Autor: Sa Fundació

 

Començam aquesta nova secció amb sa carta que es nostro president autonòmic ha enviat an ets afiliats des seu partit amb motiu de ses festes de Nadal. Aquesta carta és una mostra més de lo que tantes vegades hem denunciat: és necessari que, encara que s’opti per utilisar es català normatiu fabrià –i ja sabem que, històricament, es PP ha estat més fabrista que en Fabra!–, se malavegi treure tot es suc possible a sa normativa de s’IEC i usar totes aquelles expressions que, essent ben mallorquines, són també perfectament normatives.

És totalment inadmissible, sobretot per a un partit que braveja de modalitats insulars, usar aquesta catalanada com “benvolgut” (en lloc de apreciat/estimat) que mos entaferren pes morros cada pic que ses nostres institucions mos volen saludar amb una certa formalitat. Tampoc és massa mallorquí aquest “vosaltres” (voltros). Com no ho és utilisar sa forma “vam iniciar” (vàrem iniciar). També fa mal an ets ulls aquest incoatiu “tradueixi” (traduesqui) que solen utilisar es nostros escriptors i periodistes. També “aquest any” quan a Mallorca sempre hem dit enguany; inclús en ets informatius d’IB3 ja ho han corregit. Encara ara no mos en podem avenir d’aquest “està duent a terme”, no tant per aquest “duent” (duguent), sinó sobretot per sa construcció “estar + gerundi”, una construcció que, fins fa un parell d’anys, mai havíem sentit a Mallorca.

Ara, lo que no té perdó de Déu és aquest “lliuraran” (entregaran) i es ja habitual “proper” (pròxim) que té entabanats tots es nostros polítics que, com sabem, “s’apropen” a ses multituds en lloc d’acostar-s’hi. Aquests dos darrers exemples són lo que qualque eminent filòleg de sa UIB –que no citarem per no ofendre-lo; tenen sa pell molt fina– ha anomenat “errors de la descastellanització”: se desprecien paraules ben correctes que sempre s’havien dit a Mallorca perquè són sospitoses de ser castellanismes. En canvi, i contra tota lògica, es redactor de sa carta nadalenca s’estima més “abraçada” en lloc d’aferrada. I si seguim amb ses incohèrencies, ¿què vos pareix aquesta mescladissa d’emplear “qualque” a dalt i “alguna” a baix?

I ja per acabar aquest via crucis. Un partit de govern com es PP no se pot permetre redactar tan malament i fer tantes faltes de sintaxi: “per a això”, “hagueu aportat”, “beneficiarà a nins”, entre d’altres. Molta feina li queda per fer an es PP si de veres vol agafar sa bandera de ses modalitats. Una feinada!

 

Ho vàrem deixar, pentura ho recorden, a sa Gramática de la lengua mallorquinad’Amengual, editada al 1835. I ho vàrem deixar lamentant que aquell primer i encara molt rudimentari esforç de sistematisació de lo que noltros hem convengut d’anomenar article baleàric —o sigui, sa combinació dets articles salat i lalat o literari— no hagués trobat en s’obra de Francesc de Borja Moll sa continuïtat que hauria estat desitjable. Però abans d’abordar s’obra de Moll, mos hem de referir a sa Gramática de la lengua catalana de Tomàs Forteza, publicada pòstumament al 1915 (n’hi ha una edició moderna, de 2008, a càrrec de sa UIB, s’IEB i ses Publicacions de l’Abadia de Montserrat). I no perquè Forteza fos cap entusiasta de s’article baleàric —no ho era en absolut, com veurem totd’una—, sinó perquè sa seva exposició sobre es sistema de distribució de ses formes salades i lalades és, com ha indicat Josep A. Grimalt, sa més completa de què disposam avui en dia. (Excepte, clar, sa que es mateix Grimalt mos ha donat a Els articles en el parlar de Mallorca.)

Maldament Forteza reconegui sa dificultat d’establir unes regles generals sobre sa matèria —«creemos imposible que se den jamás sobre el uso de estos artículos reglas generales»—, sa seva descripció permet deduir-les, ni que sigui de forma molt genèrica. Com fa ell mateix, per cert: «Prefieren el artículo literario los nombres que tienen cierto carácter de individualidad y unicidad, y los nombres y frases que a través de los siglos han conservado su forma primitiva». Evidentment, es problema està sobretot a sebre què inclou es segon bloc, quins són aquests noms i aquestes frases, si bé de s’exposició de Forteza ja se desprèn que ses locucions adverbials que han conservat s’article hi entren de ple (al punt, a la fi, a les bones, a la biorxa, a les totes, a la fresca, a la dreta, a la curta, etc.), com també moltes construccions tradicionals (estar deixat de la mà de Déu, esser de la bulla, herba de la roca, etc.). I, en darrer terme, es mateix gramàtic se cura en salut quan afirma que regular s’ús dets articles no faria servici a ningú, «á los Baleares, porque lo conocen, y á los forasteros, porque no les importa conocerlo» —afirmació que avui en dia, amb una població que s’ha transformat i diversificat radicalment i una ensenyança que ha deixat d’esser en castellà o només en castellà, resulta, com a mínim, ben extemporània—.

Però dèiem més amunt que Forteza no era cap entusiasta de s’article baleàric. És més, qualque pic fins i tot adopta un to displicent en relació amb determinades solucions. Per exemple, quan, xerrant de sa forma ets de s’article salat i des seu ús davant de plurals masculins que comencen amb vocal, afegeix: «Con buen sentido se ha evitado la forma ets aun en los escritos en lenguaje vulgar». I perquè ningú s’hi engani, més envant, després d’afirmar que «en el presente siglo [o sigui, es XIX] son relativamente poquísimos los que han usado el artículovulgar [o sigui, es salat]» i d’incloure entre aquests «José M. Quadrado en su precioso folleto sobre En Juanot Colom», anota —és de creure que amb satisfacció— que a s’opuscle en qüestió Quadrado «no se atreve á usar la forma plural masculina ets». De fet, aquesta reserva cap a s’utilisació de ses formes que ell qualifica de vulgars s’expressa clar i llampant a sa conclusió: «¿Y debe usarse en las Baleares el artículo vulgar? Dignos de aplauso son los que lo han hecho, porque han proporcionado un dato á las ciencias filológicas; pero la generalización de este artículo en escritos que no pueden llamarse de género, además de ser contraria a la tradición, no es conducente al enaltecimiento y propagación de nuestra riquísima lengua. En nuestro humilde parecer, el filólogo y el escritor de género pueden emplear el artículo del dialecto; el literato y el poeta deben usar el de la lengua».

S’influència de sa Renaixença catalana i des seu màxim exponent a ses Balears, Marià Aguiló —de qui Forteza, per cert, era cosí i íntim amic—, és ben present en es seu pensament, i no tan sols en matèria de llengua. No mos ha d’estranyar, idò, s’importància que dóna a sa tradició escrita culta, o sigui, a «el literato y el poeta», en detriment de tota altra manifestació lingüística. Aquest fil de doctrina en relació amb s’article literari, que serà assumit fins a cert punt per Mossèn Alcover, deixeble seu, i ja de manera molt més devota per Francesc de Borja Moll, deixeble d’Alcover, se sosté sobre sa base de sa societat limitada que constituïen llavors es literats mallorquins i des caràcter diferit, i per tant no espontani, de tota producció escrita. Aquest plantejament començarà a entrar en crisi quan sa llengua s’hagi d’ensenyar a s’escola i s’hagi de fer servir a sa ràdio i televisió públiques i a s’àmbit parlamentari. O sigui, quan se’n generalisi s’ensenyança com a llengua culta i s’oralitat valgui tant, socialment, com s’escriptura. Una vegada més, és allò de «chassez le naturel, il revient au galop». Però, perquè això passi, al 1915 —o, més ben dit, al 1898, que és quan Forteza deixa aquest món i mos deixa sa seva gramàtica—, encara falta. Tres quarts de segle, com a mínim.

M’hi he pensat molt abans de decidir-me a escriure aquest article. M’hi he pensat molt, perquè aquesta secció té per objecte divagar filològicament, o sigui, xerrar de ses qüestions lingüístiques que mos afecten, i no donar resposta an ets exabruptes dets altres, venguin d’on venguin. També perquè es principal destinatari de sa grallada en qüestió no era jo, sinó un company de causa. I, en fi, perquè es mateix incitador d’aquest escrit meu d’ara afirma en es començament des seu que «una de les decisions més encertades que [ha] pres en la vida és ignorar els mitjans de comunicació que estan obsessionats en la destrucció del català» i, encara que no sigui aquest es cas ni se referesqui ell pròpiament an aquest medi digital, s’odi que traspua devers ses persones que han promogut sa Fundació que li dóna nom —un odi endimoniat, patològic— ja basta per pressuposar que no llegirà aquestes retxes. Ara, com que tampoc havia de llegir ses que han provocat es seu deliri i han hagut d’esser «amics diversos» es que l’han posat en antecedents, vull creure i pensar, i pensar i creure, que acabarà passant lo mateix amb sa meva resposta.

El senyor Jaume Corbera i jo tenim un vell litigi. Més ben dit: el senyor Jaume Corbera té amb jo —i amb qualcú més–– un vell litigi. Fa quasi trenta anys d’això, però és evident que no li fuig des cap. No li fuig an ell ni an es seu company des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, Gabriel Bibiloni, que a sa seva pàgina web té annexada una «Selecció de textos sobre el català estàndard» on figura un article de Corbera de l’any 1987, depositari des mateixos fantasmes que poblen es que ara ha publicat a dBalears. En síntesi, i per fer-ho curt: es professor de sa UIB no podia ni pot concebre que cada gran àrea d’això que s’ha convengut d’anomenar ses terres de parla catalana o es domini lingüístic català disposi d’un estàndar propi, que no seria sinó sa versió territorial d’un estàndar comú. De sa mateixa manera que creu en una entitat política que aniria de Fraga a Maó i de Guardamar a —òbviament— les Corberes, creu en un estàndar general que faciliti s’existència d’aquesta entitat. Tota discrepància en aquest punt, tant si és en s’orde polític com en es lingüístic —ordes que resulten, per ell, indissociables—, la veu com un intent de destruir es català. I no diguem ja si sa discrepància se dóna en tots dos camps.

Però es desfici de Corbera té un altre component. Aquest estàndar que ell voldria general, fet d’una mescladissa de formes i solucions de totes bandes —i entre elles, clar, ses mallorquines i balears—, resulta que és estrictament continental i de cada vegada més barceloní. Sa culpa, per descomptat, és de TV3, d’aquesta TV3 per la qual tant han lluitat es pancatalanistes d’aquí i on tants de doblers s’han invertit a fi que ets habitants de lo que es catalans anomenen paternalment «ses Illes» poguessin estandarisar-se a pler. Bé, sa culpa no és tant de TV3 com des que varen contribuir, ja fa trenta anys, a consolidar un model de llengua que no tenia en compte es criteris de Corbera, Bibiloni i companyia. Aquest model —al qual vaig contribuir com a coautor de Verinosa llengua i autor des Llibre d’estil del Diari de Barcelona, entre d’altres obres— va fer fortuna i, per molt que Corbera se’n planyi, pareix que en segueix fent.

Tot això sumeix aquest homo en una contradicció constant i frustradora i, per què no dir-ho, en un estat quasi febril. I, llavonses, passa lo que passa. O sigui, que, en lloc de raonar i expressar-se verbalment, gralla. I veu es maligne pertot, ja encarnat en es PP, ja en UPyD, ja en la FAES, ja en s’espectre de Franco, ja en sa mateixa Fundació Jaume III. I el veu encarnat —qui sap si com a compendi de tot lo anterior— en un servidor, a qui acusa «d’haver emmerdat el model de llengua amb les seves decisions ben premeditades» i de qui afirma que «es va retirar a Mallorca i ara l’extrema dreta li reconeix el mèrit». Amb franquesa: ignor què entén Corbera per «emmerdar» un model de llengua, ni on és aqueixa extrema dreta que, segons diu, me reconeix es mèrit. Lo que sí puc assegurar-li és que de retirar-me, res. No he fet mai tanta de feina com en aquests darrers anys i, en concret, des que visc a Mallorca. Per retirar-me hauria hagut d’entrar com a professor en es Departament de Filologia Catalana de sa UIB i, per desgràcia meva, no és es cas.

No deixa d’esser curiós que en una època en què es concepte d’autoritat se perd a marxes forçades; en què ets alumnes ja no respecten molts de pics es seus professors; en què es tractament de tu arracona es de vostè amb indepèndencia de s’edat i sa posició social de cada interlocutor; en què es vós s’usa de qualsevol manera, sense criteri; en què pareix, en fi, que ses jerarquies han pres oratge i es mortals som ja venturosament iguals en tot; en una època així, deia, no deixa d’esser curiós que es concepte sociolingüístic de registre hagi fet tanta fortuna. I l’hagi feta, justament, a s’àmbit educatiu i en es marges estrets, però dominants, de sa llengua catalana.

I és que no hi ha avui escola o institut on no se senti xerrar adesiara de registres, sobretot com més crescudets són ets al·lots i més militants —de sa causa catalanista, per descomptat— es qui s’encarreguen d’instruir-los. Que si tal paraula resulta inapropiada en aquest context, ja que una cosa és lo que se sent a ca nostra i una altra de molt diferent lo que convé a determinats nivells. Que si tal altra paraula la deien es botifarres, però es mossons no l’han dita mai, ¡i ja no parlem des pagesos! Que si aquesta expressió s’usava fa uns anys, és ver, però ara ja no l’empra ningú. Que si tal altra expressió, per molt mallorquina que sigui, no és pròpia de s’estàndar. I així en una catefa de casos.

Com és natural, aquest discurs no apareix tot sol, sinó que s’emmarca en ses filípiques sociolingüístiques que es professors de llengua catalana prioritàriament —però també es de qualsevol altra matèria, per poc que s’ideologia des docent hi acompanyi— enverguen an es seus alumnes cada pic que s’ocasió els ho permet o que es cor els ho demana. Tots aquests registradors de sa propietat lingüística acostumen a entretenir-se bastant més en processos de substitució idiomàtica, en ses relacions entre llengües dominants i dominades, en diglòssies i secessionismes, que no en registres. Pero això no significa que perdin de vista aquests darrers.

Basta veure què opinen, aquests registradors, de s’ús de s’article que aquí hem anomenat baleàric i que no és altre que es tradicional a ses Balears, es que resulta de sa combinació des salat i des lalat o literari. Ja els està bé que existesqui. Fins i tot se mostren encantats de comptar amb una peça de museu tan exòtica, que ni tan sols fa falta cuidar, precisen, perquè se cuida tota sola. ¿Ensenyar aquest article a s’escola? ¿Utilisar-lo a s’administració? ¿Difondre-lo en es medis de comunicació? ¡Ca! Ràpidament te treuen es registre com qui desenfunda un revòlver. Els és igual si recorrs a s’estudi probablement més complet sobre sa qüestió —Els articles en el parlar de Mallorca, de Josep A. Grimalt— per recordar que es seu ús és general a tot es territori balear —excepte en es petit reducte pollencí—, que no depèn d’edats ni de generacions, que constitueix un exemple admirable d’interclassisme i que ja du, en ell mateix, es graus de formalitat i d’informalitat consagrats per sa tradició. Sa resposta és que no, que s’estàndar, es registre suprem, no l’admet. I si els demanes per què, te contesten apel·lant a s’autoritat. O sigui, a s’autoritat que ells mateixos han instituït com a registradors de sa propietat lingüística.