Arran des reiterats insults contra sa Fundació Jaume III del senyor Antoni Riera Vives, director des setmanari manacorí CentperCent i columnista d’Ara Balears, es nostro portaveu Joan Font se va posar en contacte amb ell perquè li publicàs una carta per al·lusions. El senyor Riera ho acceptà i així va sortir publicada a sa revista CentPerCent de Manacor es 6 d’octubre passat.
Durant ses darreres setmanes el senyor Antoni Riera, director de CentPerCent, ha acusat reiteradament sa Fundació Jaume III de “extrema dreta” tant en aquesta revista com a s’Ara Balears (“El batle gonelleja”). No entenc què té a veure s’extrema dreta amb una fundació apolítica que promou un model lingüístic que té com a principal referència Balears i no Catalunya. Ademés, el senyor Riera reconeix que es model lingüístic de sa nostra fundació és calcat an es model que usa es PP de Manacor i aquest, admet Riera, s’adapta a ses normes de s’Institut d’Estudis Catalans, “però amb un ús inequívoc de l’article salat” (editorial “Que no ens governi la desraó”, publicada a CentperCent). Per tant, deduesc que pel senyor Riera emprar s’article salat és es fet distintiu que fa que un sigui d’extrema dreta o no, una conclusió digna d’un científic des segle XXI.
El senyor Riera ha acusat sa fundació Jaume III de “gonellista” i “secessionista”, dos termes que són contradictoris. ¿Sap exactament què defensava en Pep Gonella? Sa Jaume III ha reiterat a tothom qui l’ha volguda escoltar que no qüestiona s’unitat de sa llengua, per tant no és “secessionista”. ¿Com ho podria esser una fundació que segueix fil per randa es 99% de sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans i que té un model lingüístic concebut per un filòleg de llengua catalana com el senyor Pericay? Un científic des segle XXI hauria de respectar es fets i no deformar-los per escampar bubotes amb les quals esglaiar s’opinió pública.
El senyor Antoni Riera ha associat sa fundació Jaume III amb sa desraó, s’ignorància, i “l’estupidesa acientífica” per “contravenir la ciència lingüística dels darrers dos segles a Europa”. No sé per què parla de dos segles enrere quan només en fa un que s’Institut d’Estudis Catalans aprovà ses actuals normes ortogràfiques (1913), discutidíssimes per cert com hauria de sebre un païsà d’Antoni M. Alcover. Qualcú que braveja de científic hauria de tenir un esperit molt més humil i no tan doctrinari, una actitud més oberta i no tan dogmàtica. Dubtar de lo que un sap és s’única manera d’avançar en ciència. Lo que indica que aquesta sistemàtica apel·lació a sa ciència que practica es catalanisme, més que un amor genuí i sincer cap a sa ciència, és un pretext per tapar sa boca a s’adversari.
Un científic des segle XXI hauria de sebre que sa filologia, com s’història, sa filosofia, sa política, es dret, sa sociologia o s’economia fins i tot, són disciplines humanístiques molt honorables però tenen poc a veure amb sa ciència. És lògic que es “científics socials”, com s’anomenen a ells mateixos, envejosos de s’utilitat i de s’èxit social des físics, biòlegs o matemàtics, vulguin presentar-se com a científics adoptant es mètodes de sa física, sa bioquímica o ses matemàtiques. Però ses humanitats mai seran ciències perquè mai seran predictibles per una senzilla raó. Perquè es seu material de treball, diguem-ho així, és una criatura molt complexa que té consciència i per tant llibertat: sa persona humana. Això no vol dir que hi hagi hagut farsants que han volgut imposar certes teories com si fossin una veritat científica.
S’ha d’esser molt agosarat per defensar que existeix una “ciència filològica” separada de sa política. Li recoman sa meva introducció a Sa Norma Sagrada (Horrach & Font, Ed. Fundació Jaume III, 2016) on explic que ses llengües, com es seus estàndars, no són fruit, només, d’una hipotètica “ciència filològica” sinó també d’altres factors, com sa política. Ho reconeixen molts de sociolingüistes catalans i historiadors de sa llengua catalana. Xavier Lamuela i Josep Murgades varen estudiar s’influència de s’ideologia nacionalista d’en Fabra sobre sa nova llengua literària. Gabriel Bibiloni reconeix que “qualsevol varietat pot constituir-se en llengua si té una societat que vol –i pot– que així sigui”. Així com ses coses han anat d’una manera, haguessin pogut anat d’una altra manera si ses circumstàncies polítiques, socials o culturals haguessin estat distintes. Jaume Corbera arriba a admetre que es model d’estàndar depèn des projecte de país que un tengui. Brauli Montoya, per sa seva part, recull tot un enfilall de factors no intrínsecament filològics que demostrarien per què s’estàndar és com és. En conseqüència, podem dir sense por que s’estàndar de substrat barceloní que s’ha acabat imposant aquí a Balears no ha obeït a causes estrictament filològiques. I això és lo que es catalanisme mai voldrà admetre perquè si ho fes, sense sa crossa d’aquest fals cientifisme, tot es seu discurs s’esbucaria perquè tothom veuria que sa filologia, la pobra, només ha exercit de criada an es servici de determinats interessos i somis polítics.
_____________
Publicat a Revista CentperCent, 6/10/2016.
