FUNDACIÓ JAUME III. Una de ses idees centrals que pentura mai s’ha plantejat cap des nostros polítics autonòmics, de fet molts ni l’han ensumada, és que darrere un determinat model de llengua hi ha sempre una determinada concepció identitària. O sigui, una determinada visió política, nacional o regional. Que es nostros polítics s’hagin passat més de trenta anys ignorant aquesta realitat només és culpa seva. De fet, fins fa ben poc tots es partits polítics de Balears admetien que s’actual model de llengua estàndard era s’únic viable, factible i possible. Ningú el discutia perquè era “científic”. Prova d’això la tenim amb sos dos estatus aprovats fins ara, es del 1983 i es del 2007, on es polítics s’espolsaren ses puces de damunt per deixar en mans de sa UIB totes ses decisions en matèria de llengua, encara que, estrictament parlant, s’universitat només tengui una funció consultiva. Però, mutatis mutandis, s’intenció era clara: separar sa filologia de sa política a un tema tan espinós. Es polítics se’n rentaven ses mans mentres esperaven que es filòlegs fessin lo mateix. No ha estat així.
Aquesta situació ha durat fins fa relativament poc gràcies a una espècie de “consens lingüístic” del qual tothom se felicitava. Sa llengua era una qüestió d’estat i, per tant, s’havia de deixar de banda des debat públic. De fet, fins fa uns anys ni tan sols se discutia s’immersió obligatòria en català a ses escoles, maldament tothom sabés que s’havia anat molt més enllà de s’esperit que transpirava es Decret de Mínims. Quan el 2008 UPyD se presentà a ses eleccions generals i demanà sa llibertat d’elecció de llengua a ses escoles, Miquel Ferrer, un home clau des sector crític d’UM, va comentar a IB3 que es resultats conseguits per UPyD (un 1% des vots) eren perillosos perquè aquest partit era una amenaça pes consens lingüístic. Tenia raó. Una vegada romput aquest silenci, es consens tenia es dies comptats. Carlos Delgado en va fer bandera en es dos congressos des Partit Popular, conseguint més d’un 30% de sa militància. Es consens sobre sa llengua, almanco es relatiu an es seus usos lingüístics (castellà-català), s’havia romput.
Tanmateix, en quedava un altre, de consens, que de moment s’ha mantengut, es que fa referència an es model de llengua. Fins ara, sa majoria de partits l’han considerat també “indiscutible”, perquè el veuen com una emanació “científica” de sa UIB, sa competent en sa matèria. I sa ciència, com sabem, no se discuteix, s’accepta i punt. Es debat de com s’han d’encaixar ses “modalitats insulars” dins es model de llengua vigent ha estat, de moment, inexistent. Entre d’altres coses perquè es partidaris de s’statu quo sempre han trobat que se defensava tot sol, que era tan “científic” i beneït per s’autoritat universitària que no feia falta defensar-lo. De fet, qualsevol alternativa a sa paraula de Déu lingüística ha estat rebuda amb insults i desprecis. És mal de fer debatre si una de ses parts s’hi nega i no té altra estratègia que recórrer a s’argument d’autoritat, a s’infal·libilat científica i an es fantasma des secessionisme lingüístic.
En realitat, i un basta que entri en es blog des professor Jaume Corbera per tèmer-se’n, s’elecció d’un determinat model de llengua no és tan neutral, asèptica i objectiva com sa majoria de periodistes i de polítics poden pensar. Mai ha estat així i es filòlegs, almanco es qui s’han pres aquesta disciplina en sèrio, ho saben perfectament. Historiadors de sa llengua, sociolingüistes i filòlegs com Lamuela, Montoya o Corbera reconeixen sa dimensió nacional de s’obra de Pompeu Fabra, que sempre aspirà a crear una “llengua nacional”. I per Fabra, sa nació catalana no era sa Catalunya estricta, sinó tot es territori lingüístic dets anomenats Països Catalans, que incloïen, també, València i Balears. Per això, es model de llengua de Fabra és com és, es criteris són es qui són i ses decisions a s’hora d’elaborar sa Norma i sa llengua literària són ses que són. No és res neutral, ni asèptic ni científic. Fabra creà un determinat model de llengua i no en creà un altre perquè pensava que aquest model contribuiria a sa renaixença lingüística, cultural i política de “tota” sa nació catalana. Un des principals deixebles de s’obra d’en Fabra i que reivindica adesiara, Jaume Corbera, professor de filologia catalana de sa UIB, no ho ha pogut expressar millor, “Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret” (Fabra, encara, 18-08-2013). Més clar, aigua.
O sigui, triar un model de llengua estàndar –fa cent anys n’haguéssim dit llengua literària– no és neutral, ni innocu políticament, com han volgut pensar es nostros polítics i com s’ha volgut donar a entendre, de forma interessada, per part de sa UIB, pentura per por de perdre es privilegis atorgats per s’Estatut. Tampoc no ho és es concepte mateix de llengua estàndar que, com sabem, té unes funcions molt específiques que desconeixen molt sovint es seus parlants. Un model de llengua respon a una concepció política des territori lingüístic al qual se dirigeix. Això és fonamental i com a prova tenim es debat que se produí a mitjan dets anys vuitanta a Catalunya entre es partidaris des català “heavy” (bàsicament, s’IEC) i es des català “light” (Fité, Toutain, Pericay), aquella famosa polèmica des “vaixell-barco”, darrere de la qual hi havia no només es públic a qui havia d’anar dirigida sa llengua estàndar des nous medis de comunicació que sorgien en aquells moments (TV3, Diari de Barcelona, etc..), sinó també lo que entenien uns i ets altres per llengua, accentuant es seu paper de senya d’identitat o d’un simple instrument de comunicació. Un debat que, per cert, ha tornat a reviscolar a Catalunya entre ets ultres defensors de sa norma fabriana a qualsevol preu i aquells que la volen canviar almanco en aquells aspectes on sa norma no ha estat capaç d’infiltrar-se socialment. En seguirem parlant perquè val la pena.
Com dèiem, si un model de llengua se dirigeix a una comunitat lingüística com sa des Països Catalans, és normal que se defensi un registre estàndar unificador –sigui centralista o composicional–. I no és estrany que entre es seus defensors hi hagi molts de pancatalanistes. Corbera somia amb un “model pancatalà de llengua estàndard nacional”, o dit d’una altra manera, somia amb una llengua “feta amb perspectiva de tota la nació catalana”, un model que aquest professor considera que només pot ser “composicional”. En canvi, sa Fundació Jaume III, que des des principi s’ha definit com a respectuosa amb s’actual marc estatutari i constitucional, no és tan ambiciosa: només aspira a crear un estàndar dirigit, principalment, a sa comunitat lingüística balear. Darrere un model o un altre hi ha sempre una concepció política que no se pot negar, encara que molts l’hagin volgut negar per no referir-s’hi i deixar ses coses com estaven. Es catalanisme defensa un model de llengua unitari perquè pensa en termes de “catalanitat”. Noltros, en canvi, defensam un model d’estàndars autònoms que, sense negar es tronc comú, sí reconegui com a oficials, correctes i elevades ses principals singularitats de sa manera de xerrar de Balears. Ben igual que s’ha fet a València i a Catalunya, per altra banda. Lo estrany, aquí a Balears, no és que partits confessionalment pancatalanistes com ERC ó PSM defensin un “model pancatalà de llengua estàndar nacional”. Es seu model de llengua és coherent amb sa seva postura ideològica: una llengua, un país, un estat. Lo que no treu cap enlloc és que partits com es PP, PSIB o PI, que en teoria sempre han negat voler superar s’actual marc autonòmic i constitucional, seguesquin defensant es mateix model de llengua que es pancatalanisme sense voler veure ses conseqüències que implícitament això comporta.
__________________
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 23-4-2015.