Publicat a

Es menorquí existeix

Tothom és lliure de rallar o dir o opinar de lo que vulgui i, sobretot de tenir llibertat de pensament. Encara que a més d’un açò li molesti. Estic convençut que lo que molesta és simplement que es pensi. Ho dic per ses reaccions en contra que ha provocat s’excel·lent article d’en Mateu Seguí sobre es llibre Sa llengua de Menorca, d’en Joan Pons Torres. Llibre en defensa des menorquí que recoman totalment. Podreu trobar aquesta obra a ses llibreries de Menorca.

mde

Un metge,  un economista o qui vulgui pot fer recomanacions sobre sa llengo. Molt totalitari és decidir qui pot opinar i qui no, o requerir una especificitat que no s’exigeix an aquells que es dediquen a atacar sa llengo menorquina. An aquests només se’ls requereix un mica de fanatisme… Defensar es Drets Lingüístics és cosa de tots, un dret que no se li pot negar a ningú.

An aquells que rallen en nom de sa “ciència” per justificar sa imposició des català i marginar es menorquí, jo els hi deman, ¿quina és aquesta ciència que afirma que català i balear (menorquí, mallorquí, eivissenc) són una mateixa llengo, emperò català i occità són dues llengos diferents? ¿O que portuguès i gallec són dues llengos diferents, si es parlants de totes dues s’entenen entre si? ¿O per què li podem dir oficialment català o valencià a lo que rallam es menorquins, emperò no li podem dir menorquí ni balear? Ses mateixes normes que regeixen aquesta “ciència” haurien de ser ses mateixes a tots es territoris. ¿Qualcú s’imagina que ses lleis de sa física o ses matemàtiques fossin diferents a cada territori? Quin embull! Idò, aquesta “ciència” no és tal, sinó un interès polític bastant fosc: sa creació des Països Catalans, anulant sa identitat i cultura des demés.

Si es menorquins es darrers segles hem denominat com a menorquí es nostro idioma, i en cap moment de sa història l’hem denominat com a català, ¿per què mos volen forçar a fer-ho? Sa resposta a s’anterior paràgraf: interès annexionista.

Sí, es menorqui existeix. I a Menorca rallam menorquí. Lo que no existeix és es “català de Menorca”. Només un ignorant pot negar s’evidència. Igual d’ignorant que aquells que afirmen que Menorca és un territori de cultura i llengo catalana. Com podrien haver dit qualsevol altra cultura. Cosa que no tenen.

Qui encara tengui dubtes, per favor, que obri un llibre: Sa llengua de Menorca.

Salut!

Lucas L. Pons Bedoya

Mahó, 12 d’agost de 2021

Publicat a

Defensem la Mare de Déu de Gràcia

En temps d’en primer, es poble de Mahó celebrava sa festa major per Sant Joan —sí, com a Ciutadella—. Almanco així ho tenim documentat, com a mínim, des des segle XVI, quan una colcada anava a s’ermita de Sant Joan des Vergers per fer-hi ets actes religiosos, mentres que a Mahó s’hi feien corregudes de cavalls i ballades as carrer. Es darrers anys, s’ermita ha estat restaurada des seu estat de degradació i actualment torna a disfrutar de certa popularitat a llevant.

 

Dit açò, es mahonesos van deixar de costat ses festes i aquestes es van deixar de celebrar. Però a mitat des segle XIX, concretament a partir de 1890, es començaran a celebrar ses festes de la Mare de Déu de Gràcia, en honor a n’aquesta mare de Déu per sa qui es poble de Mahó confessava una forta devoció des de feia quatre-cents anys. Com demostra s’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, edificada entre 1436 i 1491 a un pujolet a dos quilòmetros de Mahó. Des de 1962, la Mare de Déu de Gràcia és oficialment sa patrona de Mahó.

 

A mitjans des mes d’agost, s’Ajuntament de Mahó presentava es cartell oficial de ses festes. Vagi per davant sa meua més sincera enhorabona a s’il·lustrador Dani Triay, s’autor. No hi entenc en dibuix, emperò a diferència d’altres anys, es seu me resulta simpàtic, alegre i fresc. Però ja la teníem armada. ¿Com pot esser que es cartell oficial de ses festes no dugui es nom sencer de la Mare de Déu de Gràcia?

 

Sa culpa no és de Dani Triay, que ha fet una obra magnífica, sinó d’un Ajuntament de Maó (Zedong) que des de fa anys —amb s’honrosa excepció de sa legislatura d’Águeda Reynés— promou sa denominació borda de “festes de Gràcia”. Açò de celebrar ses festes en honor a la Mare de Déu i tenir origen religiós deu esser molt fatxa, caspós, en blanc i negre. No mola. Deu esser un invent de s’heteropatriarcat allà cap es segle XVI, no? uau, a n’aquella època devien esser supermegafatxes. Vade retro!

Es poble pla mahonès, fart d’aguantar bestiesses i desplants a sa patrona, enguany ha decidit passar de sa queixa a s’acció. De remugar amb es cul encaixat a sa trona o en es bar fent un ginet o una pellofa, a alçar sa veu perquè s’Ajuntament els senti de dever. Un grupet de mahonesos s’ha organisat i ha fet circular amb molt de respecte i encert, no un cartell alternatiu com diuen qualcuns, sinó sa polida obra de Dani Triay però amb es vertader nom de ses festes de la Mare de Déu de Gràcia. I ja que hi eren, han traduit es català de s’Ajuntament pes menorquí que ralla es poble.

 

A n’aquelles pobres ànimes que encara creuen que s’article salat és una falta d’ortografia o que la terra és plana i es barcos un dia sortiran volant, me sap greu però vos tenc que contar una cosa: “a n’es” no existeix. Açò sí que és una falta d’ortografia. En menorquí deim “as” i “an es” segons es context. Sa primera és sa forma acceptada per sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans. Sa segona i més general, sa recomanda per Francesc de Borja Moll a sa seua ortografia de 1932. És ridícul que a Balears, comunitat on més i millor conservam sa nostra llengua, es polítics mos obliguin a escriure en una altra que no rallam. Perquè ¿quin menorquí diu “del 6 al 9 de setembre”? no ho diuen ni dalt la Sala. Feim empegueir. I ja que hi som, es dia que me vulguin convèncer que s’article salat és incorrecte, que me duguin un sard que defensi que sa limba sarda és una falta d’ortografia. Només un.

Ses festes de Gràcia són a Barcelona. A Mahó són ses festes de la Mare de Déu de Gràcia. Que s’Ajuntament de Mahó mutili any rere any es nom de la Mare de Déu suposa una mostra de masclisme institucional. ¿On són FEM Menorca i ses feministes? llevat de Mahó, a tots es pobles de Menorca celebren sa festa per un sant. ¿Perquè volen esborrar es nom de s’única festa de sa nostra illa en honor a una Verge?

Popularment podem dir Festes de Gràcia o festes de Mahó, però ets escrits formals i protocolaris han de dur es nom sencer i original. Defensem la Mare de Déu de Gràcia, sa nostra patrona, des masclisme institucional que l’amenaça.

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

DIVIDE ET IMPERA

Fa qüestió de setmanes, es vicepresident primer des Parlament de Catalunya, Josep Costa (JxCat), eivissenc de naixement però ara ja català per convicció —la pela és la pela—, va assegurar que “la república de Catalunya tindrà un vincle molt més intens amb Balears que no pas amb la resta d’Espanya”, degut a “la relació històrica i cultural” que, en teoria, mantenim ses dues comunitats. I ha acabat sentenciant que “aquesta relació històrica i cultural que tenim entre Catalunya i Balears ha de tindre una traducció política molt més forta a partir de la lliure voluntat de cadascuna de les illes”.

 

Primer de tot, està molt bé que en Costa parli de Balears, Catalunya i “la resta d’Espanya”. Peccata minuta des subconscient des catalanoeivissenc que posa de manifest que té clar com s’aigua que tots formam part de sa mateixa nació, Espanya. En segon lloc, veim que en Costa a banda d’esser jurista i polític també té sa virtud de sa vidència, ¿com punyetes sap ell quina relació tendran Balears i Catalunya en es futur, o millor dit, a partir d’una república catalana que no arriba —ni arribarà— mai? Per altra banda, ¿qui és aquest homenet per dictar sa relació que ha de tenir Balears amb Catalunya? es pares de sa Constitució, coneixedors de ses ànsies annexionistes des separatismes català i vasc, van deixar ben clar en es punt 1 de s’article 145 de sa Carta Magna que en cap cas s’admitiria sa federació de Comunitats Autònomes dins es Regne d’Espanya. Ses declaracions de Josep Costa, càrrec públic d’una altra comunitat autònoma, pretenent marcar s’agenda de sa comunitat balear suposen una clara ingerència. Sabem que es de Més aplaudeixen amb ses orelles, ¿però on és sa presidenta des Govern? ¿On són es constitucionalistes del PSIB-PSOE?

“Es pancatalanisme sempre ha aplicat sa màxima des divide et impera amb ses Balears. Una estratègia política disfrassada amb s’excusa de s’unitat de sa llengua per assimilar “les illes” —es fet mateix de capolar es topònim de Balears ja ho diu tot—”

 

 

Ralla també en Costa de sa relació cultural i històrica entre Balears i Catalunya. Estic d’acord. Culturalment, balears i catalans hem estat súbdits dels Reis d’Aragó i posteriorment d’Espanya d’ençà de s’Edat Mitja —ells primer, ja que a diferència de noltros, mai van esser independents—. Lingüísticament, formam part des diasistema occitanoromànic, territoris que des del sud de França fins a El Carche (Múrcia) xerram unes modalitats lingüístiques germanes de sa llengua d’oc, provinents des llatí vulgar i d’unes arrels comunes en es Mediterrani i a sa Corona d’Aragó.

 

Ara bé, en quant a sa relació històrica, sa música ja sona d’una altra manera. Olvida el sr. Costa que històricament està documentada sa pàtria comuna des baleàrics des de 123 a.C., amb s’incorporació de s’arxipèlag a sa província d’Hispania Citerior per Quint Cecili Metel “es baleàric”. ¿On era Catalunya llavonses? S’emperador Teodosi el Gran en es segle IV crearia sa província romana de Balears. ¿I sa província de Catalunya?

 

Es relat pancatalanista insisteix en què, per antiguetat, Catalunya és sa mare pàtria i es català sa llengua mare. Convé recordar que sa primera vegada en s’història que es menciona an es catalans és en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum Illustribus, manuscrit de 1113 que narra s’expedició pisana a Balears. Uns 1236 anys més tard d’existir políticament ses Balears.

 

Que no mos passi per ull emperò sa lletra petita. Es detall més important des llenguatge secessionista. Sa “traducció política molt més forta a partir de la lliure voluntat de cadascuna de les illes”. Aquest cadascuna de les illes no és fruit de sa casualitat. Es pancatalanisme sempre ha aplicat sa màxima des divide et impera amb ses Balears.  Una estratègia política disfrassada amb s’excusa de s’unitat de sa llengua per assimilar “les illes” —es fet mateix de capolar es topònim de Balears ja ho diu tot—. L’any 338 a.C., després que Roma derrotàs an es seu major enemic, sa Lliga Llatina, una confederació de tribus contra s’expansió romana, aplicaria un sistema pervers on ses ciutats haguessin de treure’s ets ulls entre elles per guanyar-se privilegis i es favor romà, evitant així qualsevol aliança contra s’imperi. A s’època moderna, s’Imperi Colonial Britànic faria lo mateix a l’Índia, alimentant disidències i enfrontaments entre ses tribus, que lluitarien ses unes contra ses altres, simplificant es govern i domini des britànics.

 

Es nacionalisme, com a bon llop amb pell de be, es fa sa víctima per una hipotètica debilitació de sa llengua cada vegada que xerram de menorquí i no de català. Diuen que ho feim per imposar es castellà. Però sa realitat és que es divide et impera és sa seua estratègia des des minut zero, rallant de “les illes” i no de Balears posant en dubte sa nostra comunitat autònoma com una entitat postissa o artificial, quan es fet és que noltros, es baleàrics, fa prou segles que pululam pel món —uns quants més que es catalans— com perquè ara vénguin a fer-mos es comptes. Creant falses polèmiques lingüístiques a dins avions, restaurants i per tot allà on puguin. Traguent a passetjar es fantasma des centralisme mallorquí i de Madrid, com si ells, des de Barcelona, no tinguessin intenció de fer tres quarts de lo mateix amb noltros.

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

SA LLENGUA PRÒPIA NO EXISTEIX

A principis de maig d’enguany, es Partit Popular de Mahó va formalisar davant es Defensor des Poble —Síndic de Greuges, que diuen es finolis— una queixa pes reglament lingüístic de s’Ajuntament que dóna preferència an es barceloní i margina es castellà. Fet que, en paraules de sa portaveu popular Águeda Reynés, “vulnera es drets fonamentals des ciutadans i sa doctrina des Tribunal Constitucional en aquesta matèria”. Ademés, el PP instava an es Defensor des Poble a requerir a s’Ajuntament que modificàs es reglament lingüístic i que, si s’equip de govern d’Ara Maó (zedong) i el PSOE no acataven aquestes indicacions s’interposàs un recurs davant es Tribunal Constitucional.

 

Té més raó que un sant Águeda Reynés quan argumenta que es reglament d’Ara Maó (zedong) i PSOE suposa una vulneració flagrant des drets fonamentals des ciutadans, donant una clara prevalença a una de ses dues llengües oficials de sa Comunitat Autònoma i discriminant s’altra. Existeix es precedent de dues sentències des Constitucional de 2010 i 2013 contràries a sa discriminació lingüística que practiquen es consistoris governats per nacionalistes, que perversament denominen “discriminació positiva”.

 

A finals de juriol, es Defensor des Poble encapçalat per Francisco Fernández Marugán, donava sa raó an es Partit Popular i acusava a s’Ajuntament de Mahó de marginar es castellanoparlants i vulnerar es seus drets lingüístics. És de caixó que un Ajuntament no pot violar es principi d’igualtat entre ciutadans en funció de sa llengua que rallin, igualtat recollida a sa Constitució Espanyola i inclús a sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL) de Balears. Encerta de ple es Defensor des Poble quan exigeix a s’equip de govern d’Ara Maó (zedong) una revisió profunda des reglament per qüestió d’un dret bàsic: sa llibertat des mahonesos a triar sa llengua en què es volen comunicar amb s’Administració.

 

Sa resposta des consistori presidit per Conxa Juanola ha estat sa típica que escaïnen com a lloros es catalanistes des de 1983: que s’Estatut d’Autonomia i sa LNL reconeixen sa llengua catalana com a “pròpia” de ses Illes Balears. Però ara ve lo més fort de tot, que “des caràcter de llengua pròpia se’n deriva una conseqüència jurídica bàsica”. Com? Perdonin? S’única conseqüència jurídica establerta a sa Constitució Espanyola i a s’Estatut d’Autonomia és sa cooficialitat de ses dues llengües. És a dir, que no se’n pot perjudicar a una per beneficiar a s’altra. Res més.

 

Recordem a s’Ajuntament de Mahó ses paraules de fa poc més d’un any de Xisco Gilet, conseller de cultura des primer Govern de Gabriel Cañellas, quan s’aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1896): “El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro “poble”. ¿On era el 1986 sa conseqüència jurídica de sa malnomenada “llengua pròpia”?

 

Anem a rallar clar. Es territoris no tenen llengua pròpia. Es territoris no xerren. Sa llengua pròpia no existeix més enllà de s’imaginari nacionalista. És un concepte inventat per justificar ses discriminacions i s’apartheid lingüístic. Sa jugada consisteix en què un dia mos creguem açò que es català és sa llengua pròpia. Automàticament, estarem acceptant que es castellà no és sa nostra llengua com espanyols. Que és una llengua “impròpia”.

 

Existeix sa llengua materna de cada persona i es dret fonamental —que s’està vulnerant a ses escoles de Balears— a rebre s’educació en aquesta, recollit per s’UNESCO i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics. I en qualsevol cas, es català serà sa llengua de sa classe política, no sa nostra, imposada a un Estatut d’Autonomia que es ciutadans de ses Balears mai hem pogut votar. ¿No volíem votar? ¿On és aquí es nostro dret a decidir?

 

Si es Partit Popular està realment dispost a defensar es poble dets ayatolás de la ceba i des seus propis errors des passat, sa pròxima passa hauria de ser impulsar una reforma de s’Estatut d’Autonomia per baratar sa denominació imposada i impròpia —aquesta sí— de llengua catalana per sa de llengua baleàrica. D’acord amb s’enquesta de fa un any des propi Govern, es 70% des balears volem ses denominacions de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc per referir-mos a sa nostra llengua. I esborrar aquesta fal·làcia de sa llengua pròpia des territoris que, simplement, no existeix. Ars longa, vita brevis.

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

SA TOLERÀNCIA TÉ UN LIMIT

Dijous de la setmana passada, s’Ateneu de Mahó va obrir ses portes per dur a terme una conferència per part d’Artur Mas, expresident de sa Generalitat de Catalunya. Imputat per un pressumpte delicte de malversació de fons públics per 5,27 millons d’euros fusos en es botifarrèndum des 9 de novembre de 2014, així com també per rebel·lió i sedició, entre d’altres casos de corrupció que investiga sa Justícia i que han acabat enfonsant es seu antic partit, CiU.

De dita conferència, lo més destacable són ses declaracions des “Molt Honorable”, qui reconeix sa divisió de sa societat catalana i diu que li preocuparia sa fractura. Com si ell no hagués remput un plat mai. Com si es ranxos d’amics, companys de feina o ses famílies no estiguin fracturades a Catalunya d’ençà que ell i es quatre insensats que l’acompanyaven a sa Generalitat van desobeir es Tribunal Constitucional i violar sa llei, s’Estatut d’Autonomia —pes que tant van gemegar— i sa Constitució Espanyola que, per cert, fa quaranta anys es catalans van votar a favor en massa.

Sa qüestió és que Artur Mas es va trobar amb una sorpresa inesperada. Defora s’Ateneu l’esperaven una trentena de menorquins amb banderes de Menorca i Espanya, i amb pancartes des 3% que an en Mas li devien fer tan poca gràcia com a noltros sa seua corrupció amb es doblers públics que surten des nostros imposts.

Ses reaccions a sa protesta contra en Mas no s’han fet esperar. Típics nirvis d’un catalanisme sucursalista insular poc acostumat a gestionar accions públiques en contra. Ni més ni manco que sa presidenta des Consell escolar de Menorca, Guida Allès, s’ha atrevit a definir com “Ultres de Mos Movem (Ursula Mascaró), boicotegen conferència d’Artur Mas mentre criden somos baleares, no catalanes” a ses xerxes socials.  Sa presidenta des Consell escolar de Menorca, repetesc. Així mos va s’educació. Altres han estat més respectuosos, però s’han passat de frenada comparant es manifestants menorquins amb es radicals d’extrema esquerra (Podemos) que el 2010 van impedir que Rosa Díez, llavonses presidenta d’UPyD, donàs una conferència a sa Facultat de Ciències Polítiques de sa Universidad Complutense de Madrid. O amb sa vintena d’il·luminats que el 2014 es van plantar davant ca’n Luis Alejandre per ses obres de sa carretera general. Senzillament, no té absolutament res que veure.

Per definició, un escrache és una manifestació contrària a una persona que es fa en es domicili particular, lloc de feina o espai públic on es pretén intimidar a n’aquesta davant s’opinió pública. Que és lo que injustament van patir Rosa Díez el 2010 a sa Complutense o Luis Alejandre el 2014 en es portal de ca seua. Tatxar d’escrache a sa protesta pacífica, llegítima i democràtica de s’altre dia davant s’Ateneu de Mahó (entitat privada), que en cap moment va impedir sa conferència d’Artur Mas, és voler donar a entendre figues per llanternes.

Baix es meu punt de vista —i fins que sa Justícia no digui lo contrari—, Artur Mas és lliure de venir a Menorca a donar ses conferències que vulgui. Però que no esperi que es menorquins el rebin amb s’estora vermella després d’haver malversat pressumptament cinc millons d’euros de fons públics, d’haver violentat sa llei, d’haver posat en qüestió ses regles des joc democràtic que mos han permès conviure en pau, llibertat i prosperitat durant quaranta anys. Uns fets que suposen una greu falta de respecte també contra es menorquins, com a espanyols que som.

Segons s’enquesta de Gadeso de 2015, es 49% des menorquins mos sentim tan balears com espanyols, es 31% més balears que espanyols, es 6% més espanyols que balears i només un 2% s’identifica amb ets hipotètics Pastissos Catalans.

Sr. Mas, lo que ha fet vostè a Menorca li deim “burlar-se des mort i des qui el vetla”. És trist que a un el rebin amb protestes, però més trist és encara com ha tractat vostè a sa nació de sa que en forma part Menorca, s’illa que l’ha rebut amb es braços oberts durant quaranta estius. Sa tolerància té un límit, i es menorquins som bons, però no beneits.

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació

Publicat a

Ecoestafa

En s’estiu de 2016, es Pacte des Govern balear es va treure de dins sa mànega una d’aquelles coses que tant els hi agrada imposar an es ciutadans com diu sa pròpia paraula: un nou impost. En es fons, emperò, no era res nou, ja que el 2001 es mateixos ja mos van venir amb sa mateixa cançó, amb sa diferència que sa tasa era menor i s’ideòleg d’aquella no va esser un hooligan antiturisme com es qui mos governen ara, sinó Joan Mesquida, es socialista de moda que ara tothom vol festetjar, especialment Ciutadans, —i amb raó— per sa seua valentia i firmesa davant des cop d’estat separatista de s’1 d’octubre i per haver estat s’únic socialista que defensava des des minut 1 s’aplicació d’un 155 com Déu mana (no un 0,155) en defensa de sa democràcia i sa Constitució Espanyola.

Però tornant a sa qüestió de fons, es tema és que s’executiu de Francina Armengol mos ha duplicat s’impost considerant que sa temporada ‘alta’ va des de s’1 de maig fins es 30 d’octubre. Que vénguin i ho diguin a n’aquests hostelers de Menorca que tant estan perjudicant amb aquest impost, i que estan patint sa pitjor temporada turística des de fa anys, avam què opinen d’açò que sa temporada ‘alta’ comença s’1 de maig i acaba es 30 d’octubre.

Davant sa turismofòbia fiscal des Pacte de progrés, qualcú havia de sortir a salvar es mobles. Com no, va aparèixer el GOB en defensa de son amo, i tot eren flors i violes a favor de s’impost turístic, amb s’excusa que es 107.523.747€ rapinyats an es turistes entre 2016 i 2017 havien d’anar destinats a projectes culturals, tecnològics i mediambientals a ses Balears.

Ara qui arribam a final de legislatura, és arribada s’hora de llevar-se sa mascareta. Però clar, no poden esser tan cantosos. No ho pot fer es mateix executiu. Era es moment d’enfonyar una titella per treure s’altra: s’Obra Cultural Balear, que de cultural ja no en té res, i de balear manco. Sa qüestió és que dimecres de la setmana passada, sa consellera de turisme, sa filòloga Bel Busquets —ja que per tots és sabut que es filòlegs són es qui més en saben de turisme, només hi ha que veure com va sa temporada— va rebre a cop de telefonada es president de sa multisubvencionada OCB, qui va demanar que… ¡eureka! part de s’impost turístic vagi destinat a imposar es català —de Barcelona clar, ja que es “català de Menorca” només existeix de boqueta— an es treballadors de s’hosteleria. Que com tots sabem, no tenen altra feina que estudiar sa llengua d’una altra comunitat autònoma i amb sa que no xerraran es 99% des turistes de Balears.

Lo millor que podem fer amb s’ecotasa és eliminar-la. Un impost a sa principal indústria de ses Balears que perjudica greument s’imatge de ses nostres illes cap a defora i que mos resta competitivitat, cosa amb sa que ja anàvem prou coixos. Però amb es nostros polítics ja ho sabem, sempre hi som a refer.

Com que sabem que es Govern Armengol es passarà per s’arc de triumf s’opinió de sa majoria de ciutadans que és sa d’acabar amb aquest injust impost, podem exigir que es doblers de s’ecotasa no es destinin a imposar es català (també) a s’àmbit turístic, sinó a fomentar ses modalitats insulars tal i com emana s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia. Sobre es cursos de català dirigits a treballadors de s’hosteleria, Sa Fundació ofereix gratuïtament es seus cursos de mallorquí, menorquí i eivissenc, impartits per un llicenciat en filologia catalana amb amplis coneixements de ses modalitats insulars. Així es doblers de s’ecotasa es podran destinar a altres qüestions més importants o productives per ses Illes Balears que a imposar an es treballadors de s’hosteleria una llengua que no xerren ni ells, ni es ciutadans, ni sa majoria de visitants d’aquestes illes.

Que sa turismofòbia fiscal des Pacte vulgui destinar es doblers que roben an es turistes amb s’ecotasa a imposar es català a s’hosteleria és una ecoestafa i lo darrer que hauríem de deixar fer a n’aquesta genteta. Però com sempre, de noltros dependrà es maig de l’any qui ve aguantar quatre anys més que mos pixin a sa cara mentres mos diuen que plou, o enviar a fer punyetes d’una vegada a tant de xupòpter que s’atraveix a jugar amb es nostro pa.
Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

Extremenys de Menorca

Quan ja mos pensàvem que no hi hauria vida intel·ligenta que renovàs s’argumentari des secessionistes lingüístics, mos ha sortit de davall ses pedres un tal Carles Mulet Garcia —sisplau, faci una orxata al catalanitzador de cognoms—, senador de Compromís, nacionalistes valencians que volen esser catalans, i mos ha fet un ou amb dos vermells. Si fa un parell de setmanes parlàvem de s’obsessió catalanista de comparar sa nostra llengua menorquina amb s’andalús, com si sa parla dets andalussos fos una cosa inculta o més borda que sa catalana, ara resulta que amb s’extremeny passa tot lo contrari. ¡Se mos inventen una “lengua extremeña” diferent de sa castellana!

 

Compromís ha esmenat es Pressuposts Generals de s’Estat (PGE) per exigir una ajuda de 10.000 euros i es reconeixement oficial de s’extremeny com a llengua. Es nacionalistes valencians han presentat nou-centes esmenes an es comptes de 2018 entre ses quals s’inclouen aquelles que reclamen sa col·laboració de “s’Administració central pes finançament de diverses acadèmies o associacions que fomenten sa normalisació de ses llengües cooficials o reconegudes oficialment». Així, amb aquest objectiu, Compromís ha exigit destinar 200.000 euros a s’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, d’altres a s’Acadèmia de sa Llingua Asturiana. També reclama 10.000 euros per OSCEC, una associació sense ànim de lucre destinada an es seguiment i coordinació de s’extremeny i sa seva cultura.

 

Es senador de Compromís, Carles Mulet, ha reconegut que “el Estatuto de Autonomía de Extremadura no reconoce el estremeñu como lengua pero incide en su artículo 9 en la responsabilidad de la Junta de Extremadura en la protección de las modalidades lingüísticas propias” però ha justificat que «la lengua extremeña, o extremeñu, está reconocida como tal por organismos internacionales».

 

En sa mateixa línia, Compromís ha dirigit ja diverses preguntes escrites an es nou Govern presidit per Pedro Sánchez demanant accions per sa «promoció, normalisació i mesures positives per ses diverses llengües minoritàries, com s’asturià, es lleonès, s’extremeny i s’aragonès, sense descuidar aquelles llengües cooficials que tenen avui en dia més protecció, com són es valencià, euskera, aranès o gallec». Sorprèn veure partits polítics pancatalanistes com Compromís defensant sense reserves es reconeixement com a idioma de varietats lingüístiques que sempre s’havien considerat modalitats des castellà. Açò vol dir que podem fer lo mateix amb aquelles modalitats lingüístiques que qualcuns consideren català, no?

 

Des d’aquestes retxes don s’enhorabona a Compromís per defensar que s’elevi s’extremeny a sa categoria d’idioma. No seré jo qui negui an ets extremenys es seu dret a defensar ses seues particularitats lingüístiques, inclús com a idioma, encara que a s’extremeny sempre se l’hagi considerat una parla dialectal castellana o, com a molt, un parlar de transició de sa família lingüística astur-lleonesa. Però sí exigesc a Compromís que no faci parts i quarts, i que defensi lo mateix pes menorquí. Llàstima que segurament aquest senador creu que ses Balears són part de s’entelèquia des “Països Catalans” i per tant dóna per fet que sa nostra llengua és es català, i no sap o no vol sebre que existeixen es mallorquí, menorquí i eivissenc.

 

Curiosament, ets arguments amb que Carles Mulet defensa que es reconegui s’estremeñu com idioma són perfectament aplicables pes nostro menorquí, ja que s’article 35 des s’Estatut d’Autonomia de ses Balears també exigeix s’especial estudi i protecció des mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterenc.

 

Però és que per més inri, a diferència de s’extremeny, sa nostra llengua menorquina o baleàrica no és (encara) un dialecte rural que no ha estat mai escrit i només viu en es parlar de sa gent major, sinó que ha estat s’idioma de s’antic Regne de Mallorca, amb es que han escrit il·lustres personatges com Ramon Llull, Joan Benejam o Àngel Ruiz i Pablo, en es que s’han escrit gramàtiques, ortografies i diccionaris des de fa segles i, mira per on, anteriors a sa primera gramàtica catalana.

 

Per tant, exigesc a Compromís que demani una partida per sa promoció i normalisació des mallorquí, menorquí i eivissenc a ses Balears, una llengua molt més xerrada i arrelada entre es ciutadans que altres per ses que es valencians han clavat es bram en el cel com s’extremeny, s’asturià o es lleonès. Ara ja sabem què hem de fer perquè es Consell insular de Miquel Àngel Maria, amigots de Compromís, no mos denegui ses ajudes per escriure en menorquí o català incorrecte com diuen ells. Direm que som extremenys de Menorca i que escrivim en estremeñu. Au idò!

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

Es català d’Andalusia

¿Quantes vegades no vos hauran dit que defensar es menorquí és com defensar s’andalús o com defensar que s’americà no sigui anglès? o vam quin menorquí hem d’escriure, es de Ferreries, es des Ciutadella o es de Mahó? bajanada que per cert, té molt fàcil resposta demanant-lis a ells sa mateixa pregunta: ¿en quin català hem d’escriure? amb es de Lleida, amb es de Girona o amb es de Tarragona? es problema és que en aquest cas, sa resposta és més clara que s’aigua: amb de Barcelona.

1- Des des punt de vista històric, no és comparable es menorquí amb s’americà perquè es nostro menorquí és una llengua que té es seus origens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es menorquins prejaumins (mossàrabs, cristians i jueus) amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d’Aragó.

Amèrica o Australia són països que van esser colonisats (i ademés fa molt pocs anys) per comunitats clarament identificades, com es cas des colons britànics que es van independisar perquè no tenien representació en es Parlament Britànic. Gent d’un únic territori, de parla anglesa, que va arribar a un nou territori. A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d’un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, Castella, etc). És a dir, es menorquins ja rallàvem en pla abans de 1287. Dit açò, en més de 700 anys d’història mos hem fet ja prou grossets com per decidir per noltros mateixos com hem d’escriure i quin nom li volem donar a sa nostra llengua.

2- Des des punt de vista jurídic, ses modalitats lingüístiques (es menorquí n’és una, ben igual que es català) estan reconegudes a: s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, sa Constitució Espanyola, sa Llei de Patrimoni Cultural Inmaterial, i sa mateixa Declaració Universal des Drets Lingüístics. Sense anar més enfora, sa Real Academia Española reconeixia i ratificava en es Bolletí de 1959 sa categoria d’idioma a ses llengües catalana, valenciana i mallorquina-balear, “con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones”.

3- Des des punt de vista lingüístic, i segons R. Hudson, un des pares de sa lingüística moderna, s’únic element que serveix per diferenciar entre llengua i dialecte és sa conciència lingüística des parlants; no sa mútua comprensió entre parlars. Sa conciència lingüística que es parlant té de què xerra una llengua i no un dialecte d’una altra. Una conciència que es veu reflexada 1) en es poble pla a través de documents notarials o judicis, 2) a ses obres dets erudits de s’època, i 3) a través de gramàtiques, ortografies i diccionaris històrics d’aquesta llengua, com en es nostro cas, ses gramàtiques i diccionaris més populars de llengua menorquina de personatges com, per només citar-ne dos, Antoni Febrer i Cardona, o Jaume Soler.

4- Des des punt de vista sociolingüístic, es menorquí o balear si rallam en termes regionals, així com es valencià, es català i s’occità en es seus respectius territoris, reuneixen totes aquestes característiques que demostren una conciència lingüística per part des parlants d’aquesta comunitat. Tenim gramàtiques, diccionaris, ortografies, documents històrics des poble pla com dets intel·lectuals, que demostren una conciència lingüística i no dialectal. Tant de menorquí, com de català, com de valencià. Aquesta comunitat o família de varietats lingüístiques germanes rep es nom de diasistema lingüístic occitanoromànic segons sa romanística. Igual que es gallec i es portuguès, per exemple, tenen un origen comú: es galaicoportugués.

¿Quines gramàtiques, ortografies o diccionaris té “s’andaluz, s’americà o s’australià”? ¿Quines acadèmies han reconegut sa “lengua andaluza”? ¿Quins documents històrics xerren de “el andaluz” com a llengua? ¿Quins intel·lectuals o documents demostren que es poble pla tenia conciència lingüística de xerrar “andalúz” i no castellà?

No mos deixem endur pes cants de sirena de qui, en nom de sa ciència, obsessionats amb s’andalús i apelant a una forçosa unitat de sa llengua, amaguen un projecte polític amb fosques intencions per sa nostra terra. És de justícia recordar s’escrit des gran militar i escriptor mahonès, Llorenç Lafuente Vanrell: “Cuenta la lengua menorquina sonidos extraños que tal vez solo hallarían exacta expresión en carácteres árabes; sus locuciones y palabras inglesas, francesas e italianas le dan una gran riqueza fonética que no cabe en el “Manual de fonética catalana” del Dr. Schadel (…). Y hasta la mayor parte de los que han escrito o han creído escribir en menorquín, lo han hecho sin rumbo determinado, con una libérrima y candorosa iniciativa o se han inclinado con exceso a la lengua catalana, quitando al lenguaje que nosotros llamamos pla, su típico y propio sabor. (…) Nos toca mantener nuestros fueros y singularidades lingüísticas, porque sería traicionar el espíritu de la tierra someterlo a normas que le imprimiesen un modo de ser extraño y le alejasen de la comprensión popular”. Es dia que obrin ets ulls i descobresquin lo polida que és aquella terra i sa seua parla, barataran de cançó i mos diran que allà xerren es català d’Andalusia. Idò!

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

No xerram cap patois

Si amb una cosa s’ha obcecat es catalanisme insular ha estat amb ses següents: una, es mantra de s’unitat de sa llengua que tant escaïnen com a lloros es de la ceba, convençuts fins es moll d’os que com que menorquí i català es semblen, i parlant mos entenem —açò és discutible, i es qui hem estudiat a Barcelona sabem de què rallam—, a la força es primer ha de ser un dialecte des segon. S’altra, que com que es menorquí deu ser un dialecte bord i posterior de sa super llengua catalana, escriure en pla és cosa d’ignorants i analfabets. ¡I açò s’ha de penalisar a ses escoles!

Desgraciadament, fins que no va néixer Sa Fundació enguany farà cinc anys, ningú s’havia preocupat de protegir sa llengua des nostros pares i avis, i d’armar an es menorquins amb un discurs històric, filològic i lingüístic en defensa des menorquí. Sa majoria teníem clar que no mos farien combregar amb rodes de molí. No mos convencia que s’invent de laboratori de principis des segle XX d’aquell químic cubà, Pompeu Fabra, fos sa llengua culta i lo que noltros rallam fos sa llengua vulgar. Però molts no sabíem com argumentar una resposta clara i ferma a ses bajanades de sempre: que escriure en menorquí és com escriure en andalús, que amb quin menorquí s’ha d’escriure, amb es de Ciutadella o Mahó, etc.

Aquest divendres 8 de juny a les 19:30, en es pati de sa casa senyorial de Can Saura a Ciutadella, tindré s’honor de presentar es llibre “Sense pèls en la llengua. El llibre roig de la llengua valenciana” de Voro López Verdejo. Acompanyat per Jaume Anglada, escriptor ciutadellenc i guanyador des III Premi Joan Benejam de relats en menorquí. Un clar exemple de què escriure en pla no és sinònim d’ignorància, i ademés, és perfectament compatible amb escriure també en català, castellà, i quantes més llengües millor, com ha fet i fa en Jaume.

Voro López (1963), natural de Pinedo (Comunitat Valenciana), és s’actual director de sa Secció de Llengua i Lliteratures Valencianes “Lluís Fullana i Mira” de sa Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), fundació pública creada el 1915 per sa Diputació de València. Doctor en Filologia Valenciana per s’Universitat de València amb excel·lent “Cum Laude”, llicenciat també en Llengua Espanyola per sa mateixa, Acadèmic de Número de sa RACV, es tracta d’un des principals referents des valencianisme lingüístic. Ha assistit a diversos congressos, jornades i conferències nacionals i internacionals, i ha estat distingit amb diversos premis d’investigació com es dets ajuntaments de València i de Paterna, es Lluís Fullana, o darrerament, es Premi Josep Mª Bayarri de sa Diputació de València en es CXXXIII Jocs Florals de sa ciutat i Regne de València 2016 de Lo Rat Penat per s’ensaig que presentam aquest divendres.

Sense pèls en la llengua és un obra que deixa en evidència es mites des pancatalanisme i sa pretesa superioritat lingüística des català central damunt es menorquí i es valencià. Què és es valencià?, sa singularitat lingüística de sa llengua valenciana, es balears i sa forçosa “unitat de la llengua”, s’expoli de sa literatura balear i valenciana, ses fal·làcies de sa corona “catalanoaragonesa”… són qualcuns des temes més picants des llibre, que desgrana fil per randa ses principals premisses damunt ses que es pancatalanisme sosté, en poques paraules, que si no xerram com es nostros cosins des comtat del nord caurem en pecat.

Amb un llenguatge senzill i a la vegada rigorós, apel·lant a s’unitat contra s’uniformitat, sa principal aportació des llibre és que podem extrapolar perfectament ets arguments en defensa des valencià per Balears i ses nostres modalitats. Un autèntic manual de capçalera contra es procés de degradació lingüística que pateixen es menorquí i es valencià davant s’hegemonia des català estàndar.

És ben hora d’explicar an es nostros familiars, amics, vesins i coneguts que no xerram cap patois. Que es menorquí no es cap degradació des català, i que escriure en pla com feien Joan Benejam, Àngel Ruiz i Pablo o Francesc d’Albranca no és cap acte d’ignorància o de mala fe, sinó un acte d’amor per sa nostra terra. Pes bé de sa nostra llengua, mos veim divendres a Can Saura.

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Publicat a

¿Es llatí de Catalunya?

D’un temps ençà s’està plantejant de manera de cada vegada més intensa es debat de si es balear és una llengua. No m’estranya gens. Sa catefa de mitges veritats o de menes ben senceres (ne diguin bullshit o fakes, si volen fer-se es moderns) que mos han fet creure es nacionalistes en forma de llibres de text o a través des mitjans de comunicació de què disposen han fet desconfiar de qualsevol afirmació, per fonamentada que estigui.

Des de s’existència d’una unitat política i cultural catalana per damunt de sa lingüística amb mapes inventats que xerren de Països inexistents; Corones Aragoneses catalanisades a mida; xifres de parlants inflades de mala manera; sermons sociolingüístics que maleeixen es bilingüisme social com si fos una plaga… Tot enfocat a dibuixar un panorama mítico-històric propi des romanticisme estantís de faixa i barretina. Un desgavell posat an es servici d’una causa per manyuclejar sa realitat.

Si una cosa caracterisa, emperò, aquest debat és es grau de caparrudesa amb què uns i altres defensen es seu punt de vista. Per un vent, tenim es que mostren s’unitat des català com un axioma que arrossega un enfillall de doctrines i credos polítics que van més enllà de sa filologia. Qui combrega amb s’unitat, assumeix sí o sí tot es rossegall païsero que això comporta.

D’un altre vent, tenim es que cerquen desesperadament un tronc lingüístic nou d’on poder derivar es parlars d’aquestes Illes. Moltes de vegades sense tenir-hi res a perdre, perquè no xerren ses variants insulars. Tots ells obsessionats amb so nom de la cosa que digui s’Estatut d’Autonomia en un estira i amolla inútil. Pentura, com tantes de vegades passa, es matisos que hi ha entre ses dues postures podran acontentar es llecs. Aquells que no professen cap casta de religió lingüística i volen xerrar una llengua sense haver de carregar amb un farcell polític determinat.

En aquest sentit, pareix important reivindicar un vocabulari balear que ha estat sempre normatiu i, en canvi, se mos ha obligat a arraconar. Hi ha uns milenars de mots genuïns de ses nostres illes que s’haurien d’haver preferit i que es mestres  -perquè això ha estat un mandat filològic de s’universitat an es mestres, com demostren es manuals publicats a final dets anys noranta des segle passat per notoris professors des Departament de Filologia Catalana de s’UIB- no han volgut ensenyar a escriure a ses escoles. Segur que els devien fer creure que aquestes paraules eren massa mallorquines –o menorquines, o eivissenques– per merèixer s’honor de ser ensenyades i apreses. Emperò no tenien excusa filològica; paraules com ensalada, vacacions, firmar, botella, arena, servici, escaló, sext, viudo, curar, etc. mai han estat motiu de grolleria. Són en es diccionari d’en Fabra. Sempre hi han estat. Fora excuses, idò. Noltros sí que podem exigir que se mos tornin es mots.

Si es problema és s’article balear que mai mos han deixat escriure, podem seure i reflexionar, argumentar, demostrar genuïnitats i fins i tot presentar quadres d’ús generalisat a tot s’arxipèlag per fonamentar sa nostra demanda. És lícit i té una sòlida base filològica. No cabria dins es cap de nigú que no se volgués arribar a un acord en aquest tema de s’article salat, que tant mos preocupa an es balears.

Si es mestres haguessin ensenyat a ses escoles es sistema des nostro article durant aquests anys de normalisació, tal com s’aconsellava encara en ets anys 80, segur que hauríem conseguit que no se perdés. Sa radicalisació des Departament de Filologia Catalana de s’UIB va fer impossible aquest aprenentatge a ses aules, i ara serà molt més complicat preservar-lo. Ets al·lots que comencen a xerrar es mallorquí no tenen en es cap ses variacions salat/lalat i arruïnen sa riquesa de sa fórmula balear. Això és lo que ha donat de si sa normalisació: una assimilació total an es català de Barcelona que elimina es vocabulari propi i es paradigma de sa combinació des salat i es lalat. Un paradigma complex, genuí i interessantíssim que està en via d’extinció si no hi posam remei tot d’una.

Contràriament an això, si de lo que se tracta és de guanyar vots per ses dues bandes extremes sense tenir en compte criteris de llengua o de dialecte, que és lo mateix gramaticalment parlant, llavors que continuïn tirant-se s’unitat de sa llengua pes cap. Així no recuperarem ni ses paraules perdudes ni escriurem en salat sense que mos diguin bàrbars.

I en fi, ja que hi som, ¿què els pareix sa següent proposta per il·lustrar un poc sa dimensió des desbarat des que diuen que xerram català de Mallorca o de Menorca o d’Eivissa? Si lo que volen es recordar eternament es tronc comú de ses nostres variants, crec que seria ben hora que féssim lo mateix amb so català de Barcelona o de Lleida. Idò, els anim a sostenir a partir d’ara que ells empren es llatí de Catalunya. ¿O no xerren un dialecte des llatí?

Mariantònia Lladó

Filòloga (Coordinadora lingüística d’IB3TV entre abril de 2014 i juliol de 2015)