Publicat a

Coses des Padrí: “Qui molt frissa, molt tropissa”

Aquesta dita conté un castellanisme que fa molt que s’estengué en es nostro parlar: es verb tropissar, com ho diuen a Menorca, o tropessar, com se deia en aquesta illa gran. No fa falta afegir que s’origen és es verb castellà “entropezar” (així se deia abans), que tothom coneix per “tropezar”. Ha perdut en ses dues llengües sa partícula anterior, perquè aquí també se deia entropissar, o entropessar, segons s’illa, i mos ha quedat així com és ara: pelat de closca.

Sa qüestió és que a fi que ses coses se recordassin més, moltes de vegades tenien rima. Com es poemes. Pentura per això, a s’escola, mos ne feien aprendre de cor i els recitàvem per Nadal o altres celebracions per guanyar-mos un duret.

Ara teniu es perquè de sa dita empeltada de castellà: si un frissa molt i fa ses coses trull, trull, probablement no li sortiran massa bé. Travelarà, que diríem i deim noltros. Com que si té rima, sona millor, sa paraula perfecta és aquest tropissa menorquí que li va com la nata. Podem posar més casos de dites amb rima interna i final castellanisat; per exemple, Qui no s’arrisca, no pisca, que segueix es mateix mecanisme, ja que una piscaés un poquet —”una pizca”, en castellà–. En altres paraules: si no som decidits, poca cosa arreplegarem

Bé, vaja una senyora llicó que m’ha sortit avui! Si es lector que me sol acabar d’arreglar ses dites no hi posa emperons (agraïts de bon de veres), aquest racó ja pareix es d’un missèr…

Publicat a

Sa catalanada: esvortar es nostros mots

S’imatge correspon a sa manifestació que va tenir lloc a Palma es passat 15 de febrer i que es diaris de paper varen recollir el sendemà. Si mos fixam en sa pancarta observarem dues catalanades, una de ben evident, aquests dos “nosaltres” per noltros (encara que s’ús de “nosaltres” podria obeir també a s’intenció de “feminisar” es discurs, tal com marquen es cànons des feminisme i, més generalment, des llenguatge políticament correcte), i una altra que pentura a molts els resultarà desconeguda. I és que fins fa un parell d’anys a Mallorca sa gent deia esvort, un teme que figura en es Diccionari Català-Valencià-Balear i que equival a “avort” o a “avortament”. De fet, aquest darrer mot és un de tants neologismes —ho són molts des que acaben en “ment”: ensenyament, sense anar més enfora— que s’han imposat entre sa jovenalla gràcies a sa normalisació lingüística des darrers trenta anys.

Sa proposta alternativa que faríem a ses dones i ets homos que aguanten sa pancarta, seria, en bon mallorquí:

Noltros parim,

noltros decidim

Plataforma pes dret a s’esvort

Som a Palma, no a Vic.

Publicat a

Coses des Padrí: “Fer es negoci de Na Peix-frit”

Aquesta dita és molt més llarga, està clar. I variada, segons d’on sigui es qui la diu. Pos tots aquests detalls per parèixer molt entès en aquests assumptos. Sé que me llegeixen una partida de persones que volen aprendre o recordar lo que deien a ca seva fa temps. Es xerrar se perd i, si qualcú no hi posa remei, cabellet fum fum. Per cert, un altre dia, vos promet que xerraré de s’interpretació d’aquesta darrera expressió que sempre m’ha agradat molt.

Per explicar sa frase que he triat, basta dir qui era Na Peix-frit: aquella que comprava es peix a cinc (uns altres diuen a sis) i el venia a quatre (quines coses, amb això, tothom hi coincideix!). O sigui que, mal negoci havia de fer aquella doneta si el comprava per més de lo que el venia… i frit!, hi podríem afegir. Això darrer ja és cosa meva i no des filòlegs. Però bé…

Estic segur que hi ha molts de moments de sa setmana que podem dir això a qualque nét que mos demana doblers i diu que mos farà feines a ca nostra; a sa dona quan mos fa creure que fer-se ses piules domés li ha costat una insignificància o, per acabar, quan an es padrí li demanen que xerri en aquest raconet cada set o vuit dies i no li donen a canvi ni un cèntim, que adaptat an es temps actuals seria d’euro i quedaría igual de bé. Bon negoci he fet, jo!

Publicat a

Sa catalanada: s’anunci de La Caixa

La Caixa és una de ses entitats bancàries més arrelades a Mallorca. No hi ha cap poble, per petitó que sigui, que no tengui una sucursal d’aquella emblemàtica Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Es seu factòtum a Balears, José Francisco Conrado de Villalonga, va tenir un protagonisme important durant s’etapa preautonòmica, ocupant diversos càrrecs públics, i un paper clau en sa redacció de s’Estatut d’Autonomia de 1983. Va ser un des màxims responsables que s’Estatut no reconegués es mallorquí com a llengua històrica de Mallorca. Encara ara en tocam ses conseqüències. Pentura per això, empès per aquell pecat original, de llavors ençà La Caixa s’ha convertit en un des principals agents catalanisadors de Balears. Una mostra d’això és s’anunci publicitari que apareix a sa foto i que correspon a s’oficina que fa cap de cantó amb la Rambla i es carrer dets Oms, a Palma.

Aquest anunci és un altre exemple de com es català estàndar estricte arracona ses flexions verbals pròpies de Mallorca. “Tinc” hauria d’esser tenc, i “cuidem”, cuidam. A més, es verb “emportar” en mallorquí és endur-se’n, de manera que s’imperatiu seria du-te’n. I, clar, aquest “casa teva” ha d’esser ca teva. Així, sa proposta de sa Fundació Jaume III en bon mallorquí seria:

Tenc una sorpresa per tu

Du-te’n fins a 1000€ en una 
targeta Regal, amb so Pack Multiassegurances

Cuidam ca teva

I es representants de La Caixa quedarien com uns senyors. No seria mala idea que aquesta entitat bancària, ara que fan ses llesques primes, començàs a adaptar sa seva publicitat a sa forma centenària de xerrar de Balears. No som a Girona.

Publicat a

Sa catalanada: fer cagar el tió

Fa uns anys, es Col·legi Eugenio López, situat a sa plaça des Patins de Palma, va canviar de nom. Li posaren Col·legi Aina Moll Marquès, en  homenatge a sa filla des gran filòleg. Recordem que es principal mèrit d’Aina Moll ha estat arribar a directora general de Política Lingüística de sa Generalitat de Catalunya (1980-1988), lo que li va valer convertir-se en membre numerari de s’IEC. Tot indica que hi deu haver qualque relació entre aquest rebatiament des col·legi i es fet que, en es Festival de Nadal de l’any passat, an es nins de 3, 4 i 5 anys els fessin cantar aquesta entranyable cançó:

Jo que sóc molt petit
no conec res del món

només el pare i la mare,
les neules i els torrons

A la nit de Nadal 
fem cagà el tió!!

A la nit de Nadal,
canto aquesta cançó.

 

Una altra catalanada com un covo és mirar d’introduir costums i tradicions catalanes, ben respectables per altra banda, a Mallorca. Sa cultura d’un poble no només ve definida per sa seva llengua, tal com mos vol fer creure es catalanisme quan identifica cultura i llengua, deixant de banda altres aspectes culturals com puguin ser sa gastronomia, ses festivitats o ses tradicions. Una cultura és molt més que una llengua. Basta comparar Espanya, per exemple, amb països sudamericans on xerren sa mateixa llengua, com ara Veneçuela, Argentina o Colòmbia.

N’hi haurà que mos diran que per sa mateixa regla de tres també hauríem de criticar altres tradicions i costums d’altres països o regions peninsulars, no només ses que vénen de Catalunya. No és lo mateix. I no és lo mateix perquè ni ets andalusos ni ets anglosaxons tenen cap voluntat anexionista com sí la té es fort moviment catalanista que existeix a Balears. Es catalanisme a Balears no és un catalanisme gastronòmic, de menjar pecaíto frito a sa fira d’Abril o de ballar sevillanes, és un pancatalanisme que aspira, en darrera instància, a que es mallorquins siguem catalans. Per això, darrera aquest —en aparença— innocent “cagar el tió” dirigit a nins que encara duen sa llet pes morros, molts hi veuen una passa més en aquesta direcció anexionista.

Publicat a

Coses des Padrí: “Sa cendra ja haurà fet es lleixiu”

Au, avui donarem una ditadeta de mel. Mem si així no faran befa des meu remugar. Tenc per a mi elogiaré una cosa que ningú s’espera que un padrí de sa meva edat (tanmateix no la vos diré, és per demés) alabi: internet.

¿Com vos pensau que voltros i jo mos hem conegut? ¿Com vos pareix que hem arribat a fer tanta propaganda de sa Fundació?¿ I què me’n deis de tenir ses notícies fresquetes, acabades de coure penjades a sa página d’un diari quasevol? ¿I de cercar amb un parell de copets de dit una informació d’onsevulla?

Ja està clar que n’han de sebre ses tresques, per navegar per aquests encontorns virtuals, però, un pic apreses, podem trescar de la xeca a la meca com un  buf: es quadros d’un museu de s’altre cap de món; ses paraules desconegudes penjades en es diccionaris més especialisats que vos pogueu imaginar; fotos fetes per la NASA del món i, sobretot, de la bolla; ses conferències més interessants de científics que mai vendrien a ca nostra… I tot a través des portal d’internet. Portal, no, portarrassa. Ben oberta d’ampit en ample perquè sapiguem el dimoni on se colga i tot.

¿Què trobau de sa meva ensabonada? Segur que no la vos esperàveu, an aquesta! Idò encara diré més: ses beneituretes que vos penj cada semana no se podrien fer sense aquest invent modern que mos ha canviat sa vida i que, com tot en aquest món, s’ha de sebre controlar i s’ha de prendre en petites diòcesis (que deien a ca meva per riure). Li hem de comandar noltros a ell, vaja, i no ell a noltros.

Sa veritat és que jo m’hi entenc  enmig d’aquest trull. I per acabar sa lloança vos donaré un consell: aprofitau es temps de jubilats, és que teniu sa sort d’esser-ho, i provau d’aprendre a navegar per internet amb paciència (moltes miques fan un tros, ja ho sabeu), ara que hi sou a temps. Sa destresa amb lo tecnològic com més va, més mala és d’aprendre. Sus, arri, una bona revinglada a s’ase que, si esperau molt, sa cendra ja haurà fet es lleixiu.

Publicat a

Es catalanisadors a ultrança

Es gran cappare de sa reforma lingüística catalana, Pompeu Fabra, va encunyar una expressió que, un segle més tard, no ha perdut gens de vigència: sa de descastellanisadors a ultrança. Per entendre-mos, se tracta d’aquells que davant un terme que sona castellà —ja sigui perquè sa forma és idèntica en tots dos idiomes, ja sigui perquè ho és sa desinència— corren a cercar-li un equivalent suposadament impol·lut i en aquest fugir des foc cauen dins ses brases. És lo que acaba de passar-li a s’Ajuntament de Palma, segons informava ahir mateix es dBalears. A qui va redactar es comunicat de premsa municipal, li va parèixer que un hotel havia de tenir «estels» i no «estrelles» que n’indicassin sa categoria. És ver que es text en qüestió estava ple de faltes i de tota casta, però es fet que entre aquestes faltes hi hagués sa d’usar un terme com «estel» en un context que no li és propi, just per no haver de recórrer an es terme adequat que sempre s’ha fet servir, «estrella», perquè a qualcú devia sonar-li castellà, demostra es grau de desorientació a què hem arribat. Que això passi, ademés, a s’Ajuntament de Palma, on es català de Barcelona és sa llengua dominant —basta recordar, per comprovar-ho, lo que ja hem publicat aquí mateix a propòsit de s’empresa Emaya o des semàfors de Palma— fa que es concepte de «descastellanisadors a ultrança» hagi d’esser substituït per un de més conforme a sa situació actual, es de catalanisadors a ultrança.

Ho veim cada dia i no mos aturam de denunciar-ho. Es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc són víctimes d’un procés de suplantació per s’estàndar català. De suplantació completa o de suplantació a mitges —més perillosa encara, aquesta darrera, ja que degenera en un mestall informe i irreconeixible—. I aquest procés no afecta només es lèxic comú. Pensem en es nomenclàtor des carrers de Palma. O en sa toponímia, amb sos intents, per part d’un docte professor universitari, de segar tota forma d’article salat —es cas d’Es Trenc, per exemple, i sa proposta de substitució per «El Trenc»—. Val a dir, emperò, que sa cosa ve d’enfora. Ja l’any 1925, arran de sa segregació de Llorito des terme municipal de Sineu i de sa conversió en municipi autònom, sa nova corporació s’inventa un «Lloret» primigeni —totalment inexistent, ja que Llorito deriva de sa Mare de Déu de Loreto— i li enfloca un «de Vista Alegre» —que es nostres catalanisadors a ultrança contemporanis varen convertir, el 2000, en «de Vistalegre»— per distingir-lo, segons deien, dets altres Llorets de sa península. ¿Quin era es pecat de Llorito? Idò es sufix, aquest –ito que els devia parèixer castellà. O pentura simplement sa desinència, aquesta –o final que sempre resulta suspecta an es comissaris lingüístics, tant si és sa d’homo o cotxo com si és sa de noltros. An aquest ritme, es murers i es campaners ja poden tremolar, que d’aquí poc els diran que han nascut a «Mur» o a «Camps». Per no xerrar dets habitants de Portocolom, Portocristo, Portopetro o Portopí, que no només duen es pecat a sa coa des primer terme de sa paraula composta, sinó també, en un parell —català— de casos almanco, a sa coa des segon.

Publicat a

Sa catalanada de sa setmana: es mestall de Na Francina Armengol

Vetaquí una altra mostra de com es nostros polítics han estat es principals agents de catalanisació a ultrança de sa nostra llengua. A Mallorca, quan volem convidar qualcú, el convidam a ca nostra, no a “casa nostra”, això per començar. Ara bé, lo que mos ve més de nou d’aquesta carta de benvenguda (no de “benvinguda”) de Na Francina Armengol és sa mescladissa entre barceloní i mallorquí, en aquest cas una de molt comuna: sa mescladissa de morfologia verbal. No mos cansarem de repetir-ho: sa morfologia verbal balear està totalment admesa per s’Institut d’Estudis Catalans, no entenem, per tant, per què no s’utilisa amb més freqüència. N’Armengol fa ús d’una forma impròpia i per tant inadmissible a Mallorca, una autèntica catalanada, “Et convido”, quan ella sempre ha dit Te convid. Però lo curiós és que a lo darrer mos amolla un T’hi esperam!, això és, sa fórmula mallorquina en lloc de sa catalana “T’hi esperem!”. O tots moros o tots cristians.

Aquests canvis de criteri ocorren perquè ets usuaris de s’idioma se senten insegurs, o lo que és pitjor, se pensen que escriure un bon mallorquí és sinònim d’escriure malament i incorrectament, una idea que hauríem de desterrar. De fet, aquesta preferència per ses fórmules barcelonines és pràcticament universal quan mos referim a verbs derivats. ¿Què diu na Francina, tenir o “tindre”, venir o “vindre”, vengut o “vingut”? Si diu vengut, com suposam, haurà de donar an es nouvenguts (no “nouvinguts”) sa benvenguda (no sa “benvinguda”), tractant-los de benvenguts i benvengudes, no de “benvinguts i benvingudes” com fa a sa seva carta. Per evitar aquest mestall, basta un poc de lògica i una mica de coherència.

Publicat a

Maó, Mahó, Mahón

Ets amics d’Iniciativa Cívica Mahonesa me demanen s’opinió “sobre es debat, ja massa llarg, des nostro topònim Mahó-Maó, i sa seva possible combinació amb sa forma castellana”. Vetaquí lo que pens de sa qüestió.

1. Maó / Mahó

Des des punt de vista estrictament filològic, sa h de Mahó se pot associar a una consonant antihiàtica, això és, a una consonant que apareix entre dues vocals contigües per evitar que aquestes s’unesquin en un diftong. Se pot dir, idò, que aquesta h no té valor etimològic, ja que no prové de s’ètim, que aquí, i per lo que sabem, és un Mago pre-romà del qual hauria derivat es llatí Magonis. En síntesi: de Mago n’hauria sortit Magonis i d’aquest darrer, Mahó.

Es cas és que aquestes h no etimològiques varen esser eliminades durant sa reforma ortogràfica empresa per s’Institut d’Estudis Catalans fa cosa d’un segle. En un primer estadi, ho varen esser només en es lèxic comú. Així, formes com “càrrech”, “rahó” i “dihent” varen passar a escriure-se càrrec, raó i dient —com recolliria Francesc de B. Moll a sa seva Ortografia mallorquina de 1931—. Es topònims i ets antropònims, en canvi, quedaven exclosos de sa norma, lo que feia que s’hagués de continuar escrivint, posem per cas, Lluch, Mahó o Son Prohens1. No va esser fins bastant més tard que s’Institut va dictaminar que es noms de lloc, a diferència des de persona, s’havien d’assimilar an es lèxic comú i escriure-se segons sa normativa vigent. Per entendre-mos: qualcú podia nòmer Lluch i escriure així es seu llinatge, però es topònim mallorquí només podia escriure-se Lluc. D’acord amb aquest criteri, sa forma Mahó s’havia de convertir, clar, en Maó.

Però aquest criteri, a tot arreu on s’ha aplicat, ha hagut de confrontar-se amb s’opinió des ciutadans des lloc en qüestió. No se pot imposar una forma toponímica, per molt fonamentada que estigui filològicament, en contra de sa gran majoria des que l’han d’utilisar cada dia perquè han nascut allà o és es seu lloc de residència o sa capital des territori que consideren propi. A Catalunya, per exemple, se va haver de canviar en ets anys vuitanta Caçà de la Selva per Cassà de la Selva, ja que ets habitants d’aquesta vila pròxima a Girona se negaven a acceptar una grafia on sa simple confusió entre una ce trencada i una ce sense trencar els hauria condemnat a esser sa rialla de tothom. Per tant, si una gran majoria de ma(h)onesos o de menorquins volen conservar aquesta h que han duit associada durant segles, no veig per quina raó se’ls ha d’impedir que la conservin2.

2. Ma(h)ó / Mahón

Hi ha topònims que han estat traduïts a d’altres llengües i topònims que no ho han estat. Diverses raons expliquen aquest doble comportament. D’entrada, raons estrictament filològiques. Un topònim com Palma, per exemple, no ha de mester esser traduït per pronunciar-se segons ses lleis que governen una altra llengua. En sentit invers, molts de topònims, com ara es que estan formats a partir d’un nom de sant, admeten ben naturalment una traducció en una altra llengua. Però no tot s’explica per sa filologia. Hi ha noms de lloc que pareix que haurien d’haver tengut una traducció i que, a s’hora de sa veritat, no la tenen. I és que un topònim, per esser traduït, no només ha d’esser filològicament traduïble, sinó també rellevant per motius històrics, demogràfics, econòmics o polítics. És a dir, ha de tenir, o ha d’haver tengut, una certa importància en aquest món. D’aquí ve que, ben mirat, no hi ha res més honorable, per a un topònim, que disposar d’una traducció. I res més trist que haver-se quedat amb ses ganes, havent pogut tenir-la.

En síntesi: Ma(h)ó ha d’estar ben content que existesqui sa forma Mahón —que és una manera de dir que ho han d’estar tots es ma(h)onesos, i també tots es menorquins i balears i, en general, tots es que estimen sa ciutat, siguin d’on siguin—. ¿Que si ses dues formes han d’esser oficials o només ho ha d’esser sa primera? Per jo, és un assumpte intranscendent. Lo transcendent és s’ús que se’n fa, d’acord amb sa llengua en què està escrit un document. Ara bé, si es fet que només sigui oficial sa primera de ses dues formes —això és, Ma(h)ó— ha de comportar que sa segona —això és, Mahón— quedi proscrita de tot document oficial redactat en castellà (que és lo que passa, per exemple, a Catalunya amb sos binomis Girona/Gerona i Lleida/Lérida quan un text és escrit en castellà), llavors jo demanaria, per descomptat, que ho fossin totes dues.

___________________

1. Es mateix Moll, a sa pàgina 27 des seus Rudiments de Gramàtica Preceptiva, publicats al 1937, escrivia “Mahó”.
2. As cap i a la fi, aquest era en gran part s’argument a què recorria, el 4 de desembre de 1980, es llavors secretari general de l’IEC, Ramon Aramon, quan acceptava, “excepcionalment, la forma «Cassà» al costa de «Caçà» en vista de les connotacions que podria tenir aquesta darrera i de la voluntat unànime del poble» (Institut d’Estudis Catalans, Documents de la Secció Filològica, I, Barcelona, IEC, 1990, p. 115).

Publicat a

Sa catalanada de sa setmana: quina animalada!

Hem dit i repetit en aquest espai que es mallorquí se perd a marxes forçades. ¿Com? De mil maneres. No utilisant-lo a s’escola; no difonguent-lo en es medis de comunicació; no servint-se’n a s’administració; no usant-lo, en fi, a s’àmbit públic —institucional o socioeconòmic— i substituint-lo, en tots aquests casos, ja pes català de Barcelona, ja pes castellà. Però encara hi ha una manera pitjor de contribuir a sa seva desaparició i és desfigurant-lo. O dissolguent-lo. S’imatge que teniu aquí damunt demostra fins a quin punt sa cosa és sèria. Un cap de cantó des centre de Palma, devers les vuit del vespre d’un dia qualsevol de gener. Un ròtul enorme, que se reprodueix, idèntic, a sa fatxada de s’altre carrer. “Gossos i moixos”, s’hi llegeix. O sigui, una animalada, mig catalana, mig mallorquina.

Hauria pogut dir “cans i moixos” i ningú s’hauria regirat. Hauria pogut dir “gossos i gats” i qualcuns encara mos hauríem sorprès que sa catalanisació hagués arribat tan lluny. Però, ¿“gossos i moixos”? ¿Com això? Només se m’ocorr una explicació i és que es propietari des negoci tengui una cama mallorquina i una altra de catalana. Però llavors, aquest “urgencias” i aquest “clínica veterinaria”, ¿què dimonis hi fan? ¿O ara resultarà que es propietari té tres cames i sa darrera és castellana? ¿O que som davant un decidit partidari des TIL, però a sa seva manera?

Bromes a part, insistesc, sa cosa és sèria. Hem perdut el nord, que vol dir que hem perdut sa llengua. Sa nostra, sa que fins no fa gaire encara xerràvem com sempre l’havíem xerrada, sense empelts, sense mescladisses —o només amb ses provinents des castellà, que tenen almanco sa virtut de cantar—. Perquè, ja que anam d’animalades, ¿voleu dir-me quants n’hi ha avui en dia que sàpiguen que ets especialistes a curar tota casta de bèsties han estat sempre, en bon mallorquí, “manescals” i no “veterinaris”?