Tenc per a mi que avui xerraré des matrimonis. Com que sa primera que no me llegeix és sa dona, ho puc fer ben tranquil. I no és que s’arròs vagi a grumellons, no. Ca barret! Si precisament tot va beníssim. Massa i tot, afegiria jo…
Fa una animalada d’anys que mos vàrem casar. Sabeu que n’era de diferent el món! El món i noltros dos que mos passàvem es dia, un aferradet a s’altre, com a dos bàmbols enamorats que érem. Marit i maco sempre plegats i sense discutir cap de ses brusques que tengués es que fos. No explicaré qui en tenia més, però vos ho podeu imaginar, crec que es patró de tots es matrimonis és per l’estil.
Varen passar ets anys, vengueren es fills i es néts; ses coses de sa família mos varen deixar de preocupar, gràcies a Déu, i ja fa una bona partida d’anys que estam tots dos totsolets un altre pic. Com quan mos vàrem casar en aquella capelleta des Puig de… Ara, emperò, s’estar totsols no és lo mateix, ni de molt.
En estar juntets, ja sabem tot d’una quina mos ne faran. Com quan comencen a traginar mobles d’una casa a s’altra; o a dur cossiols d’una parta a s’altra des corral perquè “queda millor en aquell altre racó”. (I no se t’ocorri dir que fa poc era just a s’altre cap des corral pes mateix motiu…). Vaja, que ja començam es trull des canvis i ses novetats. Aquella època en què tremolam com una fulla de poll cada dia, quan mos envesteixen amb un: “¿No creus que…?”. Això és s’indici d’una mudança, segur. Petita, si tenim sort; disforja, si hem rebut. I no se t’ocorri remugar, perquè llavonses: ja l’hem feta com en Parreta: crits i saragata!
No vull dir que noltros, ets homos, no tenguem també ses nostres manies. Aquest no voler que mos facin es comptes en llegir es diari, que no ha d’haver ruat o tacat ningú primer. Un diari palpat seria l’acabose! O fer-mos prendre es cafetet des dematí amb una màquina feresta que costa un ronyó i fa un renouer, en lloc de deixar-mos prendre en silenci, i dins sa cuina, un tassó de cafè amb llet de cafetereta italiana de ses que vessen per sa goma perquè no la tancam bé mai.
Sa qüestió és que fa anys i panys que estam junts i mos aguantam i feim companyia perquè tots es matrimonis, tanmateix, acaben igual. Mirau si mos coneixem que quan un comença a xerrar, s’altre li acaba ses frases! Maldament tots es viatges siguin una discussió constant i sonant i, en lloc d’esser un descans, siguin un donar matadura.
Emperò jo som des que creuen que es matrimoni és de per vida. I as cap dets anys, lo que pesa és lo bo de riure-se’n d’aquestes coses tan poc importants. Tots es que fa molt que estam casats tenim es mateixos defectes i repetim es mateixos errors. I mos acabam assemblant entre noltros (com es cans s’assemblen an ets amos). I és que quan un va amb un coix, as cap de s’any ho són tots dos.
