s’amaneix”, sinó que se trempa. I s’efecte de trempar-lo no és, idò, un “amaniment”, sinó un trempat. Encara que un, per estalviar-se temps i feina, el compri en un Mercadona, en lloc trempar-lo a ca seva.

No sé si vàreu llegir es cornaló de la setmana passada. Xerrava de sa llàstima que em fa que s’hagi perdut es do de ses contarelles ben adesades. També hi afegia que es discurs oral de sa gent des pobles, que en sabia de bon de veres, era ordenat i esmolat. Estibat d’ironia. Farcit de fel o de mel, segons es caràcter de qui el mos servia. I es que en volíem apendre escoltàvem, tot orelles, es mestres de rondalles.

Perquè tenc per mi que ses rels d’aquestes narracions úniques, i a la vegada compartides amb tots ets europeus, són ses mateixes. Les podria contar una madoneta asseguda a una cadira de bova en es portal de ca seva per pendre la fresca, un mariner damunt un llaütet que recull es morenells que ha calat fa dos dies o un veïnat de qualsevol poble de pocs habitants de s’arxipèlag, arravatat a sa barra des casino de can…. un dimarts decapvespre des mes que vulgueu.

Sa qüestió era s’art de contar i no es voler esser originals amb s’imaginació. Totes ses històries antigues expliquen més o manco ses mateixes fetes, no tenen cap intenció d’esser úniques. Únic havia d’esser s’estil des qui les enfilava una darrera s’altra. I ara ve s’explicació de sa dita triada: és un exemple de fel inofensiu, de contradicció que s’entén, de pensament que fa sa mitja…

Sabeu que ho és de d’important en sa vida es sentit de s’humor. Vaja si ho és que no viuríem més de dos dies si no mos ne riguéssim des ball i des sonadors. Es que en saben, en diuen “risoteràpia”, de s’esbutzar-se de riure. Però alerta! Per tenir bon humor un s’ha d’esclatar de rialles d’un mateix i no dets altres. Per demostrar-vos lo que he dit posaré un enfilall d’expressions ben insulars que vessen d’humor i enginy per tots es costats:

“És tan lleig que sa cara li guarda es cul”

“Ha fet es darrer badall”

“Té més ulls que un covo d’alatxa“

“Durarà més que un mànec de cullera”

“Aqueix fa bunyols sense forat”

“Té ulls de poll en es cervell”

“Au, avui dormiràs amb sos talons darrere!”

“Aquest al·lot mos traurà verdet”

I per no allargar més sa processó, sa que teniu per capell d’aquesta peça que concentra, en una frase, tot es sebre de s’observació i de s’obvietat arrebossades d’ironia i que li podeu etzibar a qualque estufat que ve a presumir de vistimenta:

Com més bona és sa roba, més s’hi veuen ses taques.

No sé si han sentit a parlar d’Abacus. Va néixer al 1968 a Barcelona com a cooperativa de mestres i pares d’alumnes, però prest se va convertir, gràcies a sa catalanisació de s’ensenyança, a un nacionalisme declarat i an es descomptes practicats a tots es seus productes, en un gegant des comerç de material escolar. De fet, avui en dia de cooperativa ja en té només es nom. I maldament continuï venent material escolar —llibres de text i altres productes—, es doblers li vénen en gran part de ses juguetes. Ara Abacus ha obert una botiga a Palma. Tres pisos en ple carrer Colom. Una inversió de pinyol vermell. I com a rerafons es signes des temps: mentre s’editorial Moll fa suspensió de pagaments i ha d’acabar tancant es negoci, una empresa catalana pertanyent an es mateix sector s’instal·la a Mallorca.

Però, clar, aquesta extensió de sa metròpoli a sa colònia —que és així com entenen aquests senyors es territori— ha tengut també altres conseqüències. Conseqüències per noltros, en aquest cas. Per exemple, a ses escales de s’edifici, uns directoris per indicar què hi ha a cada un des pisos escrits en català i en anglès. I basta. Talment com si mos trobàssim a una Catalunya independent, o en via d’esser-ho. I una rotulació des diferents departaments només en català. Com aquest “joguines” que veuen a sa foto. Ni ho deuen sebre, que aquí no s’ha dit mai, que sempre hem dit juguetes. ¿Per què ho haurien de sebre? ¿Des de quan an es de sa metròpoli els interessa lo que passa a sa colònia? Sí, aquesta gent juga amb noltros. I noltros, tan contents.

Ja era hora de fer un cornaló! He anat coc piu un parell (mallorquí) de setmanes. Un ja no és lo que era i ses andanades que s’endú el fan anar amb sos morros p’en terra tres pics més des compte.

Idò bé, per no treure més temes des que fan triumfar an ets humoristes costumistes, avui vos parlaré de s’art des xerrar. S’art, m’heu sentit bé. Perquè es xerrar bé i tenir gràcia per contar ses anècdotes i es fets que mos ocorren se perd a les totes. Sa gent ha quedat muda de cop en sec. Ja no hi ha ningú assegut en es pedrissos de ses places des pobles o a ses paretetes de ses barraques de segons quins ports. I es joves que hi posen ses anques deu minutets, lo just per fer un xigarro, no diuen ni pruna si no és per donar besades a s’al·lota davant tothom o per flastomar com si fossin carreters sense carro.

Contar ses coses que passen amb estil i salero va ben pelat. Vaja, que és un assumpte des temps del rei Pepet i no d’ara, que pareix que tothom té sa llengo travada o desfermada. I no és que no tenguin piulera, no. Ca! Lo que els sobra precisament són això, piulos. És que no tenen res a dir els pobres. Tot ho diu per ells aquesta maleïda televisió dets orgues. Jo crec que es bels que s’enverguen en es platós de segons quins programes mos han fet perdre es cantet i no el recuperarem pus mai més.

Però jo som més caparrut que un peix de xerxa i vull fer tornar ses contarelles d’un temps. M’agradaria tornat a sentir l’amo en Miquel de ses cotufes o en Cella blanca, mà damunt es gaiato, l’un, i mans a dins ses butxaques, s’altre, explicar fil per randa aquesta o aquella feta d’un parent, amic o conegut a qui n’hi hagués passada qualcuna digna de contar. I fer-ho donant ses fites ben netes, amb orde i concert i sobretot, amb aquella ironia mesclada amb una micona de fel que els feia únics en aquest art.

Ah, si jo pogués fer-los comparèixer perquè es que no xerren però gisquen aprenguessin d’ells s’estructura d’un discurset  a peu d’escala o una esmoladeta de queixal dins s’ascensor, enc que fos per debanar de com va es temps sense anar-se’n per ses bardisses…  Emperò si no tenen bons mestres per imitar, no n’apendran de cap bolla. I si li afegim an això que sa gent ja no llegeix res que tengui més de dues retxes de llargària, ja podeu fer comptes quin oradors mos queden!

Hem de pendre ses messions i fer que tots es fulanos i sutanos des nostro redol tornin a recuperar ses xerrades a la fresca i els hem de llegir rondaies an es néts fins an es dia del Judici Final. Una bona ració de paraules i de mots ben agombolats per berenar, per dinar i per sopar si fa falta. Mala gota em pas es moment en què varen aparèixer es programes plens de xerratòrum. Mala gota en pas es dia en què ses rondaies varen agafar un polseguer a ses estanteries des porxos de cadascun de noltros. Mala gota en pas… mala gota en pas… mala gota en pas…

Dèiem s’altre dia que es que no sabem estar en casa ni en cobert li acopam onsevulla ben xalests. I aquest pic tocava partir cap a ses Pitiüses. Més ben dit, cap a Eivissa, que és sa terra de Tanit, sa deessa fenícia des cabells arrissats.

Hi hem anat en barco i en avió, emperò es viatge que m’interessa contar ara és es darrer que férem en avió d’hèlice. Passant pes lloc des VIPS, com si fóssim polítics des que fan feina per devers Brussel·les —es que tenen un souasso equivalent a sa jubilació d’una dotzena de vellardos com jo, vaja—. I vos assegur que vàrem passar fent més trull i saragata que un concert de caceroles des barri de Gràcia de Barcelona, on tenen una afició grossa a tocar ses cobertores des des balcons de ca seva.

Res, que entre ses sempentes per esser es primer a passar pes policies; ses coes per treure-mos ses corretges; es bels per cridar ses dones que badaven mostrant-se es necessers que duien com a bossa de mà i que allà no feia falta que fossin transparents, que per això som VIPS, madonetes, etc. Va parèixer que arribava una troupede tunos de sa Península, amb guitarres incloses.

En haver passat es control de seguretat, tothom a córrer per anar a badar davant sa porta. A un pam d’ella, per esser ben exactes. Fins que sa senyoreta mos diu que podem travessar sa pista per pujar a s’avió. Llavors, tot són fues per arribar primeros, maldament tenguem un lloc assignat en es billet. I mos equivocam, clar. Quasi sempre mos equivocam. I torna aixecar es cul i agafar sa bossa de plàstic de dalt que sa dona ja t’ho havia dit beneit, que no era allà, sinó més enmig.

–Pareix que no has agafat un avió en sa vida, betzol –m’enfloca.

Sa qüestió és que s’acaba fent un tap en es passillo i no anam ni envant ni enrere. I tothom se posa nirviós i venguen crits en es que seuen a s’altre cap per veure si ja estan ben composts i no passen pena de volar drets aferrats a s’assafata, que és lo que de bon de veres mos agradaria…

Bé idò, a la fi hem posat es cul pla, hem volat vint minutets de no res, lo just per aturar es mòbil maleït que mos regalaren es fills per Reis, fa uns anys, i que per noltros té s’única funció de cridar i penjar, i hem corregut a tornar-lo posar en marxa en arribar, no fos cosa que qui sigui no mos localisàs durant un parellet d’hores. Ara, senyors,  ja som en terra externa, que Eivissa és un altre món, com ho són tots es pobles que no són es nostro.

Per això estam amb s’orella alta tot d’una que baixam de s’avió i sentim un xerrar que mos sona raro, encara que no tan raro com a altres llocs, clar. A punt per comparar (amb un  partit pres, no fa falta dir-ho) costums, fets, edificis, ports, passeigs, restaurants, botigues i sobretot, sobretot, menjar… Això sí que mos subleva es paladar! Sa cuina en general i ets aguiats en particular són sa prova de foc de sa conclusió de tot viatge que feim sa dona i jo:

–Que s’està de bé a ca nostra… –me diu–. Quines menjues que fan aquests… amb lo bona que és sa nostra sobrassada, ¿eh rei?

En Joan Colomar Oliver, simpatisant de sa Fundació, mos ha fet arribat s’imatge que tenen assuquines. És sa foto d’un cartell que se pot veure aquests dies pes carrers de Palma. Per això mateix i per lo que diu i dóna a entendre, no hi ha dubte que va dirigit an es palmesans. És més, maldament el Banc Sabadell, com es seu nom indica, no sigui un banc d’aquí, sa manera de redactar es text que acompanya s’eslògan —aquest «nostra ciutat», en concret— fa pensar que ja s’hi considera, d’aquí. Som, per tant, davant una campanya pensada des de Palma i que té com a destinataris es ciutadans de Palma. I ara ve sa pregunta, sa que se fa es nostro simpatisant i sa que mos feim noltros: ¿se pot esser tan beneit de concebre una campanya publicitària, se suposa que per captar clients, en què s’idea força —es concepte, sa paraula clau des missatge— sigui un verb conjugat com si en lloc d’esser a Palma fóssim a Sabadell? O sigui, aquest «creiem» que no té res a veure amb noltros, ja que a Palma i a tot Mallorca hem dit sempre creim.

El Banc Sabadell és una entitat bancària que ha crescut molt darrerament a ca nostra gràcies a s’absorció de sa CAM, sa Caja de Ahorros del Mediterráneo. I que vol créixer. Per això ara ha posat en marxa aquesta campanya a Palma. I per això, probablement, ha decidit que sigui en Rafel Nadal s’eix de sa seva nova campanya global, a TV, ràdio, premsa i internet. Però va ben errat si creu que aquest és es camí per acostar-se an es palmesans. Ca! Ni aquest ni es d’aquesta pàgina web anunciada en es cartell i escrita íntegrament en català de Barcelona. Com diu en Joan Colomar, tal com estan ses coses, encara haurem de donar gràcies que es domini sigui “.com” i no “.cat”.

Es que som d’edat avançadeta, que ja vaig dir un dia que queda molt millor, tenim una viatgera que fa feredat. Som uns trebolins, més vells que en Nicodemus qualcuns, això sí. Ara que hi ha tanta propaganda de ses virtuts des majors a sa televisió: es barram ja no mos cau; ses articulacions, ben untades amb gelatina, estan com noves; ets audífons mos permeten sentir es vol d’una mosca a quaranta llegos; ses senyores, com a sa rondaia, si se riboten un poc sa pell amb cremes de components impossibles, queden llises com una post de planxar… ara, dic, estam més trempats que un orgue i agafam “el portante” i partim de “crucero” cap a ses Illes Fosques tot d’una que mos surt s’oportunitat.

Bé, es que som més modestos agafam ets atapins i partim amb l’IMSERSO. Que ve a esser lo mateix però entre sa gent des poble (sa des meu, perquè solem partir en grup, i sa més modesta, que es sa que me toca a jo). I li acopam cap allà on mos hagi tocat aquell any de toootes ses opcions que amb tanta il·lusió hem posat a sa llista de ses inscripcions, devers un parell d’anys abans de sa partida (som un poquet exagerat, jo).

Primer, però, hem hagut de tenir mil i una reunions a ca un i a ca s’altre, per arribar a un consens mínim. Volem esser es que volem esser i estar junts en es mateix lloc, passi lo que passi. És una acció conjunta, això d’anar a trescar món a sa nostra edat. I en veureu de discussions enrevoltant camilles o taules de dinar en es restaurants més coneguts de ses voreres de ses carreteres de s’Illa! I venga arguments de pes per part des que volen Marbella; i venguen discursos de propaganda pes que volen que a la fi mos n’anem a Lisboa. Jo som molt llarg de corretja per aquestes coses (ja vaig contar un dia com me comanda sa dona) i deix fer an es que tenen foc a dins ses sabates per guanyar ses discussions. D’aquests,  el món n’és ben ple.

Sa qüestió és que, en haver triat es lloc –sa majoria botant d’alegria i ets altres tombant es coll, talment una democràcia–, mos posam a fer es projectes des viatge. Ah es projectes d’un viatge… aquí és on torna boieta sa dona. Sabeu que li agrada preparar maletes… i plenes, no vos penseu, ben plenes! Hi cap de tot: bufandes, mocadors de mocar planxadets, calcetins de totes castes per un denou climàtic, medicines, un bocinet de sobrassada ben embolicadet, unes sabates de mudar, unes altres de caminar, unes botes per passejar tranquils si plou… És per demés intervenir en aquest tema de s’intendència… és cosa ben seva i la pobra disfruta. Què té més si llavonses no en treim ni un terç de tot lo que he traginat!

Pensau, però, que això no és un assumpte de parella, és un treball conjunt gremial, de gènere com  dirien ara. Ses cridades per telèfon que se fan ses amigues corals sovintetgen de mala manera. Tot s’ho consulten i sa que més comanda (que no és sa meva, ho he de dir) les s’engirgola per convèncer totes ses altres de sa darrera inspiració que ha tengut en veure a sa televisió tal o tal cosa. I ja hi tornam a esser amb sa maleta oberta damunt es llit des quarto des convidats, amb aquella boca badada que pareix que s’esqueixa, esperant engolir més i més peces “d’absoluta necessitat”.

Arribats en es punt de partir de bon de veres cap a… Eivissa, posem per cas, ses coses prenen un altre cantet. Però com que aquest cornaló d’avui me vessa pes costats i no he estat escapaç d’entrar en matèria de viatge pròpiament, ho deixarem per un altre dia. Ara comprenc ses novel·les per entregues o ses sèries de sa televisió que estan tan de moda: mem si hi quedau aferrats es meus lectorets i una altra setmana mos trobam en es mateix lloc de sa pàgina. Mentre no acabeu es menuts…