Categoria: Comunicació

Es passat 26 d’abril de 2017, es Ple de s’Ajuntament de Ciutadella aprovava per unanimitat de tots es grups municipals adherir-se a sa petició formulada per Rafel Carretero Bagur i instar es Govern de ses Illes Balears a actuar per sa localisació i identificació des cossos des germans Sebastià (1906-1936) i Bartomeu Carretero Gornés (1910-1936), molt probablement enterrats en es cementeri de Bunyola, d’acord amb lo previst per sa llei 10/2016, de 13 de juny. La setmana passada s’hi sumava es Consell Insular de Menorca.

Entre ets identificats a Bunyola s’hi troba un menorquí, José Filomeno Pons Sintes. I entre es no identificats, hi podrien esser dos germans ciutadellencs. Així ho creu es seu nebot, Rafel Carretero Bagur, que du deu anys investigant amb s’ajuda de s’historiador i arxiver Marc Pallicer on es troben es seus concos, assassinats a Mallorca el 1936.

S’història de Rafel Carretero Bagur és digna d’admirar. Fins fa deu anys, només ell sabia que es dos germans de son pare van morir durant sa Guerra Civil, sense sebre es com i es per què, com passa a moltes famílies menorquines en ses que tenim parents des qui només sabem que van ‘desaparèixer’ durant sa guerra, fossin des bando que fossin. Tot solet ha acabat descobrint quasi tota s’història. Li falta sebre on i en quines condicions van estar es tres menorquins des 19 de juriol de 1936 que van desaparèixer fins es 12 de novembre des mateix en què els trobaren morts a Bunyola. Desgraciadament, i segons es certificat de defunció, se sap que moriren per una hemorràgia cerebral que podria haver estat produïda per una brutal pallissa.

Vagi per endavant que entenc, respect i compartesc s’iniciativa de Rafel Carretero Bagur. Té tot es dret del món a voler que ses restes des seus concos tornin a Menorca i descansin amb es seus familiars difunts. Lo que no entenem es qui som nats en democràcia és que encara hi hagi partits polítics interessats en obrir antigues ferides, ancorats an es més ranci i caducat llenguatge guerracivilista de s’odi, quan es nostros avis van fer un esforç humanista de valor incalculable per s’història d’Espanya en ets anys 70 deixant enrera aquells fets desastrossos —per ses dues parts— transformant Menorca i tota sa nació espanyola en un país modern, unit i democràtic.

No és de rebut que certs polítics vulguin aprofitar aquestes situacions —totalment comprensibles per part de ses famílies— per fer exposicions de motius revanxistes i on es parli d’un costat en termes pejoratius i, en canvi, tot siguin flors i violes per s’altre. Sempre reben es mateixos. Es qui ara pretenen reescriure s’història a sa seva manera mos volen vendre sa moto des nobles i sa burgesia com es dolents de sa pel·lícula, sense dir-ne ni mitja de sa multitud d’innocents que foren assassinats a Menorca el 1936 quan s’esquerra més radical coneguda com es Frente Popular ostentà es poder a bona part d’Espanya. Sa repressió a Menorca es va traduïr en assassinats d’adolescents de 16 anys fins a sa persecució de persones que passaven des 90, incloguent episodis de crueldat com s’assassinat de la Sra. Dª Hercelia de Solá —amb violació i despenyament des de La Mola— per haver comès es greu “delicte” d’esser sa dona d’un militar.

Aplaudesc s’esperit amb què Rafel Carretero començà farà deu anys sa seva empresa, amb s’objecte de “no obrir velles ferides, sinó fer un acte de reconciliació” per “curar, desinfectar totes aquelles ferides que es van produir durant sa guerra, i que estan sagnant des de fa massa temps perquè quedin ben cicatrisades per sempre”.

Seria recomanable que aquells que ara en plena democràcia i vuitanta anys després d’aquella guerra —que no van ni viure— intenten tornar a fer a surar s’odi i es bàndols entre es ciutadans espanyols llegissin es famós discurs de Manuel Azaña, primer president de sa República, pronunciat a s’Ajuntament de Barcelona es 18 de juriol de 1938: “Cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordarán, si alguna vez sienten que les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído embravecidos en la batalla luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, Piedad y Perdón”.

Que així sia i, com diu Rafel Carretero, que sa Guerra Civil quedi en una cicatriu que mos recordi sempre una terrible guerra entre germans que mai més s’hauria de tornar a repetir a s’història de Menorca i tota Espanya.

Article publicat dimecres 28 de juny de 2017 a sa sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Amb un govern nacionalista s’ha donat una passa cap a sa normalitat lingüística dets estudiants de Balears: que ets enunciats i texts dets exàmens de Selectivitat estiguessin disponibles en ses dues llengües oficials: català i, com a novedat, castellà.

Es conseller Martí March i es rector de sa UIB, Llorenç Huguet, han complit amb sa paraula donada. Aquesta vegada, es drets lingüístics de sa població illenca no han estat subjectes completament a un tractament discrecional des govern de torn, sinó que s’han respectat com a drets constitucionals que són.

Aquest tractament de cosa deguda, maldament s’executor no hi estigui d’acord, s’ha fet notar no només a s’àmbit polític, ordenant que a cada aula hi hagués exàmens en ses dues llengües oficials, sinó també a s’àmbit docent i estudiantil. Es docents varen repartir exàmens en castellà i alguns estudiants varen tenir-los en aquest idioma.

Però es procés va comptar amb mancances essencials. Un bon número d’alumnes no havien estat avisats que tenien s’opció de rebre s’examen en castellà; ni tan sols se va avisar abans de començar cada prova a una partida de classes. Es procediment previst era del tot desequilibrat: se repartia s’examen a tothom en català i, només després, qui aixecava es braç el podia demanar en castellà. Es professor s’hi acostava i apuntava es nom de s’alumne a una llista (¿amb quina finalitat si no intimidatòria?). Ets enunciats de sa versió catalana varen estar, a qualque cas, més detallats que es de sa versió castellana. I, fins i tot, qualcuns professors i/o examinadors varen coaccionar ets estudiants amb comentaris com “estàs segura que no vols tenir s’examen en sa teva llengua materna?” o “evidentment es criteris de correcció no seran es mateixos”.

Com és natural, davant aquests fets s’alumnat no podia sentir-se lliure d’exercir es seu dret constitucionalment protegit a s’elecció de llengua. Si bé es conseller d’Educació i es rector de sa UIB tenien s’oportunitat de garantisar unes proves d’accés a s’universitat per fi lliure de discriminació, aquesta s’ha mantenguda. S’ha fet una passa en es camí de s’igualtat, però sa desigualtat en s’exercici des drets lingüístics encara és massa.

Així i tot, es camí s’ha començat. Serà difícil tornar enrere i sa tendència és favorable a s’igualtat. Si es primer dia de selectivitat només hi va haver tres exàmens en castellà per classe i ets estudiants varen passar sa vergonya d’haver d’aixecar sa mà i demanar un canvi d’examen, es tercer dia de ses proves ja hi havia moltes més còpies en castellà i fins i tot va haver-hi professors que repartien a la vegada s’examen en castellà i sa versió en català. En només tres dies, es sentit comú dets examinadors va anar igualant ses condicions des preuniversitaris en examinar-se. Seguim donant passes cap a sa vertadera normalitat lingüística a sa nostra estimada i fins fa uns anys pacífica comunitat bilingüe.

Article publicat dia 11 de juny de 2017 a mallorcadiario.com

Ciutadella ja respira sa seva festa més gran. Acabam de passar es Diumenge des Be, part més moderna de ses festes de sa que en tenim constància d’ençà de 18 de juny de 1844, quan es Baró de Lluriachbaratà es costum d’anar de lloc en lloc a fer sa recapta per passar a visitar ses posades des pagesos en es poble, així com també convidar a assistir a ses festes de Sant Joan a ses autoritats —recordant s’antiga Universitat General de Menorca amb seu a Ciutadella—, al sr. Bisbe de Menorca, a nobles, cases senyorials, propietaris de llocs, cavalls i entitats socials de Ciutadella.

Ets enfronts ja estan emblanquinats, es qui han d’obrir casa acaben d’arreuar sa menjua i es beure, i ses famílies de caixers i cavallers encara tenen feina per na Clara i sa filla.

Abans que es so des tambor i es fabiol ressoni pes carrers de Ciutadella, umpli ses cases d’alegria i simbolisi es batec des nostros cors, mos convendria a tots es ciutadellencs fer una reflexió damunt sa salut de ses nostres festes. Comes etílics, baralles multitudinàries as Pla amb policies ferits greus, estirades i robatoris de buldrafa, tirades de sabates a ferir es cavallers, agressions sexuals, talls an es senyals des cavalls amb maquinetes d’afaitar, una dona morta en es Pla per haver ignorat ses indicacions de seguretat, castellers, pilotes gegants i macrobotellón abans de Sa Convidada… i per jo lo més trist de tot: sa gent major de Ciutadella, es qui mos han mostrat a estimar Sant Joan i de qui l’hem heretat, així com es més petits, es futurs santjoaners que l’hauran de defensar des perills que l’amenacen, ja només tenen es Dia de Sant Joan dematí per disfrutar un poc de sa seva festa —curiosament, quan tot es forasterum que ve a engatar-se i esbravar-se dorm la mona—. Tampoc ningú de Ciutadella va ja a ses avellanes, convertides en una xabacana “guerra” protagonisada per s’alcohol i ses agressions sexuals. ¿Quants de cavalls pugen dalt Ses Voltes avui durant ses corregudes a sa plaça? ¿quantes al·lotes, joves i majors poden veure ses corregudes? ¿fins on hem d’arribar? ¿quants d’actes més haurem de perdre? ¿per què es propis ciutadellencs hem de renunciar a sa nostra festa?

Són diverses ses veus que en es darrers anys vénen denunciant quin és es vertader causant de tots es mals de Sant Joan: sa massificació. Jaume Mascaró Pons, ex-president des Consell Científic de s’Institut Menorquí d’Estudis ja avisà fa quatre anys en es documental La mitad invisible de TVE: “la masificación ha desborado y convertido lo que era la estética y la elegancia de hacer saltar a los caballos con normalidad en una otra cosa completamente distinta, una especie de experiencia de riesgo en que lo peligroso es la gente y no los propios caballos. Esto amenaza la fiesta porque cada vez se van introduciendo medidas de seguridad, de contención, que acabarán construyendo una fiesta que era muy vivida en una fiesta de puro espectáculo”.

Sa Revista de ses Festes de Sant Joand’enguany del MENORCA ha dedicat dues pàgines i mitja a Ara Martí Crespí, ciutadellenca estudiant de Turisme a s’Universitat de Girona que ha realisat un detallat anàlisi de mercat on proposa cinc mesures claus per decréixer s’impacte de sa massificació damunt sa festa —jo no li pens dir ‘turisme’ a lo que ve a Ciutadella per Sant Joan—: 1) llimitar es tràfic aeri i portuari pujant preus, lo que exigiria un perfil de visitant amb poder adquisitiu i majoritàriament respectuós, 2) controlar ses arribades, sobretot de menors sense consentiment patern, 3) fixar unes taxes pes visitants destinades an es gran esforç econòmic per sa seguretat que ha de realisar s’Ajuntament, 4) prohibir reserves de temps inferior a una setmana i sense habitatge, 5) descentralisar sa zona de festa pes qui només cerquen beure i no els interessa Sant Joan.

Es nostros vesins mallorquins no perden es temps i, a diferència de noltros, s’Ajuntament de Sóller no es va girar darrere a s’hora de llimitar s’arribada de visitants perquè no desvirtuàs sa festa de moros i cristians. Braçoletes obligatòries per tots aquells qui vulguin assistir an es punts àlgids de sa festa, limitades a 8.000 persones que és es màxim segons es seu Pla d’Autoprotecció. Ses polseres s’han de recollir a s’Ajuntament, i tots es visitants que no en tenguin podran seguir sa festa des d’una pantalla gegant, que en es cas de Ciutadella seria a sa Plaça des Born.

Més d’una vegada m’han acusat de hooligan de Sant Joan per defensar s’essència de sa nostra festa i ser partidari de tornar enrera, recuperar es Sant Joan dets anys 80-90, on s’afluència de visitants era respectuosa, no desvirtuava ets actes de ses festes i tots es ciutadellencs la podíem disfrutar. És lo que té no deure res a ningú. A jo no me cauen ets anells per rallar clar i dir que no estic d’acord amb que “Sant Joan és de tothom”. Sant Joan és des ciutadellencs, i es visitants són açò, visitants que han de poder venir a veure i conèixer sa festa, clar que sí, però fins un límit que no la posi en perill.

Sant Joan necessita una acció valenta i decidida des de s’Ajuntament i es poble de Ciutadella per combatre sa massificació i es problemes derivats d’aquesta que amenacen sa festa. Només serem capaços de salvar Sant Joan si tenim clar que 1) Sant Joan és nostro i com a patrimoni cultural històric des ciutadellencs l’hem de defensar i protegir, i 2) o agafam es toro per ses banyes i plantetjam mesures per reduir sa massificació o Sant Joan morirà d’èxit. Açò, clar, si és que vertaderament volem salvar Sant Joan. Ciutadella i es ciutadellencs tenim sa darrera paraula.

Article publicat dimecres 21 de juny de 2017, a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Avui es compleixen 53 anys d’ençà que Maria Auxiliadora va esser coronada com a patrona des poble de Ciutadella en acte solemne a sa Plaça des Born, a través de s’autorisació pontifícia de Pau VI l’any 1963. Però ses rels les trobam molt més enrera, concretament a finals des segle XIX. L’any 1886, quan s’enderrocaren ses murades de Ciutadella, es jove sacerdot Federico Pareja Mesa, natural de Ceuta i que sa majoria de gent coneixerà pes Carrer Federico Pareja, influenciat per s’obra salesiana de Barcelona, decideix comprar un hort amb sa finalitat de dedicar-lo a s’educació i entreteniment des jovent ciutadellenc.

Es 24 de maig de 1889 es posava sa primera pedra de s’oratori des Santuari de Maria Auxiliadora, que es capellà ceutí pagaria de sa seva butxaca. Es 15 d’agost d’aquell mateix any es faria efectiva sa benedicció des que seria es primer santuari de s’història d’Espanya dedicat a Maria Auxiliadora. Dos dies més tard es rebria es permís per edificar es majestuós enfront, obra des manobre ciutadellenc Antoni Anglada Pons i d’Enric Segnier Villavechia, es mateix arquitecte barceloní que dissenyà s’actual fatxada de s’Ajuntament de Ciutadella.

S’església de Maria Auxiliadora respira història viva de Ciutadella per tots es costats. Una mostra n’és s’absis de cinc finestrals on presideixen ets escuts des donants més generosos que la feren possible: el papa regnant Lleó XIII, el bisbe Comes, es Duc d’Almenara Alta, esComte de Torre-saura, es Baró de Lluriach, el sr. Francesc de Despujol i Chaves, ses cases d’Olives, de Vigo, de Salort i del senyor Joan Carreras i Squella —exbatle de Ciutadella a qui per cert, ara s’Ajuntament vol rebatiar en ‘Esquella’ passant-se per s’arc de triumf segles d’història així com es drets de sa família Squella—.

Deu anys més tard, concretament es 26 d’octubre de 1899 arribarien a Ciutadella es primers salesians, que aprofitarien s’empenta de sa bona feina començada pel pare Pareja. El 1904 es fundaria es Col·legi Salesià de Ciutadella, conegut popularment com Calós, singular abrevació que s’ha fet seva es poble de Ciutadella per referir-se a “s’escola de cas padres” o “ca los padres”. Sa reconeguda labor social des salesians, així com sa reputació i solidesa des valors educatius de s’escola calarien fort entre es ciutadellencs. A diferència de lo que més d’un vol fer creure, ara que tant de moda està anar contra lo tradicional, es Col·legi Salesià mai ha discriminat a ningú per motius econòmics, sinó tot lo contrari: Calós ha estat i és encara un referent educatiu per tota s’illa de Menorca, ja que des de principis de segle XX fins a dia d’avui ha donat i dóna cabuda a fillets i filletes de tota condició social. 145 sol·licituds es primer dia i més de 600 alumnes as cap de cinc anys avalarien sa gestió educativa des salesians a Ciutadella. I així ho certifica també es mateix Àngel Ruiz i Pablo a sa memòria des col·legi de l’any 1907-1908 en tot un manifest en defensa de s’escola privada i concertada, per lo que a dia d’avui ets embuts verds l’acusarien d’anar contra s’escola pública: “Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca. De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo… ¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtense con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados”.

En es programa d’actes d’enguany pes mes de Maria, destaquen sobretot sa missa d’avui Dia de Maria Auxiliadora a les 20h, es concert de Gospel as Santuari, i sa festivitat de diumenge 28: berenar de germanor a les 10h, missa presidida pel Sr. Bisbe de Menorca a les 19h, una hora més tard sa processó de Maria Auxiliadora, i a les 21h concert davant es bar de Calós on sentirem ses primeres notes santjoaneres amb actuació des joves ciutadellencs Som-hi.

Ciutadella deu molt a Calós. Sa millor manera d’agrair s’obra salesiana en es nostro poble seria assistint en massa diumenge sa processó de Maria Auxiliadora. I que sa nostra devoció, ciutadellencs, per Maria, auxiliadora des cristians, no s’acabi mai.

Article publicat dimecres 23 de maig a sa secció Rallant en Pla des Diari de Menorca

Nascuda a Benetússer (València), és llicenciada en Ciències Biològiques i s’especialisà en Bioquímica per s’Universitat de València el 1989. Màster en formació des professorat tres anys més tard, el 1990 participà en es projecte de voluntariat Rural Developed Project realisat íntegrament a sa població de Kingeero (Kènia) consistent en ajuda educacional i sanitària. Des de 1996 és professora a s’Institut Antoni Maura de Palma. Preocupada per s’educació a Balears, el 2014 fou una de ses fundadores de PLIS Educación, por favor.

Un simpàtic nom que, maldament mos recordi a un prec en anglès, ses seves sigles mos revelen que van molt més enfora: Professors Lliures d’Enginyeria Social (Profesores Libres de Ingeniería Social). O lo que és lo mateix, una plataforma educativa que reivindica s’escola com un centre d’aprenentatge i no com un medi d’instrumentalisació.

Promouen una escola professional i lliure de manipulació política i ideològica. Van néixer amb s’intenció de fer-se sentir en es claustres des centres educatius “on sembla que només existeix un pensament únic”. Retreuen que “si discrepes per no esser nacionalista o no fas vaga, te crees un problema”. “No som de dretes ni d’esquerres, som docents que volem treure sa política de ses aules i crear una veu que transmeti a s’opinió pública es sentir d’aquells que no som s’Assemblea i que no compartim s’instrumentalisació que fan”. Defensen una ensenyança on primer vagi sa pedagogia i no sa llengua o sa bandera. Un dets altres propòsits de PLIS és sa professionalisació des docent i dets equips directius, perseguint s’excel·lència i s’èxit acadèmic, objectiu que, desgraciadament, s’ha substituit per uns altres paràmetres més ‘progres’ i ‘guays’.

Aquest és s’impecable perfil de sa protagonista d’aquesta setmana a Rallant en pla, Olga Ballester Nebot. Una ciutadana com qualsevol altra, mare de família, bioquímica i professora incansable per una millor educació que el 2015 va decidir donar una passa envant i implicar-se en sa política activa per canviar ses coses, presentant-se el 2015 com independent a ses eleccions an es Parlament de ses Illes Balears a sa llista de Ciutadans – C’s per Mallorca. Ballester i es seu grup parlamentari duen prop de dos anys tocant totes ses portes “habidas y por haber” perquè es reconegui sa lliure elecció de llengua a ses proves d’accés a s’Universitat (PAU) que fins enguany eren exclusiva i obligatòriament en català, fet que atemptava contra sa Constitució Espanyola. Es Conseller d’Educació, es Rector de sa UIB i es Govern de sa nació s’han compromès públicament a garantir es dret dets alumnes a triar sa llengua en què es vulguin examinar.

Sa llibertat no és un panxó bo de pair pes partidaris de sa tirania. Es sector docent nacionalista més radicalisat ja s’ha aixecat en armes per exigir que ets exàmens no siguin també en castellà, acusant sa mesura de “atac al català” i a Ciutadans de “posar pals en les rodes de la normalització de la llengua a les illes”. Nihil novum sub sole, si no fos perquè sa valentia de Ballester i es seus companys de C’s ha provocat una situació inèdita: sa dimissió de quatre vocals des Tribunal, entre ells Jaume Sastre, personatge messiànic des catalanisme insular, xenòfob autor de sa tesi des “barco de rejilla” per tots es “forasters”, convertit en màrtir durant sa passada legislatura per protagonisar una més que qüestionable vaga de fam —qualcuns rallen d’operación bikini encoberta— contra es trilingüisme des Govern de José Ramón Bauzá. ¿Què més es pot esperar d’una persona que diu que Mª Antònia Munar és a presó “per ser mallorquina”, víctima “de la justícia colonial espanyola”? tot un exemple per s’educació des nostros joves, sense cap dubte.

Olga Ballester (C’s) representa sa victòria democràtica de sa ciutadania lliure, oberta i educada davant es monstro nacionalista lliberticida i autoritari. Com deia Miquel Fèlix en el MENORCA de despús-ahir, es drets són de ses persones, no de ses llengües. Lo trist és que siguin elements com Jaume Sastre i no persones amb cara i ulls com Olga Ballester es qui tenen sa potestat a dia d’avui d’evaluar i educar es nostros fills. Mentres açò no canviï, serà es millor indicador possible de sa precària i mala salut de sa nostra democràcia.

Article publicat a sa secció Rallant en pla dimecres 14 de juny de 2017

Quan l’any 2014 es Govern Balear va decidir balearisar ets informatius de sa televisió autonòmica se varen alçar veus en contra, tant des món de sa docència com sobretot des món periodístic. Mestres i sindicalistes d’IB3 varen fer befa d’aquesta balearisació perquè, en es seu parer, una llengua necessita un estàndar comú perquè pugui esser un vehicle de comunicació precís, exacte, eficaç i funcional. No discutiré es beneficis que comporta s’existència d’un estàndar però valdria la pena esser conscients no només d’aquests beneficis, sinó també des sacrificis que suposa i tot lo que, mutatis mutandi, implica.

Si cercam sa paraula “estàndard” a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) trobam: “Varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals, la qual utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat”. Com veim, en primer lloc, un estàndar comporta “eliminar al màxim les diferències dialectals”, “homogeneïsar”, “anivellar”. Això no sempre ho reconeix es catalanisme insular, avesat a repicar i a tocar de mort an es mateix temps, presentant només es suposats avantatges de s’estàndar i amagant-ne ses seves conseqüències. En segon lloc, s’IEC no afirma que s’estàndar sia sinònim de correcció. I en tercer lloc, s’IEC se refereix a s’estàndar com una varietat lingüística que parlen –o tendeixen a parlar-hi- es membres d’una comunitat. Es membres d’una comunitat, diu, sense especificar-ne cap. ¿Quina comunitat?, mos hauríem de demanar. Aquí, en aquest sobreentès, està es re de sa qüestió.

Ets uniformisadors a ultrança i ferms partidaris de s’estàndar centralista actual solen obviar un detall que és summament important: sa perspectiva des d’on s’ho miren. Perquè, sense dir-ho, tot ho miren des d’una òptica pancatalana, des d’una comunitat de referència que no és altra que sa des Països Catalans a sa qual, per allò de s’unitat de sa llengua, pertanyeríem balears, valencians i, clar, catalans.

És evident que si s’horitzó de sa normalisació lingüística és tendir cap a un estàndar neutre, expurgat de localismes i de redundàncies dialectals, que només se quedi amb lo fonamental de s’estructura de sa llengua, arribarem a un estàndar que facilitarà sa comunicació entre valencians i balears, entre balears i catalans, entre catalans i balears. Això és evident, de sa mateixa manera que una “interlingua” com es llatí abans o s’anglès ara –o es llenguatge de senyes– facilita sa comprensió entre parlants de distintes llengües. Lo mateix passa a nivell de dialectes. Només des d’aquest punt de vista, si consideram com a referència es Països Catalans, podem parlar de funcionalitat, precisió, exactitud i eficàcia comunicatives. Per això, és normal que escriptors balears que tenen Catalunya com es seu principal mercat de vendes defensin un estàndar lo més unificat possible. S’hi guanyen ses sopes i sa seva postura és, fins a cert punt, lògica. Ara bé, ¿què passa amb tots aquells altres balears que tenen relacions esporàdiques amb Catalunya, com són sa majoria d’illencs? ¿Amb aquells mallorquins que, en un 99% de ses seves relacions interpersonals al llarg de sa seva vida, se comunicaran amb altres mallorquins? ¿Quina és sa comunitat lingüística de referència per sa majoria de mallorquins? Sa resposta és clara: Mallorca. ¿Té sentit fer passes cap a un estàndar oficial que sacrifica ses nostres característiques dialectals i aigualeix sa nostra espontaneïtat i expressivitat seculars? ¿Val la pena s’adopció d’un estàndar centralista com s’actual? ¿Què hi guanyam?

S’article baleàric pot dificultar sa comunicació –i per tant, en aquest sentit, podem dir que és poc funcional– entre un senyor de Barcelona i un altre de Sineu. Però es mateix article no és cap problema quan un senyor de Sineu xerra amb un d’Artà. Característiques lingüístiques que en principi se presenten com a poc funcionals, poc precises i poc exactes no ho són gens quan canviam sa comunitat lingüística de referència. Canal 4 TV o IB3, per exemple, que se dirigeixen exclusivament a un públic balear, no guanyen res, ni són més precisos, ni són més exactes, ni són més eficaços, ni són més funcionals, quan utilisen s’article literari en lloc de s’article baleàric. Senzillament fan es ridícul. Molt diferent seria si valencians, balears i catalans se plantejassin crear una televisió pancatalana, una televisió des i pes Països Catalans: llavors sí que tendria sentit utilisar un estàndar com s’actual, o parescut.

Però repetesc. Sa confecció d’un determinat estàndar o d’un altre és una qüestió de fronteres i de quina comunitat de referència triam. No té sentit definir un estàndar si abans no hem definit clarament a quina comunitat lingüística mos hem de dirigir. ¿Balears, Mallorca, Països Catalans? Un estàndar és només un instrument, no un fi en si mateix, encara que de vegades ho paresqui per certs exaltats.

Com ha admès Jaume Corbera, professor de Filologia Catalana de sa UIB, “es model [de llengua] és funció de s’idea que un té de sa comunitat nacional”. Així de clar, no és lo mateix s’Administació autonómica que té, per raons òbvies, com a referència sa comunitat balear que un articulista de s’AraBalears que té pretensions de triumfar en es Principat. En principi, es models lingüístics que defensin uns i altres haurien d’esser distints.

Per això, mentre València, Catalunya i Balears siguin realitats polítiques i administratives distintes i per tant valencians, catalans i balears no sentin com a pròpia, com a seva, una comunitat pancatalana –amb tot lo que això significa de vincles afectius, de pertinença o d’identitat–, se va escampant cada vegada més s’idea d’un model d’estàndars autònoms, un per València (ja el tenen), un altre per Catalunya (ja el tenen) i un altre per Balears (no el tenim). Crec que és ben hora de reclamar un model propi que tengui com a principal referència ses nostres illes, sa vertadera comunitat lingüística de referència per sa gran majoria d’illencs.

Article publicat dia 16 de juny de 2017 a El Mundo-El Día de Baleares. Pitgi assuquí.

Sempre que mos n’entemem que Menorca ha de sortir a sa televisió, es menorquins no perdem s’ocasió i, puntuals, mos plantam davant es caixó per veure vam què diuen o què mostren de sa roqueta. Però alerta, que si es tracta de Menorca, no tot val. Mos hi seim com si duguéssim paper i boli a mos, però sa veritat és que no mos fa falta. Si es programa mos agrada i reflecteix fidedignament allò que tracti sobre sa nostra illa, li darem tot es pont i cova que faci falta. Ara bé, si sentim cap disbarat, mos quedarà ben gravat en es front. No haurem de menester apuntar-ho aumon. I no ho olvidarem.

Fa qüestió de dues setmanes, es mediàtic programa gastronomic de televisió, MasterChef de TVE, va emetre un especial gravat a Menorca durant es passat mes de març. Es tracta des programa de cuina amb més audiència des nostro país, amb quasi un 20% de share a s’edició de l’any passat, que es traduiria en 3.071.000 espectadors. Es tractava d’una oportunitat d’or per promocionar sa nostra illa així com sa gastronomia menorquina i sa rebosteria més típica davant tota Espanya. Idò an es cracks de MasterChef, capitanetjats per Pepe Rodríguez, Jordi Cruz i Samanta Vallejo-Nágera, no se’ls hi va ocórrer res millor que: 1) fer una caldereta de peix en tost d’una caldereta de llagosta, 2) gravar es programa a s’Algar (Sant Lluís) i dir que eren a Fornells, i 3) mostrar com a “postre típico menorquín” uns panellets amb xicolati, postre típic de Catalunya i concretament de Tots Sants. Mai millor dit, aquests de MasterChef van fer ‘ets ous enterra’ amb sa seva visita a Menorca.

En es segon programa de sa tercera temporada, es jurat es va cobrir de glòria amb s’expulsió directe i sense compassió d’Alberto Sampere, un estudiant de medecina de 18 anys, autor des polèmic plat “León come gamba”. Allò intentava simular sa cara d’un lleó tallada en patata amb pebre vermell picant de melena i un gazpacho de fresa per acompanyar. Pepe Rodríguez qualificà aquell plat de “insulto a mi inteligencia, al jurado y a 15.000 personas que se han quedado por el camino en el casting” i Jordi Cruz ho rematà amb “esto es una marranada y una mofa a mi oficio. Ningún niño de MasterChef Junior ha tenido narices de hacer un plato tan bobo como este”. La cosa va acabar com un tro i un llamp, amb Jordi Cruz publicant un vídeo demanant disculpes públiques per ses males formes i sa duresa de ses seves paraules.

Déu me’n guard de convertir-me jo en crític gastronòmic. Ha estat sa mateixa Associació Professional de Pastisseria, Panaderia i Afins de Menorca (APAME) que en un comunicat formal ha lamentat “sa poca rigorositat respecte sa rebosteria de s’illa mostrada en es programa de Masterchef de TVE” i que, com dèiem més amunt, “es panellets són un dolç típic de Catalunya que es produeix i comercialisa a Menorca puntualment per sa festa de Tots Sants i que no es pot, en cap cas, presentar com un postre típic de s’illa”. Ademés, APAME recorda que el 2015 va editar es llibre “Menorca, tradición pastelera” on repleguen part des productes més típics de sa pastisseria i panaderia de Menorca: pastissets, coques, ensaïmada o coca bamba, flaons i formatjades, crespells, rubiols, banyes i panets de viena amb sobrassada, tortada, braç de gitano, amargos, carquinyols, macarrons, bunyols i tot tipo de dolços menorquins. Diuen es pastissers menorquins que “a sa pastisseria local menorquina se l’ha de reconèixer per sa seva identitat pròpia, antigüedat i gran varietat”. Exactament lo mateix passa amb sa nostra secular manera de xerrar.

APAME ha donat tota una lliçó de menorquinisme defensant sa vertadera gastronomia típica de Menorca, sobretot an aquells que se les donen de menorquinistes emperò, a s’hora de sa veritat, no mouen un dit per lo nostro; sinó que ja els hi va bé que sa nostra personalitat insular quedi difuminada entre sa des nostros vesins catalans. Més d’un des qui no han piulat haguessin posat es crit en el cel si, en tost d’uns panellets, haguessin mostrat un cocido madrileño com a gastronomia menorquina. ¿On són Fra Roger, s’IME o es Consell Insular de Menorca? Sa bíblia conté un frase que per cosa ha fet fortuna, “pes seus fets els coneixereu”. Més clar, aigua.

Esperem idò, que Jordi Cruz o MasterChef demanin disculpes públicament a Menorca i an es menorquins per sa seva falta de sensibilitat i rigor cap a sa gastronomia menorquina, així com van fer amb aquell jove estudiant de medecina. I de pas, esperem que ningú acusi APAME d’ “anticatalanistes” o de “voler afavorir la gastronomia castellana”, com mos diuen an aquells que defensam lo menorquí. Sia sa llengua, sa gastronomia o lo que faci falta.

Article publicat dia 7 de juny a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Fa quasi un segle, es britànic Aldous Huxley retratava sa seva visió distòpica des futur a sa novel·la Un món feliç, que començava amb una visita guiada a una meravellosa fàbrica de persones. Milenars d’òvuls i espermatozoides seleccionats exposats en provetes esperaven esser emprats per «formar un embrió perfectament constituït», que després se convertiria «en un adult normal», de diverses classes i qualitats.

A sa fira des “ventres de lloguer”, Surrofair, que va tenir lloc a Madrid la setmana passada, desenes de dones exposades en catàlegs oferien es seus òvuls -indicant es seu color d’ulls, cabells, raça…- mentre d’altres dones esperaven esser llogades per gestar embrions, a canvi de quantioses sumes de doblers. Ses clíniques intermediàries asseguren que ets elevats preus responen a ses garanties de seguretat i qualitat genètica que ofereixen.

Aquesta pràctica és il·legal a Espanya, però legal a altres països com EEUU, Rússia o Grècia. És il·legal perquè s’ús instrumental i mercantilista de sa persona, tant des nins com de ses mares en aquest cas, atempta contra sa seva dignitat. En paraules kantianes, sa persona no té preu perquè és insubstituïble. A sa Surrofair, en canvi, pots adquirir un fill pagant entre 50.000 € i 200.000 €. ¿Realment podem permetre que hi hagi persones que se lucrin per vendre nins?

Tot això comporta, a més, molts de perills: que dones en risc d’exclusió, que de vegades acaben dins es món de sa prostitució, acabin també donant a llum nins per vendre; que esser pares se convertesqui en un desig egoista en lloc d’un desig altruista; que s’amor paternofilial no s’entengui com a incondicional sinó subjecte a ses condicions contractuals de “qualitat genètica” i “normalitat”; que es nins que nesquin amb una discapacitat, física o psíquica, siguin rebutjats pes sol·licitants –com ja ha passat– i també per sa dona que els ha parit; que anem an es tribunals per compliment defectuós des contracte perquè es sol·licitants al·leguen que sa gestant va fumar durant s’embaràs i això ha provocat s’entrega d’un producte defectuós, un bebé amb discapacitat.

Voler esser pares és un anhel meravellós. Implica voler entregar sa teva vida a una altra persona, per sempre i incondicionalment. Per això, qui vol esser pare o mare –en sentit vertader– no pensa què aportarà es nin a sa seva vida, sinó què li aportarà ell a sa vida des nin. Per això, per sa majoria de pares és aberrant es terme “qualitat genètica”, perquè refuen de ple qualsevol intent de classificació, perquè es seu fill és únic, i, més encara, una classificació qualitativa, perquè es seu fill es perfecte tal com és.

En definitiva, sa maternitat subrogada fàcilment pot suposar es mercantilisme de sa vida humana i, amb això, greus conseqüències per moltes persones concretes i una passa més cap a sa descomposició moral d’Occident. S’eugenèsia i s’esvort, s’eutanàsia i ara sa maternitat per contracte. Tot apunta a una concepció dispositiva de sa vida -pròpia i dets altres-, es seu valor relatiu en funció des benestar i d’una concepció de sa llibertat com a plena autonomia per satisfer es propis desitjos i capritxos. Si volem revertir aquesta tendència, hem de posar es valor incommensurable i superior de cada persona en es centre de sa nostra ètica.

Article publicat a mallorcadiario.com diumenge 14 de maig de 2017