Ses empreses multinacionals, amb delegacions a molts de països, no solen conèixer de primera mà ses característiques culturals i lingüístiques des territoris on s’instal·len. D’aquí que cerquin qualcú que les assessori. És evident que en es cas de s’informació estàtica de ses sucursals balears de Leroy Merlin —una multinacional francesa especialitzada en bricolatge que compta amb botigues a 13 països, entre ells Espanya—, aquest assessorament s’ha fet des de Catalunya. Llevat, clar, que s’hagi fet des de Balears i se n’hagi cuidat un d’aquests que s’autoqualifiquen de “catalans de Mallorca” —o “de Menorca” o “d’Eivissa”—.
S’imatge que acompanya aquest text correspon a sa botiga de Leroy Merlin de Palma. Com se pot comprovar, es text està en català.
Com si això fos Catalunya, com si mos trobàssim, en realitat, a una de ses cinc sucursals que s’empresa hi té radicades. ¿Què costava escriure “te tornam”, en lloc de “et tornem”; “doblers”, en lloc de “diners”; “te canviam”, en lloc de “et canviem”; “servici”, en lloc de “servei”? Això per cenyir-nos a lo que s’Institut d’Estudis Catalans considera normatiu, perquè lo seu seria haver posat també “mos comprometem” en lloc de “ens comprometem”, i haver introduït en es text s’article salat.
¿Fins quan haurem d’acceptar que a ca nostra mos tractin com a estranys?