Si hi ha un element que caracterisi es diferents parlars de ses Illes Balears –o sigui, això que s’Estatut d’Autonomia de 2007 qualifica, de manera ben abstrusa, de «modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera» i que no és sinó es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterenc–, aquest element és s’article salat. A s’entrada ES (F. SA, PL. SES), contracte S’ des Diccionari català-valencià-balear, més conegut per Alcover-Moll, hi llegim: «Article definit que antigament estava estès per tot el domini del català, i que, suplantat per l’article el, la, queda avui reduït a les Balears, a la part oriental de l’Empordà i a una petita contrada valenciana habitada per descendents de pobladors mallorquins».
Sa definició ha quedat un poc desfasada, perquè avui dia sa suplantació és gairebé total a tot es territori peninsular, tal com aventurava ja, ara fa un segle, mossèn Alcover quan recorria sa costa empordanesa i anava anotant en es seu famós Bolletí que «a l’Escala s’ès perdut el salar, això ès, l’ús dels articles es, sa, perque ho consideren brossenc i de mal to» o que «aqueys articles a Palamós just els empren els vells i els qui no van a escola; dins vint o trenta anys ja no hi haurà negú que sali». Qui sap si no va esser aqueixa percepció de possible caducitat sa que va fer que es mateix canonge només usàs s’article salat en una part relativament acotada de sa seva obra: a ses Rondaies i a dos des seus Dietaris, es que va publicar en es setmanari manacorí La Aurora, el 1912 i el 1913.
Sigui com sigui, avui ses Balears s’han convertit en s’únic territori de s’antiga Corona d’Aragó on s’article salat continua ben viu. No hi ha dubte que sa insularitat hi ha ajudat. Però també un cert valor idiosincràtic concedit an aquest article pes mateixos parlants. En sa seva conservació i es seu ús generalisat s’hi manifesta un component ferreny, irreductible, com se manifestava, mutatis mutandis, en aquells habitants d’aquell poblet de la Gàl·lia que se negaven a esser romanisats. S’existència mateixa a Mallorca d’una associació anomenada Jo Som Salat demostra es grau d’identificació entre es mallorquins i ses formes derivades de s’antic demostratiu llatí ipsu, ipsa. No és estrany que Francesc de Borja Moll l’anomenàs ja, en es seus Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, publicats el 1937, «article baleàric». I que ho seguís fent a sa seva Gramàtica catalana referida especialment a ses Illes Balears, apareguda el 1968. D’una banda, s’article salat ja no es donava més que aquí, o gairebé; de s’altra, era ben bé una marca diferencial de s’arxipèlag. Ara bé, per noltros, s’article baleàric no és un mer equivalent de s’article salat. És més que això. Però de ses seves característiques en xerrarem, si no hi teniu inconvenient, en una altra ocasió.