Aquesta dita d’avui trob que mos pot anar com oli en un llum ara que encara estam en temps de crisi. No és que vulgui desitjar mal a ningú, ni aconsellar que no se comprin cases de segona residència, que diuen ara. És que ha triomfat es món des funcionaris. ¡Sabeu que n’hi ha de molts que són d’aquest gènere, des que no volen comandar a sa feina, però tampoc volen ser comandats!
Jo crec que hi ha hagut molts d’anys de treure faves d’olla i això de s’abundà ncia ha fet que mos acomodem. I com deia sa meva padrina, que en pau descansi: «Val més matar un homo que donar-li un mal vici». O sigui, que mos hem acostumat que tot mos caigui del cel, sense haver-mos de guanyar ses mongetes i li hem pres es llis.
I ha estat un desfer calça, vaja. Hem decidit, i es nostros descendents més encara, que no era cosa de desllomar-mos per haver de treure sa familia endavant. VolÃem feines segures perquè mos eren molt més goloses que ses que suposaven un risc per sa nostra butxaca. En fi, que esser l’amo de ses ametles podia fer que les perdéssim per una badada.
AixÃ, idò, s’han omplit fins an es bastaixos ses oficines de ses institucions de fulanos i menganos que no se volien rompre ses banyes per res. ¡Però si a cada casa hi ha un funcionari o dos, o més i tot! ¡Si fins sa majoria dets al·lots deien que ho volien esser es dia de demà , sense sebre de què dimonis ho serien! Ho posava una d’aquestes notÃcies des diaris, vos ho promet.
I clar, ara amb aquests bous hem de llaurar i molt pocs tenen es coratge de muntar un negoci propi o volen feines que siguin poc estables. A lo millor sa dita ja parenosticava es temps actuals quan anunciava que era millor anar de lloguer que ser l’amo de ses cases. Sempre he pensat que ses dites són d’una obvietat que astora.