Publicat a

Sa Fundació reitera es seu suport an es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca

SA FUNDACIÓ, entitat cultural dedicada a sa protecció i defensa de sa llengua i sa cultura balear, reitera públicament es seu ple suport an es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca, així com an es conseller de Cultura i a tot es Consell Insular per haver impulsat una mesura llargament esperada per una part significativa de sa societat menorquina.

Des de SA FUNDACIÓ es valora molt positivament que es nou reglament reconegui i reforci sa presència des menorquí com a modalitat lingüística pròpia de Menorca, especialment en s’àmbit institucional, administratiu i comunicatiu, superant una visió reduïda que durant dècades ha relegat aquesta llengua a s’àmbit domèstic o folclòric.

S’entitat recorda que sa Declaració Universal des Drets Lingüístics estableix que tota comunitat lingüística té dret a usar sa seva llengua pròpia en sa vida pública, administrativa i cultural, i que ses institucions tenen s’obligació de garantitzar aquest dret de manera efectiva. En aquest sentit, SA FUNDACIÓ considera que es reglament avança en sa direcció correcta en normalitzar s’ús oficial des menorquí, sempre dins es marc jurídic vigent i respectant es drets lingüístics de tota sa ciutadania.

SA FUNDACIÓ subretxa que es menorquí és sa llengua materna de molts menorquins, i que sa seva progressiva pèrdua de presència social i institucional és una realitat constatada des de fa dècades. Per açò, qualsevol actuació que contribuesqui a garantitzar, ampliar i dignificar s’ús ha de ser entesa com una mesura positiva, necessària i legítima, especialment quan es realitza des des respecte, sa proporcionalitat i sa seguretat jurídica.

S’entitat insisteix que s’ús oficial des menorquí està plenament justificat, tant des des punt de vista cultural com jurídic, i que reconèixer-lo en s’àmbit institucional no suposa excloure ningú, sinó preservar un patrimoni lingüístic en risc.

Finalment, SA FUNDACIÓ anima es Consell Insular de Menorca a mantenir i desplegar aquesta línia d’actuació, entenent que sa protecció de sa llengua pròpia no és una opció ideològica, sinó una responsabilitat institucional i un dret col·lectiu de sa societat menorquina.

04-02-2026

Ajuda-mos a defensar sa nostra llengua i cultura

A Sa Fundació feim feina des de 2013 per preservar sa llengua balear.

Amb es teu suport, podem arribar més enfora.

Ses donacions desgraven un 80%:
Si te fas soci per 10 €/mes, després de sa deducció, te costarà manco de 2 € an es mes!

Amb ben poc, pots fer molt.
Fes-te soci i forma part des canvi.

Fé’t soci de Sa Fundació pitjant aquí
 https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/

Publicat a

S’article herètic

Com a bons inquisidors, es catalanistes segueixen estrictament lo que mana es Consell de la Suprema i General Inquisició (defensor i protector de sa doctrina, ja religió, catalanista) respecte de s’article determinat que usam a ses illes Balears de segles ençà: marginació total a IB3 i an ets àmbits públics, educatius, administratius i institucionals (fa pocs dies la Suprema Inquisició va refusar sa petició de VOX d’usar s’article salat en es Diari de Sessions des Parlament Balear).

Es dogma catalanista no l’admet a s’estàndard lingüístic, no perquè, tal com erròniament afirma, a Balears mai s’hagi usat a àmbits cultes (¿No ès culte “L’enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha compost per Miquel de Cervantes Saavedra y traduit ara en Mallorquí sa primera vegada per n’Ildefonso Rullán” de 1905? Serà que no ès culte perquè en Rullan sabia que es mallorquí i es català eren llengos distintes: “Hem de tenir en conte que en aquell temps no s’usaven ‘calssons’, sinó ‘calssas senceres’, vol dir, que tapavan sas cames y sas cuixes. Mes envant dugueren també ‘medias calzas’ que arribaven a n’es jonoys, a sas que diuen avuy ‘medias’ y en català ‘mitjas’ y noltros ‘calssas’), sinó perquè ès vist com es principal símbol de diferenciació respecte de s’imposada religió catalanista, i per tant, a eliminar per poder completar sa conversió de sa nostra secular llengo mallorquina i baleàrica en llengo catalana. Avui en dia emprar s’article baleàric s’ha convertit en herètic i, per tant, has de ser cremat a sa foguera lingüística. A més de s’estigma diferenciador, es nostro ARTICLE HERÈTIC té una complexitat que encara el fa més marginal i únic a sa vegada.

S’article baleàric no ès únicament s’article salat, sa seva dualitat ès lo que el fa excepcional i molt dificultós per sa gent des continent. Dins sa llengo baleàrica ets instruments verbals de sa determinació són dos: s’article salat, que deriva de s’arrel llatina IPSU (sa casa, s’ase, es cotxos, ses màquines, amb so cotxo, amb sos cotxos…) i s’article general, derivat de s’arrel llatina ILLU, però que només s’empra en certes ocasions (el cel, la mar, el rei, el papa, l’any que ve, el Japó, a l’antiga, posar fil a l’agulla…). Lo corrent es que qualsevol persona procedent de Catalunya o de València (amb molt bona intenció de voler xerrar mallorquí) o qualcú que ha donat català a una escola de Balears (en aquest cas no ès bona intenció, ès simple ignorància, ja que s’article baleàric no s’ensenya a Balears) te digui “gira a sa dreta” o que si li demanes s’hora te contesti “són ses tres”. En es dos casos se tracta de persones que no han après baleàric a ca seva, que no coneixen sa complexitat des nostro article baleàric, i que només saben des simple article general (el gos, la safata, els gats, les vacances…). Qualsevol que xerri mallorquí a ca seva sap que se “gira a la dreta” i que “són les tres”.

Ets únics endrets on se conserva s’article salat des des seus inicis llatins són illes: Balears i Sardenya (allà no ès herètic, n’ès sa norma). Després de més mil anys d’existència, sa llengo sarda va ser reconeguda com oficial per s’Estat Italià l‘any 1999 i se va institucionalisar a s’illa sarda l’any 2006 quan sa Regió Autònoma de Sardenya va adoptar sa “Limba Sarda Comuna” com sa norma de referència per sa redacció de documents oficials i comunicació institucional. En canvi sa nostra llengo baleàrica després de tenir una cadira a sa “Real Academia Española” devora ses llengos catalana i valenciana, amb s’adveniment des dogma catalanista (s’Estatut de 1983) va ser relegada a ser una trista i oblidada modalitat de s’imposada llengo catalana d’un article 35 que mai s’ha aplicat.

Sa base de s’estàndard sard són ses varietats centrals de s’illa que serveixen de pont entre es logudorès (nord) i es campidanès (sud). Encara que sa Limba Sarda Comuna cerca s’unificació, dona certa flexibilitat segons s’ús regional (no com s’estàndard català imposat a Balears per la Suprema Inquisició). Tant ès així que sa Limba Sarda accepta tant ets articles plurals típics de sa part nord “sos” i “sas” com s’ús de “is”, típic de sa zona sud. A Sardenya sa forma masculina de s’article salat es distinta de Balears: “es llibre” ès “su libru” i “es llibres” són “sos libros” o “is libros”. En canvi es femení difereix molt manco des baleàric: “sa cadira” ès “sa cadrea” i “ses cadires” són “sas cadreas” o “is cadreas” (ses mateixes terminacions des plural en ‘-as’ de sa llengo mallorquina de principi des segle XX emprades p’en Rullan).

No es cap casualitat que s’article salat només el trobem a unes illes (Sardenya i Balears) i no en es continent (llevat de ses localitats alacantines de Tàrbena i Vall de Gallinera, on hi va ser duit per pobladors mallorquins en es segle XVII, ademés de diverses localitats des litoral de Girona), ja que, tant baleàrics com sards varen romandre pràcticament aïllats durant segles, amb escasses influències des continent, on s’article determinat derivat de ILLU se va acabar imposant. Tant sards com baleàrics varen mantenir sa seva llengo llatina (amb so seu determinant derivat de IPSU) maldament ses invasions patides casi simultàniament des de sa caiguda de Roma. Es vàndals prengueren Balears i Sardenya l’any 455 i vuitanta anys més tard sards i baleàrics passaren a formar part de s’Imperi bizantí. Després de sa desaparició de Bizanci de la Mediterrània Occidental, Sardenya caigué l’any 710 en mans de l’Islam durant un curt període de setanta anys per romandre independent fins a sa conquista aragonesa de 1324, mentres que Balears va romandre independent fins a sa conquista cordovesa de 902, per després ser conquistades per Aragó a 1229.

Només sa conquista d’en Jaume I va interferir en s’evolució de sa llengo llatina de Balears, ja convertida en es dialecte mossàrab mallorquí que xerraven es Rum i part des mallorquins islamisats però no arabisats, com n’Alí de la Palomera i en Benhabet i es seus (després de sa conquista aragonesa apostataren de l’Islam per retornar a sa religió des seus antepassats). Sa llengo d’oc de catalans i occitans se va fusionar amb so dialecte mossàrab mallorquí per donar lloc a sa nostra llengo mallorquina i baleàrica, que com a senya d’identitat mantegué i manté es seu ARTICLE HERÈTIC derivat, com a Sardenya, de s’arrel llatina IPSU.

Entre sa població de Mallorca se va conservar s’ARTICLE HERÈTIC des dialecte mossàrab des Rum i des sarraïns no arabisats, que el podem trobar a diversos topònims des Llibre del Repartiment i en altres documents des porcioners, com Saverdera, Zamorela i S’Arracó. Des topònim Saverdera que data del 1241, s’historiador i arabista Guillem Rosselló afirmava que donada “la temprana presencia de este topónimo impide pensar que se trate de una intrusión del catalán”, per tant, s’article salat seria anterior a sa conquista de 1229. Lo mateix ocorr amb s’alqueria Zamorela, ubicada en es districte de Pollença. Se tracta d’un topònim que ademés des determinant derivat de IPSU conté s’arrel preromana ‘morr-‘ (que vol dir penyal) com altres topònims conservats pes Rum i es sarraïns (Morel, Mortitx, Morro…). També amb so topònim S’Arracó mos trobam amb sa mateixa situació. A s’edició des Diccionari català-valencià-balear de 1935 (a s’actual edició l’Inquisició ho ha suprimit) s’afirmava que “abans de la reconquista devia dir-se ‘es recó’, en la pronuncia dels sarraïns degué resulta ‘ar-racó’ y els conquistadors degueren adoptar aquesta forma posant-hi de bell nou l’article”, que era s’actual article herètic derivat de IPSU.

A partir de sa conquista aragonesa es nostro ARTICLE HERÈTIC va passar a conviure amb s’article determinat derivat de ILLU trasplantat a Mallorca per s’administració aragonesa (que ja havia començat a arraconar sa llengo llatina i redactar es documents reials com lletres, nomenaments, instruccions, informes… en sa llengo d’oc, que anomenaven romanç) i en menor mesura pes duit pets escassos colons i pobladors occitans i catalans. Si ja ès difícil admetre es dogma catalanista que afirma que després de 1229 va arribar sa llengo catalana a Mallorca, encara ho ès més creure-se que varen ser es pobladors catalans procedents de Girona que s’establiren a Mallorca (concretament de L’Empordà on encara s’empra) durant es segles XIII i XIV es qui deixaren s’article salat, ja en franca recessió a ses seves terres d’origen. A més a més, encara que ès cert que hi havia gironins, aquests eren molt minoritaris respecte dets altres pobladors marsellesos, montpellerins, lleidatans, barcelonins, tarragonins, rossellonesos, narbonesos… De fet, ILLU només el trobam a sa localitat mallorquina de Pollença, on es venguts de fora, catalans i occitans, varen ser més numerosos que es mallorquins.

A diferència des sards que mantenen sa seva llengo sarda, an es baleàrics se mos ha imposat sa llengo catalana, deixant a un costat sa nostra llengo baleàrica (fruit de sa fusió des dialecte mossàrab amb sa llengo d’oc de s’administració aragonesa). Una llengo baleàrica, que com sa sarda, ha mantengut s’article salat com a principal característica diferenciadora d’entre totes ses llengos llatines.

Fins fa un segle sa nostra llengo tenia gramàtica (Amengual, 1835), ortografia (Servera, 1812) i diccionaris propis (Balaguer, 1760; Figuera, 1840), ademés d’una cadira a sa “Real Academia Española”. Es fet de s’eliminació de s’Universitat Literària de Mallorca i es seu trasllat a Barcelona a principi des segle XIX, va ser es punt de partida de sa catalanisació de ses nostres elits polítiques i culturals, que va culminar a final des segle XX amb sa fundació d’unes catalanisades OCB.cat (ets inquisidors que persegueixen es BALEÀRICS HERÈTICS) i UIB.cat (la Suprema Inquisició nascuda per mantenir sa flama des DOGMA CATALANISTA).

Aviat celebrarem es dos segles de sa desaparició de la Suprema Inquisició espanyola, però a Balears ja en duim més de quaranta de la Suprema Inquisició catalanista, que ha convertit sa nostra llengo mallorquina i baleàrica en un LLENGO HERÈTICA.

Mateo Cañellas

30/12/2025

Publicat a

Cultura valenciana, cultura menorquina: com defensar-mos de s’absorció

Dissabte, dia 6 de desembre, una representació de Sa Fundació va assistir an es Casino Mahonès, a sa ponència organitzada per Iniciativa per Mahón. Baix es títol «Cultura valenciana, cultura menorquina: com defensar-mos de s’absorció», es president de Lo Rat Penat, es senyor Vicente Navarro Raga, i es president des Consell Valencià de Cultura, es senyor Lozano Velasco, van defensar sa singularitat de sa llengua valenciana i mos van exposar sa realitat que pateix es valencià i es procés existent per eliminar sa llengua pròpia. Per desgràcia, sa llengua valenciana es troba en una situació molt similar a sa de sa llengua balear.

Sa situació des valencià és pràcticament extrapolable a sa tesitura des balear. Durant ses darreres dècades, totes dues han patit un procès d’absorció i sustitució. Sa llengua balear, —composta pes menorquí, es mallorquí i s’eivissenc—, està en risc crític de desaparèixer, probablement en aquest sigle si segueix es ritme de decadència actual. Gràcies a sa deixadesa i desinterès de ses institucions públiques que tenen sa responsabilitat salvaguardar i fomentar sa llengua pròpia.

A sa vetlada, mos va quedar clar que si balears i valencians mos entenem rallant ses nostres llenguës no és una prova impírica de que és un mateix idioma, sinó que ses dues llengües formen part d’una mateixa família lingüística. I ademés, açò demostra que s’aprenentatge des català estàndard és irrellevant per sa intercomprensió entre balears i valencians. Tal com passa entre gallecs i portuguesos, o entre txecs i eslovacs, que no necessiten un estàndard comú per entendre-se, i a cada territori tenen sa seva llengua pròpia, diferenciada i reconeguda oficialment. Si no fos així, veuríem empobrit i reduït es mapa lingüístic mundial. Per afegitó, amb llengües més febles, com demostra sa situació vigent des balear.

Es balearoparlants esteim en minoria i, avui en dia, sa transmissió familiar de sa llengua ja no és suficient, perquè en moltes ocasions ses famílies estan formades per parelles mixtes. Un des progenitors és autòcton i balearoparlant, i s’altre ha nascut fora de ses illes i té una llengua diferent. D’aquesta manera, sa transmissió de sa llengua pròpia a vegades queda arraconada.

Tampoc es nous ciutadans poden integrar-se lingüísticament, perquè sa llengua balear està prohibida a s’ensenyament i a s’administració. Sa nostra llengua no té presència an es llibres de text ni en cap etapa des sistema educatiu. També és impossible rebre un imprès de s’administració en sa nostra llengua. A sa televisió pública balear, en ets informatius, sa nostra llengua està marginada. Per açò és tan important es reconeixement de una llengua.

Segons sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, una llengua existeix i mereix protecció quan una comunitat l’empra i la reconeix com a pròpia. A Balears, sa gent ralla, i intenta transmetre, una llengua amb característiques clares i compartides. Aquest empriu real i continu és suficient per considerar-la una llengua en si, independentment de s’estatus oficial que se li doni.

Qui determina s’existència i es nom d’una llengua són es mateixos parlants, no es lingüistes, —que es dediquen a estudiar es llenguatge humà, analitzar s’estructura, sa manera com l’empren ses persones, etcètera—. Per açò, es membres de sa comunitat lingüística són es qui haurien de tenir pes a s’hora de definir quina és sa llengua pròpia. I açò és precisament lo que es polítics han d’acatar i garantitzar, vetllant per sa normativització i sa normalització de sa llengua.

Necessitam oficialitzar sa nostra llengua i expandir-la tot lo possible. Es reconeixement oficial és un acte polític, no un criteri lingüístic. Són es polítics es qui decideixen què és oficial i què no ho és. I són ells a qui han de ocupar-se des reconeixement oficial des menorquí, es mallorquí i s’eivissenc com a llengua balear.

Lucas Pons Bedoya

16/12/2025

Publicat a

Sa Fundació mostra es seu suport a sa defensa des menorquí com a patrimoni viu i dret lingüístic fonamental

Sa Fundació, com a entitat cultural compromesa amb sa preservació i promoció de sa llengua i cultura balear, vol expressar públicament es seu suport an es Consell Insular de Menorca i an es conseller de Cultura en totes ses iniciatives encaminades a garantitzar es futur des menorquí i a situar-lo en es lloc que li correspon dins sa vida pública.


Sa Fundació manifesta sa seua satisfacció pes fet que es nou Reglament d’Usos Lingüístics des Consell Insular de Menorca incorpori sa prioritat de ses formes lingüístiques pròpies des menorquí en diversos àmbits de s’activitat institucional. Aquesta aposta per sa llengua menorquina representa un pas significatiu cap a sa consolidació i es reconeixement de sa nostra llengua autòctona i tradicional dins s’espai públic i administratiu.

Sa nostra entitat reafirma es seu compromís amb es principis recollits a sa Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que reconeix es dret de totes ses comunitats lingüístiques a emprar sa seva llengua en tots ets àmbits de sa vida social i institucional.

Es menorquí és un patrimoni cultural únic, fruit de segles d’història i identitat compartida. No és només un mitjà de comunicació: és memòria, cohesió i un element essencial que defineix Menorca com a poble. Per açò, Sa Fundació defensa que sa llengua ha de ser impulsada, dignificada i normalitzada sense més dilacions.

Durant massa temps, es menorquí ha estat marginat dets espais oficials, relegat a s’àmbit domèstic i folklòric. Aquesta situació posa en risc sa seva vitalitat i l’empeny cap a una possible extinció si no es reverteix amb fermesa. Tal com estableix sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, tots es ciutadans tenen dret a ser atesos per s’administració pública en sa seva llengua pròpia.

Per açò, Sa Fundació dóna suport a totes aquelles polítiques públiques que vagin encaminades a:
· Garantitzar es dret efectiu d’atenció en menorquí a tots es servicis públics.
· Reforçar sa presència de sa llengua a sa comunicació institucional i an es procediments administratius.
· Promoure s’ús habitual i social, especialment entre es joves i en es món educatiu.
· Impulsar projectes culturals i formatius que en fomentin es prestigi i s’orgull de pertinença.

Sa prevalença des menorquí ha de ser vista com una oportunitat per impulsar iniciatives concretes de formació, ús normalitzat i transmissió intergeneracional des menorquí, d’acord amb lo que estableix s’ordenament jurídic vigent a s’Estat espanyol i a ses Illes Balears sobre protecció i foment de ses llengües pròpies a través de sa Constitució i s’Estatut d’Autonomia. Sa Fundació anima a totes ses administracions i entitats a fer un ús efectiu i respectuós des menorquí, en benefici de sa cohesió social i sa pluralitat cultural.

Sa nostra entitat considera imprescindible que es menorquí deixi de ser una llengua subordinada o limitada a espais secundaris. Menorca necessita una administració que ralli com ralla es seu poble, i una societat que reconegui i valori plenament sa seva llengua.

Es menorquí és viu, i volem que continuï viu. Sa Fundació reafirma es seu compromís absolut amb sa seva defensa, promoció i normalització, i anima totes ses institucions i entitats de Menorca a unir esforços per garantitzar-ne un futur digne i segur.

Sa Fundació

11/12/2025

Publicat a

Crònica d’una traició

Es 29 de novembre de 1341 a un judici celebrat a Mallorca per una vànova robada un any enrera, quan sa justícia volgué aclarir es nom des lladre, es testimoni va afirmar que no podia ser es mallorquí Guillem Revull ja que xerrava a sa manera mallorquina (“loquitur ad modum maioricencem”) mentres que es lladre xerrava s’idioma rossellonès.

Avui en dia xerrar a sa manera mallorquina i a sa manera baleàrica ha desaparegut de sa vida oficial de Balears, de sa seva televisió pública (IB3) i de s’educació de Balears. Tal com exposava es meu amic Toni Planas a IB3 no xerren a sa manera baleàrica (“ajuda”, “correguda”, “deport”, “garrit”, “servici”), ho fan a sa manera catalana (“ajut”, “cursa”, “esport”, “bonic”, “servei”), ja que es seus lingüistes han deixat a un costat es mots baleàrics, maldament són admesos i recollits an es “Diccionari de la llengua catalana de l’Insitut d’Estudis Catalans” (DIEC2), lo que vol dir que són part des lèxic normatiu de sa llengo catalana. Tampoc en es llibres de text de Balears s’ensenya com se xerra a sa manera baleàrica. Ès es cas des llibre “Ludilletres” editat a Catalunya i emprat a quint d’infantil en es col.legi Madre Alberta. Ses primeres paraules que ensenyen an es nostros infants inclouen ses formes catalanes “escombra”, “maduixa”, “mitjó”, “sorra”, “joquina” o “gripau”, en lloc de ses formes baleàriques “granera”, “fraula”, “calcetí”, “arena”, “jugueta” o “calàpet”, totes també incloses en es DIEC2.

Tornant an es segle XIV, podem comprovar com en es regne de Mallorca a més de separar es mallorquí des rossellonès també se distingia es mallorquí des català. Un parell d’anys més tard des judici per sa vànova robada observam sa mateixa percepció de sa diferenciació des mallorquí respecte des català. A un procés de l’any 1357 diversos testimonis identificaren en Jaume Arnau, nadiu de Vilafranca del Penedès, pare des mallorquí Francesc Arnau, com a “català en ses faysons, en sa peraulla en tots sos captanimens”. Després de més de cent anys de sa conquista de Mallorca, sa llengo d’oc duita pes colons catalans, rossellonesos i occitans, era distinta a sa mallorquina ja que s’havia fusionat amb so dialecte mossàrab illenc.

Així se va entendre durant es segles posteriors. Ses tres llengos germanes (català, valencià i mallorquí) varen seguir es seu propi camí fins an es punt que a l’any 1926 sa llengo mallorquina se va guanyar una cadira a sa Real Academia Española devora ses altres llengos espanyoles distintes de sa castellana. Aquesta era sa realitat històrica documentada i transmesa durant generacions entre es mallorquins i reconeguda a tots ets àmbits. Ets eminents i polifacètics Pere d’Alcàntara Penya i mossèn Antoni Maria Alcover sabien que sa llengo mallorquina era es resultat de sa fusió de sa llengo d’oc duita pes colons i conquistadors des segle XIII amb so dialecte mossàrab. En aquest sentit li explicava mossèn Alcover an el rei Alfons XIII: “se congrià an el mateix temps dins Catalunya, dins el Reyalme de València y a les Balears, y que ja la parlaven aqueixes dues regions sigles abans que les conquistàs el gran Rey En Jaume I”. Ès a ses cròniques cristianes de sa conquista aragonesa de Mallorca on hi trobam una primera referència an es mossàrab quan en Jaume I se va entrevistar amb n’Alí de la Palomera a s’illot de Panteleu, on s’illenc li va contestar en “son llatí”.

Aquest mossàrab mallorquí va quedar recollit en es topònims des “Llibre del Repartiment”. Segons s’arabista i filòleg Álvaro Galmés se tracta de topònims anteriors a sa conquista islàmica de 902, ja siguin romans (“Muro”, “Campos”, “Porto Petro”, “Campanet”, “Pina”…) o preromans (“Ariany”, “Morro”, “Toro”…), que pervisqueren es tres segles de dominació islamita, i que romangueren vius després de sa conquista cristiana, degut a s’important número de mallorquins que parlaven i conservaren es dialecte mossàrab. Sense sa forta influència des mossàrab tendriem “Mur”, “Camps”, “Port Pere”, “Campanyet”, “Pinya”… Ademés de sa toponímia i de ses cròniques també comptam amb un glossari àrab-llatí des segle XIII, es “Vocabularium arabico-latinum et latino-arabicum”, que recull una sèrie de mots mossàrabs com “rayina”, “qunilya”, “tarbaya”, “yigala”… que, sense diferir gaire, corresponen an es mots actuals de “reïna”, “conill”, “treballar”, “xigala”…

Tant en Penya com n’Alcover, d’acord amb sos romanistes de principi des segle XX com s’alemany Friedrich Christian Diez, afegien que es català i es mallorquí eren fills de sa llengo d’oc, anomenada també occitana, llemosina i provençal. N’Alcover afirmava directament que sa llengo d’oc “s’estén per l’Espanya oriental, particularment dins Catalunya, la província de València y les Illes Balears”, mentres que en Penya afirmava que eren “germanes filles d’una mateixa mare”. Per això quan a 1833 va esclatar sa Renaixença catalana amb sa “Oda a la Pàtria” des barceloní Bonaventura Carles Aribau ho va fer enyorant sa seva llengo llemosina: “en llemosí sonà lo meu primer vagit”. Feia tres segles, l’any 1521, que s’havia recuperat sa secular denominació de llengo llemosina de mà de s’editor català Joan Bonllavi, mantenint-se durant es segles posteriors ses referències a sa llengo llemosina (1539, Baltasar de Romaní: “hallé (…) las moralidades de Osias Marco, cavallero valenciano, en verso limosín escritas”; 1737, Gregori Maians i Siscar: “los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina”; 1879, Marià Aguiló: “Biblioteca d’obretes singulars del bon temps de nostra llengua materna, estampades en lletra limusina”).

D’aquesta manera se va retornar i se va mantenir sa vertadera denominació emprada a principi des segle XIII pes trobador català Ramon Vidal de Besalú: “per totas las terras de nostre lengage son de major autoritat li cantar de la lenga limozina”. Aquelles terres de sa llengo llemosina, abraçaven des de sa Provença fins a Barcelona, tal com mostra sa documentació de s’època (1169, “per omnes Provincialum partes a Marsilia usque Barcinonam”). A diferència des plantejaments actuals, des de sempre Catalunya va ser considerat un territori de sa llengo d’oc. A final des segle XIII en Jaume II d’Aragó anomenava es seus súbdits catalans com an “hominibus lingua de hoc”. I tant que ho eren. A sa Crònica Reial tant es personatges de Catalunya com es d’altres endrets de sa Corona sempre empraven sa partícula “hoc” per respondre afirmativament: “¿Eres tu ab lo Comanador? E ell dix: Senyor, hoc”.

En Penya i n’Alcover eren ets hereus de sa tradició llemosina, mallorquina i baleàrica. Sa denominació de llengo llemosina convivia amb sa de llengo mallorquina, que se va explicitar per primer pic a un orde de pagament dat a Ciutat de Mallorca el 1409 a en Ramon Soler en concepte de “arromençar e traslladar de castellanesch en mallorquí”. En es segles posteriors es diversos autors mallorquins només sabien de sa denominació de mallorquina per sa seva llengo (1450, Ferran Valentí: “de latí en vulgar materno e malorquí”; 1612, “en nostra llengua mallorquina”; 1651, Joan Fiol: “Gramàtica llatina des Semperi, traduïda en mallorquí”), un nom que se va consolidar encara més després de s’irrupció de sa llengo castellana arran des decrets de Nova Planta des segle XVIII, amb sa redacció de ses eines bàsiques de qualsevol llengo: 1760, Antoni Balaguer: “Diccionario de los vocablos de la llengua mallorquina”; 1812, Antoni M. Servera: “Nueva ortografia de la lengua mallorquina”; 1835, Joan J. Amengual: “Gramática de la lengua mallorquina”; 1840, Pere A. Figuera: “Diccionari mallorqui-castellá”.

Però a diferència de Mallorca i de València, a Catalunya que es català fos considerat com un dialecte de s’occità era molt molest. En plena Renaixença, on s’estava construint sa secular nació catalana damunt sa llengo, es resultat de s’equació romanticista LLENGO=NACIO era, com no podia ser d’altra manera, es de sa nació occitana i no es de sa desitjada nació catalana. Necessitaven es reconeixement internacional de sa llengo catalana entre es lingüistes per poder crear sa nació catalana. D’aquesta manera, l’any 1925  es romanista suís Werner Meyer-Lübke va passar a considerar es català com una llengo independent de s’occità a seva obra “Das katalanische”. I poc anys més tard s’enginyer lingüístic Pompeu Fabra, en es manifest catalanista i antioccitanista de 1934 “Desviacions en els conceptes de la llengua y de la Pàtria”, va iniciar es camí per engolir ses seculars llengos mallorquina i valenciana, com també separar es català de sa llengo occitana.

A partir d’aquell moment només faltava sa col·laboració (sa traïció) de ses elits baleàriques i valencianes a sa seva secular tradició per consumar ses tesis catalanistes. S’oportunitat los va arribar amb sa democràcia. A Balears, sa pressió de ses ments subordinades intel·lectualment a Catalunya de s’Obra Cultural Balear (OCB.cat) pressionaren políticament per executar es mandat polític des Manifest de 1934. Va ser bastant senzill que amb s’Estatut de 1983 sa llengo mallorquina i baleàrica passàs a ser una simple i trista modalitat oblidada de sa llengo catalana, ja que ses elits baleàriques havien quedat totalment catalanisades des de sa desaparició de s’Universitat de Mallorca i sa seva incorporació a sa de Barcelona l’any 1842. En canvi a València se va actuar de manera molt distinta, ja que sí conservaren sa seva Universitat, a sa que li havien afegit una acadèmia de sa llengo valenciana (“Centre de Cultura Valenciana”) i una associació centrada en sa reivindicació de sa llengo, sa cultura i s’història de s’antic regne de València (”Lo Rat Penat”). En es seu Estatut de 1982 se xerra de llengo valenciana i no de llengo catalana.

D’aquesta manera amb s’inestimable cooperació des partits PP i PSOE se va consumar sa traïció de ses elits culturals baleàriques an es poble baleàric. Després de quatre dècades de s’aprovació de s’Estatut, es PP ja s’ha apuntat definitivament a sa traïció an es poble baleàric, llevant-se ses puces de damunt i fent responsable únic an es filòlegs. Es passat mes de juliol, en es XXI Congrés Nacional des PP va quedar ben aclarit. Es seu herald, n’Antoni Nadal, va rematar sa traïció des PP en un vergonyós missatge davant es representants des PP de tota Espanya: “en Mallorca hablamos catalán porque así lo dicen los filólogos. Si hay un filólogo el político no tiene por qué intervenir”.

Però si volem fer cas a n’Antoni Nadal, mos hem de demanar ¿a quins filòlegs i lingüistes hem de creure? ¿An es filòlegs i lingüistes catalanistes que han suprimit es xerrar i s’escriure a sa manera baleàrica de s’administració, de s’educació i d’IB3? ¿O an es literats i lingüistes d’un segle enrera com en Penya i n’Alcover que coneixien de sa llengo mallorquina i baleàrica que ja comptava amb sa seva gramàtica, sa seva ortografia i es seu diccionari?

Mateo Cañellas, 02/12/2025

Publicat a

Sa Fundació defensa s’ús de ses modalitats lingüístiques pròpies de Balears

Des de Sa Fundació —entitat cultural sense ànim de lucre, constituïda a finals de 2013, amb sa finalitat de promoure i dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, modalitats lingüístiques que, en s’àmbit acadèmic, s’engloben davall sa denominació de llengua balear—consideram positiu i una pràctica adequada que es nostros representants polítics, es Parlament balear, consells insulars i ajuntaments utilitzin en contexts formals i oficials s’article salat i ses formes pròpies de sa nostra llengua.


S’ús de sa mateixa llengua que empren es ciutadans per part des ses institucions és una manifestació de respecte, proximitat i coherència institucional. Ademés, sa seva utilització per part de s’administració pública garantitza una comunicació més clara, directa i efectiva amb sa ciutadania.


Així mateix, s’ús de sa llengua pròpia en s’àmbit municipal i autonòmic contribueix a preservar i promoure es patrimoni cultural i lingüístic des nostro territori, reforçant es sentit de pertinença i sa confiança entre es ciutadans i ses seves institucions. D’aquesta manera, s’administració no només compleix amb sa seva funció comunicativa, sinó que també exerceix un paper exemplar en sa protecció i normalització de sa llengua que comparteix amb sa seva comunitat.


Donada sa situació de vulnerabilitat en sa qual se troba sa llengua balear, resulta imprescindible impulsar totes aquelles mesures que afavoresquin es seu ús, difusió i consolidació, amb s’objectiu de garantitzar sa preservació i s’enfortiment de sa llengua vernacla. Renunciar a s’article salat i a sa riquesa lingüística debilita i relega an es folklorisme i a s’àmbit domèstic sa llengua pròpia de Balears.


Consideram important subretxar que sa societat balear mai ha arribat a un consens sobre sa consideració des català estàndar com a model lingüístic propi. En aquest sentit, Sa Fundació considera imprescindible avançar cap a sa creació d’un estàndar lingüístic balear que representi i identifiqui an es seus parlants, i que contribuesqui a situar sa llengua en condicions d’igualtat, normalitat i dignitat cultural.


Per finalitzar, volem recordar que, s’ús des mallorquí, menorquí i eivissenc en contexts oficials està emparat per s’IEC —que reconeix sa validesa normativa de ses varietats—, per sa Declaració Universal des Drets Lingüístics —que estableix que tota comunitat lingüística té dret a emprar sa seva pròpia llengua i ses seves modalitats en tots ets àmbits de sa vida pública i oficial—, i per s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, —que inclús obliga a ses institucions a protegir i promoure ses seves varietats locals—.

Sa Fundació

Publicat a

S’ús des menorquí en àmbits formals i oficials

Davant ses recents informacions aparegudes a sa premsa sobre s’ús de s’article salat a sa comunicació institucional, volem recordar que es menorquí, amb sa seva riquesa lèxica i particularitats com s’article salat, constitueix un patrimoni lingüístic i cultural que ha d’esser motiu d’orgull per tots es menorquins.

S’Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix i accepta sa diversitat lingüística, valorant ses varietats pròpies de cada territori, entre elles es menorquí, a pesar de que sa seva normativa depèn actualment de s’IEC, a l’espera que es crei una institució pròpia a Balears que s’encarregui de sa protecció i promoció per sa llengua pròpia. Ademés, s’institució assenyala que sa seva gramàtica no cerca imposar una sola manera de rallar o escriure, sinó que reconeix i regula ses diferents formes correctes que existeixen en es diferents llocs on es ralla sa llengua.

Lo que està diguent s’IEC és que no vol que tots rallem o escriguem exactament igual i, descriure i normativizar ses variants vàlides, lo qual significa donar validesa oficial a ses diferents variants que són correctes segons sa tradició o s’ús en cada territori. Sa gramàtica catalana i s’ortografia catalana subretxen que sa llengua estàndar no ha d’eliminar ses variacions regionals, sinó adaptar-se an es context comunicatiu, geogràfic i social.

S’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, dóna reconeixement institucional i legal de ses varietats balears, i en es seu article 35 vol significar que ses institucions de Balears han de garantitzar es coneixement i s’ús normal i oficial des diferents parles de Balears i han de vetlar per sa seva protecció, difusió i estudi.

Així mateix, sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, adoptada pes Comitè de Drets Lingüístics en 1996, estableix que totes ses persones tenen dret a rebre informació i educació en sa seva llengua materna. Aquest principi es fonamenta en s’idea que sa llengua és un element central de s’identitat cultural i personal.

Es document també subretxa s’importància que es parlants de totes ses llengües puguin accedir a servicis, informació i comunicació en es seu idioma, garantitzant així sa seva dignitat i sa preservació de sa seva cultura. Ses institucions tenen sa responsabilitat de promoure es respecte i sa diversitat lingüística, en es nostro cas de sa llengua balear —menorquí, mallorquí i eivissenc—, per assegurar es ple reconeixement i sa protecció des drets lingüístics.

Per tant, s’ús des menorquí en contexts oficials està emparat per s’IEC —que reconeix sa validesa normativa de ses varietats—, sa Declaració Universal des Drets Lingüístics — que estableix que tota comunitat lingüística té dret a emprar sa seva pròpia llengua i ses seves modalitats en tots ets àmbits de sa vida pública i oficial— i s’Estatut d’Autonomia Balear, —que obliga inclús a ses institucions a protegir i promoure ses seves varietats locals—.

Per tot açò, encoratjam as Consell Insular de Menorca an es fet que expandesqui s’ús des menorquí en totes ses àrees i a sa comunicació oficial, reforçant així es compromís amb sa
normalització lingüística. Igualment, convidam ets ajuntaments de Menorca a emprar es menorquí de forma habitual a sa seva comunicació amb sa ciutadania, amb s’objectiu de fomentar i protegir sa riquesa lingüística pròpia de s’illa.

Es Consell Insular de Menorca ha de contribuir a sa normalització plena des menorquí i, an es mateix temps, a sa visibilització i prestigi des menorquí com una llengua viva, moderna i adequada a tots es contexts d’ús, també an ets oficials.

Lucas Pons Bedoya

26/10/2025

Publicat a

Sa Fundació i Lo Rat Penat uneixen forces en defensa de ses llengües pròpies

Aquest fi de setmana, Sa Fundació s’ha desplaçat a València per reunir-se amb Lo Rat Penat, entitat referent en sa defensa de sa llengua valenciana i sa cultura pròpia des Regne de València. Aquesta trobada s’emmarca dins una estratègia conjunta per defensar es drets lingüístics i culturals des territoris amb llengua pròpia davant es processos creixents de substitució lingüística.

Durant sa reunió, totes dues entitats van posar de manifest sa situació crítica que viuen tant sa llengua balear com sa llengua valenciana, sotmeses a pressions uniformadores que les invisibilitzen en àmbits com s’ensenyament, es mitjans de comunicació i ses institucions públiques.

Es representants de Sa Fundació i de Lo Rat Penat van analitzar ses respectives realitats sociolingüístiques i van compartir experiències, estratègies i iniciatives. Així mateix, se va plantejar sa possibilitat de dur a terme accions conjuntes, tant a s’àmbit social com cultural i institucional, per fer front an es processos d’homogeneïtzació lingüística i per reivindicar es reconeixement i sa protecció legal de ses variants pròpies.

Ses dues entitats coincideixen en sa necessitat d’un enfortiment de sa cooperació entre territoris que comparteixen una problemàtica comuna, amb s’objectiu de garantir es drets des parlants i preservar sa riquesa i diversitat lingüística des nostro entorn.

València, 05/07/2025

Ajuda-mos a defensar sa nostra llengua i cultura

A Sa Fundació feim feina des de 2013 per preservar sa llengua balear.

Amb es teu suport, podem arribar més enfora.

Ses donacions desgraven un 80%:
Si te fas soci per 10 €/mes, després de sa deducció, te costarà manco de 2 € an es mes!

Amb ben poc, pots fer molt.
Fes-te soci i forma part des canvi.

Fé’t soci de Sa Fundació pitjant aquí
 https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/

Publicat a

Sa Fundació trasllada a IB3 sa importància de mantenir sa nostra manera de xerrar

Una delegació de Sa Fundació Jaume III s’ha reunit amb es nou director general d’IB3, Josep M. Codony, per traslladar-li una reivindicació fonamental: que es mitjà de comunicació públic reflectesqui sa realitat lingüística de Balears emprant es lèxic tradicional i normatiu propi des territori.

Durant sa reunió, s’ha posat damunt sa taula una mostra significativa de mots i expressions autènticament balears, plenament acceptats per sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans, però que, incomprensiblement, amb freqüència són substituïts per formes que no són nostres. Aquesta substitució sistemàtica no només suposa un empobriment lingüístic, sinó també una ruptura amb sa identitat cultural i patrimonial de Balears.

Sa Fundació ha recordat que sa diversitat lingüística no és cap obstacle, sinó una riquesa que ha de ser visibilitzada i fomentada, especialment des des mitjans públics, que tenen sa responsabilitat de contribuir a sa normalització social de totes ses varietats territorials de sa llengua balear. És inadmissible que sa forma de xerrar genuïna de Balears continuï essent invisibilitzada.

A més, s’ha remarcat que es model lingüístic ha de ser plural i arrelat an es territori, d’acord amb es principis de sa sociolingüística moderna i ses recomanacions d’organismes científics i lingüístics. S’ús des balear en contextos formals i audiovisuals no només és legítim, sinó necessari per garantir sa continuïtat i prestigi de sa llengua pròpia.

Sa Fundació agraeix sa predisposició i es respecte des senyor Codony durant sa trobada, i manifesta sa seva confiança que aquest sigui es primer pas cap a una presència real i coherent des balear en es mitjans públics, com a eina essencial de normalització, representació i cohesió social.

Palma, 26 de juny de 2025

Publicat a

Sa Fundació valora positivament sa proposta per promoure ses modalitats lingüístiques de Balears

Sa Fundació, entitat cultural nascuda es 2013 amb es ferm compromís de defensar sa llengua i cultura pròpies de ses Illes Balears, vol expressar es seu reconeixement i agraïment per s’esmena presentada per Vox, que contempla una partida de 350.000 euros per sa promoció de ses modalitats lingüístiques de Balears (mallorquí, menorquí i eivissenc).

Aquesta iniciativa representa un pas endavant cap a sa protecció i foment des balear com a llengua pròpia de ses nostres illes, i reforça es dret des ciutadans a preservar sa seva identitat lingüística i cultural. Aplaudim també ses propostes per fer campanyes informatives i enquestes d’opinió que donin veu a sa ciutadania en temes com sa llengua i s’ús real que en fan.

Des de Sa Fundació, volem fer una crida a sa reflexió a aquelles formacions polítiques que, durant dècades, han insistit en s’imposició des català estàndard dins s’ensenyament i dins s’administració pública. Després de més de quaranta anys amb aquest model, es resultats són clars: lluny d’enfortir sa llengua, s’ha produït una degradació progressiva des mallorquí, menorquí i eivissenc, i una davallada significativa de parlants, molts des quals han acabat passant-se al castellà com a llengua habitual. Aquesta realitat és innegable i mereix una valoració responsable i autocrítica. Es model ha fracassat.

Si de veres volem garantir sa supervivència des balear, és urgent que ses nostres modalitats lingüístiques tenguin preferència i protecció en tots es àmbits, especialment dins s’educació i dins s’administració pública. No es pot continuar ignorant sa voluntat des ciutadans ni substituint sa nostra llengua per formes que no corresponen a sa nostra tradició i ús habitual.

Sa Fundació reitera es seu compromís amb sa llengua balear i continuarà fent feina perquè ocupi es lloc que li correspon dins sa vida cultural, social i institucional de ses nostres illes.

23/06/2025