Enguany ès un any d’importants aniversaris. Crida s’atenció que ningú hagi reparat en es fet que també ho ès d’en Jaume IV de Mallorques, es qual visqué una vida extraordinària. A més de començar l’any Ramon Llull (a partir des novembre: 700 anys des seu traspàs) o l’any Ruiz i Pablo (autor menorquí), aquest any se compliran es 650 anys de sa mort d’un personatge històric cabdal: en Jaume IV de Mallorques, primer Rei legítim forçat a s’exili i paradoxal exemple de sa determinació, a través de totes ses dificultats i avatars possibles, de recuperar lo que, en justícia, era seu.
A sa primerenca edat d’onze anys, i en unes circumstàncies que no podien ser més dramàtiques, es príncep Jaume va rebre sa dignitat de Rei de Mallorques, just en morir, a sa mateixa batalla a on se decidia es futur del Regne, son pare Jaume III (el 1349). Essent ferit a Llucmajor, s’usurpador Rei d’Aragó el va fer presoner tancant-lo a una masmorra as ‘Castell Nou’ de Barcelona, després d’haver passat pes de Xàtiva. S’intenció de Pere d’Aragó (Pere es des punyalet) era evitar qualsevol intent legitimista per retornar es regne a sa dinastia mallorquina. Però s’ajuda legitimista arribà, ja que Jaume va conseguir fugar-se l’any 1362 i refugiar-se a Avinyó sota sa protecció del Papa Innocent VI.
A Llucmajor, havia esdevengut per raons evidents Jaume IV de Mallorques, però a més amb absoluta legitimitat per mor de sa pretensió de son pare, injustament anomenat El Temerari. Jaume III va ser un autèntic valent abocat a s’exigència des deure i de ses circumstàncies, però mai un temerari.
Abans d’empendre sa seva arriscada empresa, el 7 d’agost del 1349 Jaume III va dictar es seu testament, on designava hereu es seu fill: “…inclitum infante Jacobum filium nostrum primogenitum legitimum et naturales instituimjus nominamos et esse volumus nostrum universales heredem”.
Jaume IV, rei nominal de Mallorques, heretava així ses dignitats de Comte del Rosselló i la Cerdanya, com també sa de Príncep de Morea i d’Acaya, Comte de Clarença i Baró de Matagrifó. Ademés, obtenia pes seu casament amb la Reina Joana I de Nàpols i de Jerusalem, es títols de Rei consort i Duc de Calàbria. Es seu matrimoni durà 3 anys, però no va arribar a anul·lar-se.
En abandonar sa cort napolitana, on havia començat a finançar sa campanya per sa reconquesta del Regne manllevat, marxa a França amb s’objectiu de trobar més ajudes, però es primer contacte amb el Rei francès no serà possible per mor de s’aliança existent entre aquest i es seu s’enemic en Pere d’Aragó contra el Rei de Castella. No obstant, troba sa simpatia del Rei d’Anglaterra i s’ajuda del de Castella, lo que fa que faci costat an aquest en es seus conflictes i prengui part a sa batalla de Nàjera, on va plantar s’històrica bandera tribarrada del Regne de Mallorques juntament amb sa castellana i s’anglesa. Però allà serà fet de nou presoner, i as cap de dos anys alliberat un altre pic. Jaume IV ès com una anguila: davant ses dificultats, sempre se n’acaba sortint. Només té una curolla: recuperar es Regne insular.
Sa seva esperança va arribar amb s’aliança amb so seu cunyat, Lluís d’Anjou, germà del Rei francès. Amb sa seva ajuda va reclutar un exèrcit de 6000 mercenaris, amb sos que va entrar a Catalunya travessant es Pirineus per Conflent el 1374. No va poder conseguir es seu objectiu, però va trobar cert consol en sa seva campanya castigant as catalans fins a Sant Cugat del Vallès, des d’on intentà s’assalt a sa ciutat comtal de Barcelona, es principal port de sa Corona d’Aragó. Barcelona resisteix i, as cap d’un any de temptatives infructuoses, Jaume se retira amb so seu exèrcit a Castella, on trobarà sa mort —probablement a conseqüència de ses ferides rebudes— a Sòria. Tenia 39 anys, sa mitat des quals els va passar captiu.
* Antoni Cantarellas és investigador nacional d’Arxius i Biblioteques 434 per s’Arxiu del Regne de Malloca, amb sa llicència concedida el 18-12-1992.