Posted on

S’article, encara

Sa normativisació d’una llengua sol deixar poc marge a ses duplicitats, a ses alternatives, a ses opcions. Per un normativista, ses coses només poden esser blanques o negres. I quan no és així, o sigui, quan resulta que ademés de blanques poden esser negres, llavors tot són problemes i maldecaps. Perquè sa subjecció a una norma unívoca xoca amb sa llengua viva. És es cas de s’article femení quan va seguit d’una paraula que comença per i o per u àtones. En aquests contextos, sa normativa des català prescriu sa no elisió de s’article. Així, se suposa que hem de dir i escriure sa intel·ligència, sa història i sa universitat, en lloc de “s’intel·ligència”, “s’història” i “s’universitat”. Es perquè d’una tal excepció a sa regla general d’elisió de s’article davant paraula començada per vocal s’ha de vincular, en teoria, a s’oralitat: es parlants pronunciarien així aquests sintagmes, o sigui, amb una sinalefa. I dic pronunciarien ja que és evident que molts d’ells estan ben lluny de fer-ho.

En realitat, aquesta absència de sinalefa, o aquesta resistència a fer-la, se donava ja a Catalunya quan Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover compartien setial a sa Secció Filològica de s’Institut d’Estudis Catalans i anaven perfilant ses futures Normes ortogràfiques. Es mateix Fabra, a sa seva Gramática de la lengua catalana de 1912, escrivia: “La a del artículo la puede dejar de elidirse ante i-, -o y u-; así, se dice l’imatge y la imatge, l’istoria y la istoria, l’orella y la orella, l’unió y la unió, etc. La por l’ es sobre todo frecuente en casos como la ignocent (la inocente), que la persistencia de la a permite distinguir de l’ignocent (el inocente)”1. De lo que se segueixen dues lliçons. Primer, que sa norma incloïa ses paraules femenines començades per o, ja que a bona part de Catalunya —com a Menorca— sa lletra o sona com sa u en posició inaccentuada. I, després, que sa conservació de la en aquests contextos tenia com a origen sa necessitat de diferenciar entre masculí i femení quan, com en es cas d’ignocent, només sa forma de s’article podia desfer s’ambigüitat. Tant un aspecte com s’altre demostren, per altra banda, que sa norma descansava en s’oralitat i no en s’escriptura.

Emperò, en sa dècada següent, amb sa gramàtica de Fabra convertida ja en gramàtica de s’Institut, s’enfocament canvia i sa norma comença a perdre sa seva vinculació amb s’oralitat i, en conseqüència, també sa seva laxitud. Així, a sa quarta edició de sa Gramàtica catalana s’hi llegeix: “L’article femení és la. (…) Davant vocal o h, l’article femení és escrit adés la, adés l’. Davant les vocals i o u febles (precedides o no de h) són possibles la i l’, però és preferible la”2. I, una dècada més tard, aquest caràcter preferible haurà deixat pas a un d’obligatori, com se pot comprovar no sols en ses successives edicions de sa gramàtica de s’IEC, sinó també en es Rudiments de gramàtica preceptiva de Francesc de Borja Moll, de l’any 1937, on se’ns diu que sa forma de femení singular de s’article és la “davant mot començat en consonant o en i, u àtones”3. Val la pena recordar que sis anys abans, a sa seva Ortografia mallorquina, es mateix autor havia donat per bona sa regla tradicional: “Els articles definits, que en mallorquí són es, sa i el, la davant consonant, s’escriuen s’ i l’ quan van seguits d’un mot començat en vocal o h”4. Una regla, per cert, que també coincidia amb s’ús que Moll feia de sa llengua en es seu opuscle.

En definitiva: no hi ha cap motiu per no elidir s’article femení davant paraules començades per i o u àtones, precedides o no de h. Cap motiu per no dir i escriure, idò, s’intel·ligència, s’història i s’universitat. Ara, si qualcú considera que no fa aquesta elisió en xerrar, tampoc passa res si escriu sa intel·ligència, sa història i sa universitat. I no diguem ja si creu que li convé distingir entre un home innocent i una dona innnocent i decideix posar, en es primer cas, s’innocent i, en es segon, sa innocent. Sa normativa d’una llengua ha d’estar an es servici des seus usuaris, i no a s’enrevés.

 

__________

1. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, Barcelona, Edicions Aqua, 1982, p. 128. [Edició facsímil de s’obra homònima publicada per Pompeyo Fabra a Barcelona, l’any 1912, a sa Tipografía L’Avenç.]
2. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 19264, p. 29.
3. Francesc de Borja Moll, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, Les Illes d’Or, Palma de Mallorca, 1937, p. 162.
4. Francesc de Borja Moll, Ortografia mallorquina (segons les normes de l’Institut; adequada al llenguatge de totes les Balears), Palma de Mallorca, Impremta de Mn. Alcover, 1931, p. 58.

Posted on

Sa catalanada de sa setmana: sa salutació des coordinador interinsular d’Esquerra Unida de ses Illes Balears

Vetaquí un exemple més de com es català estàndar imposat des de ses nostres institucions ha arribat a confondre-se amb so barceloní, sa base de s’estàndar. Si el senyor Manel Carmona fos es coordinador d’Iniciativa per Catalunya i se dirigís a un públic català, no faria falta que canviàs gens ni mica sa seva salutació.

Començam per aquest “per tal que” (o “per tal de” seguit d’infinitiu), una d’aquestes expressions que fan mal a ses orelles però que es nostros polítics solen preferir a un simple perquè o un per + infinitiu. En lloc d’aquest envitricollat “per tal que puguin valorar-les”, ¿per què no opten per un simple perquè puguin valorar-les? Lo mateix podríem dir d‘aquest “si escau” que mos fa caure s’ànima an es peus. A Mallorca deim si convé o bé si acàs o si un cas.

Més envant, mos trobam amb sa qüestió de ses formes verbals. A Mallorca tenim sa nostra pròpia morfologia verbal que està totalment admesa per sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans. ¿Per què molts des nostros polítics, periodistes i escriptors segueixen empleant ses formes verbals de Barcelona? “Fem servir” hauria de ser facem servir i “fem pedagogia” facem pedagogia. També és inadmissible en mallorquí aquest “doncs”, totalment fora de lloc quan tenim idò.

Una altra paraula que ha acabat fent fortuna ha estat sa paraula “mitjans” com a equivalent del “medios” castellà. Bastarà indicar que medis és una forma més antiga que “mitjans”, com se pot comprovar en es Diccionari Alcover-Moll, i parlar de medis de comunicacióés, per tant, totalment correcte. Una altra expressió forana que ha penetrat ha estat “a l’abast” o “al nostre abast”, traducció literal des castellà “al alcance” o “a nuestro alcance”, respectivament. En mallorquí deim que tenim una cosa a mà o a sa nostra disposició, no “a l’abast”.

A part de totes aquestes correccions que just adaptarien sa salutació d’Esquerra Unida a un català estàndar que sí tengui en compte ses nostres modalitats —i des múltiples errors de concordança que també s’haurien de corregir—, sa Fundació Jaume III proposaria utilisar s’article baleàric, es pronoms pronominals plens (mos per “ens”) i, naturalment, noltros en lloc de “nosaltres”.

Posted on

Coses des Padrí: “Tirar en es Carnatge”

Es Carnatge existia, ves si existia! I encara existeix. És un tros de costa que hi ha en es Coll d’En Rabassa, devora Palma. Ja sabeu que, un temps, tot anava a parar a la mar (encara ara hi va molta cosa, per cert): aigües brutes i lo que fes nosa se tirava a la mar, perquè sa gent se pensava que lo que no se veia desapareixia. Angelets innocents. Com si la mar s’ho pogués enviar tot sense témer-se’n!

Bé, sa qüestió és que es trossos d’animals que no s’aprofitaven dets escorxadors se tiraven en aquest redol, i d’aquí es nom de Carnatge. Llavors, més envant, quan resultava que una cosa era tan vella, tan inútil, que no servia per res, se deia que se podia “tirar en es Carnatge”. Carnatgeve de carn, clar. I carnalatge era sa forma antiga, medieval i tot. Si a carn hi afegim sa partícula –atge, com a tantes altres paraules: herbatge, maquillatge, equipatge, etc., mos surt una paraula amb s’idea de col·lecció, de caramull.

Sabeu que n’hi ha de coses que ara mateix se podrien tirar en es Carnatge! De coses i de persones. ¿Quines hi enviaríeu, voltros? Jo hi enviaria molta d’humanitat dolenta, dolenta com s’escuma de sa pesta, aquella malaltia contagiosa que va matar tanta de gent a ses Balears en diferents ocasions in illo tempore. I, ja que hi som, afegiria a sa llista de lo que no val un gafet es jovent maleducat i es jais ninoninos com jo, si són des que peguen sempentes en ets autobusos per passar davant de tothom. Res, manies meves, perquè sa veritat és que avui en dia tothom viu fot qui fot i viva el Rei. En una paraula: en es Carnatge ja no s’hi tiraria ni una engruna.

Posted on

De Moll a Moll

Ses passades festes nadalenques, vàrem rebre a sa direcció de correu d’aquesta pàgina web un missatge d’un lector que deia: «(…) record nítidament una entrevista, feta ets anys 70 a sa revista Serra d’Or pel professor Joan Miralles (cap del dpt. de Filologia Catalana de sa Uib que fou durant molts d’anys) an el senyor F. de B. Moll, entrevista extensa i detallada on s’usaven totes ses formes col·loquials pròpies d’una conversa, des de s’article es, sa, fins es ieisme o desaparició (vea, cuera, vui, fia), passant per totes ses formes dialectals que avui han decantat a un ús purament oral i informal». Com és natural, després d’agrair-li an es nostro comunicant s’informació que mos havia facilitat, vàrem córrer a cercar aquesta entrevista. S’havia publicat, en efecte, a sa revista Serra d’Or, en es número d’octubre de 1972, amb so títol de «Una conversa amb Francesc de B. Moll»1.

I lo més important: lo que ell recordava se corresponia en gran part amb so text. Només hi faltava es ieisme o sa desaparició des so en posició intervocàlica. Així, tant en ses preguntes de Miralles com en ses respostes de Moll hi trobam s’ús de s’article salat (es meu germà; sa postguerra; a’s mateix temps; cadascú prenia p’es seu vent), de determinades variants lèxiques (l’homo; es nostro país), de ses solucions verbals dialectals (si no pot venir, no véngui; tenc es segon tom) o de ses formes plenes pronominals en posició preverbal (se va acabar quan els va espassar sa ràbia; me van fer; me sembla). Sa voluntat de reproduir sa manera de xerrar d’un i altre arriba fins an es punt de transgredir sa normativa, com, per exemple, amb sa reducció de per a a per, o amb s’ús d’en quant a. Ara bé, també hi ha qualque incongruència en es model. Per no utilisar sa forma an, Miralles, en sa transcripció de ses paraules de Moll, recorre a una solució manifestament agramatical: es Concili ha donat bel·ligerància en aquests idiomes.

Sigui com sigui, i tal com afirmava en es seu missatge es nostro comunicant, «ho paga recuperar aqueixa entrevista, que no és un pecat de joventut, sinó transcrita amb tota sa intenció per dos lingüistes aleshores ja plenament formats». Certament. I, sobretot, se tracta d’un símptoma, ja que permet veure quin era, fa més de quaranta anys, es model de referència d’allò que es mateixos protagonistes de s’entrevista devien designar com «català de Mallorca», suposant que no l’anomenassin directament «mallorquí»2. Quin era fa més de quaranta anys, que és com dir quin no és ara. I si qualcú en dubta, li recoman que llegesqui s’entrevista que F. Xavier Granados va fer a Aina Moll l’any 2011 i que sa revista Lluc va incloure en un dossier d’homenatge a sa filla major des filòleg, en ocasió des seus vuitanta anys3. Ni a ses preguntes ni a ses respostes hi trobareu res de lo que Miralles va posar al 1972 en boca des filòleg menorquí i d’ell mateix. Ignor, clar, si sa conversa amb sa filla va tenir lloc en es termes transcrits o en uns de més acostats a sa llengua col·loquial. Però no importa. Lo que compta és sa versió publicada. O sigui, es model de referència actual. I és evident, crec, que s’imposició d’un estàndar pensat essencialment per a Catalunya ha arrasat una gran part de lo que fa quaranta anys encara era viu, cultivat i, sobretot, digne d’esser exhibit.

_______________

1. Joan Miralles, «Una conversa amb Francesc de B. Moll», Serra d’Or, octubre de 1972, pp. 21-24.
2. L’any mateix de sa polèmica d’En Pep Gonella, per cert.
3. F. Xavier Granados, «Aina Moll, sense set de reconeixements», Lluc, abril-juny 2011, pp. 12-15.

Posted on

Ses catalanades de Cort: es semàfors de Palma i altres perles

Si hi ha una institució que no té cap mira ni una per escriure en bon mallorquí i que utilisa sistemàticament fórmules barcelonines fins a extrems intolerables arraconant ses d’aquí, aquesta institució és s’Ajuntament de Palma que presideix Mateu Isern. Sense fugir d’aquesta secció, hem vist, per exemple, com s’empresa pública Emaya era digna de sa catalanada de sa setmana quan demanava disculpes an es ciutadans de Palma amb s’anunci “estem millorant la nostra ciutat”. Fa unes setmanes, un lector nostro que fa feina a s’EMT de Palma mos indicava que en es panells informatius de ses parades d’autobús hi  posava “EMT-Palma us desitja unes bones festes” en lloc de “vos desitja unes bones festes”. En es formularis de Cort, per exemple, s’estimen més “cognoms” que llinatges. ¿I què me’n deis des semàfors de s’imatge, escrits en un català que pareix més de Sant Feliu de Guíxols que de Palma de Mallorca?

“Espereu verd” és totalment inadmissible a Mallorca, hauria de ser esperau, una forma, d’altra banda, totalment normativa. Però lo que és pixar fora de test és aquest “premeu”, una fórmula que molts de mallorquins trobaran completament fora de lloc, ja que s’accepció més estesa a Mallorca de prémer és “fer esforços per anar de ventre”. A Mallorca, pitjam un botó, no “premem” un botó. De fet, segons es diccionari Alcover-Moll, prémer no té cap accepció que signifiqui “pitjar”.

És ver que s’actual batle de Palma, Mateu Isern, se va trobar un ajuntament catalanisat a les totes quan substituí sa socialista Aina Calvo. Ara bé, també és ver que Isern no ha fet cap esforç ni un per capgirar aquesta situació. Bones paraules no n’hi falten; lo que li falta és coratge. Recordem que Isern fou un des polítics populars que, durant sa campanya electoral de 2011, no varen mirar prim a s’hora d’emplear es mallorquí com a bandera electoral.

Posted on

Una exigència molesta

Deia Josep A. Grimalt no fa gaire que «persisteix un residu d’exigències de la normativa que l’escriptor mallorquí sentirà com a molestes». I, entre aquestes exigències, citava «el sufix –itzar, que sona afectat»1. Al marge de lo que signifiqui avui en dia es sintagma «escriptor mallorquí», no hi ha dubte que s’ús des sufix –itzar sonarà afectat a qualsevol parlant d’aquesta terra, sigui o no escriptor. Suposant que li soni de qualque manera, clar. Perquè si una solució lingüística no admesa per s’Institut d’Estudis Catalans (IEC)2 s’ha mantengut inalterada a Mallorca al llarg des segles, aquesta és es sufix –isar —això és, amb s en lloc de tz—. I no només a Mallorca.

Es mateix Pompeu Fabra, a sa traducció dets Espectres d’Ibsen que va fer al 1893 amb Joaquim Casas-Carbó per a sa revista L’Avenç —o sigui, mentre tots dos perfilaven sa reforma lingüística—, encara l’emprava: «No hi auria molta gent, gent realment autorisada, qu’es podria escandalitzar de la nostra decisió?»3. És ver que en aquest fragment hi surt també s’altra solució —«escandalitzar»—, més moderna i, sobretot, pròpia des parlar barceloní. Però, en tot cas, sa tradicional —«autorisada»— hi figura. I lo mateix passa en altres parts des text traduït.

No hauria d’estranyar nigú, idò, que mossèn Alcover se rebel·làs contra s’imposició des sufix –itzar com a solució exclusiva i fes d’aquest aspecte gramatical un vertader cavall de batalla. ¿Com no ho havia de fer si dos diccionaris de referència, contemporanis entre si i allunyats dialectalment, com són es Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana y llatina, de Pere Labèrnia (Barcelona, 1839), i es Diccionari Mallorquí-Castellà, de Pere Antoni Figuera (Palma, 1840), li donaven sa raó no recollint sinó termes acabats en –isar? ¿Com no ho havia de fer si l’avalava, a part de sa llengua viva de ses Balears, sa tradició filològica europea? Ell mateix va abordar sa qüestió en un des seus famosos Bolletins, es corresponent an ets anys 1918 i 1919. Hi va dedicar una quinzena de pàgines, que tothom pot consultar, si li lleu, aquí mateix. Jo només en reproduiré ara un fragment on queda perfectament resumit es seu punt de vista: «Ab tot lo que deixam dit, creym haver provat i demostrat que la forma -itzar dins la nostra tradició literària ès just esporàdica, no ès la normal, i que la normal ès l’-isar [-izar]: ella ès la corrent, l’autorisada, la tradicional dins tot lo domini de la nostra llengua, parlada i escrita. (…) Per això may porem estar conformes de que s’erigesca l’-itzar en lley ni norma general i esclusiva, foragitant autocràticament la forma -isar, que fins ara havia reynat pacíficament per tot arreu; i consideram poc acadèmica i poc científica tal esclusió, que rebrotxam i reprovam de tot cor com un acte de sectarisme, absolutament impropi de tota corporació que pretenga representar la cultura literària de qualsevol nació civilisada»4.

S’entén, per tant, sa molèstia que poden sentir ets escriptors mallorquins i, en general, tots es parlants davant s’imposició des sufix –itzar, s’únic normatiu segons s’IEC. Com quan mos obliguen a dur un parell de sabates un número més petit amb sa promesa que ja s’acabaran donant. Però, ¿i si passen ets anys i no se donen? Idò no queda més remei que abandonar-les i tornar-se a posar ses de tota sa vida.

________________

1. Grimalt, Josep A., «Llorenç Villalonga i la llengua catalana», Estudis Romànics, n. 34, 2012, p. 220.

2. En concret, des de ses Normes ortogràfiques, aprovades per s’IEC al 1913.

3. L’Avenç, segona època, any V, núms. 20-21, 31 oct.-15 nov. 1893, p. 331.

4. Alcover, Antoni M., Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom X, 1918-1919, pp. 83-84.

Posted on

Coses des Padrí: “Tancar sa barrina”

Estic més content que un ca amb un os: aquest raconet meu veig que té lectors! Qualcun d’actiu i agraït ha enviat fins i tot una partida de refranys o frases fetes ben nostres per poder-les emplear. També he vist que n’hi ha que me corregeixen lo que he escrit afegint-hi o canviant-hi qualque paraula. A tots els he de comunicar que no som un entès en sa matèria; som un espontani que vol recuperar expressions sentides aquí i allà, i sobretot a ca seva. I clar, d’una part a s’altra de ses nostres estimadíssimes Illes, aquests refranys i frases fetes, ben vius fins fa no res, poden tenir diferents maneres de dir-se.

Jo triaré, ja me perdonareu, ses formes que conec, perquè són ses des meu redol. Si n’hi ha més que s’hi semblin, benvengudes sien! Emperò no les inclouré perquè aquest espai se faria més llarg que una Quaresma. A pesar de tot, no voldria que es que m’ajuden amb sos seus comentaris prenguessin sa figa pes capoll –vaja, s’ofenguessin–, perquè no els tenc en compte. Ca, barret i tocs per sa cresta! Ben content que n’estic de sa seva ajuda. Per ventura entre es rector i s’escolà direm sa missa. Amb so benentès que es rector som jo, clar!

I aquí està es re. Avui es lectors m’heu fet tot s’escrit, com aquell qui diu, perquè he triat una expressió enviada per qualcú –per res del món voldria caure de sa post an es meus lectors–. Tancar sa barrina, que aquesta és s’afortunada, vol dir arribar a un acord. Crec que això és lo que hem fet avui noltros: encetar una col·laboració espontània. Com que jo no som des que troben ossos en es lleu, provaré d’engirgolar-les-me perquè treguin es nas ses que més m’agradin. Au, idò: “Ja hem tancat sa barrina”, si vos pareix bé. O, si vos ho estimau més, “feta està”.

Posted on

Coses des Padrí: “Qui té sa coa de palla, la s’encén”

S’altre dia, se me va presentar un des meus néts i me va etzibar:

–Padrí, sa dona que viu en es teu replà, m’ha fet esperar que passàs primer ella, en es portal de baix. I jo ja hi era!

He de dir que es meu nét té quinze anys, el pobre. I dic el pobre perquè té una edat criminal. Aquests adolescents moderns se pensen sebre més que set bisbes! Sobretot ara que, com que de maquinetes en saben tant, mos volen fer es comptes amb tot lo altre. Tenc per mi que és culpa d’aquest institut on va: els han dit que han d’aprendre a esser crítics i ells estan ben convençuts que això vol dir criticar tot lo que no els agrada. Volen girar el món damunt davall amb desbarats com que tots som iguals; que això és sa democràcia; que tots tenim es mateixos drets… Tot això son coverbos! No s’han de mesclar ous amb caragols.

El me vaig asseure davant per davant i li vaig enflocar:

–Bergantell, una dona, a partir des trenta anys, és sempre una senyora per tothom ben educat, això per començar. En segon lloc, a ses senyores, se les tracta de vostè, si són de ciutat; de vós, si són de foravila (madones, vaja), i de tu si són de sa família o són ses teves mestres, a qui els agrada molt es tracte de confiança, segur. I per acabar, a una senyora o a una madona, fins i tot a una polleta, un noningú com tu l’ha de deixar passar sempre. I no me venguis diguent que som un antiquat, un estantís o un carca, que deis ara. Som un homo ben educat, això és tot, i m’agradaria pensar que tu també ho seràs en tornar gran. I com que veig que ets un esquiterell davant d’aquestes qüestions igualitàries, o sigui, un primcernut, un susceptible, t’ho remataré amb un: “Fill meu, qui té sa coa de palla, la s’encén”.

Va girar es bous i se’n va anar remugant: “Quines coses té es padrí!”

Posted on

Sa catalanada de sa setmana: sa benvenguda des rector Huguet

Aquesta és sa carta de benvenguda des rector de sa UIB, en Llorenç Huguet, penjada a sa plana web de sa nostra universitat. Aquest escrit pareixerà de lo més normal a molts d’homos i dones d’una quarantena d’anys per avall que estan avesats a escriure en català estàndar i, en conseqüència, també a xerrar-hi. Tot lo formal, no mos enganem, acaba influint en lo informal. Un mestre d’escola, per exemple, xerraria així amb tota naturalitat. Moltes de ses paraules que fa trenta anys haurien parescut estranyes a son pare o an es seu padrí, a ell li pareixen avui en dia normalíssimes, ja que les té perfectament incorporades a sa seva manera de xerrar. Ses llengües evolucionen, clar, però en es nostro cas aquesta evolució ha estat forçada per un procés d’enginyeria sociolingüística des que només ara començam a veure ses conseqüències.

Començam, idò, amb una “benvinguda” (benvenguda) com si noltros, a Mallorca, no diguéssim vengut en lloc de “vingut”. Tanmateix, avui en dia quasi tothom ja diu “benvinguda” gràcies a sa pressió de s’estàndar sobre es mallorquí. A continuació, vénen dues paraules, “aleshores” i “ensenyament”, paraules que quasi han desplaçat ses genuïnes de sa nostra illa (llavors, llavonses, sa primera, i ensenyança, sa segona). Lo mateix podem dir amb “prestació de serveis”. A Mallorca, fins fa un parell d’anys, no “prestàvem” res (en tot cas, deixàvem, oferíem, donàvem) i si ho fèiem no eren precisament “serveis”, sinó servicis, una altra paraula desterrada pets estandarisadors a ultrança per mor de sa seva proximitat an es castellà.

En lloc d’aquest “cada vegada” que hi ha en es final des primer paràgraf, a Mallorca hem dit sempre de cada vegada –fins an es punt que molt sovint, xerrant castellà, també deim, incorrectament, “de cada vez”–. Es segon paràgraf comença amb un “és arrelada” que no és propiament una catalanada, perquè a Barcelona se diu també com a Mallorca, està arrelada, però que sí és fruit d’aquest català ortopèdic i postís que mos han envergat es normalisadors. Un poc més envant tenim “alhora” on aquí diríem a la vegada o en es mateix temps.

Es verb “recolzar” (i es seu derivats, com ara “recolzament”), en es sentit de fer costat o ajudar, ja està perfectament integrat dins sa parla de ses noves generacions, com a traducció des castellà “apoyar”, ben igual que “mitjançant” (a través de) com a traducció des castellà “mediante”, o “gaudir” (passar gust) com a equivalent de disfrutar, considerat també un castellanisme, anc que el trobem en es Diccionari Alcover-Moll. “Esports” s’ha acabat imposant perquè es nostros normalisadors trobaven deports massa castellà. I lo mateix ha passat amb “lleure” respecte a oci. Com podem observar, tot un rosari de “errors de la descastellanització”, com diria qualque eminent filòleg de sa UIB que no citarem, no fos cas que s’ofengués.

I per anar acabant, s’ús des verb “abastar”, com a substitut des castellà “abarcar”, ¿no vos pareix excessiu? Què tal abraçar o comprendre?

Posted on

Sa catalanada de sa setmana: es productes locals de Marratxí

Fa devers dos mesos, llegint es diari El Mundo-El Día de Baleares (16-11-2013), vaig quedar amb sos cabells drets en veure un anunci de s’Ajuntament de Marratxí. Era un anunci publicitari de Marratxí365 que convidava es lectors a comprar productes locals de Marratxí tot l’any. En una vintena de paraules hi havia dues catalanades que no eren sofridores. Sa primera era aquest “gaudeix”, una solució que darrerament ses nostres institucions han posat de moda per no dir “disfrutar”. És vera que es DCVB considera “disfrutar”, utilisada històricament a Mallorca, com una paraula d’origen castellà, però això no mos obliga a arrambar-mos an aquest “gaudir” que va caure en desús fa segles, també a Catalunya, i que es normalisadors han recuperat gràcies an es medis de comunicació, a s’escola i an ets àmbits culturals. Si un és molt primcernut, en lloc d’aquest “disfrutar” castellanisant, té sa possibilitat de triar, en altres contextos, “passar gust”, una expressió ben mallorquina.

Sa segona catalanada, “proper”, és ja tot un clàssic i no hi ha cap institució o associació a Mallorca amb qualque pretensió cultural que no la utilisi. Idò bé, tenim dues variants per evitar-la. Podem dir “pròxim” que, a diferència de lo que se pensa sa majoria, no és cap castellanisme. O bé podem utilisar fórmules mallorquines de toda sa vida com “la setmana (es mes, l’any) que ve”. Escriure en estàndar no ha de servir per desplaçar fórmules genuïnes de Mallorca que són ben correctes des de tots es punts de vista.