Publicat a

Exaltació fonera a sa presentació de BA´LÉYAROH, TERRA DE FONERS de Vicenç Martí Cardona

Devers un centenar de persones donen es sus a sa segona edició d’aquesta contarella il·lustrada en bon mallorquí, un homenatge an es mítics foners balears – De s’adaptació an es mallorquí i de sa correcció ortogràfica i d’estil se n’ha encarregat sa Fundació Jaume III

Més de 100 persones assistiren ahir a Sa Nostra per celebrar sa segona edició, aquesta en mallorquí, de Ba´lé yaroh, terra de foners, però també per reivindicar aquest noble art des llançament en passetja…

…que varen fer famoses ses nostres illes a tota la Mar Mediterrània ara fa dos mil·lenis i mig. Entre d’altres membres de sa societat civil, hi assistiren Xavier Pericay i Fernando Navarro, diputats de C’s.

Es portaveu de sa Fundació Jaume III, Joan Font Rosselló, va tirar sa primera pedra des vespre recordant ets orígens il·lustres des foners que, segons ses cròniques d’historiadors grecs i llatins, participaren com a mercenaris enrolats en ets exèrcits cartaginesos a ses guerres púniques entre Grècia i Cartago primer, i llavors entre Cartago i Roma. “Es foners balears –recordà Font–, que s’estimaven més cobrar en vi i en dones que en metàl·lic, solien formar part de s’exèrcit d’armes lleugeres i sa seva missió consistia a fustigar s’enemic quan començava sa batalla. Estrabó diu que duien fermades pes cap tres passetges fetes de joncs, pèls i nirvis d’animal: sa més llarga pes tirs de llarga distància, sa més curta pes tirs curts i sa mitjancera per ses distàncies a mitja distància. Diodor de Sicília, un dets autors clàssics que millor ha espinzellat es costums des foners, diu que “durant es combat, si és necessari, tiren pedres molt més grosses que ses que solen llançar altres pobles amb ses mateixes armes i amb una força tal que pareixien tirs de catapulta. Foraden escuts, cascos i qualsevol corassa protectora. Tenen tanta punteria que sa majoria no erra es fitó”.

Acte seguit, es president honorífic de sa Federació balear de tir de fona, Pep Sanchís, va recordar que ell i Mateu Cañellas Roca, tots dos atletes, varen decidir ara fa trenta anys recuperar es tir de fona com a deport, s’única manera de conservar-lo entre s’al·lotea i jovenea. Una idea que brotà, curiosament, dins es món de s’atletisme balear que posaren fil a l’agulla i que, passats un anys, va culminar en sa creació de sa Federació balear de tir de fona, única dins el món, responsable des reglaments de ses distintes modalitats de tir de fona que ara mateix regulen es concursos que cada dues setmanes se celebren a Balears.

Baléyaroh 3

Finalment, s’autor des llibre, Vicenç Martí Cardona, afirmà que devia es llibre a Luis Aguiló de Cáceres, crític musical, que el va animar a escriure-lo davant ses seves queixes que es balears tenien sa seva pròpia cultura abandonada i ets al·lots no coneixien qui eren es foners. Martí Cardona assegurà que havia disfrutat escriguent aquesta rondalla i que l’havia omplit de satisfacció, felicitat i alegria. “Voldria que ets infants, en llegir-la, els entràs es cuquet de sebre més coses des foners”, digué. Martí Cardona acabà sa seva intervenció recitant un poema molt emotiu inspirat en un passeig pes carrers de Sóller.

 

S’acte acabà amb un animat col·loqui on es públic s’interessà per aspectes tècnics de s’art de tirar amb passetja.

 

Una contarella fantàstica de reis, princeses, dimonis, dragons i foners

Aquesta segona edició està il·lustrada amb dibuixos des propi autor, entre d’altres, i ha estat adaptada an es mallorquí per sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears, que també se n’ha encarregat de sa correcció ortogràfica i d’estil. En es final de s’obra s’hi ha inclòs un glossari d’una vuitantena de paraules mallorquines en desús per facilitar sa lectura an es més menuts.

Baléyaroh 5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat a

Joan Cardona, llibertat!

Tres anys de presó per un delicte que no ha comès i sense cap prova que demostri sa seva culpabilitat. Aquest desafortunat titular resumeix s’història de Joan Cardona Pons, un menorquí que duu nou anys vivint a Barcelona. Es malson d’aquest jove mahonès resident a sa ciutat comtal va començar es 19 de novembre de 2012, quan una al·lota va esser víctima d’una agressió sexual basada en tocaments a un pit i a sa zona des genitals en es portal de ca seva a mans d’un altre jove que, segons va relatar ella mateixa, menava una moto. Deu dies més tard, sa jove denuncià es suposat agressor que l’havia agredida reconeguent-lo a sa feina.

Davant es tribunal, en Joan es va declarar innocent, presentant com a proves es testimonis des seu germà i de sa companya de pis que van jurar que aquell vespre en Joan estava sopant amb ells, com feien habitualment. Ademés, van poder demostrar que així va esser aportant com a proves s’estacionament de sa bicing (velo pública) per part des germà d’en Joan a s’aparcament de bicicletes més pròxim an es seu domicili.

An açò li hem de sumar es registre d’una telefonada de sa companya des des fixo des pis, i sa declaració des qui per llavonses era sa parella sentimental d’en Joan, ja que per més inri, en Joan és homosexual i pocs minuts després des fets denunciats, es trobava mantenguent una conversa de caràcter amorós a través de Facebook. Conversa que també es va aportar davant es jutge com a prova. També ha subestimat sa justícia que en Joan hagi demostrat que era client habitual des supermercat on feia feina sa jove agredida, on el va identificar com autor de s’agressió, i que sa descripció física de sa declarant no coincidís amb s’imatge que en Joan presentava en aquella època.

De res ha servit que en Joan declaràs i demostràs sa seva condició d’homosexual, que mai ha tingut ni menat cap moto, o que a s’hora en què es produiren es fets ell fos a ca seva sopant. Des de dimarts de la setmana passada, en Joan es troba ingressat per força a sa presó catalana de Sant Joan de Vilatorrada (Centre Penitenciari Lledoners). Es nostro hipertrofiat Estat ha exercit una vegada més es seu particular i injust monopoli de sa violència privant en Joan de sa seva llibertat, de sa seva família, de sa seva vida, a pesar de no tenir cap prova contra ell més que s’acusació.

Es colmo de s’injustícia exercida per s’Estat és sa perversitat que s’amaga darrere d’aquests casos de condemnats sense proves demostrables en contra. Joan Cardona, que ha mogut cel i terra per demostrar sa seva innocència, haurà de reconèixer sa culpabilitat d’una agressió sexual si vol poder disfrutar d’un mínim de llibertat a través de qualque permís i minúsculs beneficis penitenciaris a partir des 9 mesos de presó. Si no ho fa, no li reduiran sa condemna, ni podrà sortir amb permís cap fi de setmana, ni podrà arribar as tercer grau. Inclús es veuria obligat a assistir a programes de reinser-ció per agressors sexuals. És es cas de s’holandès Romano Liberto Van Der Dussen, a qui s’Estat va mantenir encarcel·lat frívolament durant dotze anys a una presó de Palma fins que es Tribunal Suprem va anul·lar l’any passat una de ses tres penes per agressió sexual que pesen damunt ell. En paraules seves, “me han jodido la vida, no hay nadie que me lo pague. No puedo explicar lo que he sufrido, no se lo deseo ni a mi peor enemigo”.

Lo pitjor des cas és que, mentres sa justícia condemna en Joan, un jove homosexual contra es qui no recau cap prova en ferm, es vertader agressor sexual segueix lliure en es carrer. A un se li remou es ventrei en veure aquest jove mahonès a presó sense proves i, per contra, a terroristes, assassins, pederastes o violadors de rosetes enmig des carrer. Sense cap dubte i amb es degut respecte a ses nostres institucions, sa justícia s’ho hauria de fer mirar. Es Tribunal Constitucional podria revisar es cas de Joan Cardona i valorar amb més deteniment sa coherència de ses proves i testimonis exposats per sa defensa, abans de seguir coartant sa llibertat a un jove de 28 anys amb tota sa vida per davant i que no compta ni amb antecedents. En es cas contrari, es nostro Es-tat i es seu sistema judicial s’hauran cobrat dues víctimes on només n’hi havia una.

Article publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (26 d’abril de 2017)

Publicat a

Recuperem ses Cases Santes

Es Dijous Sant és un des dies amb més mostres de fe popular de sa Setmana Santa. És sabut que, en temps d’en primer, sa gent es vestia de dol i des dematí ençà quedava prohibida sa circulació de cotxos i altres vehicles dins es pobles fins que passàs es Toc de Glòria. Encara a dia d’avui, institucions com sa Guàrdia Civil o societats amb cara i ulls com sa centenària Casino 17 de Gener salvaguarden sa tradició de posar ses banderes a mitja asta de dijous vespre fins es diumenge, Pasqua de Resurrecció, just després de matar es bujot, en motiu de dol per sa mort de nostro Senyor Jesucrist. ¡Qui ho hagués dit, d’un casino amb uns orígens netament republicans i obrers! Un fet que demostra que ses tradicions són açò, tradicions, i que no hem de mesclar ous amb caragols.

Tornant as Dijous Sant, es matí s’hi feia sa missa crismal i es decapvespre sa Missa In Coena Dominique recorda s’episodi des lavatori i mandat de Jesús, que acabava amb s’ofici de tenebres i, finalment, amb lo que mos pica aquesta setmana a Rallant en pla: ses Cases Santes. Una paraula tan antiga que la trobam inclús a Tirant lo Blanch, i que fa referència a ses visites familiars i grupals a una espècie de casa que es col·loca a un altar major amb una gran portalada on s’hi reserva el Santíssim. Es tracta d’un monument molt solemne —encara que amb ets anys s’ha simplificat molt sa seva posada en escena— on es rector, bisbe o capellà encarregat és acompanyat pes feels que s’hi acosten a resar. Fins no fa molt anys, es creients ciutadellencs es trobaven i, amb ranxos, honraven a Jesucrist sacramentat assistint a ses diferents esglésies de Ciutadella a fer “ses Cases Santes”, ses pregàries corresponents. Enguany he tengut sa sort d’assistir per primera vegada a sa Casa Santa de la Catedral de Menorca, on he pogut tocar amb ses mans lo polit i sa solemnitat de ses pregàries des meus companys de sa Confraria de la Pietat de Ciutadella (antiga Acció Catòlica). Aquell temps, ses pregàries duraven fins a altes hores de sa matinada, i acabaven es dematí des Divendres Sant.

Sense que servesqui de precedent, aplaudesc s’iniciativa que dugué a terme s’Ajuntament de Palma fa un parell d’anys. Encara que es nostros vesins de s’illa germana es pensin per lo vist que és una tradició exclusivament mallorquina —es fets demostren que no és així, sinó que també és patrimoni de sa comunitat cristiana menorquina i de ses Pitiüses—, Cort va tenir el 2014 s’afortunada idea d’editar un itinerari amb més de 3.000 catàlegs amb mapa, fotografia i text il·lustratiu des bell material religiós que s’exposa a cada església per donar a conèixer aquesta tradició entre es visitants. Aquí, desgraciadament, hauríem de començar per donar a conèixer ses Cases Santes an es mateixos ciutadellencs i menorquins. Però mai és massa tard per tornar a començar, diuen. A dia d’avui, es palmesans venen ses Cases Santes com un atractiu turístic i com una singularitat de sa Setmana Santa mallorquina, mentres a Menorca segueixen caiguent en s’oblit i en es desconeixement general entre es més joves. Sembla mentida que a Ciutadella mantinguem una tradició religiosa tan singular i d’origens medievals i no li donem cap tipo d’importància ni de difusió.

D’acord amb sa meva condició de lliberal, no crec que sigui s’Ajuntament —tampoc estaria ara per sa labor— ni cap institució pública sa que s’hagi d’encuidar d’impulsar de nou ses Cases Santes a Menorca. Crec en sa capacitat sobrada de sa societat civil i s’iniciativa privada per vetlar en pro d’aquelles tradicions més polides sense necessitat de s’omnipresent interferència de s’Administració Pública. En altres paraules, és responsabilitat des fidels menorquins, des Bisbat de Menorca i de ses confraries de Ciutadella recuperar ses Cases Santes a ses esglésies de Menorca i impulsar sa seva veneració com a patrimoni religiós des nostro poble i de ses Illes Balears.

Article d’opinió publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (dimecres 19 d’abril)

Publicat a

Demà dissabte Francesc Romero presenta sa seva novel•la històrica de Ramon Llull a Puigpunyent

Sa novel·la pretén destacar ets aspectes més humans de sa vida de Llull i acostar-lo un altre pic an es poble mallorquí que el va venerar durant segles − S’aprofitarà també s’acte per resumir sa trajectòria de sa Fundació Jaume III

Aquest dissabte, dia 29 d’abril, a sa Sala de Cultura de Puigpunyent, a les 12:00 des migdia, se presentarà es llibre “Llull, es nostro heroi il•luminat”, una novel·la històrica escrita per Joan Francesc Romero, il·lustrada per Pere Lorente, publicada en tres idiomes (mallorquí, castellà i anglès) i editada per sa Fundació Jaume III. S’obra serà presentada pes mateix autor. S’acte s’aprofitarà per informar també sobre sa Fundació Jaume III i recordar una mica sa seva trajectòria durant es es tres darrers anys d’existència.

Exposició de pintures

Acte seguit, a les 13:00, s’inaugurarà s’exposició ‘Sobre sa vida de Ramon Llull’ amb ses 26 pintures de Lorente amb què s’ha il·lustrat s’obra. S’exposició romandrà oberta tot es fi de setmana: dissabte, de 13:00 a 14:30h i de 17:00h a 20:00h; i diumenge, de 10:00 a 14:00h i de 17:00 a 20:00h.

Tornar a divulgar Llull, s’assignatura pendent

Aquesta novel·la històrica està basada en sa vida des personatge més brillant que ha donat sa nostra terra, Ramon Llull Erill. Sa seva vida està plena d’accions poc conegudes pes gran públic. De Llull és ben coneguda sa seva dimensió filosòfica, teològica i científica gràcies an es més de 260 llibres escrits en diferents llengües que s’estudien a ses millors universitats del món, però aquest coneixement se limita a un públic intel·lectualment molt preparat i certament reduït. Això ha contribuït que, amb el pas des temps, s’hagi abandonat s’admiració, es culte i sa gran devoció que cap a Llull li professaven es mallorquins segles enrere. Desgraciadament, sa seva figura s’ha anat esvaint si exceptuam ets àmbits eclesiàstics i intel·lectuals.

S’autor se va marcar com a principal objectiu donar a conèixer ets aspectes més humans de Llull i així fer reviscolar sa seva figura per acostar-lo un altre pic an es poble que durant segles el va venerar com un sant. Aquesta és sa principal contribució d’aquesta novel•la històrica dirigida a tothom i no només a experts lul·lians.

Què, quan i on

Què: presentació llibre “Llull, es nostro heroi il·luminat” de Francesc Romero

Quan: dissabte 29 d’abril, a les 12:00h

On: Sala de Cultura de Puigpunyent (plaça de s’Ajuntament)

 

Ecos de premsa: canal4diario,  mallorcadiario.com

Publicat a

Ressenya de SA NORMA SAGRADA

Desgraciadament hem hagut d’esperar prop d’un any per llegir sa primera ressenya mitjanament objectiva i correcta de Sa Norma Sagrada, s’assaig que Joantoni Horrach i jo mateix publicàrem l’any passat. I no és que sigui una recensió especialment favorable, com podran llegir, però al manco és educada i respectuosa, quasi un miracle venguent des món des catalanisme que, o t’insulten, o te desprecien, o, en es millor des casos, t’ignoren. Va sortir publicada dilluns 24 d’abril a mallorcadiario.com i es seu autor és Carles Cabrera, un des pocs filòlegs que, des de sa divergència i discrepància, reconeix sa feina que du a terme sa fundació. Aquí la tenen. I gràcies, Carles.

La norma sagrada

Carles Cabrera. La setmana passada vaig quedar amb Joantoni Horrach per prendre un cafè al Bar Cristal —quin serà el proper que desapareixerà?— i m’obsequià amb un exemplar de «Sa norma sagrada» que han publicat a quatre mans ell i Joan Font Rosselló a la Fundació Jaume III. Vaig ser jo que li vaig suggerir que per ventura la lectura d’allò m’inspiraria un article de «Mallorcadiario». Heus-lo aquí.

El llibre és breu i en un parell de dies l’he tengut enllestit. Està distribuït en un seguit de capítols que recullen, de qualque manera, la història de la nostra llengua al darrer segle. Al principi, sembla que parlin d’uns moments estel·lars que haurien pogut canviar el curs de la història normativa, però de la importància dels moments posteriors no n’acab de treure l’entrellat. El català té una institució centenària que el regula, l’Institut d’Estudis Catalans, i el primer president va ser un mallorquí com Mossèn Alcover. És cert que ell tota la seva vida dugué la curolla d’elaborar un diccionari dialectal, etimològic i literari i, com que l’Acadèmia preferia disposar-ne abans de convencional que no existia, les lluites entre ambdós precipitaren la sortida d’Alcover de l’Institut. Hi posaren Fabra en el seu lloc i, certament, si Alcover hagués romàs i hagués hagut ell d’emprendre la reforma ortogràfica del català les coses podien haver anat d’una altra manera. A mi que voleu que vos digui, no m’hauria importat gens que Mn. Alcover hagués romàs de president de l’IEC; per ventura hauria mantengut l’ortografia tradicional del català —la que encara perviu en els nostres cognoms com Salas, Reynés, March o Prohias—i ara tendríem una norma veritablement unificada.

Alcover va morir arruïnat després d’haver tret el primer tom del Diccionari Català-Valencià-Balear, i Francesc de Borja Moll, que tenia un caràcter molt més conciliador que el canonge manacorí, va continuar fent feina perquè el país assumís que llur obra era un gran homenatge a la llengua catalana i una joia que qualsevol idioma de cultura que es preï voldria atresorar.

D’ençà del pròleg de Font Rosselló, i inclòs l’assaig d’Horrach i l’epíleg, el Departament de Filologia Catalana de la UIB és l’ase dels cops, cosa que em molesta especialment perquè m’hi he doctorat, hi tenc amics i hi he rebut bones ensenyances de mestres i professors excel·lents com Damià Pons o Gabriel Bibiloni. Els autors s’acarnissen especialment amb els lingüistes (Bibiloni, Corbera, Melià…) i també els docents del Departament que han ocupat càrrecs polítics amb el PSM (Pons i Melià). I a més he de reconèixer que el llibre en aquests capítols pateix una davallada; els millors són els històrics inicials, que aporten dades interessants i que és una llàstima que hagin aparegut en una editorial de tan poc recorregut com la Jaume III.

Corbera sempre ha defensat que el català escrit a Mallorca no pot allunyar-se de l’oral que empram els mallorquins, però els autors fan veure que ho defensava abans de ser professor universitari i que ho va baratar per una cadira quan això és mentida! Ell sempre ho ha defensat i ho continua defensant, i és una postura tan legítima com la llur, la de Gabriel Bibiloni o la del professor Grimalt —molt en la línia de Corbera però que els autors de l’obra s’obliden incomprensiblement de citar per bé o per mal. Els recoman llegir-lo.

A l’altre extrem, hi ha Gabriel Bibiloni. A diferència d’Horrach i Font, que postulen tres estàndards diferenciats per al català, valencià i balear, i del model composicional fabrià que permet certes variacions dins l’estàndard comú, Bibiloni creia i creu que el model d’estàndard hauria de ser un: basar.se en el català central, però incorporar la desinència 0 a la primera persona del present d’indicatiu (cant, pens, existesc) i distingir –am i –em a l’indicatiu i subjuntiu respectivament («segam perquè ens han dit que seguem»). I això en aquests Srs. de la Jaume III els ha destarotat tant que sempre han d’afegir la falca «si és que encara ho continua pensant».

Al final, l’epíleg d’Horrach abraça les tesis de Pla Nualart, el corrector del diari «Ara». Pla és un fill de la polèmica del català «light» dels anys vuitanta que aleshores també barrinà un filòleg que ara s’ha passat a polític a… Ciutadans!: Xavier Pericay. I és que com deia Bibiloni, a les Illes i al País Valencià, hi pot haver gent que defensi que el mallorquí o el valencià no és català —d’alguerès ni de rossellonès no en trobareu ni un que ho negui! A Catalunya, evidentment, aquesta gent no pot existir, però el seu espai l’ocupa els partidaris d’un català «light», una varietat que avui dia encara és català però que el dia de demà ves a saber si ja ho serà…

Article publicat a mallorcadiario.com dilluns 24 d’abril de 2017

Publicat a

Jo també vull esser una “mare blanca”

«Los ojos de Festus Badaseraye han conocido “la guerra de los pobres”». Així sintetisava una periodista sa fugida a Europa de Festus, un nigerià que va arribar a Espanya en aquesta “guerra” contra sa pobresa on va néixer. No conec sa seva infància i joventut, però sabem com viuen tants d’altres nigerians avui: a una casa petita i dèbil en terra (fang, quan plou), sense aigua corrent i inclús sense electricitat, fent una feina cansada, de jornades eternes i inestable i, molts de pics, amb s’amarga incertesa de no sebre si el sendemà podran dur un plat d’arròs a sa taula de sa família.

Aquesta vida, normal per milions de persones, és per noltros anecdòtica, paorosa i a la vegada d’admirable superació. Per això, quan s’història de Festus va caure en mans d’una periodista, la va considerar digna que arribàs a noltros a través d’un article de premsa. Aquests dies Festus Badaseraye ha estat notícia un altre pic, però per una raó molt diferent: ha denunciat un delicte d’odi. Aquí, a Mallorca.

Podríem pensar que es racisme ha tornat a agafar força, però no és es cas. Festus, nigerià d’origen, espanyol de fa vint anys i afincat a Mallorca de fa vint-i-cinc anys ençà, ha estat humiliat per raons de llengua per un funcionari des Govern balear. Fins aquí arriben ja ses conseqüències des conflicte lingüístic creat per uns pocs, fa no gaire temps i amb una clara finalitat política, en aquesta pacífica terra. Així idò, anam superant es racisme i queim en un altre tipo d’odi irracional. Ara, s’enemic no se definex pes color de sa pell sinó per sa llengua que xerra.

“Si eres cateto, no es mi problema”. Són ses paraules amb què va rematar es seu despreci cap a Festus aquest funcionari. Tot va sorgir quan Festus va sol·licitar a sa Conselleria de Presidència sa constitució d’una entitat de modelisme. Es funcionari que el va atendre l’avisà què només li xerraria en català (“vale, todo bien”, comenta Festus), però ses faltes de respecte anaren augmentant fins an es punt de privar-lo d’un dret civil: rebre sa documentació administrativa en castellà, un des dos idiomes oficials d’aquesta terra. “Es mi derecho”, li recordà Festus. “Vés a viure a Madrid”, va esser sa resposta. Una resposta, desgraciadament, coneguda ja per molts de noltros.

Aquell jove que va arribar de Nigèria fugint de sa pobresa contava a un diari ara fa tres anys que va estar a punt d’esser deportat, però Argelia, una dona de qui Festus xerra com sa seva “mare blanca”, ho va evitar i el va ajudar. ¿Què haguès estat de Festus -pare i casat amb una mallorquina- si Argelia hagués estat com es funcionari de sa Conselleria?

Aquesta situació mos du necessàriament a demanar-mos, com a societat, com a ciutadans i com a persones: ¿volem unes institucions amables o repel·lents amb sos ciutadans? Volem viure a una societat cívica o incívica? Cadascun de noltros, ¿què volem esser, com sa “mare blanca” d’en Festus o com s’agre funcionari? Jo, personalment, m’estim més esser una mare blanca. ¿I vostès?

 

Article publicat a mallorcadiario.com diumenge 9 d’abril de 2017

Publicat a

Jaume Anglada s’enduu es III Premi Joan Benejam en menorquí davant més de 200 persones

S’escriptor ciutadellenc Jaume Anglada Bagur(Ciutadella, 1971) ha estat es guanyador des III Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí — S’obra guanyadora és, en paraules d’Anglada, “una història dedicada a tots aquells que saben diferenciar entre viure de moment i viure es moment: maleïts es qui tenen por a conèixer-se, perquè quan sa mort els cridi, sentiran que no han viscut”.

Sa Gala des III Premis Joan Benejam comptà amb més de 200 convidats, entre es qui assistiren s’ex-diputat nacional, Cristòfol Pons Franco, s’ex-senadora Gari Durán Vadell, actualment vicepresident de sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears, sa diputada autonòmica Olga Ballester, s’ex-conseller i president de sa Fundació Illa del Rei, Luis Alejandre, s’ex-batle de Ciutadella, Ramon Sampol, s’ex-regidor socialista, Josep Moll, i regidors de diferents municipis com es populars Joan Benejam, Núria Torrent, Raquel Pericás, Begoña Mercadal, regidora de cultura de s’Ajuntament des Castell o Andrés Spitzer, regidor de C’Me a s’Ajuntament de Mahó.

També assistiren personatges significatius de sa vida cultural i artística de Menorca com es baríton Joan Pons Álvarez, sa president des Casino 17 de Gener, Cati Marquès Cerdà, sa president de s’Atlètic Ciutadella, Esperança Juaneda, així com també es president de sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears, D. Fernando Fortuny Salas. Des món empresarial destaca s’industrial sabater Antonio C. Pons Bosch, ets empresaris gestors Pedro Pons Morales i Antonia Pons Morales —fills de Juan Pons Anglada, impulsor de Foment Cultural—, s’arquitecte Antoni Vivó de Salort i des món artístic es pintor José Marqués Torrent, nét des Pintor Torrent i resident a Alemanya.

ParticipantsJoanBenejam17rebaixadaEs tercer classificat ha estat per Anys robats de Maria Auxiliadora Moll Mercadal, un relat força emotiu que narra ses vivències d’Anita Mercadal, mare de s’autora, durant es durs anys de sa guerra civil que ella mateixa va recollir en diversos apunts per deixar constància an es seus fills i néts de s’importància de sa pau. Es segon classificat ha estat Sili Pons Sabater, escriptora i ex-regidora de cultura de s’Ajuntament de Ciutadella, amb s’obra Oliaigo amb figues, una excel·lent redacció autobiogràfica que conta ses sensacions i records d’una escriptora enamorada i influenciada per ses circumstàncies de s’illa de Menorca.

Es guanyador d’aquesta tercera edició des Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí ha estat s’escriptor ciutadellenc Jaume Anglada Bagur (Ciutadella, 1971) amb s’obra Mestre des temps, alumne de sa vida. Anglada és autor d’obres com Orgullós titella, ha estat premiat amb guardons literaris narratius escolars i també ha compost lletres per grups de rock menorquí com es desapareguts Uf o Scac al rei. Amb Mestre des temps, alumne de sa vida, una obra subrealista que relata s’història que “s’avi Siset li contava es fosquets, entre llum amb cruies, a sa penombra de s’humil menjador amb voltes de ca nostra i a sa calor d’aquella cuina de carbó que feia es menjar així com Déu mana”. Una història d’un jove fuster i ses aparicions de fe de Josué que compartien ell i es seu mestre, una història sense final que li ha de posar es lector “en una nit de lluna plena des des penyals del Pilar”. Anglada pretén “dedicar una història a tots aquells que saben diferenciar entre viure de moment i viure es moment: maleïts es qui tenen por a conèixer-se, perquè quan sa mort els cridi, sentiran que no han viscut”.

Es Jurat des III Premi Joan Benejam ha estat format per:

– D. Joan D. Pons Torres, historiador, col·laborador des Diari MENORCA i president de Foment Cultural de Menorca

– D. Daniel Sintes Pons, escriptor i guanyador des II Premi Joan Benejam

– Dª Sandra Amoraga Carrera, llicenciada en filologia catalana i especialista en ses modalitats insulars

– D. Jesús Beltrán Andreu, reconegut escriptor menorquí amb premis literaris a nivell nacional

– D. Miquel Tutzó Sans, periodista amb llarga trajectòria en es medis de comunicació menorquina

 

Foment Cultural de Menorca demana més valentia a sa societat civil menorquina per aturar sa degradació des menorquí davant es despreci i s’indiferència des poders públics

Foment Cultural ha lamentat que, per segon any consecutiu, sa president des Govern de ses Illes Balears, Francina Armengol, sa president des Consell Insular de Menorca, i sa batlessa de Ciutadella, Joana Gomila, no hagin fet tan sols s’esforç de contestar s’invitació de sa fundació menorquina que, en paraules des seu president, Joan Pons “és sa gala de tots es menorquins qui estimam es menorquí i ses nostres actuals autoritats haurien d’esser es primers en assistir, sobretot aquells que van de menorquinistes”.

JoanPonsRebaixatJoan Pons ha demanat “més valentia a sa societat civil menorquina perquè, a través d’entitats com Foment Cultural de Menorca, pressionem a ses institucions i an ets actuals poders públics davant sa seva indiferència amb es procés de degradació que pateix es menorquí amb es català estàndar”.

Pons ha destacat sa labor de sa Fundació Jaume III i Foment Cultural de Menorca durant l’any 2016 en defensa des xerrar de Menorca, sobretot que “sa Fundació Jaume III ha estat s’única entitat que ha homenatjat a Ramon Llull en es seu 700 aniversari i Any Llull, amb sa publicació de s’obra trilingüe Llull, es nostro heroi il·luminat en un acte a Sa Nostra de Mahó que convocà més d’un centenar d’assistents.

Pons ha acabat retent homenatge a José Luis Campos Pascual, historiador mahonès i fundador de Foment Cultural de Menorca que va morir a principis d’aquest mes de març, reivindicant una vegada més sa feina de Foment. “-Es menorquí és es tresor lingüístic mil·lenari de tots es menorquins i no podem permetre que s’acabi apagant com un llum d’oli”, ha rematat es vicepresident per Menorca de sa Fundació Jaume III.

Ecos de premsa: Gala Sopar, Diari Menorca, entrevista a Jaume Anglada

Publicat a

¿Nacionalistes o catalanistes?

A Balears es polítics de dreta, de centre i d’esquerra anomenats constitucionalistes, així com també es periodistes i tots noltros, cometem un pecat greu d’ingenuïtat quan anomenan “nacionalistes” a qui simplement són catalanistes. Mem, si a Mèxic hi hagués un partit polític que amb s’argument d’una llengua i uns quants segles d’història comuns amb Espanya  declaràs que es mexicans no són altra cosa que espanyols de Mèxic, agafàs com a bandera no sa mexicana sinó s’espanyola i malavetjàs, sense amagar-se’n gens, s’anexió de Mèxic dins Espanya, a part d’haver de prendre ets atapins per por d’esser atupats, segur que a nigú li passaria pes cap denominar-los “nacionalistes”. Els diríem espanyolistes. Anàlogament, a un partit que a s’Àustria dolça, bella i culta, amb s’excusa d’una llengua comuna i  antics llaços històrics, pretengués un altre Anschlüss, és a dir, s’anexió d’Àustria a Alemanya, cometríem un error si l’anomenàssim “nacionalista”. A part d’esser mal vist per la resta del món, indubtablement seria anomenat pangermanista. Dir-los “nacionalistes” an aquests partits suposaria donar per bo que Mèxic pertany a sa nació espanyola i Àustria a s’alemanya.

S’entén per nacionalisme s’exaltació des valors, dets interessos, de s’identitat, de s’independència d’un país, no sa submissió en tots ets ordes a una altra nació. Mos equivocam anomenant aquí “nacionalistes” an es qui se senten catalans, desprecien sa bandera de ses Balears i la substitueixen estufats per sa catalana; an es qui desprecien sa nostra multisecular forma de xerrar i pretenen substituir-la, escrita i parlada, per s’artificial català estàndar; an es qui diuen amén an ets interessos catalans, en fi, an es qui tenen com a nació, no aquestes illes, sinó Catalunya, ja que anomenant-los “nacionalistes” és com si assumíssim mutatis mutandisque sa nostra nació és Catalunya.

Un partit nacionalista a Mallorca, a Balears, seria aquell que exaltàs sa nostra identitat illenca, respectàs es seus símbols i sa seva història, i tengués com a finalitat conseguir sa seva independència, aquell regne enmig de la mar que se va esvair el 1343. No són nacionalistes uns partits que lo que cerquen és precisament sa destrucció des nostros símbols i de sa nostra identitat, substituir-los pes catalans, no per conseguir s’independència d’aquestes illes, sinó fer factible s’anexió a Catalunya.

Parlem amb precisió. No diguem “nacionalistes” an es catalanistes, diguem-los simplement lo que són: catalanistes.

 

Article publicat a mallorcadiario.com

 

Publicat a

Foment Cultural de Menorca expressa ses condolències per sa mort de José Luís Campos Pascual

S’entitat cultural vol fer arribar es seu condol a un des seus fundadors a Menorca, José Luís Campos Pascual, gran defensor des menorquí i des topònim històric de Mahó – Es funeral serà demà dissabte a les 13:00h a l’església del Carme de Mahó

Foment Cultural de Menorca lamenta sa mort d’un des seus pares fundadors a s’illa, José Luís Campos Pascual, i expressa es seu condol a sa dona, familiars i amics.

Es president, Joan Pons Torres, ha volgut tenir un emotiu record pes qui va esser “un incansable defensor des menorquí i de sa personalitat lingüística i cultural de sa nostra illa davant es nacionalisme pancatalanista, tal i com ho definia ell”.

José Luís Campos Pascual va cursar estudis a La Salle de Mahó i posteriorment es va llicenciar en Història a s’Universitat de Barcelona, ciutat a sa que va residir durant anys. Entre el 2011 i 2012, fou un des col·laboradors que més feina va fer per dur envant sa creació de ‘Foment Cultural de ses Illes Balears’ a finals del 2013. Desgraciadament, es problemes de salut el van decantar de s’activitat diària de s’associació, que sempre va seguir de prop i de sa que celebrava amb il·lusió sa seva expansió i consolidació a s’illa.

S’entitat vol mostrar es seu dolor per sa pèrdua d’en José Luís, així com agrair-li tot es seu esforç, dedicació i es toc d’humor que el va caracterisar a lo llarg de sa vida, en pro des menorquí. “Menorca perd un estendard de sa seva cultura, i Mahó un enamorat de sa seva història”.

Es funerals per s’ànima d’en José Luís seran demà dissabte, a les 13:00h, a l’església del Carme de Mahó.

Descansa en pau, José Luís.

 

Recull a sa premsa: Diari de Menorca, Diario balear

Publicat a

Foment Cultural de Menorca allarga es plaç des III Premi Joan Benejam fins dia 15 de març

Sa Fundació allarga es plaç per rebre obres fins es 15 de març — S’entitat recorda que es relats es poden entregar també en mà en es Casino 17 de Gener de Ciutadella

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears allarga es plaç per rebre originals pes III Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí fins es 15 de març. Ademés, s’entitat menorquinista ha arribat a un acord amb es centenari Casino 17 de Gener, i ara, ademés de rebre ets originals via correu electrònic (info@jaumetercer.com), es concursants també podran entregar ses obres en mà en es Casino Nou de Ciutadella.

Foment Cultural ha augmentat enguany sa dotació econòmica des Premis Joan Benejam —fins a 1.250€— i es nombre de pàgines des relats fins a deu, raó per sa que ha decidit augmentar també es plaç de temps perquè es menorquins que participin puguin enviar ses obres fins es 15 de març.

Ses bases des concurs des 3er Premi Joan Benejam es poden consultar també a sa nostra pàgina web.