Ses palpitacions des temps

Ignor si existeixen tesis doctorals sobre es noms des restaurants de Mallorca. No m’estranyaria, però, que n’hi hagués qualcuna; avui dia hi ha tesis per a tot. Sigui com sigui, una recerca com aquesta faria un gran servici a sa comunitat. Perquè es restaurants, pentura més que cap altre negoci, recullen ses palpitacions des temps. En s’elaboració des menjar, per descomptat —basta veure com ha evolucionat en aquests darrers anys, i a fi de bé, sa cuina balear—. Però també en ses denominacions des plats i en es noms mateixos dets establiments. N’hi ha que són merament espacials, en tant que recullen sa denominació de sa via o de sa zona on estan emplaçats. Pens, per exemple, en aquestes bodegues des centre de Palma, tan pròximes entre si i anomenades Bodega La Rambla iLa Bodeguita del Centro.

O en aquesta partida de molins-restaurants escampats per tota s’illa i que no fan sinó mantenir, en sa seva denominació, es nom tradicional de s’edifici: Molí d’en Sopa, Es Molí d’en Bou, Es Molí d’en Pau, Es Molí des Comte. O en tots aquests altres que ofereixen una cuina distinta de sa d’aquí i ho proclamen ja, clar i llampant, des des nom mateix. Són es restaurants gallecs, japonesos, francesos, italians, bascos, argentins, etc.

Però devora d’aquestes solucions basades, d’una manera o altra, en sa toponímia, n’hi ha també una partida que remeten an es gust. Com aquell Mel d’Abella que va ocupar durant uns anys es baixos de sa seu des Centre Cultural Sa Nostra i que al·ludia a s’excel·lència des menjar. «Això és mel!», diuen a moltes bandes de Mallorca quan un plat, de tan exquisit, pareix que no admet millora. O sigui, quan un pot estar segur de passar gust menjant-lo. Per això no acab d’entendre que un restaurant pugui dur un nom com Gaudeix, que és lo que entrevé amb un de Palma on se disfruta —una cosa no lleva s’altra— menjant tota casta de plats i de platets. ¿Exotisme lingüístic, pentura? ¿Recurs a una paraula caiguda en desús des de fa segles però que sona bé? ¿O més aviat creença que a sa forma disfruta, d’origen castellà però utilisada a tot Mallorca, només pot correspondre-li, si un vol ajustar-se a sa normativa, sa forma gaudeix? Sigui quina sigui s’explicació, darrera de s’opció triada hi ha, ben presents, ses palpitacions des temps. O, si vos ho estimau més, es prestigi adquirit per una solució completament estranya an es xerrar de ses Balears —com ho continua essent, per cert, an es de Catalunya, a pesar dets esforços normalisadors—. Un prestigi llaurat durant dècades a s’escola, en ets àmbits culturals i, darrerament sobretot, en es medis de comunicació. Sort encara que sa gent segueix passant gust a taula. Què dic, gust; un guster!

S’Article Baleàric 1

Si hi ha un element que caracterisi es diferents parlars de ses Illes Balears –o sigui, això que s’Estatut d’Autonomia de 2007 qualifica, de manera ben abstrusa, de «modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera» i que no és sinó es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterenc–, aquest element és s’article salat. A s’entrada ES (F. SA, PL. SES), contracte S’ des Diccionari català-valencià-balear, més conegut per Alcover-Moll, hi llegim: «Article definit que antigament estava estès per tot el domini del català, i que, suplantat per l’article el, la, queda avui reduït a les Balears, a la part oriental de l’Empordà i a una petita contrada valenciana habitada per descendents de pobladors mallorquins».

Sa definició ha quedat un poc desfasada, perquè avui dia sa suplantació és gairebé total a tot es territori peninsular, tal com aventurava ja, ara fa un segle, mossèn Alcover quan recorria sa costa empordanesa i anava anotant en es seu famós Bolletí que «a l’Escala s’ès perdut el salar, això ès, l’ús dels articles es, sa, perque ho consideren brossenc i de mal to» o que «aqueys articles a Palamós just els empren els vells i els qui no van a escola; dins vint o trenta anys ja no hi haurà negú que sali». Qui sap si no va esser aqueixa percepció de possible caducitat sa que va fer que es mateix canonge només usàs s’article salat en una part relativament acotada de sa seva obra: a ses Rondaies i a dos des seus Dietaris, es que va publicar en es setmanari manacorí La Aurora, el 1912 i el 1913.

Sigui com sigui, avui ses Balears s’han convertit en s’únic territori de s’antiga Corona d’Aragó on s’article salat continua ben viu. No hi ha dubte que sa insularitat hi ha ajudat. Però també un cert valor idiosincràtic concedit an aquest article pes mateixos parlants. En sa seva conservació i es seu ús generalisat s’hi manifesta un component ferreny, irreductible, com se manifestava, mutatis mutandis, en aquells habitants d’aquell poblet de la Gàl·lia que se negaven a esser romanisats. S’existència mateixa a Mallorca d’una associació anomenada Jo Som Salat demostra es grau d’identificació entre es mallorquins i ses formes derivades de s’antic demostratiu llatí ipsu, ipsa. No és estrany que Francesc de Borja Moll l’anomenàs ja, en es seus Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, publicats el 1937, «article baleàric». I que ho seguís fent a sa seva Gramàtica catalana referida especialment a ses Illes Balears, apareguda el 1968. D’una banda, s’article salat ja no es donava més que aquí, o gairebé; de s’altra, era ben bé una marca diferencial de s’arxipèlag. Ara bé, per noltros, s’article baleàric no és un mer equivalent de s’article salat. És més que això. Però de ses seves característiques en xerrarem, si no hi teniu inconvenient, en una altra ocasió.

Neix la Fundació Jaume III per crear un nou model de llengua mallorquina

La Fundació Jaume III neix per crear un nou model de llengua mallorquina, tal com explica l’entitat a la seva ‘Carta de convit’. Segons els impulsors de la Fundació, el català estàndar s’ha imposat a les Illes endetriment del mallorquí i la seva intenció passa per elaborar “un model de mallorquí per a tota casta d’usos formals que doni preferència a ses formes insulars davant ses pròpies de Catalunya i que s’acabaria concretant en s’edició d’un llibre d’estil”.

L’entitat es presenta com un lobby que cerca “un estat d’opinió favorable que permeti anar incorporant ses particularitats lingüístiques des mallorquí a s’estàndar oficial que s’utilisa aquí a Balears, a s’escola, a ses administracions públiques, a sa universitat, en es medis de comunicació públics”.

Els impulsors de la Fundació Jaume III critiquen que s’han arraconat de l’esfera pública les paraules de tota la vida i que s’han imposat les del català estàndar. Com exemples citen cementiri per cementeri,vacances per vacacionsnúvol per nigul o esport per deport. També critiquen que les terminacions verbals també s’han vist afectades per aquest procés i ja no es diu per acabàs sinó acabés cantam percantem. Tot i les crítiques de la Fundació, cal recordar que nigul, deport vacacions són paraules admeses en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i que les terminacions verbals pròpies del balear estan recollides (sense cap objecció) en la seva Gramàtica. A més, el Llibre d’estil del Govern de les Illes Balears estableix que s’emprin les formes verbals pròpies del balear i no les d’altres variants en els textos de l’administració autonòmica. (…)

 

Publicat a DBalears, 25-10-2013

La Fundació Jaume III defenderá el mallorquín frente al catalán estándar

La Fundació Jaume III de Mallorca se constituyó formalmente ante notario ayer al mediodía, una entidad sufragada íntegramente con fondos privados que nace con el objetivo de prestigiar y dignificar las modalidades insulares, principalmente el mallorquín. Esta fundación sin ánimo de lucro que se gesta desde hace meses, formada por ingenieros, abogados, empresarios, profesores, juristas, consultores y profesionales liberales, tiene como objetivo detener –y dar la vuelta– la degradación del mallorquín frente a la presión del catalán estándar que se enseña a día de hoy en las escuelas, y está presente en todas las administraciones y medios de comunicación públicos. (…)

Publicat a El Mundo, 11-10-2013