Categoria: Documents

Sa foto que mos han fet arribar de Menorca i que publicam avui correspon a un senyal situat a Cala Figuera, dins es Port de Mahó. Que en tan poc text hi pugui haver tantes de catalanades només pot ser degut a sa nul·la sensibilitat de ses nostres autoritats cap a ses modalitats insulars que se comprometen a fomentar i protegir cada vegada que prometen o juren s’Estatut d’Autonomia. Aquestes autoritats tracten es ciutadans de Balears, lingüísticament xerrant, com si sa nostra Comunitat fos sa quinta província catalana i Menorca una comarca més de Catalunya.

S’imatge s’explica tota sola. No hi ha pràcticament cap paraula que sigui nostra. Es “gossos” haurien de ser cans; on diu “portar”, hauria de dir dur; “lligat” s’hauria de convertir en fermat,  i aquest “netejar” s’hauria substituir per fer netes. En menorquí, clar, i també en mallorquí si fóssim a Mallorca. Evidentment, tots aquests termes figuren a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2). Són, per tant, totalment normatius. ¿Per què, idò, aquest complex d’inferioritat?

Si un se passeja pes carrers de Ciutat, si un repara en ses senyalisacions de ses oficines administratives de Cort, si un umpl qualque instància de s’Ajuntament, si un veu es “Premeu” –que ja va ser motiu d’una catalanada– des semàfors; en fi, per poc que un se dirigesqui a qualsevol instància dependent de s’Ajuntament de Palma, se’n temerà que es català utilisat és es mateix que es català de Manresa. No sabem si qualque vegada s’ha fet cap esforç per adaptar sa llengua an es mallorquí, però lo que podem assegurar és que, durant aquestes dues darreres legislatures presidides per Aina Calvo i Mateu Isern, no s’ha fet res de res. Tot lo contrari, afegir-hi an es banyat.

No creim que ses coses millorin massa si sa candidata des PP, i presidenta des Parlament de ses Illes Balears, arriba finalment a sa batlia. S’ha de veure si hi arriba, clar, perquè ses coses, per aquesta formació, estan complicadetes, però lo que està clar és que, després d’observar es primers moviments de na Margalida Duran com a candidata, es mallorquinistes no podem confiar-hi massa.

I si qualcú té qualque dubte respecte a lo que deim, basta que visiti aquest vídeo que adjuntam on la podem escoltar lalar a les totes. És curiós, una mallorquina de Llucmajor, lalant i usant catalanades (“suport”, “ens”, “el que devia”, “el que també”) a les totes,  no ja en seu parlamentària, sinó a un míting de partit que no requereix tanta formalitat i on tothom se sol expressar de forma natural.

Bé, això de sa formalitat, ja ho sabem, és sa coartada que fins ara han emprat es diputats de Més i PSIB per fer lo que contrari de lo que prediquen. Però, ironies de la vida, mentre es diputats de Més i PSIB salen amb tota normalitat i xerren en un mallorquí, menorquí i eivissenc acceptables en seu parlamentària, trobam molts de diputats des PP que tenen es mallorquí com a llengua materna que lalen i amollen catalanades una darrera s’altra, com per exemple, en Biel Martí o sa mateixa Duran. El món a s’enrevés. Es detractors que ets informatius salin salen a s’hora de veritat, mentre que es partidaris que salin, lalen a ses seves intervencions públiques ¿Serà un altre des complexos d’inferioritat que passeja es PP que el torna a allunyar a sa  pràctica des principis que llavors predica?

_______________________

Intervenció de Margalida Duran (comença en es minut 1 i 7 segons des vídeo):

http://www.ciutat.es/portada/politica/item/16975-el-pp-proclama-a-duran-su-candidata-a-palma-en-un-gran-acto-de-autoafirmacion

Aquí teniu una carta de sa junta directiva de s’associació de pares d’alumnes de Son Pacs dirigida a ses famílies. És de maig de l’any passat. Seria injust afirmar que aquesta carta està escrita exclusivament en català centralí, ja que conté un parell d’elements propis de Mallorca com “enguany” i “tengui” (en lloc de “aquest any” i “tingui”). De totes maneres, també és ver que es català que s’hi fa servir està molt poc adaptat a ses modalitats insulars. No és una qüestió de si s’usa o no s’article baleàric –naturalment, no l’usen- ni tampoc de si s’usen o no ses formes pronominals pròpies de Mallorca (“es convoquen” en lloc de “se convoquen”). As cap i a la fi, així ho aconsella sa famosa teoria de registres de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC), una teoria discutible, naturalment, però que mos serveix per tenir una referència i concloure que es grau d’estandarisació des català usat per s’APIMA de Son Pacs va molt més enfora de ses recomanacions que fa s’autoritat màxima en sa matèria: s’IEC. Com sol passar sempre, es catalanisme insular va molt més enfora de lo que li demanen i exigeixen es patriarques lingüístics. Hi posen sempre de sa seva part a s’hora de marginar es mallorquí. Pareixen –o són– més fabristes que en Fabra.

Ses catalanades observades no només són d’orde lèxic (“benvolgudes” per “apreciades”, “mitjana” per “mitja”, “lliurin” per “entreguin”) sinó també d’orde sintàctic. ¿Quan hem sentit per Mallorca dir “curs rere curs”? ¿Quan hem sentit dir, si descomptam es darrers anys, aquesta construcció “per tal de+infinitiu” que fa mal a ses orelles i que trobam a “per tal de participar” en lloc de “per participar”? ¿Quan hem sentit dir, “cal que els interessats emplenin la sol·licitud…” en lloc de “ets interessats hauran d’omplir sa sol·licitud…”? Sí, no només és es lèxic lo que van suplantant poc a poc sinó també sa sintaxi amb calcs des barceloní de cada vegada més presents.

I, per acabar-ho de rematar, sa carta està plena d’incorreccions i castellanismes. Aquest “vénen donant”, que és un calc des castellà. Aquest “següent”, que hauria de concordar amb “bases i condicions” i al qual li falta, idò, una essa final. O aquest “tengui”, que hauria de concordar amb “alumnes” i al qual li falta, idò, una ena final. En definitiva, un vertader bunyol.

a una temporadeta, ja avisàrem des d’aquesta secció des català ferest que feia servir AENA a s’aeroport de Son Sant Joan. Un català més propi de Vic o de Banyoles que de s’illa de Mallorca, on s’evidenciava un interès nul per adaptar s’estàndar barceloní a ses modalitats insulars, contemplades a s’Estatut d’autonomia. Si a s’aeroport fan promoció d’Espanya com a “Espanya, el destí que portes dins” o “Vine de vacances al país que creus conèixer”, uns eslògans farcits de catalanades i calcs des castellà, tampoc mos hauríem d’estranyar d’aquesta imatge que avui els mostram. Mirin com mos conviden a depositar sa palangana on abans hi hem posat s’abric, ses espardenyes, es rellotge i d’altres objectes a un control d’equipatge. “Dipositi la seva safata”. Pitjor, impossible: de quatre paraules, tres catalanades. En primer lloc, perquè, tal com contempla es Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) i també es Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), és ben legítim emprar es verb mallorquí depositar en lloc de “dipositar”. Com ho és, amb so beneplàcit des dos diccionaris mencionats, usar palangana en lloc de “safata”. Tampoc faria lleig utilisar s’article salat sa per “la”. Per tant, en mallorquí seria Depositi sa seva palangana, o més ben dit encara, Deixi aquí sa seva palangana, que és així com ho diria un mallorquí de rel. Veim una vegada més que ses autoritats d’AENA no tenen sa més mínima eima ni interès a utilisar es mallorquí, fins i tot en aquelles paraules que estan perfectament beneïdes per sa normativa oficial. Sa nostra fundació ho repeteix sempre que pot: es nostro principal problema no és canviar ortografies ni gramàtiques, sinó fer un bon ús de ses normatives actuals i treure-los tot es suc, de bon de veres.

Me’n faig creus de lo que queda des poble de quan era un nin. I ara ve allò tan conegut de: cavallet quan eres jove! Sí, torna-m’hi, torna-hi, aquest cornaló està ple de sospirs, d’alenades penetrants, de gemeguets d’ànsia que farien plorar ses pedres, etcètera, etcètera.

Amb aquesta arrencada plorinyosa vull donar a entendre, a qui ho vulgui entendre, que es temps presents són per pegar-se tocs pes cap de lo desbaratats que van amb aquest assumpto de ses obres públiques. Pareix que es batles han de passar a s’història per ses parets que esbuquen, ses places que giren damunt davall i es carrers que fan baratar de nom. I ja mos teniu en dansa, cada quatre anyets, perquè es que pugen, nous o vells, blancs o negres, han de deixar sa pixaradeta (perdonau sa grosseria, emperò és un tema que me treu des solc) a cada cap de cantó des paisatge de sa nostra infància, no fos cosa que paresqués que no ha mudat res durant es seu mandat.

I ja tenim la Seu plena d’ous! Una idea lluminosa des qui comanda a la Sala una legislatura qualsevol i venga pressuposts per tomar escultures antigues; i venga descarabutar ses direccions des carrers, just perquè per arribar a ca teva hagis de trescar de la xeca a la meca; i venga  cases per ull que deixen solars pelats per aixecar-hi tuàltems moderns que fan mal en ets ulls i no valen, en sa meva modesta opinió, una escopinada. Vaig fora corda amb tanta  mudera  malatissa.

Jo ja he viscut a tres carrers diferents sense moure-me de ca meva. ¿Què vos pareix? I sa plaça de davant ha passat d’esser d’una beata a tenir un nom comú i popular, sobretot ben popular. Estic que trec foc pes quiexals, no és broma: una persona, en fer-se gran, és menester que estigui ben enrevoltada des seus raconets de sempre. Ho diuen es psicòlegs de tot el món. Si se posen a desbaratar-mos es records, mos trastoquen es cervell i es bessó de s’ànima, que cou més.

Per això mateix he volgut deixar per escrit sa meva indignació contra aqueixes brusques desnortades que aixuaixí els peguen an es que comanden i que me tenen fet un Nero. Alerta idò a fer desbarats amb ses coses que són de tots i mos hem acostumat a veure cada dia, sense que cap detall se mos giri. Com ets al·lots petits quan els conten una rondaia i volen que la repetesquin paraula per paraula, sense canviar lo més mínim. Així som ets avançats d’edat: consevadors fins an es moll dets ossos. I molts, endemés, duim ets esperons ben esmolats per si no mos fan cas.

Aquests dies un pensa més des compte. S’u de novembre és una fetxa  de memòria col·lectiva.

Vull dir que és un dia  perfecte per recordar es nostros  difunts, ja que ho feim tots en un pic, que és lo únic que pot dur es nom de col·lectiu afegit an es de memòria. Cadascú recorda es parents que al cel sien i ho fa segons ses tradicions de tots es que tenim ses  mateixes creences. Si és que en tenim.

No voldria ofendre nigú amb sos meus desveris, però com més va, més curta me pareix sa vida. Jo en voldria un paraell de senceres per viure-les. Un parell ben mallorquí, s’entén. En arribar a una edat determinada, i sa meva ho  és a bastament, de determinada, començam  a llegir es diaris per ses esqueles i això és un símptoma inequívoc  per sebre que som vells: uns vells garruts.

Si mirau fotos des vostros antepassats i recordau quin qualificatiu els posàveu, per mor de s’edat que tenien quan voltros éreu al.lots, haureu  de reconèixer que fa estona que heu passat sa rima de sa tercera edat. Ja m’avenc a dir que ara sa gent és jove anys i panys. Ho sé. Vivim molt més i sa mitja  dets  homos és de 80 i poques busques. Un avanç gros. Per això hauran de jubilar-se més tard es nostros descendents. No hi podem fer res.

Emperò no me digueu que no vos pareix una animalada que vos deixin seure a s’autobús, amb aquestes cames que són talment un roure, o que vos expliquin que un ancià de 70 anys ha tengut un denou per devers es carrer nosequantos. Bon Jesuset: un ancià!

Per cada any que complim, baixam  un escalonet de sa vida. Ves quin remei. Malament anam, si no el baixam… En fer-ne quaranta encara volem fer planta; en es cinquanta, mos demanam astorats com és que es néts encara no arriben; en es seixanta brindam per tenir salut enrevoltats de criaturada; en es setanta, lo que realment mos  preocupa és esser vius. I no vull ni pensar què demanarem en es vuitanta.

Es fet és que a partir des cinquanta sa vida és un capovall que baixam a rodolons. I lo bo és que no mos ne temem fins que es cos mos pega una revinglada forta per fer-mos tocar amb sos peus en terra. Si no, es capet encara creuria que som uns pimpollos o unes polletes, en es cas de ses senyores.

Res, que avui he pensat que s’ha de demanar a ses autoritats que facin el favor de canviar tot d’una sa terminologia de tercera edat, sa definició de sa paraula ancià en es diccionaris i tota aquesta catefa de derivats de geronte que surten per tots es medis de comunicació: això era abans de sa nostra aparició. Ara som madurs (no hi estam, uep), majorets, d’edat respectable o una mica avançada (tan sols una micona) i s’ha acabat es bròquil.

Sa llàstima és que en dir era ja hem batut…

¿I si avui li pegam cap a ses endevinalles? Tenc ganes de baratar de motlo. Ja sé que es qui barata… es cap se grata, emperò tenc talent de canvis. A sa meva edat…

D’endevinalles en sé poques, sa veritat. Sa que vos pos a dalt des cornalonet meu, és una de misteriosa que tothom sap. M’agrada per sa rima, ¿què voleu que vos digui? Sa música i sa cançoneta des versos m’umplen ses orelles des sons de quan era infant i jugàvem, a taula, a endevinar-les. ¿Hi pos messions que aquesta no la saps? I així començava una estona des dinar entre crits i saragata dets al·lots per dir un caramull de desbarats, sa majoria de ses vegades.

També cantàvem qualque pic, si sa padrina començava una tonada coneguda pes grans, que es petits apreníem com el primero, per poder fer coro amb ells, que anaven mig beies. Deim dets al.lots, però ets homos fets i drets poden esser ben gorans en tastar s’esperit!

Sa qüestió és que, en arrencar s’enfilall d’endevinalles, tothom se’n treia una de sa butxaca que fos ben antiga, a fi que nigú no la pogués sebre. Ses ties velles eren ses que més n’amollaven d’aquestes. “Tres senyoretes ballen dins un plat, cotilleta verda i vestit morat”. Més rima. ¿Ho veis? O aquesta que era ben mala d’endevinar es primer pic, però que ja sabíem tots es parents de prop: “Una senyora, ben ensenyorada, que sempre va en cotxo i sempre va banyada”.

Ja me supòs que les coneixeu. I que en sabeu més que jo i tot. Podria passar que les féssiu aprendre an es néts i nebots néts a cada dinar de família. Així m’agrada. Ses tradicions s’han de conservar a través de ses generacions i sa nostra cultura oral és  impotantíssima. Si noltros no hi posam esment, prest se n’anirà a filar estopa tot allò que mos ensenyaren ets ancestres. Venga mem si hi afegim sa darrera i vos don ses solucions en sortir per sa porta de darrera des meu cornaló. Sus: “Un convent de monges blanques i un frare vermell que els pega per ses anques”.

Ses solucions estan girades a s’enrevés a posta. Ja les compondreu voltros segons li pertoqui a cadascuna: sa boca, el cel, ses aubergínies, sa llengo. Au, ja teniu un estol de coses nostres per guardar en es calaix des canterano de ses tradicions orals. ¿I què ha estat? No res!

Segurament molts de lectors se’n recordaran. A ses eleccions autonòmiques de l’any 2003 se va presentar una nova formació política, Sa Clau de Mallorca, un partit de caire mallorquinista que tenia com a principal objectiu sa defensa des mallorquí davant es català estàndar. Es president de Clau i candidat a sa presidència des Govern Balear era un jovenet que nomia Biel Martí que, poc després de ses eleccions, va ser fitxat pes nou Govern de Jaume Matas com a alt càrrec de sa Conselleria de Turisme. Ara Biel Martí ocupa un escó com a diputat des PP en es Parlament de ses Illes Balears. Lo curiós, però, és que Martí, en qüestió de deu anys, ha aconseguit es miracle de girar sa llengua i ara fa ses preguntes parlamentàries en un perfecte català estàndar. Mirin, si no, aquest document audiovisual on podem veure Martí a una sessió de control des Parlament, concretament sa des ple des passat 30 de setembre, fent una pregunta sobre es Fòrum de Turisme i Art Contemporani a s’actual conseller de Turisme, Jaime Martínez.

Fa un parell de mesos, Martí ja va deixar astorat tothom quan va visitar es docent Jaume Sastre durant sa seva històrica vaga de fam.

Document:

http://videotecahtml5.es/parlamentib/media/ple-del-parlament-de-les-illes-balears-de-dia-30-d
Ple del Parlament de les Illes Balears de dia 30 de setembre de 2014
(des des minut 1 i 6 segons fins an es minut 2 i 24 segons)

Pocs exemples són més gràfics de lo que hem denunciat de manera reiterada que s’imatge que els mostram avui. Es grans magatzems o ses franquícies en general tenen tan poc respecte per ses nostres modalitats insulars com ses nostres institucions. Es seus responsables estan convençuts que Mallorca és un bocí de Catalunya, com si nigú els hagués explicat mai que es nostro modo de xerrar –i d’escriure– és diferent des de Catalunya.

Se fixin en aquest cartell de C&A, establiment emplaçat a sa plaça de Ses Tortugues de Palma. No és cap tesi doctoral, paraules ben poquetes…, però això no evita un xinxer de catalanades ferestes. En primer lloc, “Fem fora l’IVA!”, aquesta fa mal an ets ulls, quan aquí a Mallorca tenim un verb tan genuí com “engegar” i que, desgraciadament se perd entre ses noves generacions. “Engegar” equival a “treure defora”. De totes maneres, altres possibilitats serien “Eliminam s’IVA”, “Te llevam s’IVA”, “Expulsam s’IVA”, etc., i, si no tenguéssim més remei que quedar-mos amb so fer fora, com a mínim hauria de dir “feim fora s’IVA”, ja que aquesta, feim, és sa forma balear de sa primera persona des plural des present des verb fer. En segon lloc, s’ús abusiu de sa preposició “en” (en tots els articles), un error habitual entre es nostros normalisadors, en lloc de “a” (a tots ets articles), abús que prové d’una suposada distinció entre un valor locatiu propi i un de figurat, distinció que nigú fa avui en dia i que acaba generant que en aquests contextos –i probablement per efecte des castellà– “en” hagi anat suplantant “a”. En tercer lloc, sa negativa reiterada a usar s’article salat. I en quart lloc, s’ús de “menys” per “manco”. En fi, és mal de fer trobar un text amb tan poques paraules i amb tantes de catalanades.

Sa nostra proposta en bon mallorquí seria:

Engegam s’IVA!
-21%
A tots ets articles
Perquè compris més per manco
Promoció no acumulable a altres vigents en es mateix període
C&A