Enseñar a cazar osos en el Congo

Divinizar la lengua, esta vez su estándar y sus registros, ésta ha sido la reacción furibunda del catalanismo frente a las tentativas de dignificar los rasgos más relevantes que definen el mallorquín, el menorquín y el ibicenco, como es el artículo “salat”. Su virulencia verbal contrasta, sin embargo, con la pobreza de sus argumentos. Básicamente, se están dedicando a: a) caricaturizar el mallorquín, identificándolo con lo payés, lo vulgar y lo folclórico, como si no tuviera tanta o más riqueza filológica que el dialecto barcelonés que constituye la base del estándar; b) apelar sistemáticamente a la autoridad “científica”; y c) recordarnos a todas horas la famosa teoría de los registros, estos compartimentos estancos jerárquicos y cerrados bajo siete llaves que impedirían, con carácter definitivo, la formalización de nuestras modalidades insulares.

Desmontemos toda esta mascarada. Para empezar, la gramática normativa de una lengua no obedece a ninguna ciencia filológica porque ésta, lisa y llanamente, no existe. La elaboración de una gramática, igual que la elección de una ortografía, nada tiene que ver con la “ciencia”. Se sorprenderían de la arbitrariedad con la que los lingüistas echan mano de un criterio u otro para aceptar o desechar una determinada norma ortográfica, una morfología pronominal o una palabra. ¿Cómo pueden ser “científicos” y no sujetos a controversia los acuerdos tomados por mayoría en una academia de la lengua? Pero es que, además, como admite con naturalidad nada menos que el padre de la Sociolingüística Catalana, Lluís Vicent Aracil, del que lleva nutriéndose intelectualmente todo el catalanismo hace más de tres décadas, la fijación normativa de un idioma “responde a exigencias y demandas históricas que nunca son ‘puramente’ lingüísticas” (Papers de sociolingüística, p. 183). El acento cae, huelga decirlo, en ‘puramente’. Aracil se refiere a otras exigencias tan poco lingüísticas como las políticas, las culturales o las demográficas.

Por otra parte, la normativa de una lengua debe adaptarse a las expectativas, a las aspiraciones, a los intereses de la comunidad lingüística a la que se dirige. No es algo que incumba sólo a los académicos sino también a los hablantes que serán, con sus usos lingüísticos, los que certificarán o no el acierto de los primeros. Como afirma Aracil, antes de definir cómo tiene que ser el estándar hay que decidir primero para qué lo queremos (Papers…, p. 221). Una gramática, un libro de estilo, el propio estándar o un registro formal, no son algo caído del cielo, intocable, sagrado, perpetuo, sino algo en construcción sujeto a cambios, al menos en aquellos aspectos que no han sido exitosos socialmente. Pensemos, por ejemplo, en el modelo de catalán formal espontáneo –improvisado, por tanto– que nuestros filólogos de la UIB consideraban prioritario potenciar hace quince años. En el libro La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià, 1999), estos filólogos admitían que “la llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà” (p. 18). Esta propuesta, que incluía la “utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica” (p. 21), o sea, el traslado casi mimético del estándar escrito a la oralidad, ha fracasado por completo por poco que observemos qué modelo usan los docentes para impartir clases, los políticos en sus declaraciones públicas o los periodistas en la radio, o sea el “público objetivo” al que se dirigía dicha propuesta. La constatación de este problema “punzante” en 1999 significa que ya acumulaban casi otros quince años de fracaso, al menos desde 1986 con la ley de normalización. Lejos de hacer autocrítica y reconocer este fiasco, fruto de la resistencia pasiva de los hablantes hacia un modelo lingüístico con el que no se sienten identificados ni cómodos, el catalanismo prefiere negar la realidad, mirar para otro lado y atacar con ferocidad a quienes señalan el problema. Como dice Aracil, “la cosa es simple: no tiene sentido enseñar una variedad lingüística que la gente no tendrá ninguna oportunidad ni ninguna necesidad de usar. Sería como enseñar la manera de cazar osos a los habitantes del Congo” (p. 193, Papers…). En efecto, los mallorquines hemos aprendido a cambiar de lengua cuando hablamos con un castellanohablante pero seguimos siendo incapaces de hablar catalán estándar, a pesar de la mayor distancia lingüística del mallorquín con el castellano. Y esta no es una cuestión baladí: es el reconocimiento de un fracaso en toda regla. Son los comportamientos lingüísticos de los mallorquines, su voluntad en suma, los que han hecho fracasar el catalán estándar, algo que no ha sucedido con el español estándar.

Las convenciones sociales, y un estándar con sus registros formales no es más que eso, una convención, se cambian cuando no funcionan. ¿No sería más honesto reconocer este fracaso y apostar por un estándar oral para los informativos de IB3 mucho más acorde con la lengua viva de la calle?

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, el 24-5-14

Es fracàs de s’estàndar oral

Si per qualque cosa ha servit es debat que s’ha suscitat sobre sa dignificació de s’article salat ha estat, sense cap dubte, per posar en evidència es fracàs de s’estàndar oral, una evidència que sa Fundació Jaume III no s’ha cansat de recalcar i que, per poca honestedat intel·lecual que tenguessin, hauria de fer reflexionar també tots es partidaris de s’estandarisació a ultrança. ¿Què volem dir quan deim que s’estàndar oral ha fracassat? Senzillament, que ningú l’usa, llevat que se llegesqui en veu alta un text escrit en català estàndar. O sigui, que ningú l’utilisa quan ha d’improvisar. Es casos de l’Església o des Parlament regional són en aquest sentit paradigmàtics, ja que mos permeten entendre aquesta esquizofrènia. Veim que hi ha diputats que, a sa seva primera intervenció i com que llegeixen un text que duen preparat, usen s’estàndar oral, amb s’article literari, comme il faut. Però a sa seva segona intervenció, quan no poden recórrer a cap text preparat i han d’improvisar, xerren en salat. Lo mateix passa a missa. Quan es capellà llegeix sa litúrgia ho fa en estàndar però quan ha de fer es sermó ho fa en mallorquí col·loquial… i salant, clar! Lo mateix fan es professors quan fan classes, o es nostros periodistes quan fan una conferència. En una paraula, se sol respectar s’estàndar quan s’escriu però no quan se xerra. Per això, no entenem que es diputats de Més o del PSIB exigesquin an es locutors de ràdio i televisió lo que ells no estan disposts a fer: xerrar en estàndar en qualsevol situació, fins i tot quan improvisen.

Que hagi fracassat s’estàndar oral no ho diu sa Fundació Jaume III, sinó que se col·legeix de ses expectatives que tenien fa quinze anys es mateixos professors de filologia catalana de sa nostra universitat. L’any 1999 aquests professors publicaren dos llibres de referència relatius an es model de llengua culta que, segons ells, s’havia d’utilisar a Mallorca: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià) i Proposta de model de llengua per a l’escola de les illes Balears (Antoni I. Alomar, J. Melià). Comencem pes segon. A ses pàgines 20 i 21 diu: “Un exemple d’aquest ús alternatiu de diferents registres el podem trobar entre els professionals de la docència, els quals durant la jornada laboral passen de situacions en què l’ús adequat és informal, més o menys improvisat (comentaris marginals sobre la matèria, converses amb els companys, etc.), a situacions de formalitat prou elevada i d’ús poc espontani (explicacions de matèria acadèmica, dictat d’enunciats, etc.)”. Lo rellevant aquí és que separa clarament aquells espais de sa docència on s’ha d’usar un registre formal d’una banda, i on s’ha d’usar un registre informal d’una altra. Fer classe, evidentment, requereix un registre formal. I perquè quedi clar quins són es contextos socials on s’ha d’utilisar s’estàndar formal, continuen un poc més avall: “La situació exemplificada amb els ensenyants pot fer-se extensiva a la majoria d’activitats professionals de la societat actual (metges, polítics, representants, periodistes, etc.).” (p. 21).

Es primer llibre al qual m’he referit a dalt és igual d’explícit. “Els destinataris principals [des llibre] són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc..” (p. 15. La llengua catalana a Mallorca, Ibid.). A sa pàgina 18, ets autors reconeixen que “La llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà” (p. 18). Convé aturar-s’hi una mica: es problema de bon de veres radica, parlam de l’any 1999, en sa “llengua espontània oral formal”. Aquesta situació fa que, entre ses tres necessitats més urgents per sa normalisació de sa llengua catalana, es quatre autors considerin prioritari i fonamental “c) vehicular models de llengua oral formal que alhora que satifacin els dos punts anteriors superin el col·loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica)” (p. 21).

As cap de quinze anys, és evident que aquesta necessitat “urgent” i “prioritària” de fer que polítics, docents o periodistes girassin sa llengua i començassin a lalar i parlar aquest estàndar formal que aconsella s’Institut d’Estudis Catalans i sa UIB ha fracassat. Basta acostar-se qualsevol dimarts en es Parlament autonòmic o a qualsevol classe de sa nostra universitat per comprovar-ho. Sa pregunta és: ¿seguirem tancant ets ulls davant aquesta realitat i enganant-mos a noltros mateixos? ¿No convendria més començar a pensar en un estàndar oral molt més pròxim a sa llengua viva des carrer?

Foment Cultural de ses Illes Balears exigeix mà dreta i responsabilitat as Govern Balear amb relació a sa catalanista UIB, i s’immediata aplicació de ses modalitats insulars a IB3

Qui és sa UIB, un simple òrgan consultiu, per aturar es nou model lingüístic balear aprovat pes Parlament Balear i legitimat per sa majoria democràtica de ciutadans balears?

FOMENT CULTURAL DE SES ILLES BALEARS. Des des Foment Cultural de ses Illes Balears, com a associació cultural nascuda a través de s’unió de diferents persones i col·lectius de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, preocupats per sa supervivència des nostro mallorquí, menorquí i eivissenc, no podem consentir que s’Universitat de ses Illes Balears seguesqui comandant en aquesta dictadura lingüística catalanista que patim des de fa dècades a ses nostres illes.

Hem de recordar que sa UIB és un simple òrgan consultiu, i que ses competències en matèria lingüística són i seran des Govern Balear, que és qui representa es ciutadans de ses Illes Balears. S’actual Universitat de les Illes Balears no només representa sa minoria radical catalanista de ses nostres illes –anant en contra de sa majoria de ciutadans de Balears que volem ses nostres modalitats presents an ets àmbits formals de sa societat–, sinó que tampoc té competències perdictar i imposar es model que s’ha d’emprar a IB3 Televisió, sa televisió de tots es balears.

Per una banda, exigim as Govern Balear que prengui responsabilitats contra es totalitaristes de sa UIB per ningunetjar es Parlament Balear, sa màxima institució de representació democràtica des ciutadans balears. Així, creim que es Govern Balear ha de fer es seu pes com a institució i autoritat balear, i fer que s’apliquin inmediatament ses modalitats insulars a IB3 Televisió.

Per altra banda, IB3 Televisió és sa televisió pública autonòmica de sa CAIB, ni de sa UIB, ni de Catalunya. Per lo tant, com que sa UIB no té cap competència lingüística més que d’òrgan consultiu, IB3 no està obligada a fer lo que digui sa UIB, ni pot contradir sa voluntat democràtica de sa majoria de Balears, representada en es Parlament Balear, imposant un estàndard català central i
artificial que va contra s’història, sa llengua i sa tradició de ses Balears.

Així idò, sa UIB ha quedat en evidència com a ens catalanista i anti-balear, tal i com demostrava la setmana passada sa Fundació Jaume III amb s’informe “Sa UIB, contra ses modalitats insulars”. Però també antidemocràtica, ja que no compleix amb s’Estatut d’Autonomia que recull s’especial estudi i protecció de ses nostres modalitats insulars, i ademés, s’ha botat sa legislació vigent, ja que no té cap competència ni cap dret per aturar s’implantació a IB3 des nou model lingüístic balear acordat an es Parlament Balear i reclamat per sa majoria democràtica des poble de ses Illes Balears.

Ciutadella de Menorca, 13/05/2014

Comunicat de Foment Cultural de ses Illes Balears