Ja era hora de fer un cornaló! He anat coc piu un parell (mallorquí) de setmanes. Un ja no és lo que era i ses andanades que s’endú el fan anar amb sos morros p’en terra tres pics més des compte.
Idò bé, per no treure més temes des que fan triumfar an ets humoristes costumistes, avui vos parlaré de s’art des xerrar. S’art, m’heu sentit bé. Perquè es xerrar bé i tenir gràcia per contar ses anècdotes i es fets que mos ocorren se perd a les totes. Sa gent ha quedat muda de cop en sec. Ja no hi ha ningú assegut en es pedrissos de ses places des pobles o a ses paretetes de ses barraques de segons quins ports. I es joves que hi posen ses anques deu minutets, lo just per fer un xigarro, no diuen ni pruna si no és per donar besades a s’al·lota davant tothom o per flastomar com si fossin carreters sense carro.
Contar ses coses que passen amb estil i salero va ben pelat. Vaja, que és un assumpte des temps del rei Pepet i no d’ara, que pareix que tothom té sa llengo travada o desfermada. I no és que no tenguin piulera, no. Ca! Lo que els sobra precisament són això, piulos. És que no tenen res a dir els pobres. Tot ho diu per ells aquesta maleïda televisió dets orgues. Jo crec que es bels que s’enverguen en es platós de segons quins programes mos han fet perdre es cantet i no el recuperarem pus mai més.
Però jo som més caparrut que un peix de xerxa i vull fer tornar ses contarelles d’un temps. M’agradaria tornat a sentir l’amo en Miquel de ses cotufes o en Cella blanca, mà damunt es gaiato, l’un, i mans a dins ses butxaques, s’altre, explicar fil per randa aquesta o aquella feta d’un parent, amic o conegut a qui n’hi hagués passada qualcuna digna de contar. I fer-ho donant ses fites ben netes, amb orde i concert i sobretot, amb aquella ironia mesclada amb una micona de fel que els feia únics en aquest art.
Ah, si jo pogués fer-los comparèixer perquè es que no xerren però gisquen aprenguessin d’ells s’estructura d’un discurset a peu d’escala o una esmoladeta de queixal dins s’ascensor, enc que fos per debanar de com va es temps sense anar-se’n per ses bardisses… Emperò si no tenen bons mestres per imitar, no n’apendran de cap bolla. I si li afegim an això que sa gent ja no llegeix res que tengui més de dues retxes de llargària, ja podeu fer comptes quin oradors mos queden!
Hem de pendre ses messions i fer que tots es fulanos i sutanos des nostro redol tornin a recuperar ses xerrades a la fresca i els hem de llegir rondaies an es néts fins an es dia del Judici Final. Una bona ració de paraules i de mots ben agombolats per berenar, per dinar i per sopar si fa falta. Mala gota em pas es moment en què varen aparèixer es programes plens de xerratòrum. Mala gota en pas es dia en què ses rondaies varen agafar un polseguer a ses estanteries des porxos de cadascun de noltros. Mala gota en pas… mala gota en pas… mala gota en pas…