¿Què ha dit sa premsa des segon aniversari de sa Fundació Jaume III?

Es passat dissabte 24 d’octubre sa Fundació Jaume III va celebrar es seu segon aniversari. Es dematí, una setantena de persones se congregaren a sa Creu des Camp de sa Batalla de Llucmajor –on va perdre sa vida Jaume III-, per rendir un homenatge an es darrer rei privatiu de Mallorques. Una ofrena floral organisada per sa Revista Toc-Toc, Foment Cultural de ses Illes Balears i sa Fundació Jaume III donava es sus a sa cerimònia. Acte seguit, s’editor de sa Toc-TocToni Cantarellas, va ser s’encarregat de recitar El retorn, un poema que sa llucmajorera Maria Antònia Salvà va dedicar a Jaume el Terç.

Sa premsa digital se va fer ressò immediatament de s’acte que commemorava es 666 aniversari de sa mort de Jaume III. Es portal Ciutat.es titulava 70 personas se han reunido en sa Creu des Camp de sa Batalla para rendir homenaje al Rey Jaime IIImallorcadiario.com, per sa seva part, deia Un grupo de 70 personas homenajean a Jaume III en Llucmajor. També El Mundo-El Día de Baleares en feia menció diumenge: Ofrenda floral a Jaume III. Es diari La Gaceta va recollir declaracions de Joan Font Rosselló, portaveu de sa fundació: “Los partidos de Baleares han asumido de forma monolítica y transversal la ideología catalanista”, recollia es digital.

Es vespre hi va haver un sopar d’afirmació a s’Hipòdrom de Son Pardo que va reunir unes 450 persones. Es jove cantant i guitarrista Sebastià Garreta va ambientar s’acte amb música mallorquina en directe. Llavors, moment pes discursosDon Pep Zaforteza, president de sa Fundació Jaume III; Joan Pons Torres, secretari d’organisació; i Joan Font Rosselló, portaveu de sa mateixa, en foren ets encarregats. En ses seves intervencions, destacaren s’importància de defensar es mallorquí i es creixement que ha experimentat sa fundació aquest darrer any“Mos hem convertit en dos anys en sa referència des balearisme, s’únic referent realista, ben organisat i que fa coses en positiu i proactives a favor de ses nostres modalitats”, sentencià Font Rosselló. Per acabar, Garreta interpretà Pàtria, tot un himne a sa mallorquinitat, que posà en peu ets assistents a Son Pardo, que aquell vespre registraren un ple absolut.

Diumenge, s’Última Hora treia una notícia titulada Más de 400 asistentes a la cena del segundo aniversario de la Fundació Jaume III; també es Ciutat.es se’n va fer ressò: “Jaime III no era una flor de verano, es un proyecto bien consolidado al margen de quien gobierna”. I ja dilluns, El Mundo-El Día de Baleares recollia àmpliament tot lo succeït dissabte vespre en una crònica titulada Sa Fundació Jaume III celebra su expansión. Avui dimarts, aquest mateix diari publica un article des catedràtic d’Història de Dret, Román Piña Homs, titulat Jaume III, un fenómeno a estudiar.

Sa campanya a favor de ses modalitats a IB3 ja supera ses 5.000 firmes

As cap de dues setmanes de posar-la en marxa – Armengol continua salant a ses seves declaracions públiques mentres prohibeix que es locutors dets informatius ho facin – ¿Per què sala n’Armengol?

As cap de dues setmanes, sa campanya de recollida de firmes que han posat en marxa sa Fundació Jaume III i Foment Cultural ja ha conseguit superar ses 5.000 firmes, lo que demostra es malestar d’una part de sa ciutadania amb sa decisió de sa direcció d’IB3 de marginar s’article baleàric en ets informatius i la resta de programes més sèrios i formals.

Sa Fundació Jaume III vol denunciar s’incoherència de Francina Armengol que, mentres invoca sa “normativa” i s’opinió de sa UIB per justificar sa marginació de s’article salat a IB3, ella continua salant com si res a totes ses seves declaracions públiques, maldament sa mateixa UIB hagi aconsellat reiteradament sa necessitat d’utilisar exclussivament s’article lalat a polítics, professors, periodistes i representants de sa societat civil quan fan declaracions públiques. Armengol, ben igual que sa gran majoria de sa classe política, docent i periodística, pretén convertir-se en una excepció a sa sagrada norma de sa UIB i fer lo contrari de lo que recepta an es locutors d’informatius d’IB3.

L’any 1999 es Departament de Filologia Catalana de sa UIB va fer una proposta d’estàndar oral espontani formal dirigit a polítics, professors i periodistes quan parlen en públic, sobretot a àmbits tan formals com pugui esser es nostro parlament autonòmic. Es model que aconsellaven es savis universitaris eliminava s’article salat de s’oralitat espontània formal.

Si s’experiència ha demostrat que aquesta proposta de sa UIB ha estat un fracàs –i sentir n’Armengol salant en es Parlament no és més que sa seva constatació–, no entenem per què sa nostra classe política no fa una passa envant i demana a sa UIB que elabori un altre model molt més acostat a sa llengua viva des carrer que inclogui, naturalment, s’article baleàric. Així acabaríem amb so divorci actual entre es català ortopèdic i estufat de s’entrevistador d’IB3 i sa naturalitat de sa llengua viva de s’entrevistat.

___________

Nota de premsa recollida per El Mundo-El Día de Balearesmallorcadiario i Ciutat.

Més de 400 persones ja han confirmat sa seva assistència an es sopar d’afirmació mallorquinista de sa Jaume III

Sa tradicional ofrena floral serà avui dissabte dia 24 a les dotze, a sa Creu des Camp de sa Batalla (Llucmajor) – En es sopar de s’Hipòdrom de Son Pardo han confirmat sa seva assistència Gari Durán, Xavier Pericay, Olga Ballester, Fernando Navarro, Toni Deudero, Aina Aguiló i Fernando Gilet.

Més de quatre-centes persones han confirmat sa seva assistència an es sopar d’afirmació mallorquinista que, amb motiu des II aniversari de sa Fundació Jaume III, tendrà lloc dissabte vespre a les 20:30h a s’Hipòdrom de Son Pardo. Han confirmat sa seva assistència sa senadora Gari Durán, es diputats Xavier Pericay i Olga Ballester, es canditat de C’s a ses eleccions generals, Fernando Navarro, així com militants significatius des Partit Popular com Toni Deudero, Aina Aguiló i Fernando Gilet. Es sopar conclourà amb s’interpretació de s’himne Pàtria. Abans de sopar, se vendran tiquets a s’entrada des restaurant.

Abans, a les dotze des migdia d’avui dissabte 24 d’octubre, se celebrarà sa tradicional ofrena floral al Rei Jaume III. S’acte commemora sa data en què va morir Jaume III -un 25 d’octubre de 1349, a mans de ses tropes aragoneses de Pere IV el Cerimoniós- i tendrà lloc en es Camp de sa Batalla de Llucmajor, on va perdre sa vida es darrer rei privatiu de Mallorques.

Sa Fundació Jaume III deplora que IB3 renunciï a sa formalitat de s’article salat quan se dirigeix a un públic balear

S’ha posat en marxa una recollida de firmes a sa plataforma change.org “Volem IB3 en mallorquí, menorquí i eivissenc” que ha conseguit més de mil firmes en tres dies 

Sa Fundació Jaume III deplora que sa direcció d’IB3 hagi reculat en s’ús de s’article baleàric en ets informatius de sa televisió autonòmicaUna vertadera llàstima per sis motius

a) s’ús de s’article baleàric a registres formals i a un àmbit balear està plenament acceptat per part de sa majoria de balears, com donen fe totes ses enquestes s’opinió. Adjuntam retall d’una enquesta publicada a Ultima Hora (6-10-2014). Volem recordar que és es poble qui fa sa llengua, no ets acadèmics.
b) s’ha demostrat durant aquest darrer any i mig que s’article baleàric (i ses modalitats insulars en general) són perfectament aptes per usos formals i així ho demostren polítics, professors, periodistes i representants de sa societat civil quan l’utilisen de forma majoritària per dirigir-se an es públic balear a ses seves declaracions públiques. No entenem que lo que es vàlid, per exemple, en es Parlament balear, no ho sigui pes locutors de sa televisió i ràdio autonòmiques.
c) s’article baleàric, com indica es seu nom, és un element de cohesió de ses quatre illes balears. No entenem que una característica tan genuïna que forma part de s’identitat balear se despreciï d’aquesta manera. Una televisió balear i un Govern balear dignes d’aquest gentilici mil·lenari s’haurien d’esforçar per dignificar aquest element, no empegueir-se d’utilisar-lo.
d) es sistema de s’article baleàric, o sigui, sa combinació des salat i es lalat, incorpora un registre natural que és fruit de segles d’evolució lingüística. Es salat s’usa per ses coses corrents (sa mà); es lalat, per ses coses superiors i úniques (la mar). Es balears no hem de menester cap norma acadèmica per sebre quin article hem d’utilisar a cada context (que en això, i no en cap altra cosa, consisteixen es registres). Ho feim de forma natural. 
e) es sistema de s’article baleàric, o sigui sa suma des salat i es lalat, permet uns matisos que no permet s’article lalat tot sol. No és lo mateix “sa pobra nina” o “la pobra ninaLo primer vol dir que sa nina no és rica, lo segon que fa llàstima.
f) es sistema baleàric (salat-lalat) està en perill de desaparició perquè s’ha deixat d’ensenyar a s’escola.  Basta escoltar sa jovenea de Palma per temer-se’n: sala quan ha de lalar i lala quan ha de salar. Ses autoritats balears tenen s’obligació de promoure s’ús correcte des sistema baleàric perquè és una part essencial de ses modalitats insulars reconegudes per s’Estatut d’Autonomia.

Recollida de firmes a change.org

Sa Fundació Jaume III i Foment Cultural hem posat en marxa una campanya de recollida de firmes a sa plataforma change.org on demanam que s’article baleàric se continuï usant en ets informatiusSa campanyadu per títol “Volem IB3 en mallorquí, menorquí i eivissenc”. Sa campanya ha conseguit més de mil firmes en tres dies.

Sa Fundació Jaume III demanarà a José Hila que Cort usi un estàndar molt més acostat a lo que xerren es ciutadans de Palma

Cort, una institució gens respectuosa amb sa modalitat insular de Mallorca– Demà dilluns, 31 d’agost, a les 12:00h, a Cort

Una delegació de sa Fundació Jaume III se reunirà demà dilluns a les 12:00a Cort amb José Hilabatle de s’Ajuntament de Palma. Aquesta reunió forma part de sa ronda de reunions que sa nostra fundació té previstes fer amb sos nous representants de ses principals institucions balears sortits des resultats electorals des passat 24 de maig.

Sa nostra fundació creu que s’Ajuntament de Palma té tendència a no respectar ses nostres modalitats insulars reconegudes a s’Estatut en tot lo que se refereix a ses comunicacions visuals (cartelleria, noms des carrers) i escrites (models de sol·licitud, instàncies…) dirigides an es ciutadans. També demanarem a José Hila que faci passes perquè a s’aeroport de Palma se balearisin es cartells que avui en dia estan en barceloní

No parlam només d’usar s’article baleàric –al qual se sol reduir erròniament i interessadament sa nostra proposta lingüística– sinó de lèxic, morfologia verbal i estructures sintàctiques barcelonines que suplanten lèxic, morfologia verbal i sintaxi ben mallorquins i totalment admesos per sa normativa. En resum, es català de Cort que podem trobar a Palma és exactament es mateix que podem trobar a Manresa. Ni més ni pus.

___________

Els adjuntam abaix també una sèrie d’exemples d’aquesta falta de sensibilitat cap a sa modalitat mallorquina.

Els posam una sèrie d’exemples (ses imatges en format jpeg les poden trobar a sa nostra web a Filologia>Catalanadesque posen en evidència com es tècnics lingüístics de Cort adesiara s’estimen més usar lèxici morfologia bacelonins que mallorquins, encara que aquestdarrers siguin totalment admesos pes diccionari normatiu de s’Institut d’Estudis Catalans.

 image

Exemples:

1. Espereu. Premeu [el botó]. En mallorquí hauria de ser: Esperau. Pitjau (Semàfors)

2. Paper i cartró. En mallorquí hauria de ser: Paper i cartó (EMAYA)

3. Si us plau, introdueixi el tiquet. Hauria de ser: Per favor, introduesqui es tiquet (aparcaments de sa Plaça Major)

4. Estem millorant la nostra ciutat. Disculpin les molèsties. Hauria de ser: Milloram sa nostra ciutat. Disculpin ses molèsties. (EMAYA)

5. Espanya, el país que portes dins. Vine de vacances al país que creus conèixer. Hauria de ser: Espanya, es país que dus dedins. Vine de vacacions en es país que te penses que coneixes(AENA. Aeroport de Son Sant Joan)

Las diadas

Supongo que todos los pueblos han de tener (quizá por inercia o mercantilismo, por suscripción popular o sólo por presumir de afinidades) sus propias celebraciones y efemérides, su íntima dosis de autoafirmación más o menos orgiástica, oficial y hasta histórica, su personal e intransferible catarsis, su colmena enmarañada de símbolos, su colección atmosférica de himnos triunfales, sus refulgentes joyas de la corona, su teatro medieval (o postmoderno) del horror y su libro abierto de las vanidades.

Toda esta sucesión de síntomas no debe alarmarnos, porque no deja de ser un apunte del natural, una inocente extrapolación de lo que sucede cada año, el 12 de septiembre o el 31 de diciembre, cuando a unos o a otros les da por acordarse de Jaume II, su carta de franquicias y privilegios del Reino de Mallorca, en el primer caso, y la hiperbólica introducción de la lengua catalana y sus infecciones colaterales, en el segundo caso. La isla, al fondo, sigue palpitando su calma o bullicio ancestral, su apatía o discreción, su mirar de cerca como si fuera de lejos. O viceversa.

Se trata, pues, de ajustar la mirada sobre las razones que mueven al econacionalista (o así) Miquel Ensenyat, presidente del CIM, a impulsar campañas ciudadanas como Repensar Mallorca en pro de la diada catalanista y del propio Consell. Como era de prever, las consultas formalmente asamblearias acaban convirtiéndose, siempre, en el mejor cauce de la manipulación ideológica. Hace siglos que no celebro diada alguna y así va a seguir siendo.

___________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 18-8-2015.

Sa Fundació Jaume III demana a sa consellera de Cultura que no només se reunesqui amb entitats afins

Sa recuperació de ses relacions des Govern amb s’OCB no hauria de significar rompre ses relacions amb altres entitats que també tenen qualque cosa a dir sobre sa llengua – Esperança Camps hauria de fer costat a un estàndar autònom que tengui com a referència ses Illes Balears perquè es balears s’hi sentin reconeguts i identificats

Sa Fundació Jaume III demana a sa consellera de Participació, Transparència i Cultura que sa recuperació de relacions des nou Govern amb s’OCB no impliqui sa ruptura de ses relacions amb entitats com sa nostra que, maldament no siguin afins a s’ideari des partit de sa consellera, sí que representen molts de ciutadans que mos fan costat. Seria un contrasentit que una consellera que se diu de “participació” i “de transparència” tancàs ses portes a associacions no afins però que també tenen moltes coses a dir en relació amb so model d’estàndar vigent.

Camps sap perfectament que s’estàndar oral que s’utilisava a Canal 9 on va ser periodista no tenia res a veure amb s’estàndar que li arribava de TV3 i que una llengua, tot lo unitària que se vulgui, pot ser an es mateix temps “polimòrfica” (distintes variacions formals i lèxiques en funció des territori) i “policèntrica” (se dicta sa norma des de diferents centres acadèmics: IEC i Acadèmia Valenciana de la Llengua).

Unitat no vol dir uniformitat i sa llengua catalana és un bon exemple de diversitat. No només té dos estàndars autònoms per medis audiovisuals clarament definits València i Barcelona que priorisen es lèxic i ses variacions formals pròpies de cada un d’aquests territoris, sinó que fins i tot hi ha dos centres (IEC i AVL) que dicten normes que, en determinats aspectes (accentuació i lèxic, per exemple), són contradictòries. De sa mateixa manera que ni sa llengua ni sa norma ni s’estàndar són unívocs ni unitaris, tampoc ho és sa societat civil, que té diferents punts de vista sobre sa qüestió.

No creim que sigui demanar massa que, des de Balears, igual que han fet a València i Barcelona, fomentem, d’acord amb s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia, un estàndar oral per IB3 que tengui com a principal referència ses Illes Balears –s’auditori, en definitiva, a què se dirigeix sa nostra televisió autonòmica–, un model funcional en el qual es balears se sentin identificats i reconeguts. En això consisteixen es registres, adaptar-se en tot moment a s’auditori a què te dirigeixes. Aquestai no cap altra, és sa responsabilitat de Camps.

Villalonga y Puig

ROMÁN PIÑA VALLS. Valentí Puig presentó un libro el otro día, y el diario Última Hora tuvo a bien dedicarle foto al intelectual catalán, y unos párrafos. Pero no para hablar de ese libro, sino de lo que Puig opina sobre la edición de Bearn en mallorquín. El periodismo es así de caprichoso: al periodista con frecuencia le interesa un titular que busca polémica, más que lo que en realidad le interesa a quien proporciona ese titular.

He llamado a Puig catalán y no mallorquín para no someterlo a la descalificación que él mismo utiliza en su declaración: «Hay una derecha anticatalanista y gonella, origen de José Ramón Bauzá». Si Puig no se identifica con el reportaje de C. Domènec, que pida una rectificación. No ser catalán, que es lo que nos pasa a los mallorquines, para Puig es lo mismo que ser anticatalán y por lo tanto de derechas. No estigmaticemos a Puig diciendo que es un intelectual mallorquín, es decir, necesariamente anticatalán, gonella y de derechas, brote de un caldo que escupe a personajes como José Ramón Bauzá.

O el periodista de UH se ha hecho un lío, o Puig tiene mala memoria, o miente cuando dice «rechacé escribir la versión en mallorquín de Bearn». No se le ofreció en ningún momento hacerlo, sino prologarla.

Todos soltamos tonterías de vez en cuando y Puig no tiene por qué ser la excepción: «A nadie le consta que el autor (Llorenç Villalonga) quisiera escribir algo así», dice en referencia al Bearn en mallorquín. Quienes contemplan esta edición de Bearn o sa sala de ses pepes como una herramienta utilizada para cuestionar la unidad del catalán, lo hacen cegados por prejuicios. Cervantes tampoco tenía ninguna intención de que Trapiello le jibarizase su castellano y adaptase El Quijote como le ha dado la gana. Estamos en el terreno del capricho, si quieren, de lo que se hace por ilusión, sin necesidad, pero que acaba enriqueciendo una lengua y una literatura. Y si ha sido una idea tan marciana, el único perjuicio se medirá por el fracaso de ventas. Si esa ilusión ha nacido en el pecho del heredero de Villalonga, José Zaforteza, este Bearn del que hablamos no puede estar más justificado.

El trabajo que ha hecho Mariantònia Lladó con el texto, en el peor de los casos, es una apreciable aportación a la dialectología. El respeto servil que algunos muestran por lo normativo resulta esterilizador, y siempre me ha parecido de novatos y estreñidos. Carmen Riera me comentó que la traducción catalana de mi novela Som lletjos pecaba de estándar, de poco mallorquina. Se puede ser normativo, cumplidor con la academia, y a la vez fiel a un bagaje propio, sin necesidad de ser anti nada.

__________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 8-6-2015.

Rebuig a la proposta lingüística de Foment Cultural

Arran de s’èxit i repercussió mediàtica de sa presentació des llibre d’estil Un model lingüístic per ses Illes Balears que va tenir lloc es passat 1 de maig a Mahó, professors des departaments didàctics de llengua i literatura catalanes de sis instituts públics de Menorca publicaren la setmana passada una carta en es Diari de Menorca en què expressaven es seu rebuig a sa proposta lingüística de Foment Cultural i de sa Fundació Jaume III. “El seu model –asseguraven es mestres– conduirà al desprestigi de la parla perquè el seu objectiu és deslligar-la de les formes cultes de la tradició literària compartida”. Ahir dimarts, Joan Pons, president de Foment, els contestava punt per punt amb una altra carta titulada “Dues maneres d’estimar es menorquí”.

 

Sa Fundació Jaume III, autora, impulsora i responsable des llibre d’estil es model lingüístic des qual es mestres menorquins han qüestionat, vol contribuir an es debat que s’ha generat i per això reproduirà avui i demà es dos articles a fi que es nostros simpatisants i visitants se’n puguin fer una idea dets arguments d’uns i d’altres. Avui publicarem sa carta des mestres. I demà, sa resposta contundent d’en Joan Pons.

 

 

Rebuig a la proposta lingüística de Foment Cultural

Els professors dels Departaments didàctics de llengua i literatura catalanes dels instituts públics d’educació secundària de Menorca, IES Biel Martí, IES Miquel Guàrdia, IES Cap de Llevant, IES Pasqual Calbó, IES J.M. Quadrado i IES MÀ. Cardona, davant la proposta de Foment Cultural d’un nou model lingüístic acordam de fer les següents consideracions:

1. El parlar de Menorca forma part del conjunt dels parlars que s’aglutinen sota la denominació de llengua catalana. Entre parlar menorquí i parlar català no hi ha una diferència de grau. De fet l’única manera natural que tenim els menorquins de parlar català és parlant el menorquí.

2. Totes les llengües presenten diversitat interna, cosa que li dóna riquesa i versatilitat. Aquesta diversitat no és incompatible amb la disposició d’un model compartit de llengua comuna que es fa servir per a les situacions més formals, el model de llengua estàndard, que no és altra cosa que una creació cultural elaborada per moltes llengües per necessitat comunicativa i de cohesió.

3. Totes les persones aprenen la seva llengua pròpia en el nucli familiar en els registres quotidians. És objectiu de l’escola ampliar el ventall de registres a fi que  els alumnes dominin la llengua per a diversitat de situacions comunicatives més formals. Volem dotar-los d’una competència lingüística en la llengua pròpia de Menorca, el català, que els permeti de fer ciència, exercir de periodista, crear obres literàries, treballar d’advocat, o complir qualsevol altre ofici amb dignitat lingüística.

4.La construcció d’un model de l’estàndard en qualsevol llengua és la d’assegurar la intercomprensió entre tots els parlants per sobre les diferències dialectals.

5. El model estàndard no perjudica la parla local, més tost la reforça perquè li dóna la seguretat de la normativa i la potència d’uns registres més amplis.

6. Als centres escolars ens preocupam justament de la riquesa dialectal de la llengua i fomentam les formes correctes i genuïnes de la parla menorquina.

7. Explicam als nostres alumnes que una llengua és una eina d’una gran versatilitat i adaptació, que cada registre serveix per a situacions diverses. De la mateixa manera que ens vestim d’acord amb la situació social, ens mudam lingüísticament  per a les situacions formals i llavors empram les formes cultes i estàndards.

8. Consideram que el model proposat per Foment Cultural no contribuirà a reforçar les formes dialectals pròpies del menorquí, sinó que conduirà al desprestigi de la parla perquè el seu objectiu és deslligar-la de les formes cultes de la tradició literària compartida.

9. L’autoritat acadèmica és la UIB, que és la competent en temes lingüístics, i  l’Institut d’Estudis Catalans que fixa la normativa, a la qual hi han contribuït menorquins il·lustres com Francesc de Borja Moll.

10. No acceptarem cap model que té per intenció trencar amb la unitat de la llengua catalana i en conseqüència no aplicarem a les nostres classes les propostes de Foment Cultural perquè va en contra de la nostra pròpia tradició cultural i del consens acadèmic. El secessionisme lingüístic que pretén Foment Cultural no lliga gens amb la pretesa protecció del menorquí. Els greus problemes del menorquí i del català són els mateixos. Els demanam que ajudin els professors  a fer de la nostra llengua una eina de prestigi que sigui present en tots els àmbits comunicatius. Aquest és el repte de ver.

DEPARTAMENTS DE LLENGUA CATALANA
Instituts públics d’Educació Secundària de Menorca.

_______________________________

Publicat en es Diari de Menorca, es 28-5-2015.

Comunitats lingüístiques

FUNDACIÓ JAUME III. Una de ses idees centrals que pentura mai s’ha plantejat cap des nostros polítics autonòmics, de fet molts ni l’han ensumada, és que darrere un determinat model de llengua hi ha sempre una determinada concepció identitària. O sigui, una determinada visió política, nacional o regional. Que es nostros polítics s’hagin passat més de trenta anys ignorant aquesta realitat només és culpa seva. De fet, fins fa ben poc tots es partits polítics de Balears admetien que s’actual model de llengua estàndard era s’únic viable, factible i possible. Ningú el discutia perquè era “científic”. Prova d’això la tenim amb sos dos estatus aprovats fins ara, es del 1983 i es del 2007, on es polítics s’espolsaren ses puces de damunt per deixar en mans de sa UIB totes ses decisions en matèria de llengua, encara que, estrictament parlant, s’universitat només tengui una funció consultiva. Però, mutatis mutandis, s’intenció era clara: separar sa filologia de sa política a un tema tan espinós. Es polítics se’n rentaven ses mans mentres esperaven que es filòlegs fessin lo mateix. No ha estat així.

Aquesta situació ha durat fins fa relativament poc gràcies a una espècie de “consens lingüístic” del qual tothom se felicitava. Sa llengua era una qüestió d’estat i, per tant, s’havia de deixar de banda des debat públic. De fet, fins fa uns anys ni tan sols se discutia s’immersió obligatòria en català a ses escoles, maldament tothom sabés que s’havia anat molt més enllà de s’esperit que transpirava es Decret de Mínims. Quan el 2008 UPyD se presentà a ses eleccions generals i demanà sa llibertat d’elecció de llengua a ses escoles, Miquel Ferrer, un home clau des sector crític d’UM, va comentar a IB3 que es resultats conseguits per UPyD (un 1% des vots) eren perillosos perquè aquest partit era una amenaça pes consens lingüístic. Tenia raó. Una vegada romput aquest silenci, es consens tenia es dies comptats. Carlos Delgado en va fer bandera en es dos congressos des Partit Popular, conseguint més d’un 30% de sa militància. Es consens sobre sa llengua, almanco es relatiu an es seus usos lingüístics (castellà-català), s’havia romput.

Tanmateix, en quedava un altre, de consens, que de moment s’ha mantengut, es que fa referència an es model de llengua. Fins ara, sa majoria de partits l’han considerat també “indiscutible”, perquè el veuen com una emanació “científica” de sa UIB, sa competent en sa matèria. I sa ciència, com sabem, no se discuteix, s’accepta i punt. Es debat de com s’han d’encaixar ses “modalitats insulars” dins es model de llengua vigent ha estat, de moment, inexistent. Entre d’altres coses perquè es partidaris de s’statu quo sempre han trobat que se defensava tot sol, que era tan “científic” i beneït per s’autoritat universitària que no feia falta defensar-lo. De fet, qualsevol alternativa a sa paraula de Déu lingüística ha estat rebuda amb insults i desprecis. És mal de fer debatre si una de ses parts s’hi nega i no té altra estratègia que recórrer a s’argument d’autoritat, a s’infal·libilat científica i an es fantasma des secessionisme lingüístic.

En realitat, i un basta que entri en es blog des professor Jaume Corbera per tèmer-se’n, s’elecció d’un determinat model de llengua no és tan neutral, asèptica i objectiva com sa majoria de periodistes i de polítics poden pensar. Mai ha estat així i es filòlegs, almanco es qui s’han pres aquesta disciplina en sèrio, ho saben perfectament. Historiadors de sa llengua, sociolingüistes i filòlegs com Lamuela, Montoya o Corbera reconeixen sa dimensió nacional de s’obra de Pompeu Fabra, que sempre aspirà a crear una “llengua nacional”. I per Fabra, sa nació catalana no era sa Catalunya estricta, sinó tot es territori lingüístic dets anomenats Països Catalans, que incloïen, també, València i Balears. Per això, es model de llengua de Fabra és com és, es criteris són es qui són i ses decisions a s’hora d’elaborar sa Norma i sa llengua literària són ses que són. No és res neutral, ni asèptic ni científic. Fabra creà un determinat model de llengua i no en creà un altre perquè pensava que aquest model contribuiria a sa renaixença lingüística, cultural i política de “tota” sa nació catalana. Un des principals deixebles de s’obra d’en Fabra i que reivindica adesiara, Jaume Corbera, professor de filologia catalana de sa UIB, no ho ha pogut expressar millor, Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret” (Fabra, encara, 18-08-2013). Més clar, aigua.

O sigui, triar un model de llengua estàndar –fa cent anys n’haguéssim dit llengua literària– no és neutral, ni innocu políticament, com han volgut pensar es nostros polítics i com s’ha volgut donar a entendre, de forma interessada, per part de sa UIB, pentura per por de perdre es privilegis atorgats per s’Estatut. Tampoc no ho és es concepte mateix de llengua estàndar que, com sabem, té unes funcions molt específiques que desconeixen molt sovint es seus parlants. Un model de llengua respon a una concepció política des territori lingüístic al qual se dirigeix. Això és fonamental i com a prova tenim es debat que se produí a mitjan dets anys vuitanta a Catalunya entre es partidaris des català “heavy” (bàsicament, s’IEC) i es des català “light” (Fité, Toutain, Pericay), aquella famosa polèmica des “vaixell-barco”, darrere de la qual hi havia no només es públic a qui havia d’anar dirigida sa llengua estàndar des nous medis de comunicació que sorgien en aquells moments (TV3, Diari de Barcelona, etc..), sinó també lo que entenien uns i ets altres per llengua, accentuant es seu paper de senya d’identitat o d’un simple instrument de comunicació. Un debat que, per cert, ha tornat a reviscolar a Catalunya entre ets ultres defensors de sa norma fabriana a qualsevol preu i aquells que la volen canviar almanco en aquells aspectes on sa norma no ha estat capaç d’infiltrar-se socialment. En seguirem parlant perquè val la pena.

Com dèiem, si un model de llengua se dirigeix a una comunitat lingüística com sa des Països Catalans, és normal que se defensi un registre estàndar unificador –sigui centralista o composicional–. I no és estrany que entre es seus defensors hi hagi molts de pancatalanistes. Corbera somia amb un “model pancatalà de llengua estàndard nacional”, o dit d’una altra manera, somia amb una llengua “feta amb perspectiva de tota la nació catalana”, un model que aquest professor considera que només pot ser “composicional”. En canvi, sa Fundació Jaume III, que des des principi s’ha definit com a respectuosa amb s’actual marc estatutari i constitucional, no és tan ambiciosa: només aspira a crear un estàndar dirigit, principalment, a sa comunitat lingüística balear. Darrere un model o un altre hi ha sempre una concepció política que no se pot negar, encara que molts l’hagin volgut negar per no referir-s’hi i deixar ses coses com estaven. Es catalanisme defensa un model de llengua unitari perquè pensa en termes de “catalanitat”. Noltros, en canvi, defensam un model d’estàndars autònoms que, sense negar es tronc comú, sí reconegui com a oficials, correctes i elevades ses principals singularitats de sa manera de xerrar de Balears. Ben igual que s’ha fet a València i a Catalunya, per altra banda. Lo estrany, aquí a Balears, no és que partits confessionalment pancatalanistes com ERC ó PSM defensin un “model pancatalà de llengua estàndar nacional”. Es seu model de llengua és coherent amb sa seva postura ideològica: una llengua, un país, un estat. Lo que no treu cap enlloc és que partits com es PP, PSIB o PI, que en teoria sempre han negat voler superar s’actual marc autonòmic i constitucional, seguesquin defensant es mateix model de llengua que es pancatalanisme sense voler veure ses conseqüències que implícitament això comporta.

__________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 23-4-2015.