Categoria: Documents

Fa un parell d’anys, es professor de sa Universitat de ses Illes Balears, ara emèrit, Josep Antoni Grimalt, se’n feia creus de com es mallorquí de toda la vida havia anat canviant en es darrers anys. A “Els articles en el parlar de Mallorca”, Grimalt se referia irònicament a ses “innovacions curioses” que havia patit es mallorquí, que ell batiava com a “mallorquí postmodern”.

Deia Grimalt: “Per completar aquesta descripció d’urgència del panorama lingüístic de la Mallorca actual, no em sé estar de fer menció d’innovacions curioses de naturalesa i procedència diverses, com fins ara (com a fórmula de comiat), el trucaré (‘li telefonaré’), vacances, aposta i apostar (les expressions genuïnes respectives són messions i posar messions), cloenda (per clausura), recolzar (en el sentit de ‘donar suport, fer costat’) i recolzament, no té cap (gens d’) importància, aviat (en el sentit de ‘d’hora’, prest) i la perífrasi «estar + gerundi», pròpies del mallorquí postmodern” (Josep A. Grimalt, p. 56, “Els articles en el parlar de Mallorca”, Estudis Romànics [IEC], pp. 55-75 Vol. 31, 2009).

Una d’aquestes “innovacions curioses” de lo que ell anomenava “mallorquí postmodern” la trobam en s’expressió “amb el recolzament de” o “en suport de” –traducció literal des castellà con el apoyo de–, que ha acabat fent fortuna, com veim, per exemple, en aquest cartell que podem trobar a sa UIB. Sa nostra alternativa seria molt més acostada a sa tradició mallorquina: “Aula equipada amb (o gràcies a) s’ajuda (o sa col·laboració) des Banco Santander”.

Aquesta dita d’avui trob que mos pot anar com oli en un llum ara que encara estam en temps de crisi. No és que vulgui desitjar mal a ningú, ni aconsellar que no se comprin cases de segona residència, que diuen ara. És que ha triomfat es món des funcionaris. ¡Sabeu que n’hi ha de molts que són d’aquest gènere, des que no volen comandar a sa feina, però tampoc volen ser comandats!

Jo crec que hi ha hagut molts d’anys de treure faves d’olla i això de s’abundància ha fet que mos acomodem. I com deia sa meva padrina, que en pau descansi: «Val més matar un homo que donar-li un mal vici». O sigui, que mos hem acostumat que tot mos caigui del cel, sense haver-mos de guanyar ses mongetes i li hem pres es llis.

I ha estat un desfer calça, vaja. Hem decidit, i es nostros descendents més encara, que no era cosa de desllomar-mos per haver de treure sa familia endavant. Volíem  feines segures perquè mos eren molt més goloses que ses que suposaven un risc per sa nostra butxaca. En fi, que  esser l’amo de ses ametles podia fer que les perdéssim per una badada.

Així, idò, s’han omplit fins an es bastaixos ses oficines de ses institucions de fulanos i menganos que no se volien rompre ses banyes per res. ¡Però si a cada casa hi ha un funcionari o dos, o més i tot! ¡Si fins sa majoria dets al·lots deien que ho volien esser es dia de demà, sense sebre de què dimonis ho serien! Ho posava una d’aquestes notícies des diaris, vos ho promet.

I clar, ara amb aquests bous hem de llaurar i molt pocs tenen es coratge de muntar un negoci propi o volen feines que siguin poc estables. A lo millor sa dita ja parenosticava es temps actuals quan anunciava que era millor anar de lloguer que ser l’amo de ses cases. Sempre he pensat que ses dites són d’una obvietat que astora.

Petra és un poble des Pla de Mallorca que d’ençà de 1995 està governat pel PSM, sa força política que durant anys s’ha presentat com es genuí representant de ses vertaderes essències mallorquines, encara que, com podem veure a s’imatge, empeltades d’un catalanisme rabiós. De fet, originàriament el PSM estava format sobretot per estudiants que havien fet o acabat sa seva carrera a Barcelona, una ciutat que els deixava enamorats per toda sa vida. Es destí els tenia encomanada una santa missió: presentar tot lo mallorquí com una part d’una totalitat catalana molt més antiga, més noble i més avançada. I així suplantar poc a poc es mallorquí que xerraven per un mestall empeltat de barcelonismes o de nou lèxic normalisat sense cap tradició oral a Mallorca.

S’imatge d’avui és prou eloqüent. A un mateix cartell podem veure sa substitució de tres paraules ben mallorquines i que, naturalment, qualsevol pot trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear (deportiu –en es diccionari hi surt deport–, cementeri i servicis), per tres paraules de nova planta: “esportiu”, “cementiri” i “serveis”. Tot això, no mos enganem, acaba afectant també es mallorquí oral. Sa jovenalla de Petra ja emplea “esportiu” o “serveis” (com “vacances”) com si ho hagués dit tota sa vida. Ja els costa més dir “cementiri”. Haurem d’esperar uns anyets més!

Ets aparcaments de sa Plaça Major foren notícia fa uns mesos perquè sa coalició Més (¿per Mallorca?) va denunciar un cartell per estar escrit en mallorquí. Davant s’escomesa, es batle Mateu Isern i es regidor de sa cosa cultural, Fernando Gilet, se varen acovardar i obligaren l’amo a canviar es cartell en mallorquí per un altre escrit en català estandarisat. Amb aquests precedents és natural que ets aparcaments públics de s’Ajuntament de Palma estiguin farcits d’imatges com sa que avui els mostram, on s’observa que aquí a Palma s’emplea es mateix català que s’emplearia a Manresa. De fet, hi ha moltes empreses que tenen ben assumit que ses Balears són, lingüísticament parlant, una prolongació de Catalunya i que no han de fer cap esforç d’adaptació.

S’imatge d’avui s’explica tota sola i, com se sol dir, sobren comentaris. Aquest “si us plau” (per favor) és una mansiula a tots es mallorquins, però pentura convendria fixar-se més en aquest “introduexi”. A Mallorca i Menorca és generalisat s’ús de s’incoatiu en “esqui” (introduesqui, introduesquis, introduesquin) i antigament “esca” (servesca, servesques, servesquen), però no ho és en absolut sa terminació verbal acabada en “eixi” o “eixin”, pròpia d’Eivissa, per altra banda. Tanmateix es nostros periodistes, escriptors o locutors de ràdio i televisió, qui sap si influïts per s’estàndar que bufa des de Catalunya, s’estimen més utilisar aquesta darrera fórmula (“eixi”, “eixis”, “eixin”) abans que utilisar sa genuïna forma verbal de Mallorca. De fet, se pot dir que, en àmbits escrits i formals, sa nostra forma genuïna ha descomparegut des mapa i de cada vegada s’utilisa més poc a s’hora de xerrar.

Així, sa nostra proposta alternativa seria: “Per favor, introduesqui es tiquet”. I tot sense sortir de sa normativa, a veure si Isern i Gilet s’animen una mica a s’hora de defensar es mallorquí de sempre.

Ets al·lots d’ara són uns paupes. Què voleu que vos digui! Molt de jugar amb ses vídeoconsoles aquestes; molt de fer anar es dits per damunt de ses pantalles des telèfons; molt de fer de brusquers an es devuit anys i cinc minuts quan tenen es carnet de conduir, però per tot lo que no sigui jugar, són uns quaranta hores.

Vos ne posaré uns exemples. ¿Els heu vist mai córrer a cercar es pa quan els enviau en es forn des cantó perquè es pa s’ha acabat? ¿S’han pegat mai amb sos talons pes cul quan demanau un desengramponador enfilats damunt d’una escala, caic no caic, per acabar d’arreglar una persiana? ¿Han partit esclatabufetes a ajudar sa mare an es primer bel, perquè no té mans per dur totes ses bosses des súper? Ca barret!

Es merdançans que tenim, mouen es dits de ses mans, o es peus, o fins i tot ses cames (quan van en monopatí), si amb això poden entretenir-se o fer-ne bulla. Si lo que els demanes es feina sèria, ajuda a temps o una lectura tranquil·la d’un tros de paper que tengui més de tres línies, llavonses, amic, ja pots pensar que serà com esperar el Sant Adveniment… Es culets que tenen no se mouran per res de sa cadira o es sofà on seuen o jeuen. Res, ni per Meco.

Com a molt, sentiràs un gemec lent que dirà remolest: “Ara!?”

És  per demés, estan avesats a sa postura horitzontal o en forma de quatre. I en manar-los unes feines que no estan gens acostumats a fer, quan alcen un peu, s’altre els ha tret rel. Estan fets així, ara. Necessiten ses herbes de Sant Joan per posar sa primera marxa i envestir una empresa que els supera, que és superior a ses seves forces, com s’atreveixen a dir-te. Ai que ho són de diferents de noltros, que teníem es motoret des cos que marxava a batcollades!

Torna-m’hi, torna-hi. Això d’esser padrí és un bon empireuma! Ara que ja era hora de descansar; de disfrutar des temps fora feines; de badar davant ses obres públiques per protestar perquè no són així com vull (amb gorreta posada, clar); ara, dic, que tocava tot això, m’he embolicat amb aquesta columneta. No tenc remei.

Hi ha, emperò, un fet que m’anima a escriure: ses mufades que rebem es que omplim aquesta pàgina que té nom de carrer. Pareix mentida sa gent que en té de fel per vessar. Jo no em pensava que fes tant de mal això de voler xerrar com noltros ho feim. Veig que els hem ben tocat ses essències, per dir-ho fi.

Bé, dit això i com que lo meu és recuperar frases i expressions, mos hi posarem. Avui en dia tohom sap què és segar, encara que se faci amb una màquina. Però bé, ho repetirem. Ses espigues se tallen ben arran per després espolsar-les i treure’n es gra de blat. Espigolar està ben clar que ve d’espiga;  vol dir recollir espigues des camp.  Per agafar ses més bones abans de segar o per recollir ses que queden després.

Quan qualcú no pot fer coses importants (segar), s’ha de conformar amb fer-ne de petites o amb recollir lo que ets altres han descartat (espigolar). Jo crec que sa dita d’avui la se pot aplicar molta genteta de sa que ja sabeu.

A un article publicat a El Día (30-7-1932), s’escriptor Llorenç Villalonga, autor de Mort de Dama i Bearnentre d’altres obres, se referia així a s’esnobisme des poetes mallorquins que volien fer mèrits a Barcelona. “Ahora… ¿Quién, honradamente, podrá reconocerse en un libro mallorquín de ahora? Hace años que allá en Barcelona empezaron a decir que el estilo de nuestros literatos del fin de siglo era barbarismo puro; que nuestra lengua era una corrupción de la lengua catalana y que un autor culto no podía escribir sino en catalán. Y como nuestros poetas se lo creyeron, seducidos por no se qué patentes de intelectualidad que les ofrecían allá en el Ateneu barcelonés, he aquí derrumbada, absorbida en pocos años, nuestra literatura vernácula”.

No me diguin que no és una síntesi perfecta des nostros catalans de Mallorca. I deia Villalonga a continuació:

“Kim –pseudònim de Miquel Villalonga, es seu germà–, en un artículo publicado en estas mismas columnas, se complacía en copiar las siguientes palabras, entresacadas, no de una obra técnica, sino de un libro mallorquínde poesías contemporáneas:

Anorreat, abrusi, álbers, avet, aixopenc, albir, bolva, bleixa, copsam, cledes, colpides, delers, dèries, decandiment, artes, esblaiama, eixemorat, electuaris, espoltrida, fenovols, gerds, gebres, maldes, obaga, parrupeig, recance, restobols, tràngol, toria, trant, vollpellatge, vectigal” (El Día, 30-7-1932)

Sa conclusió de Llorenç Villalonga davant aquesta suplantació des llenguatge no podia esser més evident: “Los mallorquines vuelven la espalda a estos libros pedantes, que no entienden. Nunca como ahora había existido un divorcio tan patente –y justificado– entre el lector y la llamada literatura vernácula”.

No mos hauria de venir de nou, en vista d’aquestes opinions, s’odi africà que solen professar es nostros catalans de Mallorca cap an es germans Villalonga.

Una figura de ca nostra que encaixa perfectament en aquesta descripció de poeta esnob que feien es germans Villalonga és en Lluís Maicas, diputat socialista i poeta que darrerament mos tortura amb unes minicolumnetes a s’Última Hora que no són sofridores. I no ho són pes seu sectarisme malaltís i sobretot pes català que fa servir. Maicas vol demostrar a cada escritet que, apart de lo que pugui dir –ben poca cosa, per altra banda–, és poeta. I un poeta s’ha de distingir de la resta des mortals per qualque cosa, enc que pixi fora de test en un gènere, es periodístic, que, per definició, mira d’utilisar un llenguatge que tothom entén. S’imatge que reproduïm avui, una catalanada sublim, és testimoni de s’estufera d’un poeta. ¿Qui pot emplear s’arcaisme “car” – que vol dir “ja que” o “perquè”– sinó un poeta esnob? ¿O qui té ets orgues d’emplear es verb “freturar de” (en castellà, “carecer de”) sinó un poeta amb pocs lectors?

Avui no gosarem fer cap proposta lingüística alternativa, i no perquè no en tenguem, sinó perquè, siguem honestos, mai arribarem a ses soles de ses sabates d’en Lluís Maicas poeta.

Fa unes setmanes, Na Francina Armengol, secretària general del PSIB, era objecte d’una de ses nostres catalanades per mor d’aquell “et convido” que apareixia a sa seva salutació a sa militància. ¿Vos en recordau d’aquell mestall? Idò bé, pareix que na Francina ha pres bona nota i ara, almanco, ja no conjuga es verbs a la catalana. Entrau a sa web que ha obert amb motiu de ses primàries des seu partit (www.francinaarmengol.com) i ho veureu. “Per què me present?”, diu, dirigint-se an es seus possibles electors. Res de “em presento”, sinó me present, en un bon mallorquí, fins i tot usant sa forma pronominal plena (me en lloc de “em”) que utilisava Moll a sa seva ortografia mallorquina de 1931. No sabem si serà per mor de sa nostra fundació però qualque cosa anam millorant.

Emperò sa nostra ditxa no és completa. I no ho és perquè a s’imatge que veis, que mostra es model d’instància del PSIB per arreplegar avals entre es militants que vulguin fer costat a una determinada candidatura, es criteri que se segueix és exactament es contrari i torna un altre pic a sa morfologia verbal barcelonina. A dir ver, es models d’avals són ben iguals pets altres dos candidats: Aina Calvo i Joan Mesquida, que també s’han presentat a ses primàries des seu partit per encapçalar sa llista autonòmica de l’any que ve.

En aquestes instàncies hi trobam una incorrecció gramatical —a baix de tot, en lletra petita, veim “no poden avalar a més d’una candidatura” quan hauria de ser “no poden avalar més d’una candidatura”, sense sa a, ja que és un complement directe— i dues catalanades ferestes: sa primera, aquest “proposo” que mos fa mal an ets ulls cada pic que el miram, en lloc de propòs, sa flexió verbal mallorquina que, recordem-ho una vegada més, està totalment admesa per s’Institut d’Estudis Catalans. I sa segona, aquesta “signatura” en lloc de firma,una paraula ben correcta —inclosa en es Diccionari Català-Valencià-Balear— que ha estat decantada de sa circulació perquè s’assemblava massa an es mateix terme en castellà, un pecat mortal per as nostros normalisadors i estandarisadors a ultrança. Demanar-li an el PSIB que escrigui amb s’article baleàric… ja seria excessiu!