En es capítol d’entrevistes, amb freqüència es periodista entrevistador, a més d’introduir qualque pregunta maliciosa o polèmica, cerca sa resposta més compromesa, irrellevant o efectista a fi de subretxar-la i fins i tot fer-la servir com a títolvirtual, com a declaració o proclama, molt millor si apareix descontextualisada o fora es matisos que l’haurien de complementar.
És lo que va succeir dissabte 6 de juny amb s’entrevista a na Mariantònia Lladó que li va fer El Mundo-El Día de Baleares arran de sa publicació de Bearn o sa sala de ses pepes, on després d’una bona taringa de preguntes i respostes s’entrevistador, Marcos Torío,li acaba demanant si existeix sa llengo balear. Sa resposta de sa filòloga conté matisos i podria incloure encara més raons, no és, en rigor, un ‘no’, però es diari encapçalà desafortunadament s’entrevista amb un reduccionisme bastant groller i inquietant: “Sa llengo balear no existeix”.
Això no és pròpiament lo que afirma s’entrevistada –gran defensora des mallorquí i des grup baleàric, per altra banda–, que matisa que “balear” és un terme convencional, un terme tècnicament filològic en oposició an es gentilicis tradicionals i seculars: mallorquí, menorquí o eivissenc, parts d’un conjunt que per sa seva rica pluralitat és en gran mesura abstracte. Podríem reproduir moltes de ses declaracions de na Mariantònia en defensa de sa dignitat formal des mallorquí (que no considera ‘col·loquial’) o de s’article ‘salat’, així de ses seves crítiques cap a s’actual estàndard, però creim que ja basta deixar-ho apuntat.
ES BALEAR. Es ‘balear’ com a llengo és un concepte problemàtic per sa seva relativitat i composicionalitat. Se tracta d’un constructe legítim però merament tècnic, filològic, que no se concreta en un corpus an es qual se li pugui dir ‘llengo’ en un sentit convencional. Pot ser avinent per definir es conjunt de parlars de Balears, com a terme pràctic a esmentar a una futurible reforma de s’Estatut d’Autonomia, com a sinònim de ‘grup lingüístic baleàric’, o sigui, es conjunt que aglutina es diversos parlars balears que el constitueixen idealment. Aquests tenen cada un ses seves pròpies característiques i presenten tals concomitàncies que formen una família cohesionada. Però no lo suficientment cohesionada com per parlar, en sentit estricte, d’una sola llengo articulada que permeti un estàndard monolític i sense fissures
Per posar un exemple anàleg, difícilment podem dir que existeix sa ‘llengo romanç’, i no obstant es castellà és una llengo romanç, com ho són s’italià, es francès, etc. Igualment es mallorquí és ‘balear’, com ho és es menorquí o s’eivissenc.
Una ‘llengo balear’ malentesa equivaldria a una mescladissa dets elements propis des parlars naturals i autèntics de cada illa, i ningú mai ha xerrat o rallat o parlat amb aquest criteri caòtic. I si ho fes feria es ridícul.
UN ESTÀNDAR BALEAR ÉS POSSIBLE. No obstant, un estàndard balear sí és possible en es seu sentit de marc normatiu i descriptiu dets elements formals comuns (i també diferencials, privatius) de ses seves diferents manifestacions. Es caràcter plural des grup lingüístic baleàric fa que aquest estàndard hagi de ser a la força de tipo composicional (a diferència de s’actual estàndard ‘català’ centralista), i dins el segle XX comptam amb vàries propostes normatives modernes (molt semblants entre sí) més una caracterisació des baleàric per part des filòleg Joan Veny (membre de s’Institut d’Estudis Catalans) que, maldament està mancada d’intencionalitat normativa, el descriu amb precisió dedicant-li vàries característiques laudatòries
Altres pseudogramàtiques o guies pràctiques referides principalment an es mallorquí de sa seva època són prenormatives (és a dir, d’abans de s’unificació de criteris, al manco per lo que fa a grafismes), decimonòniques o encara anteriors, resulten obsoletes i sobretot mancades de s’exigència inherent a tota temptativa normativa: es seu caràcter convencional, consensuat. Són es resultat des lloable esforç d’un o un altre autor, interpretacions personals expressades invariablement en un castellà farcit igualment d’anacronismes. En aquest capítol, es marc més sèrio amb què comptam és sa recent proposta des filòleg Xavier Pericay (‘Un model lingüístic per ses Illes Balears’, Fundació Jaume III, elaborat en coordinació amb altres filòlegs) que, a pesar de qualque crítica, respecta es grafisme modern però se desmarca en molts de sentits de s’ortodòxia des principals pressuposts fabrians que atempten contra s’identitat des ‘balear’. Per cert, ja fa més d’una dècada es prestigiós estudiós de sa llengo Lluís Cerdó titulava un interessant article amb ses paraules que encapçalen aquest paràgraf: ‘Un estàndard balear és possible’. En Cerdó se considerava obertament hereu intel·lectual d’en Pep Gonella i a pesar d’això fins i tot n’Aina Moll sovint el consultava en qüestions tècniques relatives an es mallorquí.
Es terme ‘llengo’ per aplicar-lo an es balear només pot tenir aquesta accepció, sa d’un marc referencial legítimament representatiu que sia assenyat i assumit pes col·lectiu d’usuaris: es conjunt de parlants.
Es terme ‘llengo balear’ és vàlid, però s’ha d’entendre com lo que és, un constructe al·lusiu a ses seves parts, s’etiqueta pràctica per designar un llinatge lingüístic. Davant sa pregunta ‘maliciosa’ d’un entrevistador, aquestes raons són males d’exposar. Per afegitó, aquesta falta de justificació per manca d’espai, inherent a sa premsa escrita, pot donar peu a un sucós ‘titular’ i deixen en carreró que no passa a qui, com s’entrevistada, se veu obligat a donar una resposta massa sintètica.
Si no tenim això clar, mal podrem defensar-mos de s’avassallament i desplaçament lingüístic an es qual mos aboca s’imposició d’estàndard centralista i equívocament ‘cientifista’ que en darrera instància mos ve dictat des de Barcelona.
