Encara que molts insistesquin en lo contrari, sa qüestió lingüística a ses Balears no és un tema superat. Sa resistència passiva de molts de ciutadans de Balears durant tots aquests anys no pot ser atribuïda només a un vestigi d’ignorància i d’incultura, com es normalisadors i estandarisadors mos han volgut fer creure. Molts se demanen per què sa Fundació Jaume III neix ara per prestigiar ses modalitats lingüístiques a s’escola, a ses administracions o en es medis de comunicació públics. ¿Per què no mos resignam a admetre que ses nostres modalitats insulars, que tenen sa mateixa dignitat i categoria lingüística que es català central o es valencià, seguesquin recloses a s’àmbit familiar i privat, sense cap presència a s’esfera pública o oficial?
PRIMER. Per raons democràtiques. No mos sentim identificats ni reconeguts en s’actual català estàndar que utilisen sa nostra ràdio i televisió públiques, ses nostres administracions, sa nostra escola o sa nostra universitat. Volem un llenguatge molt més pròxim a lo que xerram i sentim com a nostre.
SEGON. Per raons de supervivència. En un món on s’influència des medis de comunicació i de s’escola és de cada vegada més gran, es registres lingüístics informals i exclusivament orals, com es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, estan condemnats a desaparèixer si ses seves particularitats i característiques no s’integren dins s’estàndar oficial. Un estàndar, per definició, acaba condicionant també ets usos informals, es xerrar de cada dia.
Si lo que s’estigués ensenyant a s’escola i difonguent des des medis de comunicació fos es castellà, com passava ara fa només trenta anys, es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc seguirien reclosos a s’àmbit informal però no correrien cap perill d’assimilació, pentura només un perill de desaparició, si bé molt a la llarga, en no poder accedir an ets àmbits formals. En canvi, tractant-se des català estàndar, al cap i a la fi una variant des mateix tronc lingüístic, es perill assimilatori és evident. I es de sa desaparició també.
(…)
