Fa estona que es concepte de llengua estàndar va deixar de ser equivalent a llengua literària (escrita, de “littera”: lletra). Amb s’irrupció des medis audiovisuals de masses, es paradigma de sa formalitat va deixar de ser sa literatura per deixar pas a s’oralitat. Com ha dit Màrius Serra, es medis de comunicació s’han convertit en “el primer aparador d’una llengua” que “ha arrabassat la centralitat social a la literatura”, un àmbit on se percep millor que des des cenacles acadèmics i de ses capelletes literàries quina és sa salut real de sa llengua i si es parlant se sent part o no des seu ús. Una evolució conceptual, emperò, que molts encara no han digerit. Per posar un exemple que mos toca de ben a prop, amb s’intenció de rebutjar s’ús de s’article baleàric en ets informatius d’IB3, encara l’any passat es nostros filòlegs de sa UIB mos entimaven sa “tradició literària” de s’arxipèlag com a principal motiu per oposar-s’hi. Com recorda Albert Pla Nualart, es cap des correctors des diari Ara, “sembla que alguns quan parlen d’estàndar encara estan pensant en la llengua literària. L’estàndar és avui sobretot oral i hi dominen els continguts informals i espontanis”
¿Què volem dir quan deim que s’estàndar de sa UIB ha fracassat? Volem dir que es model lingüístic que va proposar fa uns anys sa UIB relatiu a s’oralitat espontània per usos formals ha fracassat totalment. Senzillament, ningú l’usa, llevat que se reciti un text escrit en català estàndar. O sigui, que ningú l’utilisa quan ha d’improvisar. Hi ha diputats autonòmics que, quan reciten un text que duen preparat, ho fan en estàndar i amb s’article literari. Però a sa rèplica i a sa contrarèplica, quan no poden recórrer a cap text escrit, o sigui, quan no poden llegir i han d’improvisar, xerren en mallorquí i usen s’article salat. Lo mateix passa a missa: quan es capellà llegeix sa litúrgia ho fa en estàndar, però quan fa es sermó el fa en bon mallorquí… ¡i salant, clar! Lo mateix fan es professors quan fan classe, es periodistes quan participen a una conferència, a una taula redona o a una tertúlia. En una paraula, se sol respectar s’estàndar escrit però no s’oral. ¿Per què? Perquè lo natural és lo que acaba sortint quan xerram de forma espontània, perquè tothom sap que s’ús des mallorquí (menorquí i eivissenc) és perfectament apte dins un àmbit com són ses Illes Balears i perquè ningú veu sa necessitat de xerrar un estàndar que sa majoria veu com a postís, pedant i artificial.
Que hagi fracassat s’estàndar oral se constata de ses expectatives que tenien es filòlegs de sa UIB. L’any 1999 publicaren dos llibres de referència relatius an es model de llengua culta que, segons ells, s’havia d’utilisar a Balears: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera, J. Melià) i Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears (Antoni I. Alomar, J. Melià). Es dos llibres deixaven ben clar a qui anava dirigida sa seva proposta: “Els destinataris principals [de La llengua catalana…] són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc.”; i “la situació exemplificada [a Proposta de model... ] amb els ensenyants pot fer-se extensiva a la majoria d’activitats professionals de la societat actual (metges, polítics, representants, periodistes, etc.)”. Llavors, ets autors ja assenyalaven que es problemes que afectaven sa llengua escrita i sa llengua oral formal no eren es mateixos: “la llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà”. Convé aturar-s’hi una mica: es problema de bon de veres residia, segons es nostros filòlegs, en sa “llengua espontània oral formal”, no en s’estàndar escrit, que sempre pot passar pes sedàs des correctors. Aquesta situació feia que, entre ses necessitats més urgents i prioritàries per sa normalisació de sa llengua catalana, aquests quatre professors considerassin prioritari i fonamental “vehicular models de llengua oral formal que (..) superin el col•loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica)”. Era l’any 1999.
As cap de setze anys, no creim que aquests professors puguin estar gaire satisfets. Basta acostar-se qualsevol dimarts en es Parlament, o pegar un bot a sa UIB, a un institut de secundària o a un col•legi de primària, parar s’orella i treure conclusions. Sa pregunta és: ¿seguirà sa UIB aclucant ets ulls davant aquesta realitat i enganant-se ella mateixa? ¿No li convendria fer autocrítica i reconèixer que han volgut anar massa enfora, que han estat massa exigents amb tots noltros i que pentura s’haurien de plantejar s’elaboració d’un estàndar molt més pròxim a sa llengua viva des carrer amb el qual tots es balears mos poguem sentim més a pler i més identificats? ¿No és una norma una simple convenció que ha de servir per fer ses coses més funcionals i bones de fer?
Una llengua és un conjunt d’elements simbòlics i funcionals. Expressa una identitat però això no basta: ha de ser també una eina de comunicació eficaç. Un estàndar que no ha passat ni de bon tros s’examen de s’oralitat no pot ser considerat “funcional”. I si no funciona, hem de revisar-lo. Si sa majoria de balears no tenen problemes en xerrar es castellà, mos hauríem de demanar per què se neguen a xerrar en es seus usos més formals s’estàndar continental que aprenen a llegir i senten a TV3, C33 o IB3, i això quan aquesta resistència passiva, segons es nostros savis universitaris, els hauria de penalisar socialment. Senzillament, no el volem xerrar perquè no mos hi sentim còmodos, ni reconeguts, ni identificats.
Fa uns dies, va sortir una enquesta d’usos lingüístics que apuntava que només un 37% des balears tenen es català com a “llengua habitual” quan fa deu anys hi havia un 45%. Es catalanisme ho atribueix en exclusiva a s’immigració. Tanmateix, sabem que molts de pares catalanoparlants han desertat de sa seva llengua i xerren an es seus fills en castellà. Però es catalanisme no se demana per què, ni tan sols se planteja sa possibilitat que sa falta d’identificació de molts de parlants amb un estàndar que se veu imposat i impostat hi pugui haver contribuït de qualque manera. No hi ha cap fanàtic, però, que vulgui rectificar: si el món real no s’adapta a sa norma, serà que no els hi hem donat norma a bastament. ¿No volies norma? ¡Idò, tassa i mitja! Persistir en aquesta actitud seria un error. Però, alerta, no un error des savis que viuen dins ses seves torres de marfil –absolutament impotents per capgirar sa realitat, per molt bona voluntat que hi posin– sinó sobretot des nostros polítics que s’estimen més blindar sa seva autoritat per por de ser tatxats d’ignorants, com si aquest model fracassat fos sagrat i intocable. Es nostros polítics no han entès que triar un (o qualsevol) model de llengua (a Catalunya, a València o a Singapur) és una decisió política, no filològica. Si valencians i catalans tenen un estàndar autònom regional basat en sa seva llengua natural, ¿per què es balears no n’hem de tenir un d’adaptat a sa nostra manera de xerrar? Conservar una llengua implica sebre conjugar lo identitari i lo funcional. S’estàndar postís i estufat de sa UIB no ha conseguit ni una cosa ni s’altra.
_____________
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 31-7-2015.
