Categoria: Articles d’Opinió

A Un home de combat (Mossèn Alcover), Francesc de Borja Moll narra ses circumstàncies que van concórrer en sa publicació de sa seva Ortografia mallorquina, apareguda al 1931¹. L’any anterior s’havia editat a la fi es primer volum des Diccionari català-valencià-balear(DCVB), imprès en fascicles des de 1926. I s’havia editat segons ses normes ortogràfiques defensades per mossèn Alcover, que diferien de ses aprovades per s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) al 1913. Aquest desacord provocava en Moll un vertader desfici. Ell era partidari de s’unificació ortogràfica, lo que equivalia a assumir ses normes de s’IEC. Però es seu mestre s’hi negava. Això sí, davant s’insistència des deixeble, Alcover havia arribat a dir-li, segons recorda es mateix Moll: «–Quan jo seré mort, canvia l’ortografia, si la vols canviar; mentre jo visqui no la vull canviar. Ja he canviat massa vegades!»². No fa falta afegir que es deixeble no va estar ni un segon a canviar-la. Just després de sa mort d’Alcover, el 8 de gener de 1932, se va posar mans a l’obra. Qui consulti sa primera edició des DCVB, podrà comprovar que, a partir de sa lletra C, es volums estan ja redactats seguint ses normes ortogràfiques –i no tan sols ortogràfiques, clar– de s’IEC.

Però abans d’això, com dèiem més amunt, Moll va publicar una Ortografia mallorquina que era ja un aperitiu de lo que vendria. I com que la va publicar al 1931, o sigui, en vida des seu mestre, va haver de demanar-li permís per fer-ho. Si hem de creure ses explicacions donades per Moll a Un home de combat –i no hi ha motiu per no creure-les–, se tractava d’una jugada estratègica. No volia de cap de ses maneres que es seguidors que Alcover tenia a ses Balears –ja que no tot eren catalanistes, ni de molt, entre sa gent culta o simplement alfabetisada– poguessin pensar que, un cop mort aquest, es seu deixeble predilecte no havia estat ni un segon a trair-lo. Publicar en vida d’Alcover una ortografia ajustada a ses normes de s’IEC equivalia a publicar-la amb so seu nihil obstat. Es mateix Moll, a Un home de combat, ho qualifica de «penyora d’aquiescència a un canvi futur d’ortografia». I diu que Alcover «hi estigué conforme». Sa millor prova d’aqueixa conformitat és que s’obra s’imprimí a sa «seva mateixa impremta, i per compte de l’Editorial Alcover S.L.». I afegeix es deixeble, en un exercici predictiu i autojustificatiu més que discutible i després d’afirmar que s’èxit des llibre, reeditat es mateix any, havia alegrat molt mossèn Alcover: «Allò li acabà de fer veure que era un disbarat mantenir posicions individuals contràries al gust de tothom, i probablement ell mateix hauria arribat a decidir-se a adoptar en vida l’ortografia de l’Institut en el Diccionari; però ja no hi va ser a temps».

Tot això fa que aquesta Ortografia mallorquina del 1931 tengui un valor enorme a s’hora de fixar un model estàndar vàlid per a ses Balears. Perquè constitueix aquell punt al qual hauria estat disposat a arribar Alcover si, d’una manera o altra, s’hagués avengut a fer ses paus lingüístiques amb s’acadèmia de sa llengua catalana. O, en altres paraules, aquell punt a partir del qual ja no estava disposat a cedir. Sa lectura des llibre permet veure, per exemple, sa dimensió de ses renúncies, això és, des canvis. Des sistema ortogràfic mallorquí n’han desaparegut solucions presents en es primer volum des diccionari, com sa hno etimològica, final o intervocàlica («càrrech», «arch», «rahó», que han passat a ser càrrec, arc, raó); o sa y per representar sa i semivocàlica («aygua», «beya», «rey», «buyda», convertides en aigua, abella, rei, buida) o sa conjunció copulativa «y», substituïda per i; o sa forma gràfica des so d’essa sorda en determinats contextos, reemplaçada per una ce trencada («esfors», «pessa», «cassador», transformades en esforç, peça, caçador); o sa preposició «ab», convertida en amb; o, ja en es camp de sa morfosintaxi, s’absència de guionet entre es verb i sa forma postclítica des pronom feble («tirarne», «durlo», «ajudarse», que han passat a tirar-ne, dur-lo, ajudar-se).

No obstant, com ja hem indicat, aquesta adaptació de Moll a ses normes de s’IEC –es títol complet de s’obra no oferia dubte: Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears– no va esser absoluta. En va quedar al marge, per exemple, s’accentuació de sa tercera persona de singular des present d’indicatiu des verb esser, que segons ses Normes ortogràfiques de 1913 havia d’esser tancada i dur per tant accent agut (és) i que Moll, d’acord amb Alcover i amb sa pronunciació neutra a ses Balears d’aquesta e, escrivia amb accent greu (ès). I també s’ús des sufix –isar de verbs com realisar, que s’IEC havia convertit en –itzar i que Moll, d’acord una vegada més amb Alcover, que n’havia fet un vertader cavall de batalla, mantenia en sa forma tradicional (a ses pàgines 2 i 3 de s’Ortografia hi apareixen ja «caracterisada», «sistematisada» i, just després, es derivat nominal d’aquesta darrera forma, «sistematisació»).

Passant ara an es camp de sa morfologia i sa sintaxi, tant sa llengua utilisada per Moll com ets exemples aportats en cada una de ses lliçons d’aquest Curset –tal com qualifica s’obra es mateix autor– permeten detectar una sèrie de constants ben allunyades de sa normativa fabriana. Per exemple, en es gènere de certes paraules (és es cas de corrent, masculí segons s’IEC, femení segons s’Ortografia –«la corrent d’aire», p. 9–). O en s’ús de sa variant preposicional an («(…) an aquesta escriptura acomodam la pronúncia castellana», p. 4), que segons sa gràmatica de Fabra hauria d’esser a. O en es recurs generalisat an es lo neutre, proscrit per s’IEC. O en sa no observança de sa regla de sa caiguda de preposicions davant de que («des de que el poble parlava llatí», p. 8; «la raó de que s’escrigui», p. 31). O es manteniment de s’elisió de s’article femení singular davant un nom començat per una u o una i àtones («l’unitat», p. 6; «l’intensitat», p. 13). O en s’equiparació entre s’article literari i s’article salat, tractats en peu d’igualtat i sense cap consideració registral a sa lliçó número 9, sobre «Apòstrof i guionet» –encara que Moll usi sempre en es text es literari–. O, en aquesta mateixa lliçó, ets exemples amb sa combinació de pronoms típica de Mallorca –o sigui, complement directe seguit de complement indirecte– en posició preverbal («ell la s’amaga», «tu el m’alces», p. 62; o «la te’n tornes», p. 63). O, en fi, en es camp des lèxic –i per no citar més que un parell d’exemples entre molts que podríem aportar–, s’ús de sa forma migeval («els escriptors migevals», p. 2), en lloc de «medieval»; de sa conjunció mentres i sa locució mentres que (pp. 69 i 24, respectivament), en lloc de «mentre» i «mentre que», o d’orgue(«l’aproximació dels orgues vocals», p. 9), en lloc d’«òrgan», i es reconeixement que «els pronoms personals noltros i voltros, i els possessius nostro i vostro, són formes autènticament mallorquines i admissibles en la literatura».

El 1937, en plena guerra civil, Moll publicava uns Rudiments de gramàtica preceptiva³ on gran part de ses solucions diferencials respecte an es model de s’IEC havien desaparegut o, en es millor des casos, arrossegaven sa marca ominosa de sa vulgaritat. Havien passat, és ver, sis anys i una República. I, amb aquesta, un Estatut d’Autonomia de Catalunya que havia consolidat unes institucions acadèmiques i un catalanisme molt més que cultural. Pentura tot això havia contribuït a tòrcer es solc. O pentura és que, al 1931, aquell jove filòleg de 28 anys predestinat a continuar s’obra des seu mestre, ja tenia perfectament perfilat lo que faria quan aquest mestre fos mort i enterrat.

__________

1. Francesc de Borja Moll, Ortografia mallorquina segons les normes de l’Institut adequada al llenguatge de totes les Balears, Palma de Mallorca, Impremta de Mossèn Alcover, 1931 (segona edició augmentada).

2. Francesc de Borja Moll, Un home de combat (Mossèn Alcover), Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1962.

3. Francesc de Borja Moll, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, Palma de Mallorca, Les Illes d’Or, 1937.

 

Començam aquesta nova secció amb sa carta que es nostro president autonòmic ha enviat an ets afiliats des seu partit amb motiu de ses festes de Nadal. Aquesta carta és una mostra més de lo que tantes vegades hem denunciat: és necessari que, encara que s’opti per utilisar es català normatiu fabrià –i ja sabem que, històricament, es PP ha estat més fabrista que en Fabra!–, se malavegi treure tot es suc possible a sa normativa de s’IEC i usar totes aquelles expressions que, essent ben mallorquines, són també perfectament normatives.

És totalment inadmissible, sobretot per a un partit que braveja de modalitats insulars, usar aquesta catalanada com “benvolgut” (en lloc de apreciat/estimat) que mos entaferren pes morros cada pic que ses nostres institucions mos volen saludar amb una certa formalitat. Tampoc és massa mallorquí aquest “vosaltres” (voltros). Com no ho és utilisar sa forma “vam iniciar” (vàrem iniciar). També fa mal an ets ulls aquest incoatiu “tradueixi” (traduesqui) que solen utilisar es nostros escriptors i periodistes. També “aquest any” quan a Mallorca sempre hem dit enguany; inclús en ets informatius d’IB3 ja ho han corregit. Encara ara no mos en podem avenir d’aquest “està duent a terme”, no tant per aquest “duent” (duguent), sinó sobretot per sa construcció “estar + gerundi”, una construcció que, fins fa un parell d’anys, mai havíem sentit a Mallorca.

Ara, lo que no té perdó de Déu és aquest “lliuraran” (entregaran) i es ja habitual “proper” (pròxim) que té entabanats tots es nostros polítics que, com sabem, “s’apropen” a ses multituds en lloc d’acostar-s’hi. Aquests dos darrers exemples són lo que qualque eminent filòleg de sa UIB –que no citarem per no ofendre-lo; tenen sa pell molt fina– ha anomenat “errors de la descastellanització”: se desprecien paraules ben correctes que sempre s’havien dit a Mallorca perquè són sospitoses de ser castellanismes. En canvi, i contra tota lògica, es redactor de sa carta nadalenca s’estima més “abraçada” en lloc d’aferrada. I si seguim amb ses incohèrencies, ¿què vos pareix aquesta mescladissa d’emplear “qualque” a dalt i “alguna” a baix?

I ja per acabar aquest via crucis. Un partit de govern com es PP no se pot permetre redactar tan malament i fer tantes faltes de sintaxi: “per a això”, “hagueu aportat”, “beneficiarà a nins”, entre d’altres. Molta feina li queda per fer an es PP si de veres vol agafar sa bandera de ses modalitats. Una feinada!

 

Ho vàrem deixar, pentura ho recorden, a sa Gramática de la lengua mallorquinad’Amengual, editada al 1835. I ho vàrem deixar lamentant que aquell primer i encara molt rudimentari esforç de sistematisació de lo que noltros hem convengut d’anomenar article baleàric —o sigui, sa combinació dets articles salat i lalat o literari— no hagués trobat en s’obra de Francesc de Borja Moll sa continuïtat que hauria estat desitjable. Però abans d’abordar s’obra de Moll, mos hem de referir a sa Gramática de la lengua catalana de Tomàs Forteza, publicada pòstumament al 1915 (n’hi ha una edició moderna, de 2008, a càrrec de sa UIB, s’IEB i ses Publicacions de l’Abadia de Montserrat). I no perquè Forteza fos cap entusiasta de s’article baleàric —no ho era en absolut, com veurem totd’una—, sinó perquè sa seva exposició sobre es sistema de distribució de ses formes salades i lalades és, com ha indicat Josep A. Grimalt, sa més completa de què disposam avui en dia. (Excepte, clar, sa que es mateix Grimalt mos ha donat a Els articles en el parlar de Mallorca.)

Maldament Forteza reconegui sa dificultat d’establir unes regles generals sobre sa matèria —«creemos imposible que se den jamás sobre el uso de estos artículos reglas generales»—, sa seva descripció permet deduir-les, ni que sigui de forma molt genèrica. Com fa ell mateix, per cert: «Prefieren el artículo literario los nombres que tienen cierto carácter de individualidad y unicidad, y los nombres y frases que a través de los siglos han conservado su forma primitiva». Evidentment, es problema està sobretot a sebre què inclou es segon bloc, quins són aquests noms i aquestes frases, si bé de s’exposició de Forteza ja se desprèn que ses locucions adverbials que han conservat s’article hi entren de ple (al punt, a la fi, a les bones, a la biorxa, a les totes, a la fresca, a la dreta, a la curta, etc.), com també moltes construccions tradicionals (estar deixat de la mà de Déu, esser de la bulla, herba de la roca, etc.). I, en darrer terme, es mateix gramàtic se cura en salut quan afirma que regular s’ús dets articles no faria servici a ningú, «á los Baleares, porque lo conocen, y á los forasteros, porque no les importa conocerlo» —afirmació que avui en dia, amb una població que s’ha transformat i diversificat radicalment i una ensenyança que ha deixat d’esser en castellà o només en castellà, resulta, com a mínim, ben extemporània—.

Però dèiem més amunt que Forteza no era cap entusiasta de s’article baleàric. És més, qualque pic fins i tot adopta un to displicent en relació amb determinades solucions. Per exemple, quan, xerrant de sa forma ets de s’article salat i des seu ús davant de plurals masculins que comencen amb vocal, afegeix: «Con buen sentido se ha evitado la forma ets aun en los escritos en lenguaje vulgar». I perquè ningú s’hi engani, més envant, després d’afirmar que «en el presente siglo [o sigui, es XIX] son relativamente poquísimos los que han usado el artículovulgar [o sigui, es salat]» i d’incloure entre aquests «José M. Quadrado en su precioso folleto sobre En Juanot Colom», anota —és de creure que amb satisfacció— que a s’opuscle en qüestió Quadrado «no se atreve á usar la forma plural masculina ets». De fet, aquesta reserva cap a s’utilisació de ses formes que ell qualifica de vulgars s’expressa clar i llampant a sa conclusió: «¿Y debe usarse en las Baleares el artículo vulgar? Dignos de aplauso son los que lo han hecho, porque han proporcionado un dato á las ciencias filológicas; pero la generalización de este artículo en escritos que no pueden llamarse de género, además de ser contraria a la tradición, no es conducente al enaltecimiento y propagación de nuestra riquísima lengua. En nuestro humilde parecer, el filólogo y el escritor de género pueden emplear el artículo del dialecto; el literato y el poeta deben usar el de la lengua».

S’influència de sa Renaixença catalana i des seu màxim exponent a ses Balears, Marià Aguiló —de qui Forteza, per cert, era cosí i íntim amic—, és ben present en es seu pensament, i no tan sols en matèria de llengua. No mos ha d’estranyar, idò, s’importància que dóna a sa tradició escrita culta, o sigui, a «el literato y el poeta», en detriment de tota altra manifestació lingüística. Aquest fil de doctrina en relació amb s’article literari, que serà assumit fins a cert punt per Mossèn Alcover, deixeble seu, i ja de manera molt més devota per Francesc de Borja Moll, deixeble d’Alcover, se sosté sobre sa base de sa societat limitada que constituïen llavors es literats mallorquins i des caràcter diferit, i per tant no espontani, de tota producció escrita. Aquest plantejament començarà a entrar en crisi quan sa llengua s’hagi d’ensenyar a s’escola i s’hagi de fer servir a sa ràdio i televisió públiques i a s’àmbit parlamentari. O sigui, quan se’n generalisi s’ensenyança com a llengua culta i s’oralitat valgui tant, socialment, com s’escriptura. Una vegada més, és allò de «chassez le naturel, il revient au galop». Però, perquè això passi, al 1915 —o, més ben dit, al 1898, que és quan Forteza deixa aquest món i mos deixa sa seva gramàtica—, encara falta. Tres quarts de segle, com a mínim.

M’hi he pensat molt abans de decidir-me a escriure aquest article. M’hi he pensat molt, perquè aquesta secció té per objecte divagar filològicament, o sigui, xerrar de ses qüestions lingüístiques que mos afecten, i no donar resposta an ets exabruptes dets altres, venguin d’on venguin. També perquè es principal destinatari de sa grallada en qüestió no era jo, sinó un company de causa. I, en fi, perquè es mateix incitador d’aquest escrit meu d’ara afirma en es començament des seu que «una de les decisions més encertades que [ha] pres en la vida és ignorar els mitjans de comunicació que estan obsessionats en la destrucció del català» i, encara que no sigui aquest es cas ni se referesqui ell pròpiament an aquest medi digital, s’odi que traspua devers ses persones que han promogut sa Fundació que li dóna nom —un odi endimoniat, patològic— ja basta per pressuposar que no llegirà aquestes retxes. Ara, com que tampoc havia de llegir ses que han provocat es seu deliri i han hagut d’esser «amics diversos» es que l’han posat en antecedents, vull creure i pensar, i pensar i creure, que acabarà passant lo mateix amb sa meva resposta.

El senyor Jaume Corbera i jo tenim un vell litigi. Més ben dit: el senyor Jaume Corbera té amb jo —i amb qualcú més–– un vell litigi. Fa quasi trenta anys d’això, però és evident que no li fuig des cap. No li fuig an ell ni an es seu company des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, Gabriel Bibiloni, que a sa seva pàgina web té annexada una «Selecció de textos sobre el català estàndard» on figura un article de Corbera de l’any 1987, depositari des mateixos fantasmes que poblen es que ara ha publicat a dBalears. En síntesi, i per fer-ho curt: es professor de sa UIB no podia ni pot concebre que cada gran àrea d’això que s’ha convengut d’anomenar ses terres de parla catalana o es domini lingüístic català disposi d’un estàndar propi, que no seria sinó sa versió territorial d’un estàndar comú. De sa mateixa manera que creu en una entitat política que aniria de Fraga a Maó i de Guardamar a —òbviament— les Corberes, creu en un estàndar general que faciliti s’existència d’aquesta entitat. Tota discrepància en aquest punt, tant si és en s’orde polític com en es lingüístic —ordes que resulten, per ell, indissociables—, la veu com un intent de destruir es català. I no diguem ja si sa discrepància se dóna en tots dos camps.

Però es desfici de Corbera té un altre component. Aquest estàndar que ell voldria general, fet d’una mescladissa de formes i solucions de totes bandes —i entre elles, clar, ses mallorquines i balears—, resulta que és estrictament continental i de cada vegada més barceloní. Sa culpa, per descomptat, és de TV3, d’aquesta TV3 per la qual tant han lluitat es pancatalanistes d’aquí i on tants de doblers s’han invertit a fi que ets habitants de lo que es catalans anomenen paternalment «ses Illes» poguessin estandarisar-se a pler. Bé, sa culpa no és tant de TV3 com des que varen contribuir, ja fa trenta anys, a consolidar un model de llengua que no tenia en compte es criteris de Corbera, Bibiloni i companyia. Aquest model —al qual vaig contribuir com a coautor de Verinosa llengua i autor des Llibre d’estil del Diari de Barcelona, entre d’altres obres— va fer fortuna i, per molt que Corbera se’n planyi, pareix que en segueix fent.

Tot això sumeix aquest homo en una contradicció constant i frustradora i, per què no dir-ho, en un estat quasi febril. I, llavonses, passa lo que passa. O sigui, que, en lloc de raonar i expressar-se verbalment, gralla. I veu es maligne pertot, ja encarnat en es PP, ja en UPyD, ja en la FAES, ja en s’espectre de Franco, ja en sa mateixa Fundació Jaume III. I el veu encarnat —qui sap si com a compendi de tot lo anterior— en un servidor, a qui acusa «d’haver emmerdat el model de llengua amb les seves decisions ben premeditades» i de qui afirma que «es va retirar a Mallorca i ara l’extrema dreta li reconeix el mèrit». Amb franquesa: ignor què entén Corbera per «emmerdar» un model de llengua, ni on és aqueixa extrema dreta que, segons diu, me reconeix es mèrit. Lo que sí puc assegurar-li és que de retirar-me, res. No he fet mai tanta de feina com en aquests darrers anys i, en concret, des que visc a Mallorca. Per retirar-me hauria hagut d’entrar com a professor en es Departament de Filologia Catalana de sa UIB i, per desgràcia meva, no és es cas.

No deixa d’esser curiós que en una època en què es concepte d’autoritat se perd a marxes forçades; en què ets alumnes ja no respecten molts de pics es seus professors; en què es tractament de tu arracona es de vostè amb indepèndencia de s’edat i sa posició social de cada interlocutor; en què es vós s’usa de qualsevol manera, sense criteri; en què pareix, en fi, que ses jerarquies han pres oratge i es mortals som ja venturosament iguals en tot; en una època així, deia, no deixa d’esser curiós que es concepte sociolingüístic de registre hagi fet tanta fortuna. I l’hagi feta, justament, a s’àmbit educatiu i en es marges estrets, però dominants, de sa llengua catalana.

I és que no hi ha avui escola o institut on no se senti xerrar adesiara de registres, sobretot com més crescudets són ets al·lots i més militants —de sa causa catalanista, per descomptat— es qui s’encarreguen d’instruir-los. Que si tal paraula resulta inapropiada en aquest context, ja que una cosa és lo que se sent a ca nostra i una altra de molt diferent lo que convé a determinats nivells. Que si tal altra paraula la deien es botifarres, però es mossons no l’han dita mai, ¡i ja no parlem des pagesos! Que si aquesta expressió s’usava fa uns anys, és ver, però ara ja no l’empra ningú. Que si tal altra expressió, per molt mallorquina que sigui, no és pròpia de s’estàndar. I així en una catefa de casos.

Com és natural, aquest discurs no apareix tot sol, sinó que s’emmarca en ses filípiques sociolingüístiques que es professors de llengua catalana prioritàriament —però també es de qualsevol altra matèria, per poc que s’ideologia des docent hi acompanyi— enverguen an es seus alumnes cada pic que s’ocasió els ho permet o que es cor els ho demana. Tots aquests registradors de sa propietat lingüística acostumen a entretenir-se bastant més en processos de substitució idiomàtica, en ses relacions entre llengües dominants i dominades, en diglòssies i secessionismes, que no en registres. Pero això no significa que perdin de vista aquests darrers.

Basta veure què opinen, aquests registradors, de s’ús de s’article que aquí hem anomenat baleàric i que no és altre que es tradicional a ses Balears, es que resulta de sa combinació des salat i des lalat o literari. Ja els està bé que existesqui. Fins i tot se mostren encantats de comptar amb una peça de museu tan exòtica, que ni tan sols fa falta cuidar, precisen, perquè se cuida tota sola. ¿Ensenyar aquest article a s’escola? ¿Utilisar-lo a s’administració? ¿Difondre-lo en es medis de comunicació? ¡Ca! Ràpidament te treuen es registre com qui desenfunda un revòlver. Els és igual si recorrs a s’estudi probablement més complet sobre sa qüestió —Els articles en el parlar de Mallorca, de Josep A. Grimalt— per recordar que es seu ús és general a tot es territori balear —excepte en es petit reducte pollencí—, que no depèn d’edats ni de generacions, que constitueix un exemple admirable d’interclassisme i que ja du, en ell mateix, es graus de formalitat i d’informalitat consagrats per sa tradició. Sa resposta és que no, que s’estàndar, es registre suprem, no l’admet. I si els demanes per què, te contesten apel·lant a s’autoritat. O sigui, a s’autoritat que ells mateixos han instituït com a registradors de sa propietat lingüística.

No fa gaire, en un dets argumentaris que té per costum publicar aquí mateix, Joan Font Rosselló recordava que es mallorquí, contràriament a lo que s’ha volgut fer creure, sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. I, entre sa partida de títols que citava, hi havia sa Gramática de la lengua mallorquina escrita «por el Doctor en Derechos D. Juan José Amengual» i impresa a Palma el 1835. Se tracta, en efecte, d’un llibre important, que devia tenir ja en es seu temps un cert èxit, perquè va esser reeditat el 1872. I no només això. També va esser usat com a autoritat per Joaquim Casas-Carbó en un article publicat el 31 d’octubre de 1890 a sa revista L’Avens, òrgan del Modernisme català i, ben prest, de s’encara incipient campanya a favor de sa reforma lingüística. (Casas-Carbó, que era misser, escriptor i cosí germà des pintor Ramon Casas, havia d’encarnar, juntament amb so seu amic Pompeu Fabra, s’esperit d’aquesta reforma, maldament sa glòria la s’acabàs enduguent tota sencera es darrer.) Es cas és que Joaquim Casas-Carbó recorria en es seu text a sa Gramática d’Amengual, que coneixia per s’edició de 1872 –i que citava erròniament, per cert, ja que l’atribuïa a «J. Armengol»–, per reforçar sa tesi que sa forma que havia d’adoptar «lo modern catalá literari» per traduir sa preposició llatina cum, que havia donat en castellà con, era amb –«perteneixent a la llengua parlada avuy en dia a tot Catalunya, Rosselló, Cerdanya, Balears y ciutat d’Alguer»– i no ab.

 

Deia Casas-Carbó des llibre d’Amengual: «No cita per res la forma ab; en cambi, a la pág. 66 s’ocupa de la preposició emba y posa com exemples: Primer, emb’ sos dobbés fàn cuéras; segon, un fil emb’’s-àltre; tercer, diguém emba qui vàs; etc…» (Ets exemples reportats per Casas-Carbó, on sa forma emba equival a sa moderna amb, se troben a ses pàgines 81 i 82 de s’edició de 1835.) O sigui, lo que valorava es misser català de s’obra des seu homòleg mallorquí era que tengués com a base s’oralitat. S’entén. Ell mateix, com a promotor de sa campanya lingüística de L’Avens, perseguia una reforma que posàs sa llengua parlada en primer pla, sense renunciar, emperò, a ses ensenyances que poguessin aportar s’etimologia o sa gramàtica comparada.

Avui en dia, sa Gramática d’Amengual continua essent una obra utilíssima per qui tengui interès per sa pròpia llengua o, simplement, qualque curiositat filològica. I és que, llegint-la, un pot fer-se una idea bastant exacta des mallorquí xerrat dos-cents anys enrera. Però també pot comprovar com, darrera d’aquest compendi de maneres de dir, s’endevina ja un determinat sistema, ni que sigui en un estat molt embrionari. Ho veurem tot d’una en relació amb s’article baleàric. Primer, emperò, m’agradaria aprofitar s’ocasió per suggerir a qui correspongui –i no crec que hi hagi, francament, millor destinari de sa petició que s’Institut d’Estudis Baleàrics– una reedició anotada de s’obra; seria un acte de justícia. Se n’han fet ja qualcunes de voluntarioses, com sa de 1995, amb so títol de Gramàtica de sa llengo mallorquina, o sa de 2007, a càrrec de Guillermo Bauzá Oliver, i fins podem trobar-la a sa Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico des Ministeri d’Educació, Cultura i Deport o penjada a Google Books. Però se tracta en tots es casos d’edicions facsímil i lo que faria falta és que aquest facsímil anàs acompanyat d’un mínim aparat crític. I no tenc cap dubte, per altra part, que una edició d’aquesta casta seria ben rebuda pes Departament de Filologia Catalana de s’Universitat de ses Illes Balears, que l’incorporaria sense demora a sa bibliografia obligatòria d’un caramull d’assignatures.

Però havíem deixat aparcada sa referència a s’article baleàric, que és lo que aquí, en aquest article, mos hauria d’ocupar de veres. Els deia que Amengual, en aquest punt de sa seva gramàtica, anava més enllà des mer compendi d’exemples i elaborava lo que podríem qualificar ja, si no de sistema, sí de protosistema. M’explic. Per un costat, a s’hora de descriure ses formes de s’article, Amengual no separa ses corresponents an es salatde ses corresponents an es lalat o literari. Les posa totes en es mateix sac, perquè sap que sa seva distribució no és independent i vinculada, per tant, a lo que avui es sociolingüistes anomenarien registre, sinó complementària i, en conseqüència, indivisible. Així, en es capítol VI, «Del artículo», hi llegim: «Los artículos del género masculino son: en, el, es, ets, los (…) Los artículos del género femenino son: na, la, sa, sas, las (…)», on los és sa forma plena de s’actual masculí plural els i on sas i las són ses grafies corrents en aquell temps dets actuals femenins plurals ses i les. Com se pot comprovar, Amengual ja incorporava an es llistat ets articles personals en i na i ses formes so i sos com a variants postpreposicionals des masculí. I encara completava sa relació amb una referència a s’article lo, «que como no tiene nombre no tiene género, y esta carencia da nombre á un género que llamamos neutro».

No obstant, allà on observam sa seva consciència sistèmica és en un capítol posterior, titulat «Del distintivo uso del artículo». Aquí, un rera s’altre, va analisant ets usos més problemàtics, aquells en què qualcú que volgués aprendre sa llengua podia trobar més o manco dificultats. Per exemple, sa distribució de so i sos, que només apareixen precedits de sa preposició «emba [o sigui, amb], como: emb’ so mirà s’enténen, emb’ sos àires el coneg» o de sa preposició «en, cuando esta indica el modo en que se determina la acción del verbo, como: tot consistex en so tení judici». O, especialment, sa de ses formes lalades dets articles. Seria molt prolix reproduir aquí tots es casos que Amengual recull. Diguem tan sols que una bona partida figuren en es pocs manuals disponibles que s’ocupen avui d’aquestes qüestions –pens en es Llibre d’estil d’IB3, posam per cas, o en es volum sobre ses modalitats insulars que s’Institut d’Estudis Baleàrics difondrà un dia o altre–, però també n’hi ha de singulars i que jo, almanco, no havia vist recollits en cap banda, si no és en es completíssim estudi de Josep A. Grimalt sobre Els articles en el parlar de Mallorca. Per exemple, quan s’autor indica que tant el com las’usen en lloc d’es i sa en aquelles ocasions en què volem posar èmfasi en sa paraula que ve darrera, revestint lo que deim d’una certa ironia: «es càs es qu’el gràn homo fé… no res» o «la gràn ventura no ’serhí ni ferhí fretura». O quan afirma que aquestes formes són ses úniques que s’utilisen davant des pronoms cuàl o cuàls.

Sigui com sigui, insistesc, sa Gramática d’Amengual és un precedent notori en sa tradició filològica mallorquina. Basta veure s’importància que hi pren sa descripció de lo que noltros hem convengut d’anomenar article baleàric. Maldament s’obra pugui parèixer un poc rudimentària –s’ha de tenir present, en descàrrec de s’autor, que no hi havia llavors cap codi ortogràfic compartit–, representa un esforç de sistematisació que, per desgràcia, i a pesar d’un primer opuscle prometedor, no serà culminat per qui podia aprofitar-se d’aquesta unificació, és a dir, Francesc de Borja Moll. Però aquesta és una altra història.

Una aula d’un institut de secundària d’una localitat qualsevol de Mallorca, quan no hi ha vaga. Un professor demana an es seus alumnes: «Cercau un parell d’exemples de lo que vos acab d’explicar. Però un parell mallorquí, ¿eh?». Ets alumnes entenen que no han de cercar-ne dos, d’exemples, sinó uns quants, una partida –més de dos, en tot cas–. Perquè a s’escola els ho han ensenyat d’aquesta manera. Els han dit que un parell eren dos, però que a Mallorca sa cosa no anava així. I els ho han ensenyat bé, si lo que compta és s’etimologia o s’ús que se fa d’aquesta locució a Catalunya i València. Ara bé, si lo que compta és sa forma de xerrar d’aquí, llavors els han donat figues per bigues.

I és que sa segona frase des professor sobra, és redundant. A Mallorca tothom sap que un parell són més de dos. Haver de precisar-ho afegint s’adjectiu mallorquí darrera de parell revela que es marc de referència d’aquest professor i aquests alumnes –i, en general, de s’escola pública i concertada– és Catalunya i no Mallorca. Per descomptat, an ets al·lots no els faria cap mal que també els ensenyassin que a Catalunya un parell són dos, que existeix, per dir-ho així, un parell català. Entre altres raons, per no confondre-se si un dia s’han d’entendre amb un català que xerra català.

Però, fora d’això, un parell, a Mallorca, «tant poden esser tres, com cinc, com dos-cents» (Diccionari català-valencià-balear); mai dos. Per això no s’explica que, en un manual de pròxima aparició on s’agrupen ses formes lingüístiques pròpies de ses Illes Balears, a s’apartat relatiu an ets indefinits i quantitatius i com a equivalent d’alguns, uns quants i una partida de, s’hi llegesqui: «Es pot usar també la locució un parell de, però només pot fer referència a dos elements».
O sigui, just lo que no és propi d’aquí.