Categoria: Articles d’Opinió

Dèiem fa uns dies que s’article baleàric és més que s’article salat. També hauríem pogut dir que és més que un article. En efecte, s’article baleàric són dos articles. O, en altres paraules, és un sistema, un sistema compost de dues castes d’article: es salat, d’una part, i es lalat —o literari—, de s’altra. Sa seva singularitat no se troba, idò, tan sols en s’ús pràcticament generalisat des salat, sinó sobretot en es fet que aquest ús se combina amb sa utilisació, en determinats contexts, des lalat. Qualsevol procés d’assimilació d’un article per s’altre, en s’àmbit que sigui, destrueix es sistema, ja que anul·la unes distincions que formen part de sa manera tradicional de xerrar. Deim «pensa a agafar sa vela per si vols anar a la vela», o «no val la pena passar sa pena que passa sa padrina», o «es bou» i «el bou» —es primer per designar s’animal i s’altre per referir-mos a s’art de pesca—. Ho deim així i no ho podem dir, ni escriure, d’una altra manera.

D’altra banda, ses coses úniques, que mereixen un tracte distint, més elevat —ja sigui per respecte o per creença—, solen dur també s’article lalat: «el Rei Joan Carles, la doctora Minorgues, la Puríssima», etc. Però aquí també pot passar que aparesqui s’altra forma d’article per marcar una diferència de sentit: per exemple, «es reis», si volem al·ludir a tots es que tenen aquesta dignitat; «sa doctora», per referir-mos a una de concreta a sa qual hem llevat s’estatus que li confereixen nom i llinatge, o «sa puríssima», per designar sa imatge, s’objecte, i no sa divinitat que hi està representada.

D’exemples com aquests n’hi ha a balquena. No se tracta ara d’anar-los recordant un per un, però sí d’insistir que aquest sistema de s’article definit balear, això és, de s’article que hem anomenat baleàric, té una entitat diferenciada que reclama esser ensenyada i difosa. O sigui, prestigiada. Preterir-lo, limitar-lo a s’àmbit familiar —mentre s’article que s’ensenya a s’escola i se difon en es medis de comunicació és s’usat a Catalunya i a sa Comunitat Valenciana— és condemnar-lo a s’extinció i renunciar, per tant, an es xerrar de tota sa vida. Francesc de Borja Moll interpretava sa singularitat des sistema baleàric com un fenomen transitori. Per ell, sa presència de s’article lalat en ets usos espontanis, ni que fos limitada, juntament amb so fet que s’utilisàs a Pollença, que fos general en es camp literari i que fins aparesqués en cançons populars, demostrava que hi havia ja —érem a l’any 1937— una «tendència a la superació del dialectalisme» (Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, p. 165). Pentura sí que aquesta tendència existia. I fins pot passar que encara existesqui. Però lo que és segur és que tres quarts de segle més tard es mallorquins —igual que es menorquins i ets eivissencs— segueixen encaparrotats a no fer cas des pronòstics de Moll i a usar aquest sistema baleàric. És més, una gran majoria d’entre ells aspiren a veure’l reconegut com una variant tan formal com qualsevol altra. I si ells ho volen, ¿qui els en pot privar?

Ignor si existeixen tesis doctorals sobre es noms des restaurants de Mallorca. No m’estranyaria, però, que n’hi hagués qualcuna; avui dia hi ha tesis per a tot. Sigui com sigui, una recerca com aquesta faria un gran servici a sa comunitat. Perquè es restaurants, pentura més que cap altre negoci, recullen ses palpitacions des temps. En s’elaboració des menjar, per descomptat —basta veure com ha evolucionat en aquests darrers anys, i a fi de bé, sa cuina balear—. Però també en ses denominacions des plats i en es noms mateixos dets establiments. N’hi ha que són merament espacials, en tant que recullen sa denominació de sa via o de sa zona on estan emplaçats. Pens, per exemple, en aquestes bodegues des centre de Palma, tan pròximes entre si i anomenades Bodega La Rambla iLa Bodeguita del Centro.

O en aquesta partida de molins-restaurants escampats per tota s’illa i que no fan sinó mantenir, en sa seva denominació, es nom tradicional de s’edifici: Molí d’en Sopa, Es Molí d’en Bou, Es Molí d’en Pau, Es Molí des Comte. O en tots aquests altres que ofereixen una cuina distinta de sa d’aquí i ho proclamen ja, clar i llampant, des des nom mateix. Són es restaurants gallecs, japonesos, francesos, italians, bascos, argentins, etc.

Però devora d’aquestes solucions basades, d’una manera o altra, en sa toponímia, n’hi ha també una partida que remeten an es gust. Com aquell Mel d’Abella que va ocupar durant uns anys es baixos de sa seu des Centre Cultural Sa Nostra i que al·ludia a s’excel·lència des menjar. «Això és mel!», diuen a moltes bandes de Mallorca quan un plat, de tan exquisit, pareix que no admet millora. O sigui, quan un pot estar segur de passar gust menjant-lo. Per això no acab d’entendre que un restaurant pugui dur un nom com Gaudeix, que és lo que entrevé amb un de Palma on se disfruta —una cosa no lleva s’altra— menjant tota casta de plats i de platets. ¿Exotisme lingüístic, pentura? ¿Recurs a una paraula caiguda en desús des de fa segles però que sona bé? ¿O més aviat creença que a sa forma disfruta, d’origen castellà però utilisada a tot Mallorca, només pot correspondre-li, si un vol ajustar-se a sa normativa, sa forma gaudeix? Sigui quina sigui s’explicació, darrera de s’opció triada hi ha, ben presents, ses palpitacions des temps. O, si vos ho estimau més, es prestigi adquirit per una solució completament estranya an es xerrar de ses Balears —com ho continua essent, per cert, an es de Catalunya, a pesar dets esforços normalisadors—. Un prestigi llaurat durant dècades a s’escola, en ets àmbits culturals i, darrerament sobretot, en es medis de comunicació. Sort encara que sa gent segueix passant gust a taula. Què dic, gust; un guster!