Des de Sa Fundació —entitat cultural sense ànim de lucre, constituïda a finals de 2013, amb sa finalitat de promoure i dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, modalitats lingüístiques que, en s’àmbit acadèmic, s’engloben davall sa denominació de llengua balear—consideram positiu i una pràctica adequada que es nostros representants polítics, es Parlament balear, consells insulars i ajuntaments utilitzin en contexts formals i oficials s’article salat i ses formes pròpies de sa nostra llengua.
S’ús de sa mateixa llengua que empren es ciutadans per part des ses institucions és una manifestació de respecte, proximitat i coherència institucional. Ademés, sa seva utilització per part de s’administració pública garantitza una comunicació més clara, directa i efectiva amb sa ciutadania.
Així mateix, s’ús de sa llengua pròpia en s’àmbit municipal i autonòmic contribueix a preservar i promoure es patrimoni cultural i lingüístic des nostro territori, reforçant es sentit de pertinença i sa confiança entre es ciutadans i ses seves institucions. D’aquesta manera, s’administració no només compleix amb sa seva funció comunicativa, sinó que també exerceix un paper exemplar en sa protecció i normalització de sa llengua que comparteix amb sa seva comunitat.
Donada sa situació de vulnerabilitat en sa qual se troba sa llengua balear, resulta imprescindible impulsar totes aquelles mesures que afavoresquin es seu ús, difusió i consolidació, amb s’objectiu de garantitzar sa preservació i s’enfortiment de sa llengua vernacla. Renunciar a s’article salat i a sa riquesa lingüística debilita i relega an es folklorisme i a s’àmbit domèstic sa llengua pròpia de Balears.
Consideram important subretxar que sa societat balear mai ha arribat a un consens sobre sa consideració des català estàndar com a model lingüístic propi. En aquest sentit, Sa Fundació considera imprescindible avançar cap a sa creació d’un estàndar lingüístic balear que representi i identifiqui an es seus parlants, i que contribuesqui a situar sa llengua en condicions d’igualtat, normalitat i dignitat cultural.
Per finalitzar, volem recordar que, s’ús des mallorquí, menorquí i eivissenc en contexts oficials està emparat per s’IEC —que reconeix sa validesa normativa de ses varietats—, per sa Declaració Universal des Drets Lingüístics —que estableix que tota comunitat lingüística té dret a emprar sa seva pròpia llengua i ses seves modalitats en tots ets àmbits de sa vida pública i oficial—, i per s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, —que inclús obliga a ses institucions a protegir i promoure ses seves varietats locals—.
Sa Fundació