Categoria: Documents

Qui mos ho hagués dit… s’instal·la a Mallorca un nou comerç, Aldi, amb seu a Alemanya, i no té cap altra idea que calcar es mateixos ròtuls que utilisa en es Principat de Catalunya. De sa mateixa manera que no mos passaria pes cap rotular en mallorquí a Catalunya, tampoc té sentit fer-ho en barceloní a Balears. Sí, barceloní i no estàndar perquè “arena” i “moix” són termes perfectament estàndars, no diguem ja si mos referim a un públic mallorquí.

Aquesta vegada sa capbuitada ha estat escriure: “Sorra per a gats perfumada” . Pentura qualque banastre d’aquests que no mira TV3 se podria pensar que fa referència an es gat que arreplegà es darrer pic que va sortir de festa. Perquè a noltros, sí que mos agrada anar perfumats quan sortim de festa, encara que acabem ben gats.

Ironies a part, hem de dir que allà on es moixos –que no gats– fan ses seves necessitats se’n diu arena, un terme, tot sigui dit, absolutament correcte, admès pes DIEC2 i que, fins i tot, qualcun des nostros filòlegs de sa UIB (en Jaume Corbera, exactament) ha aconsellat en detriment de sorra, en principi un localisme barceloní i que a Mallorca, segons Corbera, manté es significat, poc freqüent avui en dia, de “llast”.

“Arena perfumada per moixos”  seria sa millor manera de rotular aquest producte tan necessari per una bona higiene de sa mascota felina i que, ara sí, s’adequa an es context mallorquí, que en això i no en res més consisteix sebre usar es registres.

Això és una notícia que ha sortit avui divendres, dia 22 de maig, a sa web des diari Ara Balears (www.arabalears.cat). Com saben, Ara Balears és sa sucursal balear des diari Ara i per tant lo lògic seria que s’adaptàs a sa manera de xerrar des mallorquins i balears en general, tal com indica es nom des diari. D’això se’n diu emprar es registre adequat, ells que tant bravegen de registres. Al manco a nivell de lèxic, una adaptació, sa lèxica, que no contempla cap desviació respecte de sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans i que és simplement qüestió de posar-s’hi i tenir una mica de voluntat. És ver que darrerament veim que sa seva directora, Cristina Ros, és una miqueta més sensible cap an es postulats que defensa sa nostra fundació. A qualque article d’opinió seu recent, hem comprovat que Cristina Ros empra de vegades “qualque” en lloc de “algun”, o conjuga sa paraula “veïnats” amb sa de “veïns”, recuperant s’esperit de mescladissa de mallorquí i principatí que defensaven fa uns anys es nostros savis universitaris. Ja saben, s’ideal des nostros filòlegs catalanistes era una comunió d’esperits –sentimental, cultural, lingüística– entre es parlants des diferents territoris des domini lingüístic. Per això, preconisaven que aquí usàssim de forma indistinta “gat” i “moix”, sempre que es catalans fessin lo mateix. Una ingenuïtat que fa plorera, o peguera si voleu, perquè sa realitat a sa que hem assistit durant ses dues darreres dècades ha estat que catalans i valencians han anat a la seva, elaborant un model de llengua estàndar regional centrat en ses seves respectives formes de xerrar. Ets únics betzols que no hem anat a la nostra, diríem, hem estat es balears, entabanats davant tot lo que mos arribava de Barcelona, fins an es punt d’acceptar un estàndar de base totalment barcelonina. Mentrestant, a València i a Catalunya feien exactament lo contrari. De ses herbes molles…

I és que, com a mínim, s’Ara Balears podria utilisar lèxic balear, totalment normatiu d’altra banda. Podrien prendre llum de na Pintora d’IB3, on ja fan es Temps en mallorquí. Perquè es titular “Núvols i algun xàfec a les Illes” pareix una frase extreta de s’Ara, però es que s’edita de Barcelona, no es que s’edita a Ciutat. No se poden dir més catalanades amb més poc espai. Tots sabem que aquí no deim “núvols” sinó “niguls” (DIEC2, DCVB), com tampoc “xàfec”, que podríem substituir per “barrumbada” (DIEC2, DCVB), per exemple. Tampoc empram s’indefinit “algun”, almanco a Mallorca, on deim “qualque” (DIEC2, DCVB). “Nigul”, “barrumbada” i “qualque” són paraules que un pot trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), però també en es DIEC2, es Diccionari de la Llengua Catalana. Segona Edició, sa quintaessència de sa sagrada Norma i de sa Correcció absoluta. Però, per si no bastàs amb tot això, Ara Balears remata s’endiumenjat amb s’habitual “a les Illes”… sense sebre exactament a quines illes se refereixen, si a ses Illes Canàries, ses Illes Gregues o ses Illes Malgrats.

No mos cansarem de repetir que es verbs declinats a la mallorquina són totalment normatius i admesos per s’autoritat en sa matèria, s’Institut d’Estudis Catalans. De fet, sa morfologia verbal és un des pocs elements que es nostros estandarisadors a ultrança solen adaptar a ses modalitats insulars. Des poquets. Per això, mos ve de nou que personatges públics de Balears caiguin encara en catalanades tan ferestes com ses que podem trobar en aquesta imatge, agafada de sa web de Podem per Palma (http://www.podemperpalma.com/).

Carlos Saura León va ser elegit secretari general de Podem per Palma fa cinc mesos. Vet aquí sa seva carta de presentació. Saura escriu en un plusquamperfecte català estàndar, tant perfecte i barceloní que ni tan sols s’ha dignat a eliminar sa desinència “–o” de sa primera persona des present d’indicatiu, una característica tant singular des balear que fins i tot un professor com Gabriel Bibiloni –s’artífex d’eliminar s’article salat des carrers de Palma i partidari d’un registre estàndar unificat an es màxim– considera que s’ha de mantenir. Idò bé, en Saura, ni això. Llegesquin sa bio d’en Saura: “sóc”, “tinc”, “sóc”, “parlo”, “sóc”, “compto”. ¿Ningú li ha explicat an en Carlos que també se pot dir “som”, “tenc”, “parl” o “compt”? ¿O és un empelt de Barcelona –va néixer a Palma però estudià a Barcelona– que vol arrelar a Mallorca? Si vol arrelar a sa Roqueta, es secretari general de Podem per Palma hauria de començar a xerrar com es mallorquins. I a escriure-hi. Al manco, una miqueta. Necessita un reciclatge urgent a ses nostres modalitats.

Un des pocs elements que es nostros estandarisadors a ultrança solen adaptar a ses modalitats insulars sol ser sa morfologia verbal. Però amb excepcions. Una d’aquestes excepcions és s’imperatiu “fes-te” (fes-te voluntari, per exemple) que a Mallorca sona estrany i impostat. A Mallorca, deim “fe’t voluntari”, una forma admesa per sa normativa però que, sia per desconeixença, sia perquè creuen que és incorrecta, es nostros tècnics i assessors lingüístics mai de la vida usen. Ni es llibres de text teòricament adaptats a ses Illes Balears ni tampoc, com veim, s’Assemblea de Docents a s’imatge que adjuntam i que fa un parell de dies podíem veure encara a sa seva pàgina web.

Però hi ha més arròs en aquesta imatge que demostra que ets ultracatalanistes, que matarien per defensar es dogma de sa Norma, solen tenir un domini de sa llengua bastant precari. En primer lloc, hi trobam una falta d’ortografia. No hauria de ser “per la marxa” sinó “per a la marxa”, llevat que s’Assemblea hagi adoptat es criteris de sa Fundació Jaume III, cosa que mos faria més contents que un pasco. Sa normativa fabriana distingeix “per a” (“para” en castellà) de “per” (“por” en castellà), una concessió que Fabra va fer an es valencians, ja que ni a Barcelona, ni tampoc a Balears, s’ha pronunciat mai “per a” ni en posició preverbal (“per cantar”) ni abans de sintagma nominal (“per sa marxa”). Per això, en es Llibre d’estil de sa Fundació Jaume III, “Un model lingüístic per ses Illes Balears” (se fixin, “per ses Illes…” i no “per a ses Illes”) recomanam utilisar sempre “per”, tal com recomanen, per cert, molts de filòlegs catalans crítics amb sa normativa fabriana.

A s’informació de s’Assemblea hi trobam, per afegitó, una altra catalanada, a part de s’esmentada “fes-te” en lloc de “fe’t”. “Donar un cop de mà” no ho havíem sentit mai fins que TV3 va començar a influir damunt sa nostra manera de xerrar. Aquí dèiem “ajudar, aidar, col·laborar o donar una mà”. An es nostros padrins “un cop de mà” els hagués sonat a un cop de puny o a una embestida de la mar.

Segur que encara recorden una de ses darreres catalanades. Era s’història d’un algaidí que anava a una estació de servici de Palma i allà s’encarregat, un català de Girona, li demanava què feia, mentre li mostrava un cartell on apareixia s’expressió “fer benzina”. S’algaidí havia d’aclarir-li llavors que a Mallorca no se fa benzina, se posa. I, a continuació, havia de precisar-li també que a Mallorca un cotxo no s’engega, se posa en marxa.

Per desgràcia, no pareix que s’arabalears.cat mos llegesqui. I, si per ventura mos llegeix, lo que és segur és que no mos fa gens ni mica de cas. S’imatge que tenen aquí devora –i que poden veure aquí ampliada– correspon a una notícia publicada deu dies enrere. Està datada a Atenes i és molt probable que l’hagi escrita un periodista català pensant en s’edició catalana des diari. Però vet aquí que ha sortit també a s’edició balear. Són ets efectes de considerar que lo que val per Catalunya val també per València i ses Balears. Idò no, no val. Perquè aquest titular, que en català significa que Syriza posa en marxa es pla, a qualsevol banda de ses Balears significa exactament lo contrari: que no el posa en marxa, que el se lleva de damunt i l’envia allà on no hi plou.

N’hi ha que repetim i denunciam dia sí, dia també que es procés de substitució de ses nostres modalitats per un estàndar de base barcelonina –procés emprès pes filòlegs pancatalanistes i ses seves corretges de transmissió mediàtiques i educatives– no té aturall. Que de cada vegada resulta més visible, més intens, més descarat. I no fa falta afegir que exemples com es que avui reproduïm mos donen tristament sa raó.

Cada dos dimecres –es segon i es quart de cada mes, per ser exactes–, Joan Font i Xavier Pericay reflexionen sobre es model lingüístic que convé an es ciutadans de Balears. Ho fan a “Xerram de llengo”, un espai de Radio Bellver patrocinat per sa Fundació Jaume III. Així, dimecres passat es dos membres de sa Fundació varen explicar an ets oients des programa per què a Balears tenim un sistema amb dos articles, es salat i es lalat, i no un article tot sol; en què consisteix aquest sistema, com funciona; per què és singular i ha de ser preservat si no volem que tot un sistema d’interpretació de sa realitat desaparegui; i per què, si el volem preservar, hem de fer tot lo possible perquè s’ensenyi a s’escola, s’usi en es medis de comunicació i s’apliqui a s’Administració. Es programa també va incloure una breu reflexió sobre es vocabulari que se va perdent a força de no utilisar-lo i una referència a ses distintes activitats que du a terme sa Fundació.

Poden escoltar “Xerram de llengo” pitjant en aquest enllaç. (Sa secció va des minut 3 amb 40 segons fins an es minut 30. )

Un dia xerràvem de s’hermosura d’unes paraules ben compostes una devora s’altra. Avui he de xerrar de ses expressions que no tenen cap ni peus. O això mos pareix. Perquè totes ses dites o ses frases fetes tenen sempre un sentit ben fondo que li hem de trobar, pentura  amb un  cercapous, amb molta dificultat, emperò segur que el tenen.

Anem-hi, idò. Si volem descriure qualsevol cosa que mos fuig de ses mans perquè és pràcticament indefinible, li pegam grapada en es paner dets impossibles i mos ne surt un enfilall de ses que pareixen fetes a posta per girar-mos es cervell damunt davall. D’aquelles que mos regiren o mos fan arrufar ses celles, perquè sa cervellera mos bull com una cafetera de padrina.

És es cas des color de sempenta de frare que tenen es calçons d’un foraviler quan els ha emprat per posar ses teules que han caigut amb ses ventades darreres; per recompondre sa paret des corralet d’allà baix que s’ha mig esbucada; per exsecallar es garrovers quan és es temps o per anar a cercar caragols amb sa cussa que els mos mossega, esfilagassant es baixos que han perdut sa fesomia. Aquest seria es color, ni més ni pus. O també podríem dir que el tenen d’ala de mosca. Que ve a esser lo mateix però amb un cert matís cromàtic entre blanc i grisós que se pot classificar més bé.

Entre sa sempenta d’un frare i s’ala d’una mosca, però, hi ha un abisme de sentit. Sa primera expressió és absolutament impossible de definir, és es surrealisme aplicat an es vocabulari local. Sa segona, com deia, mos insinua un to, mos dóna una pista des color que volem: es d’uns calçons de davall que eren negres dins sa botiga i que, després de centenars de rentadorades de tots es colors i condicions tèrmiques, han tornat com han tornat. Resultat: uns calçons de davall que ja no sabem si són o no són.

Si voleu provar de definir lo que pareix impossible, provau-ho. Segur que trobau un parell d’expressions que vos hi encaixen com uns peus dins unes sabates fetes a mida. De ses que ja no se fan si no ets coix. A ca meva, mon pare al cel sia, sempre que volia demanar que li posassin poquíssim de lo que fos, feia sa mitja, mos mirava de coa d’ull i envergava: “Posa’m una grampeta de pèl d’anca de sal, per favor”. Si sou capaços de pesar la cosa, no sou des nostros. A un d’aquí, aquestes imprecisions li pareixen claríssimes!

Ja saben sa curolla que tenen es nostros catalanistes contra lo que anomenen “hispanismes”.  En Gabriel Bibiloni, professor de filologia catalana de sa UIB, ha fet d’aquesta lluita a mort sa principal raó de sa seva vida. Tot lo que faci olor d’hispànic ha de ser retirat de sa circulació per impur i tòxic; no així tot lo que véngui de França, clar. I, de fet, ses nostres autoritats, encara que moltes vegades sense ser-ne conscients, els han fet cas. Se fixin en s’imatge que hi ha aquí devora i que també trobaran assuquines per si la volen ampliar. Se tracta d’un fragment de ses darreres notícies des Parlament de ses Illes Balears que poden consultar a sa seva página web. Com veuen, apareix sa paraula “lliurament” (des verb “lliurar”) que, com sabem, vol dir entrega(des verb entregar), que és com ho hem dit sempre en mallorquí. En lloc d’una entrega de premis, es primcernuts normalisadors des Parlament balear s’estimen més dir un “lliurament de premis”. A baix, en canvi, en flagrant contradicció, en es cos de sa notícia, compareix entregaran i no “lliuraran”.

¿És correcte dir entregar en lloc de “lliurar”? Correctíssim. Podem trobar entregar en es Diccionari de la llengua catalana, segona edició (DIEC2) com a sinònim de “lliurar”. El trobam també en es Diccionari català-valencià-balear amb sa següent entrada, prou eloqüent:

“Etim.: del llatí integrare, ‘fer sencer, completar’. El verb entregar és considerat generalment com a castellanisme, però la seva antiga documentació, ja en el segle XIV, sembla permetre d’atribuir-li puresa catalana i considerar-lo resultat d’una metàtesi de la forma catalaníssima entegrar.”

De fet, Francesc de Borja Moll, en fa una menció especial en es pròleg des Diccionari català-castellà, a s’edició que fa tretze. Diu així:

“Fa alguns anys es va discutir l’admissió del verb entregar, que era considerat castellanisme, i s’havia decretat que fos substituït sistemàticament per lliurar. Però la forma entregar no té, en la seva forma, res que s’oposi al seu caràcter català legítim, procedent del llatí integrare. Per altra banda, entregar s’usa a la totalitat dels Països Catalans i ja està documentat al segle XIV. L’interès a eliminar-lo del nostre lèxic sembla fruit d’un excés de zel poc justificat” (Diccionari català-castellà, tretzena edició, Editorial Moll, Mallorca, 2010, pàg. XIV).

Ja ho veuen, no hi ha cap raó que justifiqui marginar es verb entregar a favor de “lliurar”. No només és una paraula balear, ben corrent i d’ús habitual a ses nostres illes, sinó que compta amb totes ses benediccions acadèmiques i normatives. Per això l’hem inclosa en es lèxic d’Un model lingüístic per ses Illes Balears, es llibre d’estil que sa nostra fundació acaba de publicar.