S’anunci que tenen aquí devora —i que també trobaran assuquí, per si el volen ampliar i llegir-lo més còmodament— va sortir en es segon número de sa Gazeta de Mallorca, un setmanari publicat a Palma entre es 4 d’abril i es 17 d’agost de 1903. Fa, idò, un segle ben llarg. Avui no s’estila que ses apotecaries anunciïn es seus productes en es diaris, però, si qualcuna ho fes, és segur que no s’expressaria així. Perquè han passat 112 anys, clar, i s’ortografia s’ha regularisat. Però sobretot perquè ja no seria en mallorquí, com s’expressaria, sinó en una espècie de català de laboratori —i mai més ben dit, tractant-se d’apotecaries—.
Així, en lloc de tan bo de prende, hi trobaríem «tan fàcil de prendre». Ses formes verbals sia i sien, ben antigues i encara usades oralment per una bona partida de mallorquins, haurien deixat pas a «sigui» i «siguin», respectivament. S’adjectiu llépol hauria estat substituït per «llaminer», de sa mateixa manera que tossinahauria desaparegut en benefici de «tos». Es verb emprar segurament no hi figuraria; en es seu lloc hi trobaríem «usar» o «utilitzar». I lo que podem posar-hi messions que no hi seria és aquest deixant es peus que és un xalar es caminar-hi, tan arrelat i tan expressiu. Com tampoc hi apareixeria, en fi, aquest altre gir, és per demés, substituït per un genèric «és inútil».
I ara pentura qualque lector ben intencionat se demanarà: ¿com pot ser que hàgim deixat perdre tot això? I ell mateix haurà d’admetre que es problema no són, clar, es farmacèutics que ja no s’anomenen apotecaris, sinó sa societat en conjunt, que ha anat abandonant a poc a poc sa seva secular manera de xerrar i permetent que fos reemplaçada per un model estrany, vengut de fora, emparat en no se sap quin prestigi i an es servici d’interessos polítics inconfessables.