Después del TIL, viene la guerra mallorquín/catalán

Mateu Ferrer Olvídense por un momento del nuevo escrito del fiscal Horrach sobre la Infanta, la vergonzosa sentencia sobre el Prestige o el basural en los Madriles de Ana Botella. Todo queda en segundo lugar tras el expectante beso que se intercambiaron ayer tarde en la mejilla Francina Armengol y Aina Calvo, en la inauguración de la XVII Escuela de Otoño del PSIB-PSOE; un auténtico ósculo de Judas. 
Ayer también salió el nuevo número del Boletín Informativo del PSIB-PSOE: Dieciséis titulares con su correspondiente foto; el anuncio de Calvo no es noticia para su partido. Por cierto, un avispado cargo del PP balear nos desafía con una observación que no podemos desdeñar: “Cuando los periodistas decís que la Armengol es ´aparato´, frente a la otra que no [por la exalcaldesa], yo me pregunto ¿y entonces qué es Calvo? Porque si la primera es secretaria general de Balears, la segunda lo es de Palma ¿O acaso dirigir el partido en Palma no es ser del ´aparato´?”
Calvo ha tenido que publicar urgentemente en su web una nota aclaratoria de su postura respecto al TIL, ante el incendio interno provocado por sus ambiguas declaraciones el día de autos. Entretanto, en el Consolat ultiman la fecha para empezar la guerra de verdad, pues a su lado el conflicto educativo puede quedar en simple batallita.

Libro del IEB

Después de no haber logrado los resultados esperados con la libre elección de lengua y el pulso con los docentes, el Govern Bauzá se prepara para atacar con el binomio mallorquín versus catalán. En el PP están convencidos de que la estrategia ahora funcionará, ya que esta vez no se trata de cuestionar la unidad lingüística, sino más que nada de colocar al ciudadano mallorquín en la dicotomía de si prefiere las formas dialectales propias de la isla, o por el contrario las “impuestas” desde Cataluña. Un gonellisme sutil, vaya, que de entrada no genere rechazo porque pretende tocar la fibra de cada mallorquín.
Esta vez, la contienda tendrá un tinte intelectual, para que la izquierda no diga que la derecha carece de cerebros. El Institut d´Estudis Baleàrics (IEB), comandado por el licenciado en Filología Catalana Antoni Vera, edita un libro que servirá para arrinconar los vocablos malditos –por “barcelonins”, dice el PP– y recogerá las palabras mallorquinas que deben usarse en su lugar. Por ejemplo, se pretende desterrar el nosaltres, forma propia del pronombre en el registro estándar, por la variedad dialectal noltros, y así docenas de ejemplos. 
Por supuesto, también se liquida el llamado artículo literario y se sustituye por el salat. El presidente Bauzá lleva semanas ensayando en su cuenta de Twitter –también desde California–, aunque todavía no se maneja del todo bien. 
El Govern maneja todo este asunto con extremo sigilo, pero algunas fuentes aseguran que el libro del IEB no se quedará solo en un simple manual de estilo con recomendaciones voluntarias, sino que terminará en un nuevo decreto que obligará a los funcionarios a seguir sus instrucciones a rajatabla cuando escriban en catalán. Y lo mismo podría pasar en los colegios, de ahí que se haya retrasado la presentación de la iniciativa para no echar más leña al fuego con la crisis abierta por el TIL. De lo que no hay duda es de que IB3 será la primera en aplicar la nueva ´gramática´.
La Fundació Jaume III, que el lunes se presenta en sociedad, actúa como una especie de laboratorio, afirmando en público lo que todavía no se atreve a decir el Govern. El vídeo A Mallorca, en bon mallorquí del que dábamos cuenta ayer en esta misma sección circula a velocidad de vértigo en internet y es la mejor demostración de cuál es la estrategia, inteligentemente trazada.

Sortear a la UIB

Uno de los escollos legales que el Govern tendrá que salvar es la Universidad Balear, a la que el Estatuto de Autonomía obliga a consultar en todo lo concerniente en materia del idioma propio de Balears. Sin embargo, los expertos juristas del Ejecutivo ya han señalado el camino: consultar no significa que el informe sea vinculante. Aunque dicho sea de paso, hay algún miembro del Govern que ni siquiera es partidario de observar el trámite y emplaza a sortear a la UIB lo mismo que con el Consell Consultiu que preside Rafael Perera.

(…)

Publicat a Diario de Mallorca, 16-11-2013

La Fundació Jaume III centra el seu primer vídeo promocional en l’educació

La Fundació Jaume III ha decidit centrar el seu primer vídeo promocional en l’àmbit de l’educació i més concretament en la necessitat de recuperar dins les aules les formes pròpies de Mallorca. “A Mallorca, en mallorquí” és el primer enregistrament propagandístic d’aquesta entitat de recent creació.

En el vídeo apareix una professora amb un llaç quadribarrat a la solapa que escriu una frase i posteriorment demana als seus alumnes si cal corregir-ne alguna cosa. Tots els nins callen, a excepció d’una nina que s’aixeca i comença a canviar-ho tot.

L’alumne modifica per exemple, “la Caterina per Na Catalina”, “no para de bellugar-se per no té aturall”, “esglaons per escalons” i “corrent per corregent”. L’espot que dura poc més d’un minut s’emetrà a IB3 el pròxim dilluns durant els informatius del migdia i del vespre i a la franja horària de més audiència, és a dir de 21.30 a 23.00 hores.

Presentació de la Fundació
L’entitat oferirà una roda de premsa el pròxim dilluns a les 12 hores al Club Nàutic de Palma per presentar-se oficialment als mitjans de comunicació, després de la seva constitució el passat 10 d’octubre. L’acte consistirà en un parlament del president de la Fundació, Pep Zaforteza, que explicarà quines són ses raons que justifiquen la creació de l’entitat, quins objectius té plantejats i quins principis l’inspiren.

Publicat a dBalears.cat, 15-11-2013

Per què volem defensar es mallorquí

Encara que molts insistesquin en lo contrari, sa qüestió lingüística a ses Balears no és un tema superat. Sa resistència passiva de molts de ciutadans de Balears durant tots aquests anys no pot ser atribuïda només a un vestigi d’ignorància i d’incultura, com es normalisadors i estandarisadors mos han volgut fer creure. Molts se demanen per què sa Fundació Jaume III neix ara per prestigiar ses modalitats lingüístiques a s’escola, a ses administracions o en es medis de comunicació públics. ¿Per què no mos resignam a admetre que ses nostres modalitats insulars, que tenen sa mateixa dignitat i categoria lingüística que es català central o es valencià, seguesquin recloses a s’àmbit familiar i privat, sense cap presència a s’esfera pública o oficial?

PRIMER. Per raons democràtiques. No mos sentim identificats ni reconeguts en s’actual català estàndar que utilisen sa nostra ràdio i televisió públiques, ses nostres administracions, sa nostra escola o sa nostra universitat. Volem un llenguatge molt més pròxim a lo que xerram i sentim com a nostre.

 

SEGON. Per raons de supervivència. En un món on s’influència des medis de comunicació i de s’escola és de cada vegada més gran, es registres lingüístics informals i exclusivament orals, com es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, estan condemnats a desaparèixer si ses seves particularitats i característiques no s’integren dins s’estàndar oficial. Un estàndar, per definició, acaba condicionant també ets usos informals, es xerrar de cada dia.

Si lo que s’estigués ensenyant a s’escola i difonguent des des medis de comunicació fos es castellà, com passava ara fa només trenta anys, es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc seguirien reclosos a s’àmbit informal però no correrien cap perill d’assimilació, pentura només un perill de desaparició, si bé molt a la llarga, en no poder accedir an ets àmbits formals. En canvi, tractant-se des català estàndar, al cap i a la fi una variant des mateix tronc lingüístic, es perill assimilatori és evident. I es de sa desaparició també.

(…)

Publicat a El Mundo, 15-11-2013

Un parell són cinc

Una aula d’un institut de secundària d’una localitat qualsevol de Mallorca, quan no hi ha vaga. Un professor demana an es seus alumnes: «Cercau un parell d’exemples de lo que vos acab d’explicar. Però un parell mallorquí, ¿eh?». Ets alumnes entenen que no han de cercar-ne dos, d’exemples, sinó uns quants, una partida –més de dos, en tot cas–. Perquè a s’escola els ho han ensenyat d’aquesta manera. Els han dit que un parell eren dos, però que a Mallorca sa cosa no anava així. I els ho han ensenyat bé, si lo que compta és s’etimologia o s’ús que se fa d’aquesta locució a Catalunya i València. Ara bé, si lo que compta és sa forma de xerrar d’aquí, llavors els han donat figues per bigues.

I és que sa segona frase des professor sobra, és redundant. A Mallorca tothom sap que un parell són més de dos. Haver de precisar-ho afegint s’adjectiu mallorquí darrera de parell revela que es marc de referència d’aquest professor i aquests alumnes –i, en general, de s’escola pública i concertada– és Catalunya i no Mallorca. Per descomptat, an ets al·lots no els faria cap mal que també els ensenyassin que a Catalunya un parell són dos, que existeix, per dir-ho així, un parell català. Entre altres raons, per no confondre-se si un dia s’han d’entendre amb un català que xerra català.

Però, fora d’això, un parell, a Mallorca, «tant poden esser tres, com cinc, com dos-cents» (Diccionari català-valencià-balear); mai dos. Per això no s’explica que, en un manual de pròxima aparició on s’agrupen ses formes lingüístiques pròpies de ses Illes Balears, a s’apartat relatiu an ets indefinits i quantitatius i com a equivalent d’alguns, uns quants i una partida de, s’hi llegesqui: «Es pot usar també la locució un parell de, però només pot fer referència a dos elements».
O sigui, just lo que no és propi d’aquí.

S’Article Baleàric 2

Dèiem fa uns dies que s’article baleàric és més que s’article salat. També hauríem pogut dir que és més que un article. En efecte, s’article baleàric són dos articles. O, en altres paraules, és un sistema, un sistema compost de dues castes d’article: es salat, d’una part, i es lalat —o literari—, de s’altra. Sa seva singularitat no se troba, idò, tan sols en s’ús pràcticament generalisat des salat, sinó sobretot en es fet que aquest ús se combina amb sa utilisació, en determinats contexts, des lalat. Qualsevol procés d’assimilació d’un article per s’altre, en s’àmbit que sigui, destrueix es sistema, ja que anul·la unes distincions que formen part de sa manera tradicional de xerrar. Deim «pensa a agafar sa vela per si vols anar a la vela», o «no val la pena passar sa pena que passa sa padrina», o «es bou» i «el bou» —es primer per designar s’animal i s’altre per referir-mos a s’art de pesca—. Ho deim així i no ho podem dir, ni escriure, d’una altra manera.

D’altra banda, ses coses úniques, que mereixen un tracte distint, més elevat —ja sigui per respecte o per creença—, solen dur també s’article lalat: «el Rei Joan Carles, la doctora Minorgues, la Puríssima», etc. Però aquí també pot passar que aparesqui s’altra forma d’article per marcar una diferència de sentit: per exemple, «es reis», si volem al·ludir a tots es que tenen aquesta dignitat; «sa doctora», per referir-mos a una de concreta a sa qual hem llevat s’estatus que li confereixen nom i llinatge, o «sa puríssima», per designar sa imatge, s’objecte, i no sa divinitat que hi està representada.

D’exemples com aquests n’hi ha a balquena. No se tracta ara d’anar-los recordant un per un, però sí d’insistir que aquest sistema de s’article definit balear, això és, de s’article que hem anomenat baleàric, té una entitat diferenciada que reclama esser ensenyada i difosa. O sigui, prestigiada. Preterir-lo, limitar-lo a s’àmbit familiar —mentre s’article que s’ensenya a s’escola i se difon en es medis de comunicació és s’usat a Catalunya i a sa Comunitat Valenciana— és condemnar-lo a s’extinció i renunciar, per tant, an es xerrar de tota sa vida. Francesc de Borja Moll interpretava sa singularitat des sistema baleàric com un fenomen transitori. Per ell, sa presència de s’article lalat en ets usos espontanis, ni que fos limitada, juntament amb so fet que s’utilisàs a Pollença, que fos general en es camp literari i que fins aparesqués en cançons populars, demostrava que hi havia ja —érem a l’any 1937— una «tendència a la superació del dialectalisme» (Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, p. 165). Pentura sí que aquesta tendència existia. I fins pot passar que encara existesqui. Però lo que és segur és que tres quarts de segle més tard es mallorquins —igual que es menorquins i ets eivissencs— segueixen encaparrotats a no fer cas des pronòstics de Moll i a usar aquest sistema baleàric. És més, una gran majoria d’entre ells aspiren a veure’l reconegut com una variant tan formal com qualsevol altra. I si ells ho volen, ¿qui els en pot privar?

“La UIB es un ente catalanizador y gran responsable de arrinconar el mallorquín”

Mayte Amorós / Palma
Despertar el mallorquinismo. Con ese objetivo nace la Fundación
Jaume III, liderada por prestigiosas
personalidades de las Islas como
el abogado José Zaforteza y el
hotelero Gabriel Barceló. La entidad
cultural quiere poner freno a
la imposición del catalán estándar
y dignificar el mallorquín fomentando
su uso en las esferas de la
Administración pública. Uno de
sus fundadores, el profesor de la
Universitat de les Illes Balears
(UIB) Joan Font Rosselló denuncia
que lo que se habla hoy en las escuelas
o en IB3 «no es lo que hablaban
nuestros abuelos» y echa
parte de la culpa a la degradación
del mallorquín al papel de la universidad
balear por actuar como
un «ente catalanizador».

Pregunta.- ¿El mallorquín está
arrinconado por el catalán central?
Respuesta.- Se le sigue tratando
como un dialecto en el peor sentido
del término, se considera que es un
habla doméstica, privada, que no tiene
entidad suficiente como para formalizarse
en los usos académicos y
cultos, por eso se le ha postergado a
favor del catalán estándar, que es el
que se ha impuesto.
P.- ¿Cómo ha calado esa imposición
del catalán estándar en las Islas?
R.- Hay muchísimos mallorquines
que sienten rechazo hacia el catalán
estándar que se ha impuesto en los
últimos 30 años y que está utilizado
las instituciones. Esto provoca desafección,
ya que los ciudadanos no se
sienten vinculados emocionalmente. (…)

Publicat a El Mundo, 4-11-2013

Ses palpitacions des temps

Ignor si existeixen tesis doctorals sobre es noms des restaurants de Mallorca. No m’estranyaria, però, que n’hi hagués qualcuna; avui dia hi ha tesis per a tot. Sigui com sigui, una recerca com aquesta faria un gran servici a sa comunitat. Perquè es restaurants, pentura més que cap altre negoci, recullen ses palpitacions des temps. En s’elaboració des menjar, per descomptat —basta veure com ha evolucionat en aquests darrers anys, i a fi de bé, sa cuina balear—. Però també en ses denominacions des plats i en es noms mateixos dets establiments. N’hi ha que són merament espacials, en tant que recullen sa denominació de sa via o de sa zona on estan emplaçats. Pens, per exemple, en aquestes bodegues des centre de Palma, tan pròximes entre si i anomenades Bodega La Rambla iLa Bodeguita del Centro.

O en aquesta partida de molins-restaurants escampats per tota s’illa i que no fan sinó mantenir, en sa seva denominació, es nom tradicional de s’edifici: Molí d’en Sopa, Es Molí d’en Bou, Es Molí d’en Pau, Es Molí des Comte. O en tots aquests altres que ofereixen una cuina distinta de sa d’aquí i ho proclamen ja, clar i llampant, des des nom mateix. Són es restaurants gallecs, japonesos, francesos, italians, bascos, argentins, etc.

Però devora d’aquestes solucions basades, d’una manera o altra, en sa toponímia, n’hi ha també una partida que remeten an es gust. Com aquell Mel d’Abella que va ocupar durant uns anys es baixos de sa seu des Centre Cultural Sa Nostra i que al·ludia a s’excel·lència des menjar. «Això és mel!», diuen a moltes bandes de Mallorca quan un plat, de tan exquisit, pareix que no admet millora. O sigui, quan un pot estar segur de passar gust menjant-lo. Per això no acab d’entendre que un restaurant pugui dur un nom com Gaudeix, que és lo que entrevé amb un de Palma on se disfruta —una cosa no lleva s’altra— menjant tota casta de plats i de platets. ¿Exotisme lingüístic, pentura? ¿Recurs a una paraula caiguda en desús des de fa segles però que sona bé? ¿O més aviat creença que a sa forma disfruta, d’origen castellà però utilisada a tot Mallorca, només pot correspondre-li, si un vol ajustar-se a sa normativa, sa forma gaudeix? Sigui quina sigui s’explicació, darrera de s’opció triada hi ha, ben presents, ses palpitacions des temps. O, si vos ho estimau més, es prestigi adquirit per una solució completament estranya an es xerrar de ses Balears —com ho continua essent, per cert, an es de Catalunya, a pesar dets esforços normalisadors—. Un prestigi llaurat durant dècades a s’escola, en ets àmbits culturals i, darrerament sobretot, en es medis de comunicació. Sort encara que sa gent segueix passant gust a taula. Què dic, gust; un guster!

S’Article Baleàric 1

Si hi ha un element que caracterisi es diferents parlars de ses Illes Balears –o sigui, això que s’Estatut d’Autonomia de 2007 qualifica, de manera ben abstrusa, de «modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera» i que no és sinó es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterenc–, aquest element és s’article salat. A s’entrada ES (F. SA, PL. SES), contracte S’ des Diccionari català-valencià-balear, més conegut per Alcover-Moll, hi llegim: «Article definit que antigament estava estès per tot el domini del català, i que, suplantat per l’article el, la, queda avui reduït a les Balears, a la part oriental de l’Empordà i a una petita contrada valenciana habitada per descendents de pobladors mallorquins».

Sa definició ha quedat un poc desfasada, perquè avui dia sa suplantació és gairebé total a tot es territori peninsular, tal com aventurava ja, ara fa un segle, mossèn Alcover quan recorria sa costa empordanesa i anava anotant en es seu famós Bolletí que «a l’Escala s’ès perdut el salar, això ès, l’ús dels articles es, sa, perque ho consideren brossenc i de mal to» o que «aqueys articles a Palamós just els empren els vells i els qui no van a escola; dins vint o trenta anys ja no hi haurà negú que sali». Qui sap si no va esser aqueixa percepció de possible caducitat sa que va fer que es mateix canonge només usàs s’article salat en una part relativament acotada de sa seva obra: a ses Rondaies i a dos des seus Dietaris, es que va publicar en es setmanari manacorí La Aurora, el 1912 i el 1913.

Sigui com sigui, avui ses Balears s’han convertit en s’únic territori de s’antiga Corona d’Aragó on s’article salat continua ben viu. No hi ha dubte que sa insularitat hi ha ajudat. Però també un cert valor idiosincràtic concedit an aquest article pes mateixos parlants. En sa seva conservació i es seu ús generalisat s’hi manifesta un component ferreny, irreductible, com se manifestava, mutatis mutandis, en aquells habitants d’aquell poblet de la Gàl·lia que se negaven a esser romanisats. S’existència mateixa a Mallorca d’una associació anomenada Jo Som Salat demostra es grau d’identificació entre es mallorquins i ses formes derivades de s’antic demostratiu llatí ipsu, ipsa. No és estrany que Francesc de Borja Moll l’anomenàs ja, en es seus Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, publicats el 1937, «article baleàric». I que ho seguís fent a sa seva Gramàtica catalana referida especialment a ses Illes Balears, apareguda el 1968. D’una banda, s’article salat ja no es donava més que aquí, o gairebé; de s’altra, era ben bé una marca diferencial de s’arxipèlag. Ara bé, per noltros, s’article baleàric no és un mer equivalent de s’article salat. És més que això. Però de ses seves característiques en xerrarem, si no hi teniu inconvenient, en una altra ocasió.

Neix la Fundació Jaume III per crear un nou model de llengua mallorquina

La Fundació Jaume III neix per crear un nou model de llengua mallorquina, tal com explica l’entitat a la seva ‘Carta de convit’. Segons els impulsors de la Fundació, el català estàndar s’ha imposat a les Illes endetriment del mallorquí i la seva intenció passa per elaborar “un model de mallorquí per a tota casta d’usos formals que doni preferència a ses formes insulars davant ses pròpies de Catalunya i que s’acabaria concretant en s’edició d’un llibre d’estil”.

L’entitat es presenta com un lobby que cerca “un estat d’opinió favorable que permeti anar incorporant ses particularitats lingüístiques des mallorquí a s’estàndar oficial que s’utilisa aquí a Balears, a s’escola, a ses administracions públiques, a sa universitat, en es medis de comunicació públics”.

Els impulsors de la Fundació Jaume III critiquen que s’han arraconat de l’esfera pública les paraules de tota la vida i que s’han imposat les del català estàndar. Com exemples citen cementiri per cementeri,vacances per vacacionsnúvol per nigul o esport per deport. També critiquen que les terminacions verbals també s’han vist afectades per aquest procés i ja no es diu per acabàs sinó acabés cantam percantem. Tot i les crítiques de la Fundació, cal recordar que nigul, deport vacacions són paraules admeses en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i que les terminacions verbals pròpies del balear estan recollides (sense cap objecció) en la seva Gramàtica. A més, el Llibre d’estil del Govern de les Illes Balears estableix que s’emprin les formes verbals pròpies del balear i no les d’altres variants en els textos de l’administració autonòmica. (…)

 

Publicat a DBalears, 25-10-2013

La Fundació Jaume III defenderá el mallorquín frente al catalán estándar

La Fundació Jaume III de Mallorca se constituyó formalmente ante notario ayer al mediodía, una entidad sufragada íntegramente con fondos privados que nace con el objetivo de prestigiar y dignificar las modalidades insulares, principalmente el mallorquín. Esta fundación sin ánimo de lucro que se gesta desde hace meses, formada por ingenieros, abogados, empresarios, profesores, juristas, consultores y profesionales liberales, tiene como objetivo detener –y dar la vuelta– la degradación del mallorquín frente a la presión del catalán estándar que se enseña a día de hoy en las escuelas, y está presente en todas las administraciones y medios de comunicación públicos. (…)

Publicat a El Mundo, 11-10-2013