Sa Fundació exigeix a sa Lliga de Futbol Professional que se disculpi per dir que el RCD Mallorca és un club català

Palma de Mallorca, 22 d’agost de 2020

Sa Fundació considera una falta de respecte a tot es mallorquinisme que es twitter oficial Sa Lliga digui que el RCD Mallorca és un club català

 

Dijous passat, dia 20 d’agost, sa Lliga Nacional de Futbol Professional va publicar una piulada en es seu compte oficial de Twitter en anglès, on deia que “Catalunya té una llarga història d’equips a Sa Lliga”, i en nombrava a tres, com si tots tres fossin catalans: FC Barcelona, RCD Espanyol… i RCD Mallorca.

El RCD Mallorca va protestar a les 13:15h, sol·licitant sa retirada des vídeo en es compte de Twitter de La Liga, i tornant a insistir a les 18h, sense èxit. No va ser fins les 21 hores quan Sa Lliga es va dignar a esborrar es tuit.

Sa Fundació considera una falta de respecte a tot es mallorquinisme que es twitter oficial de Sa Lliga digui que el RCD Mallorca és un club català, i exigeix a Sa Lliga que se disculpi públicament amb so club i amb s’afició mallorquinista. El RCD Mallorca mai ha estat ni serà un club català, sinó un club mallorquí, balear i espanyol.

 

Sa Fundació és una entitat sense ànim de lucre creada el 2013 per sa defensa i preservació des mallorquí, es menorquí i s’eivissenc.
¿Mos ajudes a defensar sa nostra llengo i cultura balear?

Ses donacions a Sa Fundació tenen una deducció fiscal des 75% es primers 150€. Si te fas soci donant 10€ mensuals, realment no te costarà ni 2€!

 Fé’t soci de Sa Fundació pitjant aquí
 
https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/

 

Tutzó Consulting Services donarà es 10% des seus ingressos a Sa Fundació per promoure sa llengua i cultura balear

Sa Fundació Jaume III i Tutzó Consulting Services han firmat un conveni de col·laboració basat en es següents acords:

Tutzó Consulting Services ofereix un estudi energètic gratuït an es socis i empreses col·laboradores de Sa Fundació per assessorar-los i informar-los sobre si lo que estan pagant és just d’acord amb sa tarifa d’energia i potència, oferint una alternativa per conseguir un important estalvi econòmic amb sa factura energètica.

Així, mentres empresaris i col·laboradors de Sa Fundació se podran veure beneficiats per un important estalvi econòmic amb sa seva factura energètica, Tutzó Consulting Services donarà a Sa Fundació es 10% des seus ingressos generats per col·laboradors de sa Fundació Jaume III que se destinaran an es projectes de s’entitat per promoure sa llengua i cultura balear.

Tutzó Consulting Services, dirigida per s’emprenedor mahonès Francisco Tutzó Escudero, és una nova empresa col·laboradora de sa cultura balear, exemple de compromís amb sa nostra terra i amb sa nostra ancestral herència cultural.

Sa Fundació Jaume III proposa an es Consell insular un pla d’acció per promoure sa riquesa lingüística de Menorca

Sa Fundació s’ofereix an es Consell per promoure sa riquesa lingüística de Menorca així com per sa realisació d’un estudi de ses varietats i es vocabulari propi de s’illaNo obstant, s’entitat menorquinista lamenta que du prop de tres mesos esperant resposta per una petició d’audiència amb sa presidenta des Consell, Susana Mora

 

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears celebra que es Consell insular de Menorca hagi decidit incloure sa promoció de ses varietats i es vocabulari propi de Menorca dins es Pla d’Acció de sa Reserva de sa Biosfera.

Es document preveu una acció encaminada a “s’impuls social per sa constitució d’una associació lingüística, per sa que es preveu una aportació anual de 10.000€”, i “sa realisació d’un estudi de ses varietats de sa llengua i un vocabulari dins de Menorca i es seu ús”, amb un cost de 35.000€.

Es Consell es plantetja que “des de sa societat civil s’organisi una associació lingüística acompanyada per s’Administració per fer actuacions que permetin promoure sa riquesa lingüística de Menorca com element cultural de s’illa” apel·lant a sa “transversalitat de tots es col·lectius”. I resalta que “és necessari que s’Administració li doni suport a través des programes de suport an es teixit associatiu”.

Sa Fundació recorda recorda an es Consell que aquesta “associació per promoure sa riquesa lingüística de Menorca des de sa societat civil” ja existeix des de finals de 2013 i es diu Fundació Jaume III. En aquest sentit, Sa Fundació s’ofereix an es Consell per promoure sa riquesa lingüística de Menorca a través d’un pla d’acció, així com per sa realisació d’aquest estudi de ses varietats i es vocabulari propi de s’illa.

Sa Fundació Jaume III és una entitat sense ànim de lucre nascuda a finals de 2013 amb un objectiu clar i llampant: dignificar es menorquí. Aspirant a erigir-se en un moviment ciutadà d’ampla base social que agrupi iniciatives polítiques, mediàtiques, filològiques, associatives i culturals encaminades a promoure i prestigiar es menorquí a tots ets àmbits, ja compta amb més de 500 socis i 5.000 simpatisants a totes ses Balears, des quals prop de 150 associats són menorquins.

Per tant, Sa Fundació, que compta amb filòlegs i historiadors especialisats en s’estudi de ses varietats lingüístiques insulars, ofereix sa seva col·laboració an es Consell insular. No obstant, s’entitat menorquinista lamenta que du prop de tres mesos esperant resposta per una petició d’audiència amb sa presidenta des Consell, Susana Mora.

 

Ciutadella de Menorca, 12 d’octubre de 2018

El despacho de Moll

La Institució Francesc de Borja Moll nació como una iniciativa para salvaguardar el legado de la editorial Moll, la emblemática empresa editorial que fundara el filólogo menorquín y que fue durante décadas una referencia para la edición en catalán en Baleares con títulos tan conocidos como las rondallas mallorquinas de Antoni. M. Alcover, Les Illes d’or o el Diccionari Català-Valencià-Balear. Acosada por las deudas, la editorial se desplomó definitivamente a finales del 2014. Esta vez ninguna institución pública acudió al rescate y la editorial Moll siguió el mismo calvario que siguen las empresas del resto de mortales cuando quiebran, con un concurso de acreedores que nos dejó una imagen dantesca: centenares de lectores comprando a precio de saldo entre las pilas de libros que abarrotaban la nave industrial que tenía la editorial en Can Valero. La Institució Francesc de Borja Moll está dirigida por Antoni Mir, el principal responsable de la radicalización de la Obra Cultural Balear en su etapa como presidente y, años atrás, secretario general de política lingüística de la Generalitat de Cataluña.

Entre los fines de la Institució Francesc de Borja Moll figura la promoción de la figura y la obra de Moll. De ahí que el pasado 10 de octubre se celebrara por segundo año consecutivo el II Día Francesc de Borja Moll, una jornada que, según la web de la entidad y la prensa, consistió en un concurso infantil de esburbassaments a través de Facebook que se llevó a cabo en una veintena de colegios de primaria y en un serie de lecturas de las rondallas mallorquinas realizadas en una docena de bibliotecas. Las actividades apenas suponían coste alguno más allá de los premios para los vencedores del concurso: una edición popular de las rondallas con sus 24 tomos y un Diccionari Català-Valencià-Balear, colecciones que a buen seguro forman parte de los cerca de 350.000 libros que, según palabras de Mir, dejó en depósito la editorial cuando quebró.

Una actividad loable y desinteresada, ciertamente, si no fuera porque la Institució Francesc de Borja Moll pidió para financiarla una subvención a la Dirección General de Política Lingüística del Govern balear en el marco de las ayudas de 2017 para fomentar el uso del catalán. Recibió la friolera de 20.000 euros. Los deseos del catalanismo nunca caen en saco roto. Con el dinero de todos hacen fiesta los devotos.

No termina aquí la cosa. En la resolución definitiva de estas ayudas fechada en noviembre de 2017 aparece otra solicitud de la misma entidad cuando menos insólita. Al parecer habría solicitado otra subvención para la “exposición del despacho de Francesc de Borja Moll”, un proyecto que, sin embargo, fue denegado sucintamente por la comisión evaluadora por “no ajustarse a los objetivos de la convocatoria”. Hay vidas, trayectorias y, permítanme la ironía, despachos personales que devienen en una obra pública con el paso del tiempo. Definitivamente la de Moll, como la de Fabra, es una de ellas. Al menos si consideramos el dinero público que nos han costado en vida y después de su muerte.

El pesebre catalanista. El PP del Consell de Mallorca ha echado en cara a Miquel Ensenyat que prestara gratis el Teatro Principal a la OCB para la Nit de la Cultura en la que se homenajeó a dos de los golpistas de octubre pasado que todavía están en la cárcel. El PP peca de timorato, dice que la última Nit de la Culturaque IB3 retransmitió gratis total no fue un acto a favor de la lengua ni de la cultura, sino un acto político en el que se hizo apología del independentismo. Tanta ingenuidad por parte del buenazo de Mauricio Rovira me conmueve. Pero, ¿acaso hace algo la OCB que no sea un acto abiertamente separatista y contra la nación española? La defensa de la cultura y de la lengua catalana no es más que un anzuelo para obtener suculentas subvenciones públicas que luego dedican a fomentar el separatismo y la anexión de Baleares al proyecto de la Gran Cataluña. No hay más que oír lo que arguye el Pacte y el PI de Jaume Font cuando defienden a la OCB a capa y espada, en Artà o en la institución insular. La “lengua” y la “cultura” no se les caen de los labios. Pura hipocresía. Disfrazan de cultura lo que no es otra cosa que una lucha política que aspira a desguazar la autonomía balear de la que se nutren año tras año gracias a las fuerzas del Pacte que riegan a la OCB por los servicios prestados. Y eso lo sabemos todos, menos el PP que al parecer sigue en el guindo. En la misma convocatoria en la que Mir pedía una ayuda para exponer al público el despacho de Moll, la OCB recibía otros 20.000 euros para su “red territorial” y su filial Paraula otros 9.450 euros para su programa de parejas lingüísticas. Por no hablar de lo que recibe todos los años la OCB para su entramado de revistas de la Part Forana que sólo sirven para apoyar las políticas de las franquicias locales de MÉS, ERC y demás fuerzas del Pacte.

Article publicat diumenge 11 de febrer a El Mundo-El Día de Baleares

Es nom sí que fa la cosa

És molt mal de fer destriar política i llengua, molt mal de fer. Una prova més de sa connexió inherent entre política i llengua la trobava fa un parell de setmanes a una interessantíssima entrevista que li feia es suplement El Cultural a Santiago Muñoz Machado, acadèmic de sa Real Academia Española. Muñoz Molina desfà es mite que sa castellanisació d’Iberoamèrica i sa depauperació de ses llengües indígenes que s’hi parlaven abans de sa conquista fos obra des regne d’Espanya. “La conquista lingüística se hizo con tanta cautela que, a principios del siglo XIX, en la época de los procesos de independencia, había trece millones de habitantes y el español lo hablaban solamente tres”.

En tres-cents anys sa política lingüística –si es que n’hi havia– de l’Imperi espanyol havia conseguit uns resultats ben magres. En realitat, assegura Muñoz Molina, sa castellanisació a gran escala, i es corresponent desprestigi de ses llengües indígenes, va correspondre a ses noves repúbliques independents d’Amèrica del Sud.

Muñoz Machado revela una sèrie de detalls que impressionen. A s’hora d’alliberar i fundar ses noves repúbliques, los libertadores (Bolívar, San Martín, Sucre) actuaren pensant en França influïts per sa Revolució Francesa de 1789 que començava a canviar el món. Es model des libertadores era es model centralista francès. “Las nuevas repúblicas quisieron seguir la pauta de la Francia republicana: «una nación, una lengua» (Francia empleó esta consigna para liquidar sin miramientos todos los dialectos locales, y hoy en Francia no se habla más que el francés de París). En América se quiso hacer lo mismo. Pero la lengua con la que se encontraron al independizarse fue el español, la lengua del poder que, desde su punto de vista, se les había impuesto. Para salvar este escollo sostuvieron que el español de España no era como el de España, sino un castellano modificado. Soñaron con la posibilidad de crear un español distinto Pero fracasaron y se mantuvo la unidad del idioma”. Al marge des seu èxit o fracàs, observam també a Amèrica ses mateixes tendències que se reprodueixen fil per randa a tots es processos nacionalistes que marquen es segle XIX a Europa, també des nacionalisme català, un des més tardans.

S’importància capital de ses llengües a s’hora de delimitar fronteres i conformar nacions se manifesta a diferents nivells. En primer lloc, s’eleva oficialment una forma de parlar –sa més culta, o sa geogràficament més estesa, o sa més parlada, es criteris poden variar– i automàticament se degraden la resta de llengües o dialectes que s’hi parlen a patois locals que, sense prestigi literari, social i mancats d’eines i models normatius, s’esvaeixen amb el temps. Sa nova França revolucionària serà es cas més paradigmàtic d’això. Es parisenc se converteix en “francès”, sa nova llengua nacional de tot s’Hexàgon. Itàlia i Alemanya construiran sa seva unitat nacional sobre es fonaments d’una unitat lingüística prèvia que s’han produït a partir des toscà i s’alt alemany. Es nacionalisme és, en conseqüència, una ideologia radicalment moderna que implica un grau d’enginyeria lingüístic desconegut a ses monarquies de s’Antic Règim, molt més anàrquiques i caòtiques lingüísticament que ses democràcies lliberals modernes. En segon lloc, veim per part des nacionalisme una determinació de crear no només una nova nació, sinó també de crear una llengua separada i independent des països que l’enrevolten. Això és bàsic. Es filòlegs nacionalistes se converteixen en es vertaders pares fundadors de la Pàtria. Una ortografia defineix una llengua i una llengua una nació. Més clar, aigua. Aquí no importarà en absolut lo que opinin es romanistes, ets únics científics en coneixement de llengües durant tot es XIX. Sa ciència no hi juga cap paper, en tot això. O, en tot cas, un paper secundari. Qui delimita es contorns on se parla una llengua, qui decideix quina llengua culta –abans literària– ha de servir com a referència, qui defineix una nova ortografia que serà imposada per sa força coercitiva de s’Administració, qui elabora un diccionari normatiu que destria lo correcte i lo que no ho és, seran una casta molt especial de professionals: es filòlegs nacionalistes, submisos a ses orientacions polítiques des moviment nacional. Pompeu Fabra és, sense cap dubte, s’exemple més eminent de filòleg nacionalista. I si qualcú en té cap dubte, el convid a llegir es seu manifest Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria de maig de 1934. En tercer lloc, tenir una llengua uniforme pes seus parlants, independent des països veïnats i perfectament delimitada territorialment no basta. Millor si sa llengua nacional pren es nom de sa nació en construcció. No se parlarà pus de castellà, sinó d’espanyol. No de toscà, sinó d’italià. No de llengua d’oil, sinó de francès. No de llemosí, sinó de català. O sigui, es nom de sa llengua també fa la cosa. I no és gens innocent.

S’ús que es nacionalisme –ara obertament ja separatista– ha fet i fa de sa llengua catalana, fins i tot d’aquells aspectes considerats més “científics” que susciten més consens entre sa població –com pugui esser es dogma de s’unitat de sa llengua o s’estàndar comú– no és exclusiu des catalans que ara volen constituir-se com una nova nació independent a Europa. En realitat, es catalans no han fet altra cosa que lo que abans ja havien fet es nacionalismes de tota casta i condició. Es seu problema és que han arribat cent anys massa tard. O no. Amb aquests antecedents europeus i coneguent ses intencions des catalanisme, lo que me ve més de nou és com sa socialdemocràcia i sa dreta espanyoles varen contribuir el 1983 (Estatut d’Autonomia) i el 1986 (Llei de normalisació lingüística) a posar sa primera pedra –decisiva, determinant, segurament irreversible– per sa construcció nacional des Països Catalans, un procés que a la llarga aspira a destruir sa Nació espanyola. Ni es nom de sa llengua, ni sa conformació de s’estàndar, ni sa delimitació territorial d’una llengua han estat mai innocents. Ara mateix pagam ses conseqüències de s’ingenuïtat d’Aliança Popular i PSOE durant ets anys vuitanta i noranta.

 

Article publicat dia 23 de gener de 2018 a El Mundo-El Día de Baleares

La riqueza de los dialectos insulares

Avui reproduïm s’article La riqueza de nuestros dialectos insulares (publicat a Diari de Menorca, 14 de desembre de 2017) de Josep Pons Fraga, un des periodistes més coneguts de Menorca degut a sa seva llarga trajectòria a sa premsa menorquina. Si el vol llegir, faci clic assuquinetes.

Pons Fraga fa referència a Albert Pla Nualart, cap de correcció des diari separatista Ara, màxim defensor de sa proposta d’un model d’estàndars autònoms per Catalunya, València i Balears. Ara només fa falta que sa nova directora des diari Ara Balears li faci cas. Si el vol llegir, faci clic assuquinetes.

La Republiqueta

Aquest llarguíssim i llastimós tema de s’independència de Catalunya i sa seva ridícula republiqueta de vuit segons (un rècord guinness a afegir a s’haver des separatisme) ja surt des botador o, com deim en mallorquí, ja vessa per tots es costats. Tant és així que es monotema d’aquesta absurda deriva contra sa nació espanyola cansa i avorreix a tothom. Aquest esvort de república ha anat més enllà de qualsevol lògica.

Es separatistes ja no saben lo que han de fer per conseguir que es nou estat sigui reconegut a s’esfera internacional com una república independent i desconnectada des regne d’Espanya. Els hi és igual fer es ridicúl més espantós davant sa premsa internacional amb tots es seus jutipiris que no fan altra cosa que enfonsar-los encara més. Fins i tot es seus suposats aliats flamencs els hi han girat s’esquena. En es parlament flamenc sa proposta de reconèixer sa DUI només va comptar amb sos vots de ¡sis diputats! a una cambra de 124. Aquesta mitja dotzena de partidaris de sa republiqueta formen part des partit d’ultradreta Vlaamns Belang. Però es cop més fort els vengué de part des propis nacionalistes flamencs des N-VA, que tampoc votaren a favor de s’incipient república, maldament ets independentistes hi confiaven amb sos ulls clucs.

Però encara més ridícul ha estat cercar ajuda i reconeixement internacionals de països ermitans com Corea del Nord. S’ha sabut, efectivament, que Artur Mas i Carles Puigdemont varen demanar per activa i passiva a Corea del Nord que acceptàs sa nova república. Gràcies a Déu o a Marx, Kim-Jong-un els hi denegà, al.legant que Corea del Nord “sempre” respecta ses lleis i sa Constitució de cada país. Cercar aliats com Kim-Jong-un o alabar sa presència en es Parlament de Catalunya de comdemnats per actes terroristes com Arnaldo Otegui indica es grau d’indignitat i desesperació des líders separatistes que no se donen per vençuts en sa seva determinació de dur Catalunya a sa ruïna.

Article publicat diumenge 26 de novembre a mallorcadiario.com

S’harakiri del PSIB

Després des viatge a Ítaca de sa sediciosa Generalitat de Catalunya de s’expresident, Carles Puigdemont, a través de DUI airlines —que ha arribat fins a Bèlgica mentres es seus estan empresonats—, sa broma ha acabat en una cutre, xabacana i estrafolària proclamació d’independència d’una imaginària República Catalana que ha durat 4 hores i 58 minuts a ses escales des Parlament. Només hi faltaven quatre litrones i un ca mort. I entre ses fantasmades de sa jornada, se’n duu sa palma s’exconseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, que s’ha autoproclamat com “ministre de la República”. Sa veritat és que s’assumpto no hagués quedat en res més que una nova col·lecció de gros-series de sa parròquia nacionalista, si no fos perquè es delicte d’usurpació de funcions està recollit a s’article 402 des Codi Penal i castigat d’un a tres anys de presó. Però com va dir aquell, i ja que va de grosseries la cosa, “para lo que me queda en el convento, me cago dentro”. Certament, s’usurpació de funcions fa ganes de riure as costat des delictes de sedició, rebel·lió i malversació —aquest darrer sí que els hi lleva sa son—.

En aquestes altures de sa pel·lícula, es tauler polític regional català no dóna per més jugades d’escacs. O s’està amb sa Constitució o s’està amb es cop d’Estat. O s’està amb sa democràcia o s’està amb sa tirania de sa minoria. O s’està amb s’Estat de Dret, o s’està amb sa desobediència a sa llei, es caos i sa llei des més fort. Però així i tot, n’hi ha que encara es pensen que poden tenir un peu a cada banda.

A jo també se me fa més cansat que aguantar una vaca en braços es xerrar des prusés infinit tot lo dia. Però hi ha un factor que mos escapa. I és es paper de criada des separatistes catalans que juga un PSIB que Francina Armengol ha despullat de qualsevol rastre de PSOE. Un paper que, no és que no li tregui, sinó que va radicalment en contra de s’ADN i dets orígens des socialisme. No seré jo qui pretengui vendre ses glòries des socialisme, Déu mos en guard. Però un ha d’esser coherent amb lo que defensa. Si es socialisme persegueix (teòricament) defensar es drets des més vulnerables i una societat més justa i igualitària política, social i econòmicament, ¿què punyetes fa el PSIB-PSOE fent costat a una classe política regional corrupta, elitista, antisolidària, supremacista, xenòfoba i privilegiada com és es separatisme català?

Fa empegueir veure es socialistes balears defensant ets exdigirents rebels i deslleials d’una comunitat autònoma que disfruta de moltes més competències i molta més auto-nomia de lo que haguessin desitjat mai Escòcia o Quebec. Una vegada que MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca —¡no sigui cosa que emprin sa paraula Balears! ah, clar, que així poden cobrar 200.000€ més des nostros imposts a través de dos grups parla-mentaris per un mateix partit— s’han llevat sa mascareta i ja xerren a les clares de liquidar s’autonomia balear el 2030, a lo que li hem de sumar s’estafa del 2015 quan van prometre an es seus 20.000 votants que MÉS priorisaria ses qüestions socials a ses identitàries (Ja, Ja, Ja), juntament amb una més preocupant pressumta sombra de co-rrupció amb es cas des contractes a Jaume Garau, el PSOE a Balears ho té millor que mai. Però aquí entren en conflicte ses dues ànimes (PSIB i PSOE) d’un partit que pot acabar com es rosari de l’aurora si no tanca files en quant a sa defensa de s’unitat constitucional d’Espanya. Com diu Joantoni Horrach: “Las dos almas de estas formaciones difícilmente podrán soportar unidas la previsible ulsterización de Cataluña, y me sugiere mucha curiosidad ver cómo cuajará cada partición. Porque tengo bastante claro que aunque la mayoría de cargos y afiliados esté con Armengol (el pesebre obliga), la fidelidad de los votantes va por otros barrios. Fijémonos en el apoyo que obtenía el añorado Félix Pons (35’11%), y comparemos con la sima de Francina (18’94%) hace dos años. Se ha seguido la misma travesía del PSC: a medida que han ido catalanizando su discurso, los votos se evaporaban de las urnas. Y asombrosamente siguen sin saber el porqué… Por eso no me extrañaría nada que un PSOE balear ganara en votos, o al menos le pegara un estimable bocado, a un PSIB vampirizado por Més”.

Veurem si el PSOE balear recupera es seny i decideix sortir a guanyar ses pròximes autonòmiques amb un discurs vertaderament socialista, o definitivament amolla es mac enterra per entregar-se an es harakiri d’un PSIB que, de seguir així, acabarà convertit en un simple partit residual comparsa des nacionalistes.

 

Article publicat dia 8 de novembre a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca