En es debat d’investidura de la setmana passada, Francina Armengol va respondre an es diputat de C’s, Xavier Pericay, que no la cercàs per xerrar de llengua ni entrar en debat sobre aquesta qüestió. Lo curiós va ser veure com arrufava es nas, sa vessa amb què sa Presidenta li va contestar i sobretot es seus silencis clamorosos –no va dir res des foment de ses modalitats reconegudes a s’article 35 de s’Estatut–. Una sensació que vàrem veure confirmada el sendemà quan certs periodistes a ses seves cròniques polítiques li varen retreure un altre pic a Pericay que “només” xerràs de llengua, una exageració, clar, −bastar llegir es seu discurs per temer-se’n−, però que denota s’incomoditat de ses nostres elits polítiques, però també periodístiques, a s’hora de tocar una qüestió que s’ha convertit en una espècie de tabú. Almanco, xerrar-ne des d’una perspectiva diferent an es tòpics assumits per sa majoria. Se podria arribar a sa conclusió que els avorreix o que no els interessa es tema però llavors resulta que pràcticament totes ses primeres mesures i anuncis des Govern Armengol estan relacionats amb sa llengua: derogació des TIL, derogació de sa Llei des Símbols, anunci de sa tornada d’un model lingüístic a IB3 beneït per ses autoritats universitàries i anunci que es català tornarà a ser sa llengua vehicular a s’ensenyança, com si ho hagués deixat de ser-ho qualque vegada. D’això se’n diu fer es desmenjat amb talent.
Lo mateix podem dir de s’anomenat “sector regionalista” des Partit Popular. Que si han de tornar an es regionalisme, o an es canyellisme, però ningú mos diu exactament en què consisteixen aquests “revivals”, encara que tots intuïm de què va la cosa. Pareix que sa dreta tampoc vol xerrar de llengua i per això s’estimen més amagar-se darrere “regionalismes” i “canyellismes” eufemístics. N’hi ha que diran que és normal que es PP no en vulgui parlar, escaldat pes mals resultats electorals. Tanmateix, però, tampoc es PP d’en Bauzá va voler xerrar mai de llengua i mostrava sa mateixa incomoditat. Li feia pànic debatre-ne. Una anècdota significativa: sa Fundació Jaume III li va demanar més d’una vegada a José Manuel Ruiz, director llavors d’IB3, un debat obert amb s’Obra Cultural Balear. Mos va dir que no seria possible perquè OCB s’hi negava en redó.
¿Per què una qüestió tan important i decisiva políticament resulta tan incòmoda per tothom? ¿Per què no en volen discutir a un debat franc, obert i públic? ¿Per què uns i altres s’estimen més fer… i callar? ¿Per què a Catalunya mateix hi ha molt més debat i molt més pluralisme (drets lingüístics, normalisació i lliberalisme, models de llengua, qüestionament de sa normativa fabriana) que a ses Balears? ¿Per què aquí n’hi ha molts que en volen fer una qüestió d’Estat, o sigui, deixar-la de banda des debat públic però, mentrestant, fer la seva?
Sa resposta és que aquí a Balears, precisament per falta de debat, de lucidesa i de coratge entre ses nostres elits intel•lectuals, s’ha acabat imposant un discurs hegemònic que aspira a dominar tota sa societat. Un discurs immune a ses crítiques i que exclou totes aquelles opinions alternatives o distintes que se puguin tenir sobre sa llengua. Un discurs format per un número reduït de tòpics que mai s’han explicat a fons –ni tampoc ses conseqüències que comporten–, que van “de soi” i que se repeteixen de forma recurrent i obsessiva, sempre legitimats per una suposada “cientificitat” i per s’argument ad baculum des nostros “savis” universitaris. I d’aquí no en sortim.
Lo característic d’aquest catalanisme de panfonteta però dominant a Balears és sa falta absoluta de reflexió. Se donen per definitius, per necessaris, per immutables, per inexorables i lògicament per superats una sèrie de conceptes (pensem, per exemple, en termes com “normalisació lingüística”, “política lingüística”, “llengua pròpia”, “llengua estàndar”, “diglòssia”) que duen incorporats un arsenal de partits presos que serien lo que realment s’hauria de discutir. ¿Què vol dir “normalisació lingüística”? ¿Ha de durar sempre o transitòriament? ¿Quins objectius finals se marca si se’n marca qualcun? ¿Ha d’afectar aquesta normalisació es drets de s’altra comunitat lingüística: sa castellanoparlant? ¿Per què i com? ¿És legítim que es poders públics intervenguin activament per crear una societat nova, lingüísticament parlant? ¿És legítima s’enginyeria social a societats demolliberals que tenen s’individu com s’únic subjecte de dret? ¿S’ha de rectificar qualque cosa si as cap de trenta anys no ha donat es resultats esperats? I així podríem continuar amb la resta de termes que, en es parer des catalanisme imperant, se presenten com una necessitat històrica i se donen sempre per descomptats i davant es quals no mos queda dir sinó amén.
Tot això, naturalment, no s’ha discutit mai a Balears. Ni per part de sa dreta –perquè en sap poc– ni tampoc per part de s’esquerra –perquè se pensa sebre-ne massa–. Es cas és que s’irreflexió i sa falta d’idees són es seu estat natural. Ara pareix que uns i altres volen tornar a sa comunió mística que els unia abans que Carlos Delgado introduís elements de discòrdia i divisió que es nostros benpensants (a la dreta i a l’esquerra) han decidit condemnar com a altament nocius. És curiós. As cap d’un any i mig, sa Fundació Jaume III no ha rebut ni una sola crítica intel•lectual solvent, ni per part de cap periodista escandalisat ni tampoc per cap des nostros filòlegs de referència. Ni una. Ses “crítiques” han consistit en insults (“ignorants”, “acientífics”, “absurds”), befes, tergiversacions grolleres de lo que realment defensàvem, judicis d’intencions a veure si trobaven es nostro pecat original. Això, aquells que mos han fet cas. Ets altres ni això: llei des silenci, sobretot per part des dos diaris més llegits a Mallorca.
Hem pogut constatar en què consisteix es maniqueisme: s’altre (o sigui, qui no forma part de s’unió sagrada) es qui “en sap” però “diu mentides” (per interessos inconfessables) o qui “no en sap” i “s’engana” (per ignorància). Es nostros, en canvi, són es qui “en saben” i “diuen sa veritat”. Es discurs des catalanisme fluixeja molt més de lo que aparenten es seus incontestables triumfs. Per això, estan sempre a la defensiva i necessiten concebre s’altre com a sospitós, errat de comptes, o directament culpable, mai com a complementari que pugui tenir una part de sa raó. I també hem pogut constatar aquest típic aire de família d’unes elits que han perdut es costum de fer explícits es seus arguments per falta de debat i on es proverbial “tu ja m’entens” ho presideix tot.
Es catalanisme d’aire “científic” –s’invocació a sa ciència té un poderós efecte legitimador– a Balears és un exemple claríssim de lo que s’escriptor polonès i premi Nobel Czeslaw Milosz va definir com a “pensament captiu”. Amb aquest terme Milosz analisà fil per randa es procés de conversió a través des qual ses ments més lúcides d’una societat renunciaven progressivament a sa raó per transformar-se ells mateixos en eines d’una ideologia que se confon amb so poder. O que és es poder mateix. Una ideologia que, curiosament, també apel•lava a sa ciència encara que, a s’hora de sa veritat, hagués renunciat an es vertader esperit científic que comporta fer hipòtesis i refutacions, no repetir tòpics com a lloros. Aquesta ideologia s’anomenava socialisme “científic”. També. Una altra broma de s’història.