Un dia xerràvem de s’hermosura d’unes paraules ben compostes una devora s’altra. Avui he de xerrar de ses expressions que no tenen cap ni peus. O això mos pareix. Perquè totes ses dites o ses frases fetes tenen sempre un sentit ben fondo que li hem de trobar, pentura amb un cercapous, amb molta dificultat, emperò segur que el tenen.
Anem-hi, idò. Si volem descriure qualsevol cosa que mos fuig de ses mans perquè és pràcticament indefinible, li pegam grapada en es paner dets impossibles i mos ne surt un enfilall de ses que pareixen fetes a posta per girar-mos es cervell damunt davall. D’aquelles que mos regiren o mos fan arrufar ses celles, perquè sa cervellera mos bull com una cafetera de padrina.
És es cas des color de sempenta de frare que tenen es calçons d’un foraviler quan els ha emprat per posar ses teules que han caigut amb ses ventades darreres; per recompondre sa paret des corralet d’allà baix que s’ha mig esbucada; per exsecallar es garrovers quan és es temps o per anar a cercar caragols amb sa cussa que els mos mossega, esfilagassant es baixos que han perdut sa fesomia. Aquest seria es color, ni més ni pus. O també podríem dir que el tenen d’ala de mosca. Que ve a esser lo mateix però amb un cert matís cromàtic entre blanc i grisós que se pot classificar més bé.
Entre sa sempenta d’un frare i s’ala d’una mosca, però, hi ha un abisme de sentit. Sa primera expressió és absolutament impossible de definir, és es surrealisme aplicat an es vocabulari local. Sa segona, com deia, mos insinua un to, mos dóna una pista des color que volem: es d’uns calçons de davall que eren negres dins sa botiga i que, després de centenars de rentadorades de tots es colors i condicions tèrmiques, han tornat com han tornat. Resultat: uns calçons de davall que ja no sabem si són o no són.
Si voleu provar de definir lo que pareix impossible, provau-ho. Segur que trobau un parell d’expressions que vos hi encaixen com uns peus dins unes sabates fetes a mida. De ses que ja no se fan si no ets coix. A ca meva, mon pare al cel sia, sempre que volia demanar que li posassin poquíssim de lo que fos, feia sa mitja, mos mirava de coa d’ull i envergava: “Posa’m una grampeta de pèl d’anca de sal, per favor”. Si sou capaços de pesar la cosa, no sou des nostros. A un d’aquí, aquestes imprecisions li pareixen claríssimes!