Ignor si existeixen tesis doctorals sobre es noms des restaurants de Mallorca. No m’estranyaria, però, que n’hi hagués qualcuna; avui dia hi ha tesis per a tot. Sigui com sigui, una recerca com aquesta faria un gran servici a sa comunitat. Perquè es restaurants, pentura més que cap altre negoci, recullen ses palpitacions des temps. En s’elaboració des menjar, per descomptat —basta veure com ha evolucionat en aquests darrers anys, i a fi de bé, sa cuina balear—. Però també en ses denominacions des plats i en es noms mateixos dets establiments. N’hi ha que són merament espacials, en tant que recullen sa denominació de sa via o de sa zona on estan emplaçats. Pens, per exemple, en aquestes bodegues des centre de Palma, tan pròximes entre si i anomenades Bodega La Rambla iLa Bodeguita del Centro.
O en aquesta partida de molins-restaurants escampats per tota s’illa i que no fan sinó mantenir, en sa seva denominació, es nom tradicional de s’edifici: Molí d’en Sopa, Es Molí d’en Bou, Es Molí d’en Pau, Es Molí des Comte. O en tots aquests altres que ofereixen una cuina distinta de sa d’aquí i ho proclamen ja, clar i llampant, des des nom mateix. Són es restaurants gallecs, japonesos, francesos, italians, bascos, argentins, etc.
Però devora d’aquestes solucions basades, d’una manera o altra, en sa toponímia, n’hi ha també una partida que remeten an es gust. Com aquell Mel d’Abella que va ocupar durant uns anys es baixos de sa seu des Centre Cultural Sa Nostra i que al·ludia a s’excel·lència des menjar. «Això és mel!», diuen a moltes bandes de Mallorca quan un plat, de tan exquisit, pareix que no admet millora. O sigui, quan un pot estar segur de passar gust menjant-lo. Per això no acab d’entendre que un restaurant pugui dur un nom com Gaudeix, que és lo que entrevé amb un de Palma on se disfruta —una cosa no lleva s’altra— menjant tota casta de plats i de platets. ¿Exotisme lingüístic, pentura? ¿Recurs a una paraula caiguda en desús des de fa segles però que sona bé? ¿O més aviat creença que a sa forma disfruta, d’origen castellà però utilisada a tot Mallorca, només pot correspondre-li, si un vol ajustar-se a sa normativa, sa forma gaudeix? Sigui quina sigui s’explicació, darrera de s’opció triada hi ha, ben presents, ses palpitacions des temps. O, si vos ho estimau més, es prestigi adquirit per una solució completament estranya an es xerrar de ses Balears —com ho continua essent, per cert, an es de Catalunya, a pesar dets esforços normalisadors—. Un prestigi llaurat durant dècades a s’escola, en ets àmbits culturals i, darrerament sobretot, en es medis de comunicació. Sort encara que sa gent segueix passant gust a taula. Què dic, gust; un guster!