Categoria: Documents

Ja sé que ara aquesta expressió no s’usa. Per començar, perquè si no hi hagués sa Fira del Ram, una bona partida de gent se pensaria que xerr de floretes. Per seguir amb so raonament empíric, perquè ben pocs saben si Pasco és qualque cosa més que ses vacacions per sortir de viatge i deixar enrere sa família. I, per rematar-ho, i ara ve sa moral, perquè quan un té al·lota no s’empatxa de raons i la duu a escoltar es sermó totd’una. Ca! I, ademés, sense gens de mala consciència. I ella ben xalesta!

Sa frase ve a ser lo mateix que passar s’arada davant es bou, que seria molt més bona d’entendre pes qui han vist mai una arada, que són tots de sa meva quinta. Don per suposat que un bou, lo que se diu un bou, amb banyes i bramuls inclosos, és més bo de colombrar gràcies an es documentals ecològics dets animalets de sa televisió.

Emperò es significat d’aquesta rellíquia, decididament destinada a fer qüec com un endiot pes vint-i-cinc de desembre, és més precís que es que xerra d’arades i de bous. Aqueixa expressió, ho he comprovat amb sos amics des meu nét de quart d’ESO i amb sos al·lots pucers que vénen a jugar amb so menut, els ve molt de nou i ja no saben de quin pa fer-ne sopes.

Ja pots donar voltes i més voltes an es calendari catòlic que tammateix no saben palada de res. O sigui que ni Rams ni Pascos ni bous o arades serveixen per obrir-los ets ulls. Si ses costums socials d’ara, a més, conceben ses relacions prematrimonials com lo més natural del món… què han d’anar a sebre de tota aquesta fraseologia estantissa! I, per paga, ses mestres expliquen aquests temes tan delicats sense un mot de retòrica. Envesteixen s’assumpte donant es nom propi de tot com si fossin professores d’anatomia en acte de servici.

Per això està fet de ses metàfores d’origen religiós i de ses figures retòriques per dissimular temes tabú. Tenc per mi que ni en castellà sabrien de què parla: “Se casó de penalti”. Si voleu, ho podem provar: demanau an es jovent què volen dir ses dues expressions i veurem quants n’hi ha que les saben. Si qualcú en troba cap que la hi puga desxifrar, podrà exclamar amb raó: Àngela Maria!

Vet aquí s’anunci publicitari amb el qual AENA dóna sa benvenguda an es nostros visitants a s’aeroport de Palma, just davant sa porta D des terminal d’arribades. I ho fa en ses dues llengües, com pertoca, però sense gens de respecte cap a ses modalitats insulars establides a s’Estatut d’Autonomia (art. 35). De fet, s’Administració de s’Estat en general no sol tenir massa en compte es mallorquí, menorquí i eivissenc i sol tractar ses Balears, lingüísticament, com si fossin una comarca de Catalunya.

És evident que en lloc des verb “portar” haurien d’haver posat dur i en lloc de “dins”, dedins. No faria lleig tampoc usar s’article salat. Es cartell quedaria així: “Espanya, es destí que dus dedins”. Davall, en lloc des gal·licisme “vacances”, noltros hauríem posat vacacions,naturalment, tal com ho hem dit tota sa vida. Per altra banda, sa construcció “creus conèixer” pareix un calc des castellà “crees conocer”. En mallorquí, hauríem dit: “Vine en es país que te penses que coneixes”. De fet, si ho comparam sobretot amb sa sintaxi des mallorquí, es català estàndar –que segueix es patró barceloní– està farcit de calcs des castellà. Sa raó és ben senzilla: es barceloní està molt més afectat pes castellà que no es mallorquí, almanco es des nostros padrins. Es catalanistes, emperò, no ho volen reconèixer i, mentres mimetisen tot lo que ve de Catalunya com si tenguessin cera del Corpus, mos retreuen a cada punt “castellanismes” a noltros, es mallorquinistes.

Que en feia de temps que no guaitava per aquest cornaló! He tengut vacacions de jubilat, que ja és es colmo de ses vacacions. Com lo de ploure damunt es banyat, però en positiu. He menjat fins que he tengut talent; he pellucat per devers s’hortet i, com ja vaig explicar, he sortit amb so llaüt, però poc. Ha estat un estiu de ventegassers. I amb la mar hem d’anar alerta, perquè fa forat i tapa!

Bé, idò, ja tornam a estar en dansa per omplir sa pàgina de dites i expressions des nostro redol. Sa d’avui és un poquet grossera, ja ho sé, però feia una bona partida de mesos que la hi volia posar perquè la trob ben adequada per un caramuller de situacions. Sabeu que n’hi ha de gent que té lo que se mereix per ficar-se on no li manen. Ademés, és tan òbvia…

¿Quantes de vegades mos hem engrunat es dits per mor de voler tocar l’orgue sense sebre música? És un dir, ja m’enteneu. ¿Qui pot dir, sense posar-se vermell, que mai ha estat ingenu i ha confiat en qui no era de fiar?. I encara diré més: ¿qui no ha posat sa mà en es foc per una opció política que llavonses li ha sacorrat fins an es pèls de ses pipelles?

Tenc per a mi tots mos hem aixecat ben humits més vegades de ses que voldríem, perquè ses curolles que mos entren qualque pic domés se poden satisfer jugant-hi es coll i no tombant-lo perquè mos facin es feix a damunt com si fòssim uns beneitarros. Per això, com que qui vol peix s’ha de banyar es cul, no tenim més remei que fer s’agraït si mos proposen qualque cosa que no mos xoca gaire, emperò creim que pot fer canviar per bé, una mica, aquest món esportellat que mos toca viure. Maldament això vulgui dir que passam un poc per cabotes.

I aquí està es re. S’obvietat de sa dita d’avui està més que explicada i fins i tot vos ne posaré una altra que vol dir exactament lo mateix. I això prova es fester d’ocasions en què se deuen donar un casos d’aquests. Segur que la coneixeu: Qui no vol pols, que no vagi a s’era.

Ses empreses multinacionals, amb delegacions a molts de països, no solen conèixer de primera mà ses característiques culturals i lingüístiques des territoris on s’instal·len. D’aquí que cerquin qualcú que les assessori. És evident que en es cas de s’informació estàtica de ses sucursals balears de Leroy Merlin —una multinacional francesa especialitzada en bricolatge que compta amb botigues a 13 països, entre ells Espanya—, aquest assessorament s’ha fet des de Catalunya. Llevat, clar, que s’hagi fet des de Balears i se n’hagi cuidat un d’aquests que s’autoqualifiquen de “catalans de Mallorca” —o “de Menorca” o “d’Eivissa”—.

S’imatge que acompanya aquest text correspon a sa botiga de Leroy Merlin de Palma. Com se pot comprovar, es text està en català.

Com si això fos Catalunya, com si mos trobàssim, en realitat, a una de ses cinc sucursals que s’empresa hi té radicades. ¿Què costava escriure “te tornam”, en lloc de “et tornem”; “doblers”, en lloc de “diners”; “te canviam”, en lloc de “et canviem”; “servici”, en lloc de “servei”? Això per cenyir-nos a lo que s’Institut d’Estudis Catalans considera normatiu, perquè lo seu seria haver posat també “mos comprometem” en lloc de “ens comprometem”, i haver introduït en es text s’article salat.

¿Fins quan haurem d’acceptar que a ca nostra mos tractin com a estranys?

Aquí no me deixen tenir vacacions, emperò puc descansar un poc, així mateix. Són bona gent, aquests de sa Fundació. I avui que me toca cornaló, he de xerrar de s’estiu, no puc fer altra cosa.

En arribar s’estiu, ets insulars tenim es cor que s’eixampla, si som foravilers d’animeta. Jo tenc es dos tocs, com madò Molla (bé, tres): disfrut des camp i sa vorera de la mar (que no vol dir estar en remull, ni de molt) i també m’agrada sa calma des nucli urbà, buit de gent i saragata. Sa qüestió és que tenc sa sort de poder triar entre aquestes tres activitats: fer de foraviler, de pescador aficionat o d’habitant de la vila silenciosa.

Sa dona me deixa tranquil perquè se’n va amb ses filles i néts a sa plaja i jo qued on en tenc ganes. Aixuaixí vaig en es tros a regar ses tomàtigues i es prebes verds des tramponet des vespre; aixuaixí vaig amb so llaütet a pescar un plat de peix de sopa o canvii es trumfos i li enfil cap a sa casa des poble on s’està més fresquet que enlloc i m’assec a un balancí de bova per llegir qualque cosa endarrerida que havia retallat des diari (amb protestes de sa dona perquè no sap on guardar tant de paper estantís, com diu ella). Es rebentat, el faig, sempre que puc, en es cafè de la vila o des port. Segons me pegui.

En una paraula, es temps des veraneo dets altres és es temps des meu nomadisme,  sense moure-me d’un redol. Es moment de ses becades a sa cadira plegadissa des meu padrí al cel sia; des capell ben passat damunt dets ulls mentre desfaig, engronsa qui engronsa, ets embulls des volantí; de ses mans plenes de sofre en collir una senalleta ben plena de tomàtigues des meu hortet; de seure a la fresca devora s’aufabeguera mirant ses estrelles que passen camí des seu recobro o de llegir es diari, sense noses, en es casinet des cap de cantó que té obert fins i tot s’agost.

Això sí, quan són ses verbenes des poble, en què tot ell gira damunt davall i sa gent perd es coneixement tengui s’edat que tengui, un servidor agafa ets atapins i se’n va a s’altra casa, que és ben lluny des renouer que s’arma, i espera que tot se recompongui, com se recompon, en calmar, lo que ha desfermat una tempestat feresta. Llavonses, amb sa calma que mos caracterisa an es insulars, tira, tira, daixo, daixo, peu rossec, peu rossec, acalat, acalat, me’n torn cap an es meus entreteniments estiuencs de jubilat semiforaviler. I tornen rutines i rituals que són lo més gran del món, quan el món no és més que una micona d’espai per alenar ben endins i sense murgues.

Tothom sap que enguany es curs escolar ha estat mogudet. Sa vaga educativa ha fet que molts de professors, per molt que no hi estassin d’acord, diguessin amén amén an es grups més radicals encapçalats per s’Assemblea de Docents i finalment decidissin no plantar cara. Són aquests que van de vius, que no volen tenir problemes, viure bé i per això callen i s’apunten a sa tendència general. A nigú li agrada ser assenyalat ni tampoc que el deixin de saludar en es claustres o que el prenguin per un animal raro. És sa tirania que exerceix sempre sa majoria, o almanco, sa minoria activa i ben organisada damunt es pobres d’esperit. Aquesta pobresa d’esperit va fer que, durant sa vaga educativa, que encara no s’ha desconvocat, molts de professors obligats a realisar es corresponents servicis mínims –que no “serveis”, recordem que fins fa ben poc, a Mallorca ses classes altes tenien “servici” a ca seva i tothom “feia es servici”, no es “servei” militar– se posassin aquests distintius perquè tothom se’n temés que, si no feien vaga, no era perquè no en tenguessin ganes: era perquè hi estaven obligats per s’Administració. I per això se varen entaferrar en es pit i a un lloc ben visible aquesta targeta que poden veure a s’imatge: “Sóc serveis mínims en contra de la meva voluntat”, com si haguessin de demanar perdó per complir es servicis mínims pactats amb sa Conselleria d’Educació.

En aquest distintiu hi trobam dues catalanades ferestes. En primer lloc, “sóc” en lloc de som i, com ja hem dit abans, “serveis” en lloc de servicis. Som i servicis són dues formes mallorquines admeses per sa normativa que, en canvi, són desterrades pes nostros mestres catalanistes. Evidentment, demanar que usin s’article salat ja seria excessiu.

A mi no me poden treure des meu pa, està vist això. Ja em pensava no tornar en aquest cornaló de pagineta. Jesuset que n’he tengut de bonys i bues! No hi ha com esser vell per estar atropellat adesiara.

La cosa ha anat així. He hagut de jeure més de dues setmanes per mor d’una maleïda bronquitis aguda. I en dues tongades, quasi res. Com que me pensava que ja estava bo, es primer pic que he anat cocpiu he volgut fer-me es valent i aixecar-me totd’una, emperò he hagut de tornar an es llit, més malmenat llavonses, perquè ha estat una recaiguda. I ja hi hem tornat a ser. No vols brou? Idò, tassa i mitja!

Per res del món voldria parèixer un nyeu nyeu. Jo som una rabassa, bé, era, i en dir era…. ja han batut! Sabeu que me’n surten de coberbos i dites avui. De tant de temps d’estotjar-les, ara brollen a les totes com un saragall. Bé, sa qüestió és que no me’n puc avenir d’haver tornat tan vell. És com si es cos mos anàs en contra des cap, en això des tornar vells. Un fa una viada (es cos) i s’altre encara creu que té s’edat des joves. Així no anam, senyors.

Per més inri, ses tandes disforges d’antibiòtic m´han deixat més prim que un fil d’aguller. Noltros, es de can…,  som de garra prima, deien a sa meva família paterna. Ets altres, en canvi, sempre deien que tenien molt bona encarnadura. Es meu repadrí matern, al cel sia, va morir amb 96 anys. Jo dec tenir més cama de garra prima que de bona encarnadura, ja ho veig.

Com que sa tossina tan forta que em pegava em feia moure amb unes revinglades tals, crec que m’he descosit es tel des noséesquè, que tenim damunt ses costelles. Un maler de no dir. I això que sa dona an es principi se’n reia un poc des meu mal! Me retreia que ets homos sempre mos queixam més que ses dones, en estar malalts. Quan ha vist, però, que no anava de bromes, m’ha cuidat com un rei. Quina sort tenir qualcú a devora!

Sa conclusió és que hem d’anar vius a agafar cap bactèria o virus des que se passegen pel món. A sa nostra edat no som supermans, ni de prop… Ets anys no perdonen i lo que abans s’espolsava amb dos dies, ara s’arrossega setmanes com una cadena penjada des coll d’un ca foraviler. Alerta amb sos refredats, amb sos canvis de temperatura entre es súpers i es carrers; hem de començar a pensar de bon de veres que som tercera edat i això vol dir capovall. No podem ser sempre joves ni estar sempre bons i sans. Perquè ja sabeu que uns comptes fa s’ase (noltros, clar) i altres fa es traginer (sa vida que mos encalça).

Si un fa una volteta amb sa dona pes grans magatzems de roba de Palma, s’endurà més d’una sorpresa. S’imagini que li vol comprar un conjunt de roba interior pes seu aniversari. Un dia a l’any, ja se sap, no fa cap mal. Se dirigeix cap an es departament de roba interior i no trobarà enlloc cap cartell que el pugui aidar gens. Per enlloc hi trobarà cap cartell informatiu que posi “bragues” o “sostens”. N’hi trobarà, en canvi, un que posa “calces” i “sostenidors” que, com saben, és així com s’anomenen en català central aquestes peces interiors. (Bé, lo cert és que des “sostenidors” molts de catalans encara en diuen “sostens”, però, com que sa normalisació avança que és un gust, prest ja no en quedarà cap que els anomeni així.)

Pentura es tècnics lingüístics d’aquests grans magatzems no saben que “calces” en mallorquí és lo que es catalans en diuen “mitges” (medias en castellà). Per sa mateixa raó, noltros “duim calcetins” i es catalans “porten mitjons”. Ademés, enmig de sa febre futbolera que mos enrevolta, si “calces” l’acompanyam de s’adjectiu “brasileres”, més d’un despistat se pensarà que anuncien ses mateixes calces que duia en Neymar amb sa seva selecció.

De fet, “bragues” és una paraula admesa per s’actual normativa, tant pes Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) com pes Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) –encara que, segons es DIEC2, només ets homos duen bragues–, però, com tantes altres paraules que s’assemblen an es castellà, n’hi ha que pensen que és incorrecta i l’acaben substituint per “calces”. Però no acaben aquí ses lloves que mos paren es misteris d’una normalisació lingüística mal entesa. Suposem que sa dona ara les se vol provar, ses “calces”, vull dir, “bragues”. No trobarà cap “provador” però sí “emprovadors” a balquena. Segons es DCVB, “provar-se” una peça de roba és mirar a veure si a un li està bé. Un equivalent de “provar-se” és, efectivament, “emprovar”, d’aquí es derivat “emprovador”. Com que a Mallorca mos provam unes sabates, val més provar-les-se dins un “provador”, ¿no?