Publicat a

Las diadas

Supongo que todos los pueblos han de tener (quizá por inercia o mercantilismo, por suscripción popular o sólo por presumir de afinidades) sus propias celebraciones y efemérides, su íntima dosis de autoafirmación más o menos orgiástica, oficial y hasta histórica, su personal e intransferible catarsis, su colmena enmarañada de símbolos, su colección atmosférica de himnos triunfales, sus refulgentes joyas de la corona, su teatro medieval (o postmoderno) del horror y su libro abierto de las vanidades.

Toda esta sucesión de síntomas no debe alarmarnos, porque no deja de ser un apunte del natural, una inocente extrapolación de lo que sucede cada año, el 12 de septiembre o el 31 de diciembre, cuando a unos o a otros les da por acordarse de Jaume II, su carta de franquicias y privilegios del Reino de Mallorca, en el primer caso, y la hiperbólica introducción de la lengua catalana y sus infecciones colaterales, en el segundo caso. La isla, al fondo, sigue palpitando su calma o bullicio ancestral, su apatía o discreción, su mirar de cerca como si fuera de lejos. O viceversa.

Se trata, pues, de ajustar la mirada sobre las razones que mueven al econacionalista (o así) Miquel Ensenyat, presidente del CIM, a impulsar campañas ciudadanas como Repensar Mallorca en pro de la diada catalanista y del propio Consell. Como era de prever, las consultas formalmente asamblearias acaban convirtiéndose, siempre, en el mejor cauce de la manipulación ideológica. Hace siglos que no celebro diada alguna y así va a seguir siendo.

___________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 18-8-2015.

Publicat a

Es fracàs de s’estàndar de sa UIB

Fa estona que es concepte de llengua estàndar va deixar de ser equivalent a llengua literària (escrita, de “littera”: lletra). Amb s’irrupció des medis audiovisuals de masses, es paradigma de sa formalitat va deixar de ser sa literatura per deixar pas a s’oralitat. Com ha dit Màrius Serra, es medis de comunicació s’han convertit en “el primer aparador d’una llengua” que “ha arrabassat la centralitat social a la literatura”, un àmbit on se percep millor que des des cenacles acadèmics i de ses capelletes literàries quina és sa salut real de sa llengua i si es parlant se sent part o no des seu ús. Una evolució conceptual, emperò, que molts encara no han digerit. Per posar un exemple que mos toca de ben a prop, amb s’intenció de rebutjar s’ús de s’article baleàric en ets informatius d’IB3, encara l’any passat es nostros filòlegs de sa UIB mos entimaven sa “tradició literària” de s’arxipèlag com a principal motiu per oposar-s’hi. Com recorda Albert Pla Nualart, es cap des correctors des diari Ara, “sembla que alguns quan parlen d’estàndar encara estan pensant en la llengua literària. L’estàndar és avui sobretot oral i hi dominen els continguts informals i espontanis”

¿Què volem dir quan deim que s’estàndar de sa UIB ha fracassat? Volem dir que es model lingüístic que va proposar fa uns anys sa UIB relatiu a s’oralitat espontània per usos formals ha fracassat totalment. Senzillament, ningú l’usa, llevat que se reciti un text escrit en català estàndar. O sigui, que ningú l’utilisa quan ha d’improvisar. Hi ha diputats autonòmics que, quan reciten un text que duen preparat, ho fan en estàndar i amb s’article literari. Però a sa rèplica i a sa contrarèplica, quan no poden recórrer a cap text escrit, o sigui, quan no poden llegir i han d’improvisar, xerren en mallorquí i usen s’article salat. Lo mateix passa a missa: quan es capellà llegeix sa litúrgia ho fa en estàndar, però quan fa es sermó el fa en bon mallorquí… ¡i salant, clar! Lo mateix fan es professors quan fan classe, es periodistes quan participen a una conferència, a una taula redona o a una tertúlia. En una paraula, se sol respectar s’estàndar escrit però no s’oral. ¿Per què? Perquè lo natural és lo que acaba sortint quan xerram de forma espontània, perquè tothom sap que s’ús des mallorquí (menorquí i eivissenc) és perfectament apte dins un àmbit com són ses Illes Balears i perquè ningú veu sa necessitat de xerrar un estàndar que sa majoria veu com a postís, pedant i artificial.

Que hagi fracassat s’estàndar oral se constata de ses expectatives que tenien es filòlegs de sa UIB. L’any 1999 publicaren dos llibres de referència relatius an es model de llengua culta que, segons ells, s’havia d’utilisar a Balears: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera, J. Melià) i Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears (Antoni I. Alomar, J. Melià). Es dos llibres deixaven ben clar a qui anava dirigida sa seva proposta: “Els destinataris principals [de La llengua catalana…] són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc.”; i “la situació exemplificada [a Proposta de model... ] amb els ensenyants pot fer-se extensiva a la majoria d’activitats professionals de la societat actual (metges, polítics, representants, periodistes, etc.)”. Llavors, ets autors ja assenyalaven que es problemes que afectaven sa llengua escrita i sa llengua oral formal no eren es mateixos: “la llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà”. Convé aturar-s’hi una mica: es problema de bon de veres residia, segons es nostros filòlegs, en sa “llengua espontània oral formal”, no en s’estàndar escrit, que sempre pot passar pes sedàs des correctors. Aquesta situació feia que, entre ses necessitats més urgents i prioritàries per sa normalisació de sa llengua catalana, aquests quatre professors considerassin prioritari i fonamental “vehicular models de llengua oral formal que (..) superin el col•loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica)”. Era l’any 1999.

As cap de setze anys, no creim que aquests professors puguin estar gaire satisfets. Basta acostar-se qualsevol dimarts en es Parlament, o pegar un bot a sa UIB, a un institut de secundària o a un col•legi de primària, parar s’orella i treure conclusions. Sa pregunta és: ¿seguirà sa UIB aclucant ets ulls davant aquesta realitat i enganant-se ella mateixa? ¿No li convendria fer autocrítica i reconèixer que han volgut anar massa enfora, que han estat massa exigents amb tots noltros i que pentura s’haurien de plantejar s’elaboració d’un estàndar molt més pròxim a sa llengua viva des carrer amb el qual tots es balears mos poguem sentim més a pler i més identificats? ¿No és una norma una simple convenció que ha de servir per fer ses coses més funcionals i bones de fer?

Una llengua és un conjunt d’elements simbòlics i funcionals. Expressa una identitat però això no basta: ha de ser també una eina de comunicació eficaç. Un estàndar que no ha passat ni de bon tros s’examen de s’oralitat no pot ser considerat “funcional”. I si no funciona, hem de revisar-lo. Si sa majoria de balears no tenen problemes en xerrar es castellà, mos hauríem de demanar per què se neguen a xerrar en es seus usos més formals s’estàndar continental que aprenen a llegir i senten a TV3, C33 o IB3, i això quan aquesta resistència passiva, segons es nostros savis universitaris, els hauria de penalisar socialment. Senzillament, no el volem xerrar perquè no mos hi sentim còmodos, ni reconeguts, ni identificats.

Fa uns dies, va sortir una enquesta d’usos lingüístics que apuntava que només un 37% des balears tenen es català com a “llengua habitual” quan fa deu anys hi havia un 45%. Es catalanisme ho atribueix en exclusiva a s’immigració. Tanmateix, sabem que molts de pares catalanoparlants han desertat de sa seva llengua i xerren an es seus fills en castellà. Però es catalanisme no se demana per què, ni tan sols se planteja sa possibilitat que sa falta d’identificació de molts de parlants amb un estàndar que se veu imposat i impostat hi pugui haver contribuït de qualque manera. No hi ha cap fanàtic, però, que vulgui rectificar: si el món real no s’adapta a sa norma, serà que no els hi hem donat norma a bastament. ¿No volies norma? ¡Idò, tassa i mitja! Persistir en aquesta actitud seria un error. Però, alerta, no un error des savis que viuen dins ses seves torres de marfil –absolutament impotents per capgirar sa realitat, per molt bona voluntat que hi posin– sinó sobretot des nostros polítics que s’estimen més blindar sa seva autoritat per por de ser tatxats d’ignorants, com si aquest model fracassat fos sagrat i intocable. Es nostros polítics no han entès que triar un (o qualsevol) model de llengua (a Catalunya, a València o a Singapur) és una decisió política, no filològica. Si valencians i catalans tenen un estàndar autònom regional basat en sa seva llengua natural, ¿per què es balears no n’hem de tenir un d’adaptat a sa nostra manera de xerrar? Conservar una llengua implica sebre conjugar lo identitari i lo funcional. S’estàndar postís i estufat de sa UIB no ha conseguit ni una cosa ni s’altra.

_____________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 31-7-2015.

Publicat a

Las trompetas de la dignidad

RAMON AGUILÓ

Es verano. Tiempo de vendimia y de opulencia. Es hora de recoger los frutos. Pero no directamente y con brío, al ritmo de los latigazos ardientes que caen del cielo, con las manos sucias y soeces de alguien que esconde algo más que un alma hambrienta. La estrategia debe ser más pausada, casi orteguiana. Sin prisas, pero con paso firme.

Y eso lo sabe de sobra la Obra Cultural Balear que, al igual que los israelitas cuando quisieron penetrar Jericó, se aproxima a su destino mediante rodeos concéntricos y dando al aire un vario son de trompetas para despistar a la fortaleza.

El primero cerco fue el célebre decálogo nacionalista que antes de las elecciones firmaron con dicha institución todos los partidos de las Islas salvo C’s y PP, comprometiéndose a ningunear a los castellanohablantes rebautizando el catalán como la única lengua vehicular y de prestigio de la comunidad. Ahora, una vez las están arcas en manos de los socios, ya toca acercarse casi hasta el roce, reuniéndose con este alcalde, regidor o este consejero y tomar, por fin, el anhelado botín, que no es otro que las subvenciones públicas.

Concentrémonos en las trompetas del despiste, fijémonos en su melindrosa melodía. ¿Qué resuena por los aires? Una sola consigna de tintes casi misericordiosos que anida por todos los periódicos las últimas semanas: «Hay que devolver la valoración social, la dignidad a la lengua catalana». La dignidad, entendida desde la ideología que aquí balbucea, tiene muy poco de dignidad, pues tiene su razón de ser en la negación y la anulación de otra lengua, en este caso el castellano. Aunque, visto más de cerca, se trata incluso de una doble negación o discriminación, ya que lo que llamamos lengua catalana no es más que el dialecto estándar barcelonés, una variedad lingüística que en el futuro recibirá dinero y otras armas para someter, primero, al castellano y, segundo, al dialecto balear o mallorquín.

Uno puede debatir eternamente sobre lo que pueda ser la dignidad de una lengua; lo que está claro es que la dignidad de algo, incluso de una lengua, no se puede imponer jamás. Y frente a dicha mezquina falacia de la dignidad lingüística, está, además, la dignidad humana, que radica en garantizar a cada hablante de nuestra sociedad bilingüe la libertad de comunicarse y formarse en su lengua predilecta. Pues tal es el tema que de verdad importa y se olvida: la dignidad de los hablantes baleares, y no de la caprichosa lengua catalana.

Y déjense de trompetas que escupen infamias. Vuelvan a Chet Baker, Lee Morgan o Clifford Brown.

___________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 17-7-2015.

Publicat a

Repoblament o es mite de sa tabula rasa (i III)

Sa minoria catalana

Juntament amb sos “batiats” que reberen sa carta de llibertat adquirint un llinatge continental que no se corresponia as propi, es llinatges semítics que romanen d’inequívoca rel sarraïna, alguns des jueus (després coneguts, molts d’ells, com a xuetes, que són bastants més que es setze que se donen com a tal) i qualcun conservat de mallorquins vells (presumptament mossàrabs –es professor de s’IEC, Joan Veny, té publicades unes consideracions ben interessants sobre es “balearicum eloquio” d’abans del 1229), se fa evident sa permanència d’una població nativa més que considerable, a un escenari on es percentatge de nouvenguts, es “catalans”, només representen sa minoria més majoritària, però una minoria as cap i a la fi.

Sa diàspora jueva del segle primer va dur a s’illa un col·lectiu jueu (s’altre ramal semític, més antic que es sarraí) que durant s’època musulmana va ser consentit en general pes paper que jugava a ses finances dins s’administració àrab. Durant sa major part de sa seva dominació, ets àrabs els acceptaren a canvide cobrar-los imposts especials. També consentiren as cristians, com ho demostra es fet que es conquistadors trobassin perfecta s’església de Santa Eulàlia. Un testimoni que sol incomodar moltíssim es catalanistes és es Capbreu d’en Nuno Sanç, on es venguts de s’actual Catalunya representen una autèntica minoria.

Arran de sa Conquista, i per sa mateixa raó (ses finances), es jueus foren respectats (com ho eren en es continent, on l’Esglèsia els demonisava però el Rei els protegia) de manera que conservaren al manco es seus noms originaris. Es gran cartògraf Jafuda Cresques n’és un de tants exemples. Sa conversió obligatòria d’aquest col·lectiu vendria amb s’edicte dels Reis Catòlics, i donaria com a conseqüència es fenomen ‘xueta’.

Entre uns i altres, sarraïns i jueus, romangué un important col·lectiu mossàrab. S’ha posat en dubte sa permanència de ses gents originàries de ses illes –o més bé, sa majoria d’historiadors l’han descartada- però això xoca frontalment amb ses evidències. Si no llinatges, existeixen ‘malnoms’ coetanis a s’època talaiòtica, com Costitx i altres que mostren una desinència similar (‘Caimari’ sembla derivar de Caius Marius, nom romà, com es principal llinatge Puigdorfila, que ve directament des llatí ‘Podio’). Però s’inapel·lable testimoni d’una connexió amb sos repadrins és sa ‘bassetja’, anomenada així a totes ses illes –i no amb so neologisme ‘fona’–. Bassetja o bassetgers tenen sa mateixa rel etimològica que es nom de ‘Balears’: Balé-Yaroh, o sigui, es mestres en s’art de llançar projectils.

Aquests tres grups ètnics de sa preconquista, sumat as fet de sa diversificada procedència des nous colons, deixen es concepte de ‘catalanisme’ en un feble i molt relatiu argument. S’importància historicista que se’ls ha donat és deguda a què prengueren llocs cabdals a sa nova administració i dins es clero, que tendria com a llengo un arcaic occità-llemosí que, en es continent, ja havia pres es costum d’emprar s’article alveolar (lalat) en substitució des sibil·lant o ‘salat’, derivant, a Catalunya, en s’actual ‘català’, i provocant a ses illes balears un autèntic divorci entre sa llengo escrita i sa parlada, que evolucionà durant segles i segles. Aquesta llengo parlada tenia, com una de ses seves referències, es natural ‘balearicum eloquio’ i va anar derivant cap as registre que podem observar a ses rondalles compilades per Mossèn Alcover, ben divergents des català ‘fabrià’ farcit de neologismes, castellanismes i gal·licismes. Comparin i ho podran comprovar. Es balear (mallorquí, menorquí, eivissenc-formeterer) és probablement sa llengo més arcaïsant de tota sa Romania.

Són, molt probablement, molts més es fills d’en Ben Abet i companyia que no sa descendència des colons pròpiament catalans. S’afirmació taxativa que “venim des catalans” és una afirmació no només relativisable: és simplista, grollera i mancada de tot rigor. A sa primera part d’aquest article s’ha esmentat sa permanència, sobretot a sa Part Forana, des llegat sarraí. Però en tot cas, si després d’aquestes raons hi hagués sa més mínima sospita, remata sa qüestió una sentència ben antiga que no admet disputa.

Davant s’Emperador Carles I de Espanya i V de Alemanya (nét dels Reis Catòlics), es mateix any de sa seva arribada a Espanya, a Valladolid concretament, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí, en nom i representació de tots es Jurats del Regne de Mallorques, declara sa més sobirana vindicació d’independència i dignitat: “Los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell“, una expressió que romp amb plets passats i amb tota noció de catalanitat; és a dir, “Noltros, i ningú més que noltros, podem dir-mos balears, i sobre noltros, no hi ha ningú que puga vindicar s’honor d’aquesta condició –balear- ni aquesta terra“.

Molt abans (Privilegi de Gaeta) es Jurats del Regne de Mallorca ja s’havien manifestat en aquest sentit: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya…”). Emperò es manifest davant s’emperador és, en termes identitaris i volitius, totalment taxatiu. Simple, pur. Diàfan com s’aigo clara que cau des torrent de Pareis, o com sa que brolla de ses Ufanes, o com sa des Bril.

 

Si volem ser fidels a sa divisa “siau qui sou”, no podem permetre ni sa més mínima concessió a certs corrents historicistes que tendeixen a oblidar una part fonamental des nostro passat ni hauríem de donar per bona una memòria selectiva que, determinada per certs prejudicis, fes lo mateix. Recordin Ben Abet (Bennassar) i tants i tants com ell. Senzillament, siau qui sou.

Publicat a

Sa Fundació Jaume III demana a sa consellera de Cultura que no només se reunesqui amb entitats afins

Sa recuperació de ses relacions des Govern amb s’OCB no hauria de significar rompre ses relacions amb altres entitats que també tenen qualque cosa a dir sobre sa llengua – Esperança Camps hauria de fer costat a un estàndar autònom que tengui com a referència ses Illes Balears perquè es balears s’hi sentin reconeguts i identificats

Sa Fundació Jaume III demana a sa consellera de Participació, Transparència i Cultura que sa recuperació de relacions des nou Govern amb s’OCB no impliqui sa ruptura de ses relacions amb entitats com sa nostra que, maldament no siguin afins a s’ideari des partit de sa consellera, sí que representen molts de ciutadans que mos fan costat. Seria un contrasentit que una consellera que se diu de “participació” i “de transparència” tancàs ses portes a associacions no afins però que també tenen moltes coses a dir en relació amb so model d’estàndar vigent.

Camps sap perfectament que s’estàndar oral que s’utilisava a Canal 9 on va ser periodista no tenia res a veure amb s’estàndar que li arribava de TV3 i que una llengua, tot lo unitària que se vulgui, pot ser an es mateix temps “polimòrfica” (distintes variacions formals i lèxiques en funció des territori) i “policèntrica” (se dicta sa norma des de diferents centres acadèmics: IEC i Acadèmia Valenciana de la Llengua).

Unitat no vol dir uniformitat i sa llengua catalana és un bon exemple de diversitat. No només té dos estàndars autònoms per medis audiovisuals clarament definits a València i a Barcelona que priorisen es lèxic i ses variacions formals pròpies de cada un d’aquests territoris, sinó que fins i tot hi ha dos centres (IEC i AVL) que dicten normes que, en determinats aspectes (accentuació i lèxic, per exemple), són contradictòries. De sa mateixa manera que ni sa llengua ni sa norma ni s’estàndar són unívocs ni unitaris, tampoc ho és sa societat civil, que té diferents punts de vista sobre sa qüestió.

No creim que sigui demanar massa que, des de Balears, igual que han fet a València i Barcelona, fomentem, d’acord amb s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia, un estàndar oral per IB3 que tengui com a principal referència ses Illes Balears –s’auditori, en definitiva, a què se dirigeix sa nostra televisió autonòmica–, un model funcional en el qual es balears se sentin identificats i reconeguts. En això consisteixen es registres, a adaptar-se en tot moment a s’auditori a què te dirigeixes. Aquesta, i no cap altra, és sa responsabilitat de Camps.

Publicat a

Repoblament o es mite de sa tabula rasa (II)

Sarraïns, jueus i mossàrabs

Des mossàrabs lliures, així com des sarraïns perdonats o alliberats as cap de poc temps (convertits i integrats perfectament dins sa nova societat), esdevengueren u enfilall de llinatges ben i ben mallorquins: Arabí (habitant des desert), Alomar (fill d’Omar), -Albertí és una temptació, però n’hi ha que diuen que prové d’Albert-, Arrom (-rumí- de Roma, cristià), Bibiloni (de Babilònia), Binimelis (fills d’en Malih), Bennassar / Benaser, etc (fills des gran Ben Abet, procedent de Bizanci i que romangueren a Mallorca), Femenia o Femenias (nom d’una alqueria), Gamundí (de s’àrab gamodí), Moragues (derivat de ‘moro’), Maimó (nom semític vàlid per ses dues branques), Mesquida (de ‘mesgid’, mesquita), Mas (talment, nom àrab), Massot (de s’àrab Mas’ud, diminutiu de mas), Massuti (derivat de Massot), Melis (des nom personal àrab Mahli), Massip, Moranta (segurament d’origen berber, de Mandor), Melià (derivat de s’alqueria de Malian o Meià), Moix (en català ‘gat’, en berber així talment), Salom (etimologia hebrea ‘arabisada’, com es topònim “Binisalem”, de Shalom, “pau”), Omar (vàlid per ses dues vessants semítiques. Normalment, sa tradició jueva ho escriu precedit de sa consonant muda H; es llinatge ‘Alomar’ seria una derivació), més tot aquell contingent que en es devenir des temps perderen sa rel des seus llinatges originaris per fer-se propis es des seus “padrins”, principalment dets Alemany, Font, Fuster, Gual, Togores, etc.

En aquests llinatges no derivats de sa conquista n’hi hauríem d’afegir altres que, al marge de s’ignorància imperant de sa gent en aquest camp, foren respectats pes sarraïns, com Xorrigo, Caimari, Fornari, Deià (‘Arrom’ designa tot un genèric pes cristians consentits) i un llarg etcètera, així com afegir es de s’altre ramal semític natural, es jueu, molt més antic que es sarraí o àrab.

Un altre testimoni inapel•lable d’aquesta permanència és sa cadència de ses cançons pes conró, llaurar, batre i més feines des camp. Més testimonis són sa cadència des glosadors, ets antics, senzills hàbits des nostros padrins (vestits a l’ample), sa nostra toponímia, es nostros llinatges, un munter de lèxic o es nostro eloqüent ‘trinxet’ en forma de mitja lluna.

Sobre això escrivia a finals 60 s’erudit estudiós de sa nostra història i costums, s’escriptor i editor Lluís Ripoll, en es seu article ‘Medina Mayurka’: “(…) Es caràcter mallorquí té cosa d’àrab; sa seva discutida negligència, sa seva proverbial calma, es seus trets fisonòmics són àrabs. Moltes de ses costums també. A s’idioma numeroses paraules provenen de s’àrab (…). Es cant des pagesos quan executaven ses feines des camp -encara amb ses lletres modernes- són també morunes. I així, res més parescut a un moro que un pagès, quan amb sa seva junta, ara a un camp o efectua sa trilla a s’estiua s’era, o entreté es seu temps baix s’ardorós sol de s’estiu cantant una melodia mallorquina de cadències del tot africanes. S’indumentària, avui perduda (però que roman en es folklore) era i és també àrab (…)”.

 

Publicat a

Repoblament o es mite de sa tabula rasa (I)

Amb aquest article en Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, s’afegeix a sa llista des nostros col·laboradors baix s’epígraf temàtic de Miscel·lània balear, tractant assumptes variats, sa major de ses vegades íntimament relacionats amb ses nostres illes i sempre en bon mallorquí. En aquesta primera col·laboració, mescla història i etnologia balear amb s’objectiu de revisar un personatge històric molt important que li serveix com a introduccció a unes interessants reflexions sobre ses circumstàncies i diferències de ses dues vessants semítiques que trobam en es llinatges mallorquins, hereus de dos des col·lectius de més antigor i que se remunten a abans de sa conquista de 1229. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest primer article en tres parts que anirem publicant entre avui i dijous.

De com roman s’herència d’en Ben Abet i altres

El 1229-1230 (i anys successius) Mallorca patí una vertadera crisi. N’hi ha que ho volen veure com una benedicció, una espècie de venturosa catarsi; però obliden sa seva profunda dimensió tràgica. Molts d’innocents mayurqís foren assassinats en nom d’una creuada que, com totes ses des moment, era legitimada per sa doctrinal infal·libilitat del Sant Pare (Roma); i més encara si això s’avenia amb ses necessitats geoestratègiques i comercials d’un rei principal. Qui comandava aquí per aquell llavor tampoc era cap sant, però es llegat general des sarraïns dins sa cultura mallorquina, balear, se pot considerar tot un tresor que se conservà a pesar de ses tesis historicistes que volen convertir aquella fetxa en una tabula rasa en base a sa qual tot lo antic desapareix i se comença de zero. Això és fals. Convé recordar que des de no fa gaire contam amb una increïble i excepcional troballa que narra sa crònica des des punt de vista des vençuts: “Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa”, que prové des gran savi andalusí Ibn’Amîra Al-Mahzûmî, testimoni directe de sa feta. Vista sa desproporció de forces i sa matança a Medina Mayurqa, tant Ibn Sayrî com Xiuap de Xivert miraren de resistir es cataclisme per salvar tota sa gent que poguessin, fent-se forts a tres castells de sa Part Forana: Alaró, Pollença i Santueri.

Però és sobretot des gran senyor Ben Abet de Bullansa (‘Ibn Abbadd’) i Senyor d’Alfàbia de qui voldríem parlar aquí, acusat pes jhiadistes d’aquell moment, ets almohades, d’apòstata, enemistat amb es Vali i amb sos seus aliats ets esmentats almohades, es nom des quals, derivat d’amir al muminin, ‘prínceps des creients’, ja era tota una ofrena cap as mayurquis que tan sols volien viure en pau. Ben Abet era per sa majoria des poble una benedicció, i com a poc una esperança, s’única via de solució pes cataclisme que s’anunciava. Davant s’evident incompetència des Vali, havia decidit, guiat pes seu bon seny, que no tenia cap altra alternativa que pactar amb sos invasors per aconseguir salvar sa vida i sa dignitat des seus, que eren molts. Ben Amet va arribar a ser anomenat pes propi conquistador, gràcies a sa seva ajuda i aliança com a “Àngel de Déu“, excusant-li sa seva ‘pagania’ atorgant-li terres i salvoconductes per tot aquell que no oposàs cap tipo de resistència. Abans, es Vali havia intentat jugar a dues bandes. Havia desafiat amb un “mal negoci” el rei aragonès rompent així es virtual pacte de “no-agressió” i proporcionantas mercaders catalans s’excusa perfecta per una conquista aragonesa. Aragó, interessat en s’invasió i en es seus rèdits, arrasà Ciutat i la va tenyir des vermell de sa sang des vençuts, dones, nins i vells inclosos. En Yahya va ser un irresponsable, i d’això en donen fe tant ses cròniques cristianes com ses musulmanes, i no hi ha volta de fulla. Però allò no justificava de cap manera sa matança que se va dur a terme a Palma.

D’una manera molt més pragmàtica, sàvia i humanitària, es gran senyor Sidi Ben Abet també jugà a dues bandes: mentres sa seva mesnada combatia es Vali en qualitat d’aliat de s’aragonès, se’n beneficiava des salvoconductes que li donava el Rei cristià, ajudant, an es mateix temps, a muntar sa resistència en ets esmentats castells i organisant un virtual califat a ses rodalies de Pollença per enviar cap allà molts de ciutadans temorosos a la vista des genocidi de Medina Mayurqa. De Pollença molts passaven després a Menorca (Minurqa) o Argel. Ben Abet, amb so seu comportament ambivalent, posava en perill son propi cap per mor d’aquest dualisme en es qual mai va renunciar en nom d’Alà. Ben Abet va conseguir vèncer aquell moment de crisis conservant part de ses seves possessions i romandre com un ‘intocable’ a sa seva illa, donat que era coralment mayurqí. Es seus fills, irremissiblement condemnats a adaptar-se an aquell nou món, adquiriren es reconegut llinatge de BENNASSER i disfrutaren de prosperitat, fama i d’una molt prolífica descendència que no fa més que honorar i engruixar es llistat de llinatges semítics deutors d’aquell llegat.

Publicat a

¿Llengua? Ni parlar-ne

En es debat d’investidura de la setmana passada, Francina Armengol va respondre an es diputat de C’s, Xavier Pericay, que no la cercàs per xerrar de llengua ni entrar en debat sobre aquesta qüestió. Lo curiós va ser veure com arrufava es nas, sa vessa amb què sa Presidenta li va contestar i sobretot es seus silencis clamorosos –no va dir res des foment de ses modalitats reconegudes a s’article 35 de s’Estatut–. Una sensació que vàrem veure confirmada el sendemà quan certs periodistes a ses seves cròniques polítiques li varen retreure un altre pic a Pericay que “només” xerràs de llengua, una exageració, clar, −bastar llegir es seu discurs per temer-se’n−, però que denota s’incomoditat de ses nostres elits polítiques, però també periodístiques, a s’hora de tocar una qüestió que s’ha convertit en una espècie de tabú. Almanco, xerrar-ne des d’una perspectiva diferent an es tòpics assumits per sa majoria. Se podria arribar a sa conclusió que els avorreix o que no els interessa es tema però llavors resulta que pràcticament totes ses primeres mesures i anuncis des Govern Armengol estan relacionats amb sa llengua: derogació des TIL, derogació de sa Llei des Símbols, anunci de sa tornada d’un model lingüístic a IB3 beneït per ses autoritats universitàries i anunci que es català tornarà a ser sa llengua vehicular a s’ensenyança, com si ho hagués deixat de ser-ho qualque vegada. D’això se’n diu fer es desmenjat amb talent.

Lo mateix podem dir de s’anomenat “sector regionalista” des Partit Popular. Que si han de tornar an es regionalisme, o an es canyellisme, però ningú mos diu exactament en què consisteixen aquests “revivals”, encara que tots intuïm de què va la cosa. Pareix que sa dreta tampoc vol xerrar de llengua i per això s’estimen més amagar-se darrere “regionalismes” i “canyellismes” eufemístics. N’hi ha que diran que és normal que es PP no en vulgui parlar, escaldat pes mals resultats electorals. Tanmateix, però, tampoc es PP d’en Bauzá va voler xerrar mai de llengua i mostrava sa mateixa incomoditat. Li feia pànic debatre-ne. Una anècdota significativa: sa Fundació Jaume III li va demanar més d’una vegada a José Manuel Ruiz, director llavors d’IB3, un debat obert amb s’Obra Cultural Balear. Mos va dir que no seria possible perquè OCB s’hi negava en redó.

¿Per què una qüestió tan important i decisiva políticament resulta tan incòmoda per tothom? ¿Per què no en volen discutir a un debat franc, obert i públic? ¿Per què uns i altres s’estimen més fer… i callar? ¿Per què a Catalunya mateix hi ha molt més debat i molt més pluralisme (drets lingüístics, normalisació i lliberalisme, models de llengua, qüestionament de sa normativa fabriana) que a ses Balears? ¿Per què aquí n’hi ha molts que en volen fer una qüestió d’Estat, o sigui, deixar-la de banda des debat públic però, mentrestant, fer la seva?

Sa resposta és que aquí a Balears, precisament per falta de debat, de lucidesa i de coratge entre ses nostres elits intel•lectuals, s’ha acabat imposant un discurs hegemònic que aspira a dominar tota sa societat. Un discurs immune a ses crítiques i que exclou totes aquelles opinions alternatives o distintes que se puguin tenir sobre sa llengua. Un discurs format per un número reduït de tòpics que mai s’han explicat a fons –ni tampoc ses conseqüències que comporten–, que van “de soi” i que se repeteixen de forma recurrent i obsessiva, sempre legitimats per una suposada “cientificitat” i per s’argument ad baculum des nostros “savis” universitaris. I d’aquí no en sortim.

Lo característic d’aquest catalanisme de panfonteta però dominant a Balears és sa falta absoluta de reflexió. Se donen per definitius, per necessaris, per immutables, per inexorables i lògicament per superats una sèrie de conceptes (pensem, per exemple, en termes com “normalisació lingüística”, “política lingüística”, “llengua pròpia”, “llengua estàndar”, “diglòssia”) que duen incorporats un arsenal de partits presos que serien lo que realment s’hauria de discutir. ¿Què vol dir “normalisació lingüística”? ¿Ha de durar sempre o transitòriament? ¿Quins objectius finals se marca si se’n marca qualcun? ¿Ha d’afectar aquesta normalisació es drets de s’altra comunitat lingüística: sa castellanoparlant? ¿Per què i com? ¿És legítim que es poders públics intervenguin activament per crear una societat nova, lingüísticament parlant? ¿És legítima s’enginyeria social a societats demolliberals que tenen s’individu com s’únic subjecte de dret? ¿S’ha de rectificar qualque cosa si as cap de trenta anys no ha donat es resultats esperats? I així podríem continuar amb la resta de termes que, en es parer des catalanisme imperant, se presenten com una necessitat històrica i se donen sempre per descomptats i davant es quals no mos queda dir sinó amén.

Tot això, naturalment, no s’ha discutit mai a Balears. Ni per part de sa dreta –perquè en sap poc– ni tampoc per part de s’esquerra –perquè se pensa sebre-ne massa–. Es cas és que s’irreflexió i sa falta d’idees són es seu estat natural. Ara pareix que uns i altres volen tornar a sa comunió mística que els unia abans que Carlos Delgado introduís elements de discòrdia i divisió que es nostros benpensants (a la dreta i a l’esquerra) han decidit condemnar com a altament nocius. És curiós. As cap d’un any i mig, sa Fundació Jaume III no ha rebut ni una sola crítica intel•lectual solvent, ni per part de cap periodista escandalisat ni tampoc per cap des nostros filòlegs de referència. Ni una. Ses “crítiques” han consistit en insults (“ignorants”, “acientífics”, “absurds”), befes, tergiversacions grolleres de lo que realment defensàvem, judicis d’intencions a veure si trobaven es nostro pecat original. Això, aquells que mos han fet cas. Ets altres ni això: llei des silenci, sobretot per part des dos diaris més llegits a Mallorca.

Hem pogut constatar en què consisteix es maniqueisme: s’altre (o sigui, qui no forma part de s’unió sagrada) es qui “en sap” però “diu mentides” (per interessos inconfessables) o qui “no en sap” i “s’engana” (per ignorància). Es nostros, en canvi, són es qui “en saben” i “diuen sa veritat”. Es discurs des catalanisme fluixeja molt més de lo que aparenten es seus incontestables triumfs. Per això, estan sempre a la defensiva i necessiten concebre s’altre com a sospitós, errat de comptes, o directament culpable, mai com a complementari que pugui tenir una part de sa raó. I també hem pogut constatar aquest típic aire de família d’unes elits que han perdut es costum de fer explícits es seus arguments per falta de debat i on es proverbial “tu ja m’entens” ho presideix tot.

Es catalanisme d’aire “científic” –s’invocació a sa ciència té un poderós efecte legitimador– a Balears és un exemple claríssim de lo que s’escriptor polonès i premi Nobel Czeslaw Milosz va definir com a “pensament captiu”. Amb aquest terme Milosz analisà fil per randa es procés de conversió a través des qual ses ments més lúcides d’una societat renunciaven progressivament a sa raó per transformar-se ells mateixos en eines d’una ideologia que se confon amb so poder. O que és es poder mateix. Una ideologia que, curiosament, també apel•lava a sa ciència encara que, a s’hora de sa veritat, hagués renunciat an es vertader esperit científic que comporta fer hipòtesis i refutacions, no repetir tòpics com a lloros. Aquesta ideologia s’anomenava socialisme “científic”. També. Una altra broma de s’història.

Publicat a

Sa catalanada: ¿cartró o cartó?

Molts de tècnics lingüístics solen mostrar sa seva inseguretat i sa seva falta de coneixements optant sempre per aquella paraula més allunyada de lo que han sentit dir tota sa vida. Es motiu és que aquests correctors que habiten dins ets organismes oficials parteixen de sa falsa convicció que es parlants tenim una inclinació innata a “xerrar malament”. És lo que passa amb sa paraula “cartó” que, com que s’assembla massa an es castellà, molts d’ells ja la consideren incorrecta només per això. Van ben errats de comptes, els pobres.

Assuquines teniu dues imatges que, en principi, podrien provocar confusió respecte des parell “cartró/cartó”. Sa primera correspon a un contenidor de s’empresa pública EMAYA que mos convida a tirar-hi, a part de paper, “cartró”. S’altra correspon a una paperera que podem trobar en es Campus de sa UIB i que mos convida a tirar-hi “cartó”. ¿Com quedam? Tots dos són termes imageequivalents i correctíssims que podem trobar a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana(DIEC2). Per tant, no hi hauria d’haver cap objecció perquè a Mallorca utilisem sempre sa paraula que sempre hem dit: cartó. Qui s’equivoca, en aquesta ocasió, no és sa UIB sinó EMAYA que, en lloc d’usar sa variant mallorquina, torna a optar, per mímesi i per mor de s’habitual veneració cap a tot lo que ve de Catalunya, per sa paraula més allunyada an ets usos corrents de Ciutat.

De fet, hi ha moltes altres paraules parescudes a “cartó” que es correctors lingüístics arraconen pensant que són “barbarismes” però que no ho són, ni tan sols pes primcernut Institut d’Estudis Catalans ni pes nostros savis universitaris. En es nostro citadíssim “La llengua catalana a Mallorca: propostes per a l’ús públic” (1999, Ed. Consell de Mallorca), es professors univeritaris Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià adverteixen sobre sa validesa de formes com “cartó” que, “de vegades, per desconeixement, són considerades incorrectes, i per això, injustificadament marginades de l’ús oficial. D’entre les més freqüents hi ha: cartó, murta, caragol, carabassa, cementeri, coa, depòsit i depositar, embós i embossar, desfrès/desfressa/desfressar, clotell, clotellada…” (pàg. 67). Per tant, no és necessari escriure “cargol”, “cementiri”, “cua”, “disfressa”, “dipòsit” o “clatell”. Ho podem escriure talment com ho hem dit sempre.

Publicat a

Fer trucs i baldufes

Avui en dia tothom pren dreceres per fer ses coses. Esser lent però segur, ja no s’estila. Fer via, anar com un llamp per conseguir lo que sigui brunint, tot d’una, “ja mateix” (com diuen ets al.lotots) i no haver d’esperar fins an el Sant Adveniment, això és lo seu! A sa manera des fast food tot se fa a la curta i sense un polsim de reflexió, si és possible. Sense gens de coneixement, vaja. I és que tota persona que se vol moderna ha de tenir es cap com un ordenador, allò des feed back: estímul/resposta ha d’esser sa tècnica. Sense pensar-hi.

Si mos posen davant un exercici que requeresqui reflexionar, tenir responsabilitat o fer sa més mínima returada, en fugim com de sa pesta. No tenim ni gota de paciència; ni gota de ganes de perdre es temps pensant, deduint o examinant sa qüestió de davant es morros.

Jo crec que és idiosincràsic això de fer embustes per tenir lo que volem ipso facto, pes camí més curt. I me referesc a molts de camps de sa vida, quan xerr d’aquesta metodologia que contradiu es tòpic de s’Illa de sa calma. Fer doblers fàcils; aprovar ets exàmens amb trampes, esquivar imposts… sa taringa seria bien llarga i mos hauria de fer empegueir. Així, no anam!

Hi ha massa gent que li ha agafat es llis an aquest mètode de fer trucs i baldufes. Emperò, per molt que el món faci voltes a tota, com si en lloc de 24h en tengués la mitat, noltros hem d’aguantar metxa i posar esment a qualsevol assumpte que manegem. En som responsables davant la jovenea que puja sempentejant.