Publicat a

Comunitats lingüístiques

FUNDACIÓ JAUME III. Una de ses idees centrals que pentura mai s’ha plantejat cap des nostros polítics autonòmics, de fet molts ni l’han ensumada, és que darrere un determinat model de llengua hi ha sempre una determinada concepció identitària. O sigui, una determinada visió política, nacional o regional. Que es nostros polítics s’hagin passat més de trenta anys ignorant aquesta realitat només és culpa seva. De fet, fins fa ben poc tots es partits polítics de Balears admetien que s’actual model de llengua estàndard era s’únic viable, factible i possible. Ningú el discutia perquè era “científic”. Prova d’això la tenim amb sos dos estatus aprovats fins ara, es del 1983 i es del 2007, on es polítics s’espolsaren ses puces de damunt per deixar en mans de sa UIB totes ses decisions en matèria de llengua, encara que, estrictament parlant, s’universitat només tengui una funció consultiva. Però, mutatis mutandis, s’intenció era clara: separar sa filologia de sa política a un tema tan espinós. Es polítics se’n rentaven ses mans mentres esperaven que es filòlegs fessin lo mateix. No ha estat així.

Aquesta situació ha durat fins fa relativament poc gràcies a una espècie de “consens lingüístic” del qual tothom se felicitava. Sa llengua era una qüestió d’estat i, per tant, s’havia de deixar de banda des debat públic. De fet, fins fa uns anys ni tan sols se discutia s’immersió obligatòria en català a ses escoles, maldament tothom sabés que s’havia anat molt més enllà de s’esperit que transpirava es Decret de Mínims. Quan el 2008 UPyD se presentà a ses eleccions generals i demanà sa llibertat d’elecció de llengua a ses escoles, Miquel Ferrer, un home clau des sector crític d’UM, va comentar a IB3 que es resultats conseguits per UPyD (un 1% des vots) eren perillosos perquè aquest partit era una amenaça pes consens lingüístic. Tenia raó. Una vegada romput aquest silenci, es consens tenia es dies comptats. Carlos Delgado en va fer bandera en es dos congressos des Partit Popular, conseguint més d’un 30% de sa militància. Es consens sobre sa llengua, almanco es relatiu an es seus usos lingüístics (castellà-català), s’havia romput.

Tanmateix, en quedava un altre, de consens, que de moment s’ha mantengut, es que fa referència an es model de llengua. Fins ara, sa majoria de partits l’han considerat també “indiscutible”, perquè el veuen com una emanació “científica” de sa UIB, sa competent en sa matèria. I sa ciència, com sabem, no se discuteix, s’accepta i punt. Es debat de com s’han d’encaixar ses “modalitats insulars” dins es model de llengua vigent ha estat, de moment, inexistent. Entre d’altres coses perquè es partidaris de s’statu quo sempre han trobat que se defensava tot sol, que era tan “científic” i beneït per s’autoritat universitària que no feia falta defensar-lo. De fet, qualsevol alternativa a sa paraula de Déu lingüística ha estat rebuda amb insults i desprecis. És mal de fer debatre si una de ses parts s’hi nega i no té altra estratègia que recórrer a s’argument d’autoritat, a s’infal·libilat científica i an es fantasma des secessionisme lingüístic.

En realitat, i un basta que entri en es blog des professor Jaume Corbera per tèmer-se’n, s’elecció d’un determinat model de llengua no és tan neutral, asèptica i objectiva com sa majoria de periodistes i de polítics poden pensar. Mai ha estat així i es filòlegs, almanco es qui s’han pres aquesta disciplina en sèrio, ho saben perfectament. Historiadors de sa llengua, sociolingüistes i filòlegs com Lamuela, Montoya o Corbera reconeixen sa dimensió nacional de s’obra de Pompeu Fabra, que sempre aspirà a crear una “llengua nacional”. I per Fabra, sa nació catalana no era sa Catalunya estricta, sinó tot es territori lingüístic dets anomenats Països Catalans, que incloïen, també, València i Balears. Per això, es model de llengua de Fabra és com és, es criteris són es qui són i ses decisions a s’hora d’elaborar sa Norma i sa llengua literària són ses que són. No és res neutral, ni asèptic ni científic. Fabra creà un determinat model de llengua i no en creà un altre perquè pensava que aquest model contribuiria a sa renaixença lingüística, cultural i política de “tota” sa nació catalana. Un des principals deixebles de s’obra d’en Fabra i que reivindica adesiara, Jaume Corbera, professor de filologia catalana de sa UIB, no ho ha pogut expressar millor, “Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret” (Fabra, encara, 18-08-2013). Més clar, aigua.

O sigui, triar un model de llengua estàndar –fa cent anys n’haguéssim dit llengua literària– no és neutral, ni innocu políticament, com han volgut pensar es nostros polítics i com s’ha volgut donar a entendre, de forma interessada, per part de sa UIB, pentura per por de perdre es privilegis atorgats per s’Estatut. Tampoc no ho és es concepte mateix de llengua estàndar que, com sabem, té unes funcions molt específiques que desconeixen molt sovint es seus parlants. Un model de llengua respon a una concepció política des territori lingüístic al qual se dirigeix. Això és fonamental i com a prova tenim es debat que se produí a mitjan dets anys vuitanta a Catalunya entre es partidaris des català “heavy” (bàsicament, s’IEC) i es des català “light” (Fité, Toutain, Pericay), aquella famosa polèmica des “vaixell-barco”, darrere de la qual hi havia no només es públic a qui havia d’anar dirigida sa llengua estàndar des nous medis de comunicació que sorgien en aquells moments (TV3, Diari de Barcelona, etc..), sinó també lo que entenien uns i ets altres per llengua, accentuant es seu paper de senya d’identitat o d’un simple instrument de comunicació. Un debat que, per cert, ha tornat a reviscolar a Catalunya entre ets ultres defensors de sa norma fabriana a qualsevol preu i aquells que la volen canviar almanco en aquells aspectes on sa norma no ha estat capaç d’infiltrar-se socialment. En seguirem parlant perquè val la pena.

Com dèiem, si un model de llengua se dirigeix a una comunitat lingüística com sa des Països Catalans, és normal que se defensi un registre estàndar unificador –sigui centralista o composicional–. I no és estrany que entre es seus defensors hi hagi molts de pancatalanistes. Corbera somia amb un “model pancatalà de llengua estàndard nacional”, o dit d’una altra manera, somia amb una llengua “feta amb perspectiva de tota la nació catalana”, un model que aquest professor considera que només pot ser “composicional”. En canvi, sa Fundació Jaume III, que des des principi s’ha definit com a respectuosa amb s’actual marc estatutari i constitucional, no és tan ambiciosa: només aspira a crear un estàndar dirigit, principalment, a sa comunitat lingüística balear. Darrere un model o un altre hi ha sempre una concepció política que no se pot negar, encara que molts l’hagin volgut negar per no referir-s’hi i deixar ses coses com estaven. Es catalanisme defensa un model de llengua unitari perquè pensa en termes de “catalanitat”. Noltros, en canvi, defensam un model d’estàndars autònoms que, sense negar es tronc comú, sí reconegui com a oficials, correctes i elevades ses principals singularitats de sa manera de xerrar de Balears. Ben igual que s’ha fet a València i a Catalunya, per altra banda. Lo estrany, aquí a Balears, no és que partits confessionalment pancatalanistes com ERC ó PSM defensin un “model pancatalà de llengua estàndar nacional”. Es seu model de llengua és coherent amb sa seva postura ideològica: una llengua, un país, un estat. Lo que no treu cap enlloc és que partits com es PP, PSIB o PI, que en teoria sempre han negat voler superar s’actual marc autonòmic i constitucional, seguesquin defensant es mateix model de llengua que es pancatalanisme sense voler veure ses conseqüències que implícitament això comporta.

__________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 23-4-2015.

Publicat a

Filología balear

JOSÉ MARÍA ALBERT DE PACO. Los tratos con la lengua forman parte del negociado de Xavier Pericay desde que, a finales de los ochenta, ejerciera de editor-corrector del nuevo Brusi o, a mediados de los noventa, tratara de normalizar el uso del catalán en la compañía Renfe. Esos y otros empeños se hallan magistralmente narrados en sus memorias, no en vano tituladas Filología catalana. Su última incursión en dicha disciplina, no obstante, podría rebasar lo estrictamente lingüístico para convertirse en un programa, programa, programa; máxime si, como todo parece indicar, Pericay sale elegido parlamentario balear por Ciudadanos.

El programa al que me refiero es Un model lingüístic per ses Illes Balears(Fundación Jaume III), que, a diferencia de otros trabajos de Pericay, pretende una finalidad enteramente tautológica, a saber: que las modalidades lingüísticas baleáricas sean eso, baleáricas. Tal como afirma el autor en el prólogo, el balear que se enseña en la escuela desde hace 25 años “guarda poca relación con la tradición filológica del archipiélago”. O lo que es lo mismo: es un estándar que, “excluyendo determinadas soluciones verbales y alguna variante léxica, coincide, en todos los detalles, con el modelo fijado a lo largo de tres décadas y media por la administración, la escuela y los medios de comunicación de Cataluña”. Obviamente, arguye Pericay, detrás de esta catalanización se halla el afán de preservar la unidad de la lengua, “unidad que sus apóstoles siempre confunden con uniformidad”, y que, “en muchos casos”, responde a un “proyecto político”.

El propósito de la obra, así, es restituir el vínculo entre el modelo lingüístico balear y la comunidad que ha de emplearlo. Para ello, Pericay toma como fundamento los trabajos de Antoni Maria Alcover y Francesc de Borja Moll, que el pancatalanismo había marginado, y recupera palabras o expresiones que, por su origen castellano (“nunca por ser de origen francés o italiano, no hace falta precisarlo”), habían sido excluidas de los registros léxicos normativos. En el modelo que plantea el flamante candidato de C’s, se dice “passar gust” o “disfrutar” en vez de “gaudir”, “naturalesa” en vez de “natura” y “becada”, “horeta” o “sesta” en vez de “migdiada” o “becaina”. Se trata, en suma, de anteponer la forma insular a la catalana, esto es, de devolver la lengua a sus hablantes, cada vez más imbuidos de la creencia de que las palabras demasiado isleñas eran sospechosas de incorrección, y de que todo aquello que no sonara a TV3 era una impureza inoculada por la burguesía local, de natural españolista. Ello había resultado en aberraciones como la que el propio Pericay describía en El Mundoel pasado febrero: “Los ciudadanos no se sienten representados con lo que oyen, incluso hay muchos hijos que corrigen a sus padres porque en la escuela les han dicho que palabras como vacacions es un’barbarisme’ o un coloquialismo, lo cual es falso”.

A partir del 24 de mayo oiremos eso mismo, con voz más clara que alta,en sede legislativa.

_______________

Publicat a Libertad Digital, es 16-4-2015.

Publicat a

Sa catalanada: engegar ses nostres modalitats allà on no hi plou

Segur que encara recorden una de ses darreres catalanades. Era s’història d’un algaidí que anava a una estació de servici de Palma i allà s’encarregat, un català de Girona, li demanava què feia, mentre li mostrava un cartell on apareixia s’expressió “fer benzina”. S’algaidí havia d’aclarir-li llavors que a Mallorca no se fa benzina, se posa. I, a continuació, havia de precisar-li també que a Mallorca un cotxo no s’engega, se posa en marxa.

Per desgràcia, no pareix que s’arabalears.cat mos llegesqui. I, si per ventura mos llegeix, lo que és segur és que no mos fa gens ni mica de cas. S’imatge que tenen aquí devora –i que poden veure aquí ampliada– correspon a una notícia publicada deu dies enrere. Està datada a Atenes i és molt probable que l’hagi escrita un periodista català pensant en s’edició catalana des diari. Però vet aquí que ha sortit també a s’edició balear. Són ets efectes de considerar que lo que val per Catalunya val també per València i ses Balears. Idò no, no val. Perquè aquest titular, que en català significa que Syriza posa en marxa es pla, a qualsevol banda de ses Balears significa exactament lo contrari: que no el posa en marxa, que el se lleva de damunt i l’envia allà on no hi plou.

N’hi ha que repetim i denunciam dia sí, dia també que es procés de substitució de ses nostres modalitats per un estàndar de base barcelonina –procés emprès pes filòlegs pancatalanistes i ses seves corretges de transmissió mediàtiques i educatives– no té aturall. Que de cada vegada resulta més visible, més intens, més descarat. I no fa falta afegir que exemples com es que avui reproduïm mos donen tristament sa raó.

Publicat a

Llengua estàndar i llengua literària

D’ençà que sa Fundació Jaume III va començar a desplegar sa seva activitat —i ja fa d’això un any i mig bo— i d’ençà sobretot que ha publicat es seu llibre d’estil, Un model lingüístic per ses Illes Balears, es debat entorn de sa llengua ha pres un color distint des que havia tengut en tots aquests anys d’autonomia. Ja no se tracta de discutir com l’hem d’anomenar, aquesta llengua, entre altres raons perquè tots es qui consideram que no té ni hauria de tenir cap altre nom que s’històric de mallorquí —o menorquí, eivissenc o formenterer, segons de quina illa xerrem— topam sistemàticament amb una paret que es nostros representants polítics no han volgut mai franquejar: s’Estatut d’Autonomia i, en concret, es seus articles 4 i 35. Ja no se tracta tampoc de discutir qüestions ortogràfiques, com si encara fóssim un segle enrera, quan sa llengua no s’ensenyava a s’escola ni s’usava a penes en es medis de comunicació i a s’administració. Mos agradi o no, disposam avui en dia d’una ortografia reglada, que és sa que s’aprèn a s’escola i s’utilisa a sa premsa i en ets àmbits administratius. Proposar-ne una de nova no trauria cap enlloc.

Si no se tracta ja de debatre entorn des nom de sa llengua ni de demanar-se quina ortografia s’ha d’usar, ¿de què se tracta, idò? Per sa nostra fundació no hi ha dubte: d’un problema de models. És per això que acabam de publicar un llibre que conté una proposta alternativa a sa vigent. I és per això que creim que sa societat balear, sense exclusions, té dret a un debat públic sobre quin ha de ser es model d’estàndar balear, si es que s’utilisa avui i des de fa més de tres dècades a tots es registres cultes o, en canvi, es que proposa sa Fundació Jaume III en es seu llibre d’estil que acaba de publicar. Fa un parell de mesos es diari Última Hora publicava una enquesta en què un 68% de balears considerava que s’article salat s’havia d’emprar en ets informatius d’IB3 (Última Hora, 5-10-2014). ¿Com por ser, per tant, que se’n faci un ús tan raquític o, en altres paraules, que només s’empri a ses seccions més poc prestigiades, com es deports i es temps, i encara amb gran escàndol des doctes filòlegs de sa UIB i ses seves corretges de transmissió mediàtiques? Senzillament, perquè es model dominant no l’admet. I aquest no és més que un exemple, ja que n’hi ha a forfollons i de tota casta.

Ara, això no lleva que sigui un exemple significatiu. I és que es gran argument a què recorren es defensors de s’exclusivitat de s’article lalat o literari és justament es de sa tradició literària. Segons ells, a sa literatura sempre s’ha usat aquest article i no sa combinació de salat i lalat, pròpia des xerrar de Mallorca i de ses altres illes germanes. I com que sempre s’hi ha usat, afegeixen, ses coses han de seguir igual. No fa falta afegir com és de discutible un tal raonament. En primer lloc, perquè a sa literatura produïda a ses Balears, sobretot de finals des XIX i començaments des XX, hi ha una bona partida d’obres on s’usa s’article salat en combinació amb so lalat, o sigui, lo que constitueix es sistema de s’article baleàric. I, després, perquè aquest recurs a sa tradició literària per justificar determinades característiques de sa llengua estàndar, si bé podia tenir un cert sentit abans des naixement de sa televisió i sa generalisació de ses emissions radiofòniques, ha deixat de tenir-lo de llavors ençà. Una cosa és sa literatura i s’altra es medis de comunicació, s’administració o el món de s’escola. Així com aquests tres darrers àmbits, que és on se suposa que s’ha d’emprar s’estàndar, tenen com a destinatària sa comunitat lingüística balear, sa literatura, en especial si és adjectivada de catalana, té un destinatari distint —deixant a part que sa literatura, per definició, admet tots es registres i no és privativa de s’estàndar—. Repetir incansablement sa cançoneta de sa llengua literària com a únic referent possible de s’estàndar no només és un anacronisme, sinó que ja fa fins i tot rialles.

Però aquí està es re de sa qüestió i no mos cansarem d’insistir-hi. Fa just dues setmanes s’escriptor Carles Cabrera reflexionava en veu alta sobre es models de llengua. No mos citava pes nom —a s’àmbit on se mou, es reconeixement públic de sa nostra existència constitueix quasi un motiu d’excomunió—, però sí mos identificava amb so «gonellisme» i afirmava que aquest gonellisme «havia transitat intel·ligentment de l’histrionisme esquizofrènic extraparlamentari a aferrar-se a l’emblanquinat de l’Institut d’Estudis Catalans i abraçar auctoritas del Departament de Filologia Catalana de la UIB com Josep A. Grimalt o Jaume Corbera, semblantement partidaris de l’acostament màxim de la llengua escrita a l’oral» («El model de llengua», Última Hora, 2-3-2015). Vagi per endavant que no mos molesta gens ni mica que mos identifiquin amb so gonellisme original i ses seves tesis, baldament ignorem què és això de s’«histrionisme esquizofrènic extraparlamentari». En canvi, no creim haver-mos aferrat mai a cap mur acadèmic ni haver abraçat mai cap autoritat filològica local; lo que sí hem fet és aprofitar totes ses aportacions filològiques degudament contrastades i que han convengut an es nostro propòsit, que no és altre, recordem-ho, que es de consolidar un estàndar vàlid per ses Illes Balears. O, si s’ho estimen més, un estàndar que tengui com a primer destinatari sa comunitat lingüística balear.

A sa seva exposició un poc embullada de models vigents, Cabrera cita es cas, entre altres, de dos escriptors mallorquins, Baltasar Porcel i Melcior Comes, que varen optar i opten per escriure ses obres en català central. Com és natural, hi tenen tot es dret. Com el tendrien d’escriure en gaèlic, en romanx o en cherokee. Des seu pa en faran sopes. Però aquest no és es debat. Lo que mos hem de demanar és si volem un estàndar que tengui com a principal referent sa nostra comunitat lingüística, o sigui sa balear, o ja mos està bé lo que hi ha en aquests moments. I, en sebre sa resposta, hem d’obrar en conseqüència i exigir a ses nostres institucions que també ho facin.

______________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 18-3-2015

Publicat a

Es sistema baleàric de s’article a “Xerram de llengo”

Cada dos dimecres –es segon i es quart de cada mes, per ser exactes–, Joan Font i Xavier Pericay reflexionen sobre es model lingüístic que convé an es ciutadans de Balears. Ho fan a “Xerram de llengo”, un espai de Radio Bellver patrocinat per sa Fundació Jaume III. Així, dimecres passat es dos membres de sa Fundació varen explicar an ets oients des programa per què a Balears tenim un sistema amb dos articles, es salat i es lalat, i no un article tot sol; en què consisteix aquest sistema, com funciona; per què és singular i ha de ser preservat si no volem que tot un sistema d’interpretació de sa realitat desaparegui; i per què, si el volem preservar, hem de fer tot lo possible perquè s’ensenyi a s’escola, s’usi en es medis de comunicació i s’apliqui a s’Administració. Es programa també va incloure una breu reflexió sobre es vocabulari que se va perdent a força de no utilisar-lo i una referència a ses distintes activitats que du a terme sa Fundació.

Poden escoltar “Xerram de llengo” pitjant en aquest enllaç. (Sa secció va des minut 3 amb 40 segons fins an es minut 30. )

Publicat a

Coses des Padrí: “De color de sempenta de frare”

Un dia xerràvem de s’hermosura d’unes paraules ben compostes una devora s’altra. Avui he de xerrar de ses expressions que no tenen cap ni peus. O això mos pareix. Perquè totes ses dites o ses frases fetes tenen sempre un sentit ben fondo que li hem de trobar, pentura  amb un  cercapous, amb molta dificultat, emperò segur que el tenen.

Anem-hi, idò. Si volem descriure qualsevol cosa que mos fuig de ses mans perquè és pràcticament indefinible, li pegam grapada en es paner dets impossibles i mos ne surt un enfilall de ses que pareixen fetes a posta per girar-mos es cervell damunt davall. D’aquelles que mos regiren o mos fan arrufar ses celles, perquè sa cervellera mos bull com una cafetera de padrina.

És es cas des color de sempenta de frare que tenen es calçons d’un foraviler quan els ha emprat per posar ses teules que han caigut amb ses ventades darreres; per recompondre sa paret des corralet d’allà baix que s’ha mig esbucada; per exsecallar es garrovers quan és es temps o per anar a cercar caragols amb sa cussa que els mos mossega, esfilagassant es baixos que han perdut sa fesomia. Aquest seria es color, ni més ni pus. O també podríem dir que el tenen d’ala de mosca. Que ve a esser lo mateix però amb un cert matís cromàtic entre blanc i grisós que se pot classificar més bé.

Entre sa sempenta d’un frare i s’ala d’una mosca, però, hi ha un abisme de sentit. Sa primera expressió és absolutament impossible de definir, és es surrealisme aplicat an es vocabulari local. Sa segona, com deia, mos insinua un to, mos dóna una pista des color que volem: es d’uns calçons de davall que eren negres dins sa botiga i que, després de centenars de rentadorades de tots es colors i condicions tèrmiques, han tornat com han tornat. Resultat: uns calçons de davall que ja no sabem si són o no són.

Si voleu provar de definir lo que pareix impossible, provau-ho. Segur que trobau un parell d’expressions que vos hi encaixen com uns peus dins unes sabates fetes a mida. De ses que ja no se fan si no ets coix. A ca meva, mon pare al cel sia, sempre que volia demanar que li posassin poquíssim de lo que fos, feia sa mitja, mos mirava de coa d’ull i envergava: “Posa’m una grampeta de pèl d’anca de sal, per favor”. Si sou capaços de pesar la cosa, no sou des nostros. A un d’aquí, aquestes imprecisions li pareixen claríssimes!

Publicat a

Sa catalanada: “entregar” o “lliurar”

Ja saben sa curolla que tenen es nostros catalanistes contra lo que anomenen “hispanismes”.  En Gabriel Bibiloni, professor de filologia catalana de sa UIB, ha fet d’aquesta lluita a mort sa principal raó de sa seva vida. Tot lo que faci olor d’hispànic ha de ser retirat de sa circulació per impur i tòxic; no així tot lo que véngui de França, clar. I, de fet, ses nostres autoritats, encara que moltes vegades sense ser-ne conscients, els han fet cas. Se fixin en s’imatge que hi ha aquí devora i que també trobaran assuquines per si la volen ampliar. Se tracta d’un fragment de ses darreres notícies des Parlament de ses Illes Balears que poden consultar a sa seva página web. Com veuen, apareix sa paraula “lliurament” (des verb “lliurar”) que, com sabem, vol dir entrega(des verb entregar), que és com ho hem dit sempre en mallorquí. En lloc d’una entrega de premis, es primcernuts normalisadors des Parlament balear s’estimen més dir un “lliurament de premis”. A baix, en canvi, en flagrant contradicció, en es cos de sa notícia, compareix entregaran i no “lliuraran”.

¿És correcte dir entregar en lloc de “lliurar”? Correctíssim. Podem trobar entregar en es Diccionari de la llengua catalana, segona edició (DIEC2) com a sinònim de “lliurar”. El trobam també en es Diccionari català-valencià-balear amb sa següent entrada, prou eloqüent:

“Etim.: del llatí integrare, ‘fer sencer, completar’. El verb entregar és considerat generalment com a castellanisme, però la seva antiga documentació, ja en el segle XIV, sembla permetre d’atribuir-li puresa catalana i considerar-lo resultat d’una metàtesi de la forma catalaníssima entegrar.”

De fet, Francesc de Borja Moll, en fa una menció especial en es pròleg des Diccionari català-castellà, a s’edició que fa tretze. Diu així:

“Fa alguns anys es va discutir l’admissió del verb entregar, que era considerat castellanisme, i s’havia decretat que fos substituït sistemàticament per lliurar. Però la forma entregar no té, en la seva forma, res que s’oposi al seu caràcter català legítim, procedent del llatí integrare. Per altra banda, entregar s’usa a la totalitat dels Països Catalans i ja està documentat al segle XIV. L’interès a eliminar-lo del nostre lèxic sembla fruit d’un excés de zel poc justificat” (Diccionari català-castellà, tretzena edició, Editorial Moll, Mallorca, 2010, pàg. XIV).

Ja ho veuen, no hi ha cap raó que justifiqui marginar es verb entregar a favor de “lliurar”. No només és una paraula balear, ben corrent i d’ús habitual a ses nostres illes, sinó que compta amb totes ses benediccions acadèmiques i normatives. Per això l’hem inclosa en es lèxic d’Un model lingüístic per ses Illes Balears, es llibre d’estil que sa nostra fundació acaba de publicar.

Publicat a

De quan ses farmàcies eren apotecaries

Anunci-GazdeMall 11-4-1903S’anunci que tenen aquí devora —i que també trobaran assuquí, per si el volen ampliar i llegir-lo més còmodament— va sortir en es segon número de sa Gazeta de Mallorca, un setmanari publicat a Palma entre es 4 d’abril i es 17 d’agost de 1903. Fa, idò, un segle ben llarg. Avui no s’estila que ses apotecaries anunciïn es seus productes en es diaris, però, si qualcuna ho fes, és segur que no s’expressaria així. Perquè han passat 112 anys, clar, i s’ortografia s’ha regularisat. Però sobretot perquè ja no seria en mallorquí, com s’expressaria, sinó en una espècie de català de laboratori —i mai més ben dit, tractant-se d’apotecaries—.

Així, en lloc de tan bo de prende, hi trobaríem «tan fàcil de prendre». Ses formes verbals sia i sien, ben antigues i encara usades oralment per una bona partida de mallorquins, haurien deixat pas a «sigui» i «siguin», respectivament. S’adjectiu llépol hauria estat substituït per «llaminer», de sa mateixa manera que tossinahauria desaparegut en benefici de «tos». Es verb emprar segurament no hi figuraria; en es seu lloc hi trobaríem «usar» o «utilitzar». I lo que podem posar-hi messions que no hi seria és aquest deixant es peus que és un xalar es caminar-hi, tan arrelat i tan expressiu. Com tampoc hi apareixeria, en fi, aquest altre gir, és per demés, substituït per un genèric «és inútil».

I ara pentura qualque lector ben intencionat se demanarà: ¿com pot ser que hàgim deixat perdre tot això? I ell mateix haurà d’admetre que es problema no són, clar, es farmacèutics que ja no s’anomenen apotecaris, sinó sa societat en conjunt, que ha anat abandonant a poc a poc sa seva secular manera de xerrar i permetent que fos reemplaçada per un model estrany, vengut de fora, emparat en no se sap quin prestigi i an es servici d’interessos polítics inconfessables.

Publicat a

Sa catalanada: “fer benzina” i “engegar el cotxe”

Conten que un algaidí no gaire avesat a mirar TV3 va anar s’altre dia a posar benzina a una estació de servici a sa sortida de Palma. L’homo entra dedins, se posa a sa coa i espera que espera que l’atenguin. S’encarregat, un sant homo de Girona, li diu: “─Què fem?” “─Homo, esperar”, contesta es mallorquí. Es gironí torna a insistir: “─Què fem?” i es nostro escabotell torna a contestar: “─Homo, esperar”. S’empleat veu que no l’entén i li fa senyes que miri es cartell que podem veure a s’imatge. El mira, fa sa mitja i veu d’on ve s’embull.

Es catalans no posen benzina, “fan benzina”, i aquí, com saben, no en volem sentir xerrar, ni de “fer benzina”, ni de fabricar-ne ni de treure petroli. Res idò, diu amb segones es bergant: “─Faci benzina, si vol”. Es català li amolla: “─Però, mentrestant, no m’engegui el cotxe”. “─No passi pena”, li respon l’homo, “no l’engegaré no, es meu cotxo, és ben meu, me va costar un ronyó i me fa un bon servici”. Es català queda estafaril·lat, fred, sense entendre per on li surt aquell dimoni d’Algaida. I és que noltros tampoc “engeguem el cotxe”, senzillament “posam en marxa es cotxo”. Es verb “engegar” vol dir en mallorquí “treure qualcú defora”. Coses que passen an aquells que no miren TV3 ni llegeixen s’arabalears.cat.

Se fixin un altre pic en aquest cartell. Pareix dissenyat per Catalunya i l’han importat talment aquí sense importar-los gens ni mica que noltros no diguem ni “et tornem”, ni “serveis” ni “fer benzina”. Lo de sempre. Ses grans companyies no mos tenen en compte i segueixen tractant-mos com si fóssim catalans insulars. Mentrestant, ses nostres modalitats insulars se moren de rialles dins s’Estatut d’Autonomia. ¿Fins quan?

Publicat a

‘Un home de combat’

MIGUEL NIGORRA OLIVER.

A propósito del cierre de la Editorial Moll he leído por primera vez un interesante libro, editado en 1962, con motivo del centenario del nacimiento de Mossén Alcover que fue escrito por Francesc de Borja Moll, fundador de la editorial, titulado Un home de combat que me ha proporcionado Lleonard Muntaner. El libro es una biografía resumida de Alcover, con quien Moll casi desde el principio colaboró en la gran obra del Diccionari. En la liquidación de los restos del naufragio que se está realizando en el polígono de Son Castelló quizá se puede encontrar más de un ejemplar. Lo cierto es que el libro es el vivo retrato que Moll hizo de Alcover como hombre estudioso, inmenso trabajador, duro y gran apasionado por su obra en la que dejó su salud, su patrimonio e incluso las ayudas de sus hermanos que se ganaban la vida como payeses, con el sudor de su frente, en las possessionsde Manacor, en Santa Cirga, Sa Torre Nova y Son Crespí.

Los trabajos del Diccionari habían empezado en 1901 con la célebre lletra de convit y con la publicación mensual del bolletí. Moll se incorporó a propósito de una visita de Alcover en el Seminario de Ciudadela donde aquél estaba. Alcover había creado una gran red de colaboradores que rellenaban las cédulas o fichas que se clasificaban en la célèbre calaixera. A los más eficientes los calificaba como «es que no tenen son».

Alcover fue nombrado presidente de la Sección Filológica del Institut d’Estudis Catalans creado en Barcelona por Prat de la Riba, con quien Alcover mantenía una buenísima relación. En 1915 se trasladó la calaixera a Barcelona ante la reiterada insistencia de Pompeu Fabra que vino expresamente a Mallorca en nombre de Prat de la Riba. Habiendo fallecido Prat en 1917, surgieron tensiones entre Alcover y los miembros del Institut pues el enfoque de Alcover, que se reflejaba claramente en la introducción que se preparó para el primer tomo, optaba por la defensa de la unidad de la lengua pero sin llegar a la uniformidad. Un punto también de tensión fue incluir la traducción al castellano que Alcover justificaba como ayuda a los que lo conocían. El mayor punto conflictivo fue que los catalanes pedían tres diccionarios: uno para los dialectos, otro para la lengua literaria moderna y otro para la lengua antigua. Alcover quería un solo diccionario en el que llevaba trabajando cerca de veinte años. Alcover,  que de payés tenía mucho pero de tonto nada, veía que la lengua literaria era lo que más interesaba a los catalanes, con el mallorquín muerto y sepultado bajo la losa del barceloní. Sobre esto escribió: «aquest escabotell de barcelonistas miran lo de fora de Barcelona com un dialecte pudent, corromput, tirador i que no té per on agafar». La ruptura violenta en 1918, se produjo al lanzar Alcover un duro manifiesto que se publicó en su Bolletí, y al ordenar que la calaixera volviera a Palma, rematando la faena al anunciar su decision de que el Diccionari de la Llengua Catalana apareciera con el título definitivo de Diccionari català-valencià-balear. Joan Estelrich, en sus Dietaris desde la perspectiva política de La Lliga de Cambó y sin ningún atenuante cultural, escribió que Alcover «ha perduda tota l’estimació que li professava, és un fanàtic, un intolerant, un caparrut», añadiendo «només de pensar amb aqueix home vil me sento agitadíssim, nerviosíssim i eloqüentíssim».

La primera consecuencia negativa de la ruptura fue que se agravó el gran problema de la financiación. En 1922 el hermano menor de los Alcover, l’amo en Pep, le aconsejó: «Toni, si jo fos de tu, escriuria an es Comte de Romanones i an en Maura contant-los lo que t’han fet a Barcelona, i els demanaria ajuda». Esta recomendación no le sonaba bien a Alcover pero su apretada y desesperada situación económica le ayudó a recapacitar escribiendo una serie de cartas a políticos conocidos.  Su sorpresa fue grande al recibir un telegrama del secretario particular de Alfonso XIII citándole en Madrid donde fue recibido y apoyado por el Rey. El tema se llevó a Las Cortes y se aprobó una ayuda de 25.000 pesetas anuales pero con el voto en contra de casi la totalidad de los diputados catalanes, con una intervención durísima, contra el Diccionari como obra «contra Cataluña» de Alomar Villalonga, mestre Biel, decía Alcover. Una euforia excesiva se apoderó de Alcover que se lanzó otra vez a una crítica desenfrenada contra sus antiguos colaboradores catalanes, a los que atacó con su clásica dureza y conocido sarcasmo. La ayuda del Gobierno se mantuvo hasta 1926 en que Primo de Rivera la canceló.

De nuevo la preocupación se apoderó de Alcover.  Hizo las paces con Pompeu Fabra y acudió también a Francesc Cambó en 1928. Este le recibió con amabilidad, le invitó a sentarse y exponer su problema. Así lo hizo Alcover y al terminar, Cambó le soltó la andanada: «Mossén Alcover, a vostè li ha succeït el que succeix a tots els traidors».

A trancas y barrancas salió por fin el primer tomo del Diccionari en 1932. Este mismo año fallece Alcover y Moll prepara el segundo tomo editado en 1935. En el libro Un home de combat dice Moll que antes de morir le había dicho: «Quan jo seré mort, canvia l’ortografia, si la vols canviar; mentre jo visqui, no la vull canviar. Ja he canviat massa vegades». Alcover había tenido un duro ataque de apoplejía que le hizo reducir su actividad con consecuencias que duraron el tiempo suficiente para prepararse para el tránsito definitivo. Conociendo el personaje resulta difícil creer las palabras atribuidas a Alcover. En la Introducción del primer tomo había dejado clara su posición sobre la ortografía. Y en la Introducción de la edición digital de Moll no queda ninguna referencia a aquella, insistiendo en el indemostrable tópico de la repoblación. Los otros ocho tomos, que completaron la gran obra, se publicaron entre 1950 y 1962 en pleno Franquismo con la decisiva colaboración de las instituciones públicas isleñas y de muchos particulares. Hay que reconocer que la gran obra de Alcover no se hubiera terminado sin la total entrega al trabajo de Francesc de B. Moll, a pesar de su rendición ante el Institut.

Hoy jueves, 19 de febrero se hace la presentación en Palma del libro Un model lingüístic per ses Illes Balears que ha sido posible por el apoyo de la Fundación Jaume III y gracias al acertado trabajo de Xavier Pericay y Joan Font Rosselló. Este trabajo supondrá el mejor homenaje a la herencia cultural lingüística de Mossén Alcover y a su numantina y heroica resistencia.

____________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 19-2-2015